Lurgellenc, urgellès o català-urgellenc / català-urgellès és un dialecte català constitutiu inclòs en lo català nord-occidental actualment parlat a la comarca de l'Alt Urgell, nord de la Noguera (Ponts, Artesa), nord-oest del Solsonès (Sant Llorenç de Morunys, Cambrils, Odèn, Olius) —que no s'ha de confondre amb solsoní— i també al Principat d'Andorra.
Històricament se parlava en tots los territoris que pertanyien històricament al Comtat d'Urgell (d'Andorra fins a Fraga incloent Lleida), però degut a la desaparició del comtat, los territoris històrics d'aquest van perdre los trets i mots propis i formant així lo català nord-occidental.
Antigament era confós amb el pallarès perquè era molt semblant. Ara, però, sovint es categoritza erròniament com a nord-occidental estàndard.
Actualment molt gent pensa que s'inclou com a xipella però cal recordar que: Català -> Bloc Occidental -> Nord-Occidental -> Urgellenc.
En origen al Principat de Catalunya, la divisió en comtats era també una divisió lingüística, esdevenint cada comtat un dialecte. Comtat de Ribagorça (ribagorçà), Comtat de Pallars -Sobirà i Jussà- (pallarès), Comtat d'Urgell (Urgellenc), Comtat de Cerdanya (Parlar Cerdà), Comtat de Roselló (Rosellonès), Comtat d'Empúries i Girona (Gironí), Comtat d'Osona (Català Central) i el Comtat de Barcelona (barceloní). La resta de dialectes s'han creat a partir d'aquests (veure les diferencies entre: dialecte constiutiu i dialecte consecitiu).
Primers textos Cap a 1200, a l'entorn de la col·legiata de Santa Maria d'Organyà, se redactà un text homilètic, més o menys habitual en la Catalunya del moment, amb la particularitat que fou escrit en català. Aquestes Homilies d'Organyà són, actualment, lo text literari en català més antic que se coneix.
Els primers documents feudals escrits íntegrament en català es troben en el . Entre els textos més antics que es conserven totalment en català, hi ha el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098, data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.
El trobem altres documents feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l'àrea antiga del bisbat d'Urgell. Al mateix segle, sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre Jutge o Llibre dels judicis), la més antiga es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, i data de la primera meitat del , paleogràficament i lingüísticament.; una altra que data paleogràficament de finals del , conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, i es creu que és una còpia d'una traducció de mitjans del .
A finals del o principis del , sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris, i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Tant el Forum com les Homilies s'havien considerat tradicionalment els primers textos en català.
LES HOMILIES: Les Homilies d'Organyà han estat considerades lo text literari més antic en llengua catalana des que lo seu descobridor, l'historiador Joaquim Miret i Sans, així ho va publicar l'any 1905. De fet són una de les mostres escrites més antigues del català i una fita cabdal de la història de la nostra llengua. L'original se conserva a la Biblioteca de Catalunya i a Organyà, a la sala anomenada justament de les Homilies, se’n pot veure una rèplica.
Els Greuges de Guitard Isarn: A Cabó és troben Los Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet que són un dels documents més antics conservats on comença a aparèixer la llengua catalana (1080-1095) i, de manera més precisa, s'ha considerat que és lo text extens més antic escrit en català, com ja va apuntar l'historiador Joaquim Miret i Sans quan l'any 1908 lo va publicar per primera vegada. Los Greuges són un document de caràcter jurídic; concretament, un memorial de les transgressions (los greuges o rancures, en català medieval) dels drets feudals, en aquest cas del senyor de Caboet, Guitard Isarn, en què reclama la reparació de les ofenses i dels danys que li han infligit los seus vassalls. L'original se conserva a la Biblioteca de Catalunya i a l'interior de l'església romànica de Sant Serni on se’n pot vere un facsímil.
Estat actual de la llengua a l'Alt Urgell L'Alt Urgell és una comarca especialment atractiva pels estudis dialectals. I això, per diverses raons. D'una banda, les seves valls i muntanyes han custodiat una bona part dels documents més antics escrits en llengua catalana. Les Homilies d'Organyà, en són el testimoni més emblemàtic, tot i que no l'únic ni el cronològicament més endarrerit, com expliquen Josep Moran i Joan Anton Rabella en el seu llibre Primers textos de la llengua catalana (Barcelona: Proa, 2001). Gràcies a la documentació conservada, podem resseguir les característiques del català parlat en aquest territori des dels orígens remots de la llengua fins a l'actualitat.
D'altra banda, l'Alt Urgell se situa en una zona que avui és de transició dialectal entre el català nord-occidental -en el qual s'inscriu- i el català central -cap al qual tendeix a aproximar-se. Les zones frontereres en termes dialectals sempre ofereixen un terreny d'estudi magnífic, perquè és possible de percebre-hi l'aiguabarreig -i, alhora, la pugna- entre els trets lingüístics propis d'un costat i altre. Aquesta circumstància, en el cas de l'Alt Urgell, resulta especialment interessant, perquè els subdialectes de les àrees entre les quals està enclavada aquesta comarca, el pallarès i el septentrional de transició, presenten una valoració social prou diferent.
Totes les llengües estan sotmeses a prejudicis lingüístics que manquen de fonament científic però que tenen carta de naturalesa en la ment d'un bon nombre de parlants: es creu que hi ha llengües difícils, que hi ha llengües dolces, que hi ha llengües més aptes per a parlar de filosofia... Jesús Tuson, a Una imatge no val més que mil paraules (Barcelona: Empúries, 2001), desemmascara tot un ventall de creences lingüístiques com aquestes. Doncs bé, el català i els dialectes que l'integren no han quedat al marge de les valoracions populars. A molts lectors els resultarà familiar el tòpic que "a Girona es parla el millor català", de la mateixa manera que no els sorprendrà que les varietats lingüístiques del Pallars i de la Ribagorça sovint encara rebin la consideració de rudes o poc elegants. Aquest fet no és aliè al retrocés que han anat patint les formes lingüístiques que avui anomenem pallareses, les quals en el passat abraçaven un espai força més ampli que el Pallars -de fet, avui encara és possible recollir-les de boca d'alguns informadors de l'Alt Urgell i d'Andorra.
Estandardització del català També cal tenir en compte les transformacions que ha patit la nostra societat durant els darrers anys. L'adveniment de la democràcia i la recuperació de l'oficialitat per a la llengua catalana han suposat la seva progressiva introducció en àmbits d'ús que li havien estat vetats, alguns dels quals tenen una gran repercussió social: només hem de pensar en l'escolarització i en els mitjans de comunicació de massa, sigui la premsa escrita, sigui la ràdio i la televisió. El model de llengua difós per aquestes vies, l'anomenada llengua estàndard, aconsegueix així unes magnífiques caixes de ressonància, que el fan arribar a tots els racons del territori i que, per aquesta mateixa raó, el fan entrar en competència amb les diverses varietats dialectals que conformen el mosaic del nostre domini lingüístic.
I quines característiques té la llengua estàndard difosa a través de TV3 o de Catalunya Ràdio i ensenyada a les escoles i als instituts? Aquesta varietat reposa principalment en el català central, del qual ha pres quasi la totalitat dels trets morfològics, tant nominals com verbals. D'aquesta manera, els parlants nord-occidentals -especialment els més joves, escolaritzats en català- disposen, cada vegada més, d'alternatives en l'ús de la llengua i es veuen empesos a triar entre l'adopció com a propis d'uns trets estàndard o el manteniment militant de les característiques tradicionals del seu parlar. El prestigi de què gaudeixen les formes estàndard en la societat juga a favor de la seva adopció, però no hem d'oblidar que les variants tradicionals compten amb una càrrega d'afectivitat i de solidaritat respecte al grup d'origen que les pot fer resistents a la desaparició.
Evolució de la llengua Tenint en compte la situació que acabem de descriure, diversos informadors de l'Alt Urgell parlen sobre l'estat actual de la llengua en aquesta comarca. L'Alt Urgell té un entorn geogràfic i una situació socioeconòmica característics de l'alta muntanya, però que aquests darrers anys ha sofert uns canvis notables, entre els quals destaca la influència creixent del sector turístic i la millora de les comunicacions i dels accessos, sobretot amb la creació del Túnel del Cadí, que facilita l'obertura cap a les terres més orientals. Aquests canvis, però, no han tingut la mateixa incidència a tot el territori comarcal. Per això ens ha semblat convenient comparar dues poblacions amb una situació prou diversa, la Seu d'Urgell -capital comarcal- i Coll de Nargó, per veure quines diferències s'hi donen en l'àmbit de la llengua.
Antigament, la Seu havia estat una ciutat petita que vivia de l'agricultura i del comerç i la indústria agroalimentaris. El seu pol d'atracció natural eren les terres de Ponent. Actualment, en canvi, ha esdevingut un centre comercial i turístic, amb un sector important dedicat als serveis, que s'orienta cap a l'est i cap a la capital del Principat de Catalunya. Ben diferent és el cas de Coll de Nargó, nucli en què el turisme té una presència menor i on l'activitat econòmica predominant continua sent l'agricultura. En un segle ha perdut la meitat dels seus habitants (el 1994 en quedaven quatre-cents trenta-nou) i això ha comportat la supressió d'alguns serveis i la dependència cada vegada més gran de la capital de comarca. N'és una conseqüència el desplaçament de gairebé tota la població jove cap a la Seu per a fer-hi o per a completar-hi els estudis (Institut Joan Brudieu, que abasta tota la comarca).
Si descrivim i compararem, els parlars de les dues poblacions esmentades, trobem un conjunt significatiu de trets morfològics, tenint en compte tres grups generacionals. Els informadors de la franja d'edat més jove tenien, en el moment de recollir les dades, entre 15 i 18 anys. Es tractava d'estudiants d'institut que havien cursat tota l'escolaritat en català. Els informadors de la franja del mig tenien entre 32 i 39 anys. Havien estat escolaritzats en castellà, però la seva incorporació al món dels adults s'havia realitzat després de l'adveniment de la democràcia, en una societat en què el català -la llengua que els era pròpia però que mai no havien estudiat- gaudia cada cop de més prestigi i de més presència, tant en el món laboral com en el món escolar en què es movien els seus fills. Finalment, els informadors més grans rondaven la jubilació o feia poc que estaven jubilats: tenien entre 63 i 70 anys, una gran part dels quals transcorreguts sota la dictadura franquista.
Comparació de la llengua entre La Seu i Coll de Nargó