miniatura|D'acord amb la doctrina catòlica, els papes són els successors de Sant Pere. La història del papat, el càrrec ocupat pel papa com a cap de l'Església catòlica romana, d'acord amb la doctrina catòlica, s'estén des de l'època de Simó Pere fins a l'actualitat.
Durant l'inici dels temps de l'Església, els bisbes de Roma gaudien de poder temporal fins a l'època de Constantí. Després de la caiguda de Roma vers el 476, el papat va quedar sota la influència dels governants temporals de la península Itàlica; aquests períodes són coneguts com els papats ostrogot, bizantí i franc. Durant el temps, el papat consolidà les seves reclamacions territorials per una part de la península que es conegué com els Estats pontificis. Finalment, el paper dels sobirans veïns fou substituït per poderoses famílies romanes durant el sæculum obscurum, l'era dels Crescentii i el papat tusculà.
Entre 1048 i 1257 el papat experimentà un conflicte cada cop major amb els caps i esglésies del Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi Romà d'Orient. El conflicte amb el darrer culminà amb el Gran Cisma d'Orient, dividint l'Església Occidental i l'Església Oriental. Entre 1257 i 1377 el papa, tot i ser el bisbe de Roma, residí a les ciutats de Viterbo, Orvieto i Perusa; i finalment a Avinyó. El retorn dels papes a Roma després del papat d'Avinyó fou seguit pel Cisma d'Occident, la divisió de l'Església occidental entre dos i, en algun moment, tres Papes que es consideraven legítims.
El papat renaixentista és conegut pel seu patronatge artístic i arquitectònic, per la seva intromissió en els poders polítics europeus, i pels desafiaments teològics a l'autoritat papal. Després de l'esclat de la Reforma Protestant, el papat Reformista i el papat barroc dirigiren l'Església catòlica a través de la Contrareforma. Els papes durant l'època de la Revolució van contemplar l'expropiació més gran de poder de tota la història de l'Església, durant la Revolució francesa i en totes aquelles que la seguiren per tot Europa. La Qüestió romana, que cuejava des de la unificació italiana, resultà en la pèrdua dels Estats Pontificis i la creació de la Ciutat del Vaticà.
Durant l'Imperi Romà Paleocristianisme
miniatura|Pere miniatura|El papa Víctor I Els catòlics reconeixen el papa com el successor de Simó Pere, a qui Jesús designà com la «pedra» sobre la qual edificaria la seva EsglésiaKirsch, Johann Peter. "St. Peter, Prince of the Apostles." The Catholic Encyclopedia. Vol. 11. Nova York: Robert Appleton Company, 1911. 21 Jul. 2014 Encara que Pere mai no va tenir el títol de papa, els catòlics el reconeixen com el primer bisbe de Roma. Les declaracions oficials de l'Església parlant dels papes com situats al col·legi episcopal una posició anàloga a la mantinguda per Pere al col·legi dels apòstols, sent nomenat Príncep dels apòstols, del qual el col·legi episcopal, una entitat diferent, és vista com a successora.
Diversos dels bisbes de Roma dels tres primers segles de l'era cristiana són obscurs. Diversos patiren el martiri durant els períodes de les persecucions. Molts d'ells van mantenir intensos debats teològics amb altres bisbes.
Molts neguen que Pere i aquells que són assenyalats com els seus successors immediats tinguessin una autoritat suprema reconeguda universalment sobre totes les esglésies primitives, assenyalant en canvi que el bisbe de Roma era, i és, el primer entre iguals, com assenyalà el Patriarca de l'Església Ortodoxa al i de nou al . De fet, a la ciutat de Roma l'Església trigà molt de temps en desenvolupar el càrrec de prevere en cap. A final del s'evolucionà vers un model d'un únic bisbe per cada ciutat, amb el suport d'un grup d'ancians. Una figura clau en aquesta evolució és Ignasi d'Antioquia, qui en ser portat a Roma per a ser executat el 107, va escriure una sèrie de cartes a altres esglésies, però en la dirigida als cristians romans no fa cap referència a cap bisbe. L'any 97, l'església de Roma va escriure a la de Corint en un intent per callar les disputes que havien esclatat allà. La carta va sense signar, però s'atribueix al prevere romà Climent, considerat com el tercer papa, tot i que mai no va afirmar escriure com a bisbe, sinó que la carta s'envia en nom de tota la comunitat cristiana romana. Al Pastor d'Hermas, escrit a Roma a inicis del es refereix sempre col·lectivament als "dirigents de l'Església" o als "ancians que presideixen l'Església".
Davant la successió de «mestres desviats» i herètics que aparegueren a mitjans del , s'acceptà a Roma la figura d'un «episcopat monàrquic»: el govern de l'Església per un sol bisbe; i a tota la Mediterrània el paper dels bisbes passà a considerar-se com una defensa fonamental contra l'heretgia. No hi ha manera de saber en qui moment comença el govern d'aquest bisbe, però el procés s'havia completat a mitjans del 150, quan Policarp, bisbe d'Esmirna, visità Anicet a Roma. Fou en temps d'Anicet que es feren les primeres temptatives per recopilar una llista de successió dels bisbes romans, basant-se en els noms recordats dels preveres dirigents com Climent. També fou en temps d'Anicet que es construïren els primers santuaris a Pere i Pau al turó Vaticà i a la Via Ostiense.
Víctor (189-198), primer bisbe llatí de Roma, es mostrà fermament decidit a fer tornar a l'obediència deguda els elements dissidents, adoptant rigoroses mesures i excomunicant grups considerats herètics. Malgrat això, Víctor no es dedicà a recórrer la Mediterrània a la recerca de brega, sinó que intentà imposar la uniformitat de les pràctiques com a part d'una recerca d'una unitat interna. Encara que no buscava una jurisdicció papal universal, s'estava difonent cada cop més la idea de l'autoritat especial de l'Església romana. A inicis del , Ignasi d'Antioquia escriu sobre l'església romana com «la preeminent en el territori de tots els romans […] la més destacada en l'amor […] purificada de qualsevol element estrany o taca infamant».
A partir d'aquest moment, els bisbes s'esforçaren de manera constant per mantenir la seva autoritat i regular la vida de l'Església a la ciutat. Fabià (240-250) dividí la ciutat de Roma en set regions, cadascuna sota la supervisió d'un diaca. A més, a mesura que ingressaven a l'església conversos aristocràtics, el bisbe de Roma es convertí en una figura cada cop més influent. A inicis del , l'església de Roma ja era un punt de referència reconegut per als cristians de tot el món mediterrani, podent arribar a funcionar fins i tot com a tribunal d'apel·lació.
A partir de Constantí ()
miniatura|El baptisme de Constantí, per Rafael, on apareix Silvestre I en comptes de qui el va batejar realment, Eusebi de Nicomèdia, un bisbe arrià. La llegenda que envolta la victòria de Constantí I a la batalla del Pont Milvi (312) relata la seva visió del crismó i del text in hoc signo vinces al cel, i reproduint aquest símbol sobre els escuts de les seves tropes. Independentment de les seves creences personals, Constantí trobà en el cristianisme i l'Església el principal mitjà per assolir la unitat de l'imperi. L'any 313, Constantí i Licini proclamaren la tolerància del cristianisme mitjançant l'Edicte de Milà, concedint la llibertat religiosa «als cristians i a tota la resta», retornant-se a l'Església les propietats confiscades durant les persecucions i es destinaren fons públics pel sosteniment de la tasca eclesial, construint-se grans temples dins i fora de la ciutat de Roma i concedint finques per al seu manteniment. Al 311, davant la qüestió dels donatistes, Constantí es dirigí al papa Melquíades perquè es resolgués el problema, sent la primera intervenció directa d'un emperador en els afers de l'Església. En una posterior disputa amb els donatistes, Constantí convocà un concili a la ciutat d'Arle, al qual el nou papa Silvestre no assistí; però al qual se li enviaren les actes i se li demanà que les transmetés a altres bisbes, en un reconeixement del seu rang superior.
Davant l'aparició dels arrians, Constantí convocà i presidí el primer concili de Nicea (325), el primer concili ecumènic, tot i que només hi assistí uns quants bisbes occidentals i el mateix papa Silvestre envià dos preveres en nom seu; tot i que, com a qüestió d'honor, aquests signaren els decrets conciliars abans que tots els bisbes, immediatament després d'Osi de Córdoba, qui havia presidit el concili. El 339, el papa Juli I rebé a la comunió de l'Església a Atanasi, bisbe d'Alexandria, que havia estat deposat i excomunicat, convocant un concili a Roma per resoldre la disputa. Els bisbes orientals posaren en dubte la capacitat del bisbe de Roma per rebre en comunió qui havia estat condemnat per un sínode de bisbes orientals, tot i que reconeixien la fama de l'església de Roma, el seu bisbe era igual als altres, quedant Juli contra les cordes en haver d'excomunicar uns quants heretges com Atanasi o la majoria dels bisbes orientals. Entre el 324 i el 330 Constantí traslladà la capital de l'Imperi Romà de Roma a Bizanci, una antiga ciutat grega del Bòsfor, traslladant així el poder polític de Roma a orient. Al 343 se celebrà el concili de Sàrdica que contribuí a eixamplar més l'escletxa que pretenia tancar entre orient i occident: els bisbes orientals es negaren a participar i celebraren un concili paral·lel; es llançaren excomunions mútues i s'aprovaren una sèrie de canons on es definia el dret de Roma per actuar com a tribunal definitiu d'apel·lació per totes les qüestions que afectessin altres bisbes de l'imperi, enviant-se una carta a Juli on se'l declarava el seu cap.
El successor de Juli, Liberi s'enfrontà a l'emperador Constantí II de nou per la qüestió d'Atanasi, veient-se obligat a exiliar-se a Tràcia, però la seva resistència s'afeblí, acceptà excomunicar Atanasi i se li permeté tornar a Roma (358). En tornar a Roma, però, trobà que bisbes arrians havien consagrat bisbe de Roma a Fèlix, anterior arxidiaca de Liberi, però els romans es negaren a acceptar-ho. Els tumults als carrers cridaven: «Un sol Déu, un sol Crist, un sol bisbe», i Fèlix hagué de retirar-se. La reputació de Liberi s'havia vist molt perjudicada, però a poc a poc aconseguí rehabilitar-se. miniatura|El papa Damas I, el primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a «Papa» El primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a Papa fou el successor de Liberi, Damas I (366-384),Baumgartner, 2003, p. 6. un ferm opositor de l'arrianisme Si bé rebutjà prendre partit en les disputes orientals, els envià una sèrie de cartes on abandonà la fórmula tradicional per dirigir-se als seus companys bisbes com a «germans» sinó com a «fills», en una reafirmació de superioritat que provocà ressentiment.
L'any 379 ascendí al tron imperial el general Teodosi, un devot catòlic que detestava l'arrianisme i que promulgà un edicte on exigia als súbdits imperials que seguissin la religió cristiana que «el sant Pere donà a conèixer als romans […] i tal com la compleix manifestament el Summe Pontífex Damas». El 381 Teodosi convocà un concili ecumènic a Constantinoble, al qual no assistí cap bisbe occidental i al que Damas no envià cap delegat, però que formulà un credo que incloïa el de Nicea i oferia una solució als debats arrians. A més, es promulgaren una sèrie de canons que s'enfrontaven a la reivindicació de la primacia de Roma, en decretar que les apel·lacions en els casos dels bisbes s'havien d'atendre a la mateixa província del bisbe, la qual cosa entrava en contradicció amb la reivindicació de Roma com a darrer tribunal d'apel·lació. A més, estipulava que «el bisbe de Constantinoble tindrà la preeminència d'honor després del bisbe de Roma, car Constantinoble és la nova Roma».
El 382 se celebrà un concili de bisbes d'occident a Roma, on es promulgà una resposta, manifestat que la seu romana tenia la primacia sobre totes les altres per la promesa de Jesús a Pere («Tu es Petrus») i perquè la seu havia estat fundada per Pere i Pau.