LOrfeó Català és una societat coral fundada el 15 de setembre de l'any 1891 per Lluís Millet, Amadeu Vives i Aureli Capmany i va ser un orfeó capdavanter dins el panorama musical català. En el seu desenvolupament va arribar a ser un referent cultural fonamental en el panorama musical català del segle XX pel foment de la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat, va posar les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d'un auditori propi: el Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre d'altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.
Les primeres passes miniatura|esquerra|Escultura de Lluís Millet i Pagès fundador de lOrfeó Català al Palau de la Música Catalana miniatura|Escultura d'Amadeu Vives fundador de l'Orfeó Català al Palau de la Música Catalana La idea i la creació de l'Orfeó Català es gestà durant els concerts que algunes societats corals estrangeres van realitzar a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal de 1888. A més d'aquest estímul musical, hi ha dos elements més que van impulsar la creació d'aquesta entitat: el sentiment de catalanitat i lligat a aquest, la necessitat estètica i cultural de crear un estil propi, és a dir, una escola nacional. Va rebre el suport de l'industrial i mecenes Antoni de Paula Capmany.Mossèn Josep Cardona, Antoni de P. Capmany, Conferència per Ràdio Associació, 28 d'octubre de 1933, en Annals del periodisme català, pàgines 237-255
La creaació de l'associació es deu a un grup de joves entusiastes, concurrents assidus al Cafè Pelayo que solien reunir-se tots els dies a les taules agrupades al voltant del piano, i parroquians tots del cinquè pis del Liceu; discutint sobre les qualitats de les òperes i els cantants, van travar íntim coneixement amb els joves músics Millet i Vives, els quals van proposar la creació de l'Orfeó Català, idea que va ser acollida amb el major entusiasme.Crònica de La Vanguardia del primer concert
Lluís Millet i Amadeu Vives són secundats per un grup de joves músics, com Enric Granados, Jacint Tort i Daniel, Joan Gay, Josep Lapeyra, etc., que col·laboraran estretament amb l'Orfeó Català en els primers anys. La majoria d'ells són socis fundadors o se'n faran en els primers mesos. Igualment, Vives i Millet, tingueren el suport de músics de més edat i prestigi com Antoni Nicolau, Felip Pedrell, Josep Rodoreda, Josep Garcia Robles i Claudi Martínez Imbert. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau.Orfeó Català a la GEC miniatura|La primera seu de l'Orfeó va ser al carrer del Lledó 6, al barri de Sant Just de Ciutat Vella. Pels pocs recursos de què disposaren en els primers temps, compartien, en condició de rellogats, el local que ocupava al carrer del Lledó 6 el Foment Catalanista, entitat creada per eixamplar la base social popular del Catalanisme.
El 1892 havia començat amb 65 socis i el 1893 tenia 79 socis i 50 coristes. A la Junta General del 23 de gener de 1893 són elegits directors perpetus Lluís Millet i Amadeu Vives, professor perpetu Josep Maria Comella i fou elegit per unanimitat president de l'entitat Joan Millet i Pagès, germà del mestre fundador, comerciant, i personalitat significada del catalanisme conservador. Joan Millet va ser un home dotat d'un gran esperit organitzador que contribuí molt positivament a rellançar l'Orfeó Català, tot aprofitant les coneixences i contactes amb personalitats del món econòmic i cultural català.
La primera audició oficiosa (de fet no actuaren amb el nom oficial per no tenir clar el resultat) de l'Orfeó Català s'esdevé el 5 d'abril de 1892 quan 30 cantaires actuaren a la Sala Estela (o Bernaggeri), a invitació del mestre Antoni Nicolau. Per aquesta primera interpretació s'escolliren dues peces: l'Ave verum de Mozart, compost cent anys abans de la fundació de l'Orfeó, i Boda d'aucells, de Josep Garcia Robles. Els coristes, tots homes, eren majoritàriament joves extrets del Centre Cultural de Sant Pere Apòstol, al que Vives estava vinculat, i de la colla dita Penya del Born, que es reunia al Cafè Pelayo. Eren majoritàriament dependents i treballadors artesans amb una certa cultura i afició musical.
El 31 de juliol de 1892 tingué lloc al Saló de Congressos del desaparegut Palau de Ciències de Barcelona el primer concert de l'Orfeó amb el següent programa:
Primera part Himne Català Garcia Robles Fulla d'album Amadeu Vives Joguina Joan Gay La Filadora Amadeu Vives Els tres tambors Amadeu Vives Danses Espanyoles Enric Granados Ègloga: a) Tot filant b) Marxa de Pastors c) Enyorances Lluís Millet Santus Amadeu Vives
Segona part Caprici festiu Brunet Coral a boca closa Lluís Millet Jovenívola Lluís Millet Ballet de Berga Francesc Alió Ball del Ciri Francesc Alió Ballades Joan Gay La Fada de Roses Josep Lapeyra La complanta d'En Guillem Amadeu Vives.
Enric Granados executà ell mateix el piano. La premsa de l'època qualificà el concert de forma entusiasta i provocà la immediata participació de l'Orfeó en un concert celebrat el 19 d'octubre de 1892, amb la recentment creada Societat Catalana de Concerts. En aquesta nova audició, sol·licitada per Antoni Nicolau, s'interpretaren ja dos fragments simfònics: Fragments de Parsifal de Wagner i La marxa fúnebre de l'última escena de Hamlet de Berlioz. Comença així l'inici d'una línia estètica que l'Orfeó Català mantindrà en tota la seva trajectòria: la interpretació de la música wagneriana. El wagnerisme va irrompre a Barcelona de la mà de l'Associació Wagneriana i d'altres entusiastes entre els quals destacaren Felip Pedrell, Claudi Martínez Imbert i Joaquim Pena.
L'any següent es repetí el concert l'11 de juny cantant obres Grieg, Mozart, Gade i Mendelssohn, a més de diverses composicions de caràcter popular originals d'alguns compositors catalans. La premsa comença a elogiar la qualitat pel fet que s'imposi als orfeonistes el previ estudi del solfeig. Amb això aconsegueix fineses d'expressió molt difícils d'aconseguir quan la massa coral aprèn les obres d'oïda. El públic, que era molt nombrós, va premiar amb els seus aplaudiments els verdaders progressos realitzats per l'Orfeó Català.Informació a La Vanguardia del dia 12 agost 1895
Primera crisi L'any 1893 fou un any difícil per a l'Orfeó Català i per al món artístic barceloní en general. El motiu fou la bomba que esclatà al Teatre del Liceu el dia 7 de novembre. Aquest fet, a més de motivar la tancada temporal del Liceu, va provocar en el públic una por generalitzada a assistir a espectacles, especialment en espais tancats. A aquests fets externs se n'hi afegeixen d'interns amb una crisi econòmica i d'identitat. Els socis marxen, els coristes falten als assaigs. La directiva prova de respondre fent més atractiva la vida associativa tot fomentant les activitats de lleure, i oferint una o dues sessions musicals al mes.
L'activitat artística de l'Orfeó durant el bienni 1893-1894 és irrellevant. La premsa no dona gaire informació del repertori treballat ni dels concerts fets, a excepció del segon concert de prova dedicat als socis protectors de l'any 1893, de l'estrena de L'emigrant, de Vives, l'any següent i dels concerts mensuals al Centre Empordanès de Barcelona al carrer Dufort 1.Informació a La Vanguardia del dia 4 novembre 1893 La crisi per la que travessa l'entitat, no s'entreveu a les crítiques, favorables totes, de la premsa.
Consolidació Joan Millet, va aconseguir en cada moment els ajuts necessaris perquè l'Orfeó Català sortís de la manca de recursos i s'instal·lés entre les entitats de més solvència de Barcelona. Durant la seva presidència, l'Orfeó viatjà a Niça (1897) i també al sud de França (1901), avançant personalment uns diners que l'entitat no posseïa; però el més important és el canvi estructural que es produeix en aquells anys en l'Orfeó Català, iniciat per Joan Millet i continuat per Joaquim Cabot i Rovira. L'Orfeó deixa de ser un grup d'amics, amb una dinàmica de funcionament horitzontal i assembleària, per esdevenir una organització més jerarquitzada en base a les decisions directives.
El 18 de febrer l'Orfeó participa per primera vegada en la vetllada literària musical que celebrà la Lliga de Catalunya, i el 22 de febrer participa en una nova vetllada de la Societat Artística i Literària. Ambdós esdeveniments també són reflectits àmpliament en la premsa que enalteix al seu director Lluís Millet per l'extraordinària feina.
La crisi de definició sembla superada a partir de 1895, la invitació per participar en el concert dedicat a Grieg que l'Ateneu Barcelonès va organitzar el 21 de gener, marcarà la fi del període inicial de l'Orfeó i el començament d'una etapa molt esperançadora en la vida artística i institucional. La premsa assenyala l'èxit rotund de l'acte musical.Grieg a l'Ateneu Barcelonès J.E.Tort, La Vanguardia, 22 de gener de 1895 En contrapartida Amadeu Vives deixava l'Orfeó per dedicar-se a la sarsuela. miniatura|Bust de Josep Anselm Clavé al Palau de la Música Catalana. Lluís Millet n'era un admirador El públic comença a valorar les peces del selecte repertori de l'Orfeó i manifesta el seu entusiasme davant de l'ajust, expressió i colorit amb què els cantaires interpreten les obres sota l'enèrgica batuta del seu intel·ligent director Millet. La figura de Lluís Millet, començava a ser identificada amb l'Orfeó Català i en aquest sentit cal entendre el seu nomenament com a subdirector de la Federació de Cors de Clavé. Les actuacions s'amplien fora de Barcelona, a Badalona, Ripoll, Sitges, Masnou... Però el 1895 va ser important per un altre esdeveniment: la vinguda a Barcelona de la Capella Nacional Russa i la col·laboració de l'Orfeó en alguns dels seus concerts.
Paral·lelament, comencen les relacions amb personalitats culturals i de prestigi catalanes: Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Lluís Domènech i Muntaner, Josep Torras i Bages, etc., ampliant i diversificant els horitzons socials i culturals de l'associació. Com a prova, la invitació que fa el Cercle del Liceu, a través del seu president Albert Rusiñol (també present en la junta del Foment del Treball), per participar en un dels concerts que donarà la Capella Nacional Russa, en el primer centre musical de la ciutat. Aquesta invitació indica no solament la qualitat musical que es reconeix a l'Orfeó en aquests moments, sinó també la importància creixent que l'Orfeó comença a tenir en els ambients intel·lectuals i burgesos de la ciutat.
L'Orfeó Català havia començat com un orfeó només d'homes. El 1896 es fundà el cor de dones, sota la direcció d'Emerencia Wehrle i el mestre Josep Lapeyra, i ben aviat s'inaugurà una escola de música infantil. Les classes de dues hores als nenes eren diàries i gratuïtes. A partir d'aquest moment aconsegueix reunir de forma permanent un conjunt de veus mixtes (homes, dones, nens) necessàries per a la interpretació de qualsevol repertori simfònic coral. L'Orfeó Català haurà de lluitar per a aconseguir actuacions on hi puguin intervenir el cor de nens i sobretot el de dones. Cal remarcar l'excepcionalitat i el triomf que suposa artísticament i social, el fet que les dones fossin acceptades com a coristes en igualtat amb els homes, tant a l'Església com al teatre.
El 14 de març de 1896 organitzaren un concert al Teatre Principal en agraïment als socis protectors amb la col·laboració del distingit concertista de piano Enric Montoriol. El públic va sortir molt complagut. miniatura|Estàtua de Joan Maragall, autor de la lletra de El cant de la senyera, al Parc de la Ciutadella, obra d'Eusebi Arnau