miniatura|Desfilada de l'escola de samba Império do Papagaio al carnaval de Hèlsinki. La samba és un ritme musical molt estès pel món. La sambaO en alguns llocs, el samba. Vegeu samba, Diccionario panhispánico de dudas és una de les formes musicals d'arrels africanes més populars del Brasil.MARCONDES, Marcos Antônio. Enciclopédia da música brasileira - erudita, folclórica e popular. 3. ed. São Paulo: Arte Editora/Itaú Cultural/Publifolha, 1998 - Berenguer González, Ramón T. "Aquarela do Brazil" Samba Mp3· ISWC T-0425394804 Versión Autorizada por Sgae Les arrels de la samba es remunten a l'Àfrica, principalment Angola. La paraula és i ritual probablement originari del nom angoleny semba, un ritme religiós centenari. No s'ha de confondre la samba amb la zamba, un estil musical de Riu de la Plata totalment diferent.
La samba probablement va sorgir a Bahia, on fins avui guarda tota una tocada i ritmes propis i, amb la transferència de gran quantitat d'esclaus per a les plantacions de cafè a l'estat de Rio, a aquest va guanyar nous contorns, instruments i història propis, de tal manera que, com un gènere musical, apunten el seu sorgiment al començament del , a la ciutat de Rio de Janeiro (la capital brasilera d'aleshores). El ritme és una sintesi del maxixe, del lundú i de la modinha. El terme «escola de samba» és originari d'aquest període de formació del gènere, va ser adoptant per grans grups de sambistes en un intent de guanyar acceptació per a les seves manifestacions artístiques; el «morro» era el terreny on la samba naixia i l'escola donava als músics un sentit de legitimitat i organització que permetia trencar amb les barreres socials.
La samba-amaxixado Pelo telefone, de domini públic però registrat per Donga i Mauro Almeida, és considerat el primer enregistrament, encara que Bahiano i Ernesto Nazaré haguessin enregistrat per a la Casa Édison ja el 1903. El seu gran èxit va portar el gènere més enllà dels morros. Als 1930, uns músics liderats per Ismael Silva van fundar, al veïnat del barri d'Estácio de Sá, la primera escola, Deixa Falar. Van transformar el gènere perquè s'adeqües millor a la desfilada de carnaval. En aquella mateixa època, un personatge va ser molt important per a la popularització de la samba: Noel Rosa. Noel és responsable de la unió de la samba del morro amb el de l'asfalt. És considerat el primer cronista da música popular brasilera. Llavors, la ràdio va difondre la popularitat de la samba per tot el país i, amb el suport del president Getúlio Vargas va guanyar status de música oficial del Brasil.PARANHOS, Adalberto. "A invenção do Brasil como terra do samba: os sambistas e sua afirmação social". Revista História (São Paulo), vol. 22, núm. 1; UNESP 2003, p. 81-113NAPOLITANO, Marcos. Auxilio luxuoso: Samba simbolo nacional, geração Noel Rosa e indústria cultural. Latin American Music Review - Volume 25, Number 2, Fall/Winter 2004, p. 259-263 Als anys següents, l'art es va desenvolupar en diverses direccions, de la samba canção a les bateries d'escoles de samba. Un dels nous estils va ser la bossa nova, creada per membres de la classe mitjana, entre ells João Gilberto i Antonio Carlos Jobim.
Als anys seixanta del segle passat, els músics de la bossa nova van iniciar un moviment de rescat dels grans mestres de la samba. Molts artistes van ser descoberts pel gran públic del moment. Noms com Cartola, Nélson Cavaquinho, Zé Keti i Clementina de Jesus van gravar els seus primers discos. Als setanta la samba se sentia molt a les ràdios. Compositors i cantants com Martinho da Vila, Bezerra da Silva, Clara Nunes i Beth Carvalho dominaven les llistes d'èxits. Al començament dels vuitanta, després d'un període d'oblit, on les ràdios eren dominades per la música de discoteca i pel rock brasiler, la samba va reaparèixer a l'escenari brasiler amb un nou moviment, anomenat «pagode». Nascut als suburbis carioques, el pagode era una samba renovada, que utilitzava nous instruments, com el banjo i el tam-tam i un llenguatge més popular. Els noms més famosos van ser Zeca Pagodinho, Almir Guineto, Grupo Fundo de Quintal, Jorge Aragão i Jovelina Pérola Negra. Actualment, la samba és un dels gèneres musicals més populars al Brasil.
Etimologia i orígens Hi ha diverses versions sobre el naixement de la paraula "samba". Un d'ells afirma ser a partir del final "Zambra"o "Zamba", provenen de l'àrab, i durant la invasió musulmana de la península Ibèrica al . Un altre diu que és originari d'un dels molts llengües africanes, possiblement el quimbundo, on sam és "donar" i ba significa "rebre" o "allò que cau".
A Brasil, es creu que la paraula samba és una corruptela de semb (melic), paraula d'origen africà i possiblement provinent d'Angola o el Congo, d'on va arribar la majoria dels esclaus del Brasil. Un dels registres més antics de la paraula va aparèixer a la revista El Carapuceiro de Pernambuco, amb data de febrer de 1838, quan el pare Miguel Lopes Gamma de Sacramento va escriure en contra del que va anomenar la samba d'almocreve, és a dir, no en relació al futur gènere musical, sinó una espècie d'alegria (dansa teatre) dels negres popular en aquella època. Segons Hiram Araújo da Costa, des de fa segles el festival de danses dels esclaus a Bahia s'anomena samba.
A mitjans del , sota la paraula samba es configuren els diferents tipus de música dels esclaus africans, quan es fa per diferents tipus de batuques, però assumeix característiques pròpies a cada estat brasiler, no només per la diversitat de les tribus d'esclaus, sinó també per la peculiaritat de cada regió en la qual s'instal·laren els colons. Alguns d'aquests balls populars eren coneguts com a bate-baú, samba-corrido, samba-de-roda, samba-de-Chave i samba-de-barravento, a Bahia; coco, a Ceará; tambor-de-crioula o posi, a Maranhão; trocada, coco-de-parelha, samba de coco i soco-travado, a Pernambuco; bambelô, a Rio Grande do Norte; partido alto, miudinho, jongo i caxambu, a Rio de Janeiro; samba-lenço, samba-rural, tiririca, miudinho i jongo a São Paulo.
Faveles i Tías baianas Des de la segona meitat del , com la població de negres i mestissos de Rio de Janeiro va augmentar amb l'arribada de més individus provinents de diverses parts del Brasil, principalment a Badia, així com dels que lluitaren a la guerra de Canudos, a finals de segle. També individus dels veïnatges de Morro da Conceição, Pedra do Sal, Praça Mauá, Praça Onze, Cidade Nova, Saúde i la Zona portuària. Aquests formen les comunitats pobres i marginals i, més tard, el terme va passar a ser sinònim d'edificis irregulars de pobres. Aquestes comunitats serien l'escenari d'una part significativa de la cultura dels negres del Brasil, en particular pel que fa a candomblé i la samba amaxixat. Entre els primers, destaca el músic i ballarí Hilário Jovino Ferreira –responsable de la fundació de diversos blocs d'afoxé i ranxos de carnaval– i les «Tías baianas», terme amb què eren conegudes les esclaves descendents de Badia a finals del . Entre les Tías baianas més famoses, destaquen Tía Amelia (la mare de Donga), Tía Bebiana, Tía Mònica (mare de Pendengo i Carmen Xibuca), Tía Prisciliano (mare de João da Bahia), Tía Rosa Olé, Tía Sadat i Tía Veridiana (mare de Chico del Baiana). Potser la més coneguda d'elles va ser Hilaria Batista de Almeida, la Tía Ciata. Per tant, la samba i el gènere musical neixen a l'inici de segle a les cases de Tías Baianas, com un descendent de l'estil lundu, acompanyades amb la pandereta, la placa, el ganivet i el palmell de la mà.
Hi ha algunes controvèrsies sobre la paraula samba-raiado, un dels primers nomenaments de la samba. Se sap que la samba-raiado es caracteritza pel so i l'accent interposat per les Tías baianas de les zones rurals de Badia a Rio de Janeiro. Segons João Baiana, la samba-raiado va ser igual a la chula raiada samba. Pel sambista Caninha, aquest va ser el primer nom que havia sentit a casa de Tía Dada. Al mateix temps, és la samba-corrido, d'una línia musical més elaborada –però amb l'accent rural de Bahia–, i la samba-chula, amb la rima i la melodia més característiques de les zones urbanes de la samba carioca.
Samba de Bahia i São Paulo La samba carioca urbana és la samba brasilera per excel·lència. No obstant això, abans que es consolidés com el samba nacional a tot Brasil, existien altres formes tradicionals a Bahia i São Paulo. La samba rural de Bahia ha adquirit altres noms amb variacions coreogràfiques; per exemple, la "samba-de-chave", on la ballarina solista finga mirar una roda i quan la troba és substituïda. L'estructura poètica de la samba bahiana segueix la via de tornada i cor –format d'un sol vers en solitari–, seguida de l'altra, i repetida pel cor de ballarins com la roda falderal. Sense cor, la samba es diu samba-corrido, variació poc freqüent. Una altra peculiaritat de la samba de Bahia és una forma de competència que apareix en diferents balls; es tracta d'una controvèrsia entre els participants per veure qui fa millor les seves intervencions solistes. A més del ombligo (melic), comú en totes les fermés, la de Bahia presenta tres passos bàsics: corta-a-joca, separa-o-visgo i apanha-o-bago. Existeix també un altre element coreogràfic, ballat per les dones: el miudinho, que també va aparèixer a São Paulo, com la dansa que es ballava només en el centre de la roda. Els instruments de la samba de Bahia eren: la pandereta, la guitarra, el sonall i, de vegades, la castanyoles i el berimbau.
A São Paulo, a la zona rural, es podia ballar sense el tradicional ombligo. Hi ha també altres variacions coreogràfiques, en les quals els ballarins poden estar disponibles en les files del davant, els homes per una banda, les dones per l'altra. Els instruments de la samba paulista eren violes, la celosia i panderetes. Hi ha referències en aquest tipus de samba a Goiás, ja que allà es va mantenir lombligo. És possible que la importància de disposar de la roda, a Goiás, ha estat modificat per la influència de la colla o cateretê. Segons l'historiador Luis dona Câmara Cascudo, es pot observar la influència de la cultura de la ciutat.
Els primers decennis del segle XX Pelo Telefone Àvia del compositor Bucy Moreira, Tia esmentat expe va ser una de les responsables per la sedimentació de la samba carioca. Segons el folklore de temps, una samba per aconseguir l'èxit hauria de passar la casa de la tia CIAT i ser aprovat en les rodes de la festa de samba, que va arribar als últims dies. Moltes composicions van ser creades i cantades en la improvisació, on la samba "Pelo Telèfon" ("Per telèfon", de Donga i Mauro de Almeida), cançó pels quals també hi va haver moltes altres versions, però per arribar a la història de la música brasilera com el primer que es registren en 1917.2
Mentre que altres gravacions s'han registrat com samba abans de "Pèl telèfon", aquesta composició va ser realitzada per doble Donga / Mauro d'Almeida, que és considerat com a marc fundador del gènere. No obstant això, la cançó està escrita i examinar la seva proximitat a la maxixe va fer finalment designat com samba-maxixe. Aquesta secció va ser influenciat per la dansa maxixe i bàsicament la que exerceixen piano - a diferència de la samba de Rio exercit els turons carioques - i el compositor ha exponent Sinh, autotitulat "el rei de Samba", que amb altres pioners, com Heitor dos Prazeres i Caninha, establir les bases de la primera gènere musical.2
Turma do Estácio De la Favela de Mangueira, han sortit llegendes de la samba com Cartola.
La propagació de l'especulació immobiliària a Rio de Janeiro ha format diversos turons i barriades, en les escenes urbanes de Rio, que seria el graner de nous talents musicals. Gairebé simultàniament, el "samba carioca" va néixer al centre de la ciutat que pujava les vessants dels turons i s'estén fora de la perifèria, fins al punt que, amb el temps, ser identificat informalment com samba de morro.