El comte Robert de Montesquiou (París, 7 de març de 1855 – Menton (Alps Marítims), 11 de desembre de 1921) fou un poeta, home de lletres, dandi i crític d'art i de literatura. «Poeta i dandi insolent»,Cyril Grunspan "Marcel Proust: tout dire", 2005, page 35. hauria servit de model per a Esseintes d'A Rebours (1884) de Huysmans i de Monsieur de Phocas de Jean Lorrain. Va proporcionar també a Marcel Proust un dels models del baró de Charlus en A la recerca del temps perdut, i això el posava furiós malgrat els desmentiments de Proust.William Howard Adams "En souvenir de Proust: les personnages du temps perdu" Edita, 1985, page 76. La posteritat l'ha maltractat perquè no ha tingut en compte la diversitat de les seves activitats i la qualitat dels seus escrits.
Biografia
miniatura|Retrat del comte de Montesquiou per Whistler (1891) Marie Joseph Robert Anatole de Montesquiou-Fézensac, quart i últim fill del comte Thierry de Montesquiou-Fézensac (1824-1904), vicepresident del Jockey Club; i de la comtessa Pauline Duroux, net d'Anatole de Montesquiou-Fezensac, és fruit per la banda paterna d'una molt antiga família de la noblesa francesa, originària de Gascunya, i per part de mare d'una família burgesa adinerada. Sofrint el que sentia com un mal casament ("mésalliance") per part del seu pare, s'allunyà de la seva mare, de la qual declarava que la família era suïssa, cosa que no era certa.
La seva germana més gran, Élise, es va casar amb Louis de Cambacérès (vidu de la princesa Bathilde Bonaparte).
L'any 1885, Montesquiou troba a Venècia un jove argentí Gabriel de Yturri (1864-1905), que esdevé el seu secretari i company.Francesco Rapazzini "Elisabeth de Gramont: Avant-gardiste", Fayard, 2004, page 57.
L'abat Mugnier evoca així aquesta amistat: «Robert de Montesquiou (…) ha acabat un llibre en memòria del seu amic Gabriel de Yturri i em convida a anar a casa seva per escoltar-ne la lectura d'un capítol. És l'ésser que més ha estimat» (Journal, 23 de juny de 1908, op. cit., pàg. 171) (…) «m'ha demanat de dir una missa cada mes, el dia 12, per al seu amic. Em portarà a Versalles, al bell monument fúnebre que li ha consagrat.» (ídem, 4 de setembre de 1909).
Es formularen judicis severs pel que fa a ell: «Poeta de segon ordre», «esteta de gustos sovint discutibles» per a alguns,Antoine Bertrand, Les Curiosités esthétiques de Robert de Montesquiou, Librairie Droz, 1996, page 10. mentre que per a d'altres no hauria arribat «a compondre la gran obra per a la qual semblava predestinat i en què somniava».Antoine Bertrand Les Curiosités esthétiques de Robert de Montesquiou, Librairie Droz, 1996, page 44. L'obra poètica i crítica de Montesquiou, en efecte desigual, és, no obstant això, d'una gran riquesa i sovint d'una subtilitat sensible. Si bé Forain l'anomenava mesquinament Grotesquiou i Pierre Louÿs li dedicà un poema molt àcid, Le comte R… de M…, fou defensat per Georges Rodenbach, Paul Verlaine, Anatole France, Leconte de Lisle, els germans Goncourt i molts altres, en particular en el moment de l'aparició dels seus principals reculls, Les Chauves-souris (1892) i Les Hortensias bleus (1896).P. 340 de l'edició de les seves Poésies, Paris, Jean-Jacques Pauvert, 1988. Va estar també envoltat d'amics fidels: per començar, la seva neboda, la comtessa Greffulhe, el marquès i la marquesa de Casa Fuerte, la princesa Bibesco, l'artista Sarah Bernhardt,Ell li havia dedicat un poema inèdit: «À Sarah Bernhardt (per la seva festa de l'any 97)», que estava inclòs en la venda pública de la biblioteca de l'actriu: Bibliothèque de Mme. Sarah Bernhardt. Paris, Librairie Henri Leclerc. 1923 [25-27 juin]. 2 volumes [n° 229: Robert de Montesquiou, «À Sarah Bernhardt (pour sa fête en 1897)» - poème manuscrit inédit]. Aquest manuscrit inèdit fou de nou venut el 9 de novembre de 2010 a Christie's, a París. Madeleine Lemaire, que ell anomenava «emperadriu de les roses»,André Germain, Les Clés de Proust, Paris, éd. Sun, 1953, p. 52. la princesa de Léon, Judith Gautier, Gustave Moreau, James Abbott McNeill Whistler, Antonio de la Gandara, Georges Hoentschel, i també, durant un temps, Octave Mirbeau. Gabriele D'Annunzio era un dels seus amics, sobretot durant el període que el gran poeta italià va passar a Arcaishon. Els dos amics tenien una visió molt semblant de la vida i afinitat d'interessos. Freqüentava el saló literari de Geneviève Bizet, on es trobava Henri Meilhac, Paul Bourget, dandi com ell i novel·lista, o Joseph Reinach.
Donà suport a l'avantguarda del seu temps: Stéphane Mallarmé i Verlaine en poesia; Claude Debussy o Gabriel Fauré en música; Paul César Helleu i Léon Bakst en pintura. Montesquiou no es limità a ajudar intel·lectualment certs creadors: a Verlaine, per exemple, va establir-li una pensió amb una desena de col·laboradors (incloent-hi Maurice Barrès i la comtessa de Bearn), que li fou pagada al poeta amb caràcter vitalici.
També tingué un paper crucial en el reconeixement de certs autors, com és el cas de la poeta romàntica Marceline Desbordes-Valmore, a la qual dedicà una conferència i de la qual fou un dels iniciadors del seu redescobriment. Va organitzar una cerimònia sobre Desbordes-Valmore a Douai el 1896, amb la inauguració d'una estàtua i la lectura de textos per part de Sarah Bernhardt i Marguerite Moreno.
Montesquiou també va retre homenatge a la famosa comtessa de Castiglione, singular personalitat del Segon Imperi, famosa per les seves fotografies i la seva vida novel·lesca.
La importància de Robert de Montesquiou per a Marcel Proust està ben establerta. El comte va permetre al jove escriptor fer el seu debut, entrar en l'alta societat i també adoptar una mirada d'esteta sobre la societat. També es troba en el projecte proustià una complexitat de llengua i d'escriptura que no és aliena a l'estil de Montesquiou. Una abundant correspondència acredita la proximitat, en qualsevol cal tumultuosa, dels dos. Si Proust no sempre va agrair prou la seva relació bis a bis amb Montesquiou, les relacions dels dos escriptors van mantenir-se cordials, fins i tot afectuoses, fins a la mort del comte. Montesquiou patia per veure's reduït a ser el model de des Esseintes i de Charlus, quan en la seva vida era molt diferent d'aquests dos personatges. No deixà de defensar-se d'aquesta llegenda en els textos particularment commovedors recollits el 1999 per Jean-David Jumeau-Lafond amb textos de Proust dedicats a Montesquiou, un text de Verlaine i fragments de correspondència Proust-Montesquiou sota el títol d'un dels articles que Proust li va dedicar: Professor de bellesa.
Montesquiou tenia de l'alta societat, del "Grand monde", que era el seu, una visió sovint divertida, fins i tot incisiva, com ho testifiquen diversos escrits, de vegades pòstums o inèdits, com Les Quarante Bergères, recull de poemes satírics, amb referències implícites a dones de l'alta societat.
Les seves crítiques literàries i artístiques resulten acurades. Es poden rellegir amb profit els seus textos sobre Émile Gallé (que va fer per a ell una còmoda i alguns vasos), l'escultor Jean Carriès, Paul Helleu al qual Montesquiou consagra una important monografia, René Lalique, Ingres, Delacroix, Gustave Moreau, Edward Burne-Jones, Arnold Böcklin i molts altres. miniatura|Retrat de Montesquioupar Félix Vallotton, en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1898) L'hotel particular del comte de Montesquiou, que els seus pares van fer edificar per a ell i el seu germà l'any 1858 per l'arquitecte Joseph-Michel Le Soufaché, existeix encara avui al núm. 1 del bulevard de la Torre-Maubourg, en el 7è districte de París (ara ocupat pel centre cultural de la Xina).
Quant al château de la família Montesquiou-Fézensac, situat a Artanhan, prop de Vic de Bigòrra, als Alts Pirineus, quedà destruït el 1934 per un incendi, les causes del qual continuen inexplicades. Avui dia està parcialment restaurat.
Fruit de la seva visita del 7 de juliol de 1891, els germans Goncourt van descriure la "garçonnière" de Montesquiou de la planta baixa amb jardí del núm. 8 del carrer Benjamin Franklin (on va viure des del 1895 fins a la seva mort, l'any 1929, Georges Clemenceau; i esdevingué l'any 1931 el Museu Clemenceau).«...plein d'un méli-mélo d'objets disparates (...) une pièce où l'hortensia est représenté en toutes les matières et sous tous les modes de la peinture et du dessin (...) le jardin terminé par une sorte de serre-bibliothèque des livres préférés de Montesquiou, en même temps qu'un petit musée des portraits de leurs auteurs parmi lesquels nous figurons entre Baudelaire et Swinburne.». A: Journal, citat per Arnaud Teyssier, Le Tigre dans sa tanière Georges Clemenceau, rue Franklin, dins de Une journée avec, obra col·lectiva sota la direcció de Frantz-Olivier Giesbert iClaude Quétel, Perrin/Le Point, 2016, nota 6, p. 193).
El 29 d'octubre de 1908, Montesquiou adquireix del milionari parsi Ratanji Jamsetji Tata el Palais Rose de Vésinet, còpia bastant fidel del Grand Trianon de Versalles, en petit.Seduït des de la seva primera visita, hauria tot seguit exclamat: «Si cette maison, qui n'est pas à vendre, et que d'ailleurs mes moyens modestes ne semblent guère me mettre en état d'acquérir, si cette maison improbable, impossible, et pourtant réelle, n'est pas à moi demain, je meurs!». Vid.: Site de la Société d'Histoire du Vésinet: Le Palais Rose. Hi viu fins al 1921 i el deixa al seu darrer secretari Henri Pinard; aquest el vengué a Luisa Amann, marquesa de Casati, musa de molts artistes de la primera meitat del , que, arruïnada, l'abandonà als seus creditors el 1932.
Montesquiou va ser un col·leccionista desbocat, però també un bibliòfil eminent. El catàleg en diversos volums de la venda de la seva biblioteca es compta entre els més importants de la seva època.
Montesquiou descansa en una tomba anònima del cementiri dels Gonards, a Versalles, al costat del seu company Gabriel Yturri; al capdamunt hi ha l'estàtua de l'àngel del silenci, amb l'índex de la mà dreta sobre els llavis i les òrbites buides, estàtua que prové del castell de Vitry-sur-Seine i que fou comprada per Montesquiou.
Obres miniatura|Robert de Montesquiou. Gravure d'Henri Guérard d'après Whistler. miniatura|Montesquiou (à gauche) chez Charvet (à droite). Au centre, Gabriel Yturri tend à Montesquiou un caleçon orné de chauves-souris (caricature de Sem) Montesquiou va publicar divuit volums de poesia, vint-dues obres crítiques, dues novel·les i dues biografies. Els seus tres volums de records foren impresos després de la seva defunció.
Poesia Les Chauves-Souris, Clairs obscurs, Paris, Richard, edició privada, ornada amb dibuixos de Whistler, Antonio de La Gandara, Jean-Louis Forain i Hōsui Yamamoto, 1892 Le Chef des odeurs suaves, Floréal extrait, Richard, 1893 (reimpressió de 1894, ornada amb un dibuix de Breughel) Le Parcours du rêve au souvenir, Paris, Charpentier et Fasquelle, 1895 Les Hortensias bleus, Charpentier et Fasquelle, 1896 (coberta ornada amb un dibuix de Paul César Helleu) Les Perles rouges: 93 sonnets historiques, Charpentier et Fasquelle, 1899, 2a edició il·lustrada amb quatre aiguaforts d'Albert Besnard) Les Paons, Charpentier et Fasquelle, 1901 (coberta il·lustrada amb un dibuix de René Lalique) Prières de tous: huit dizaines d'un chapelet rythmique, Paris, La Maison du Livre, 1902 (il·lustrada amb dibuixos de Madeleine Lemaire) Calendrier Robert de Montesquiou pour 1903 (coberta il·lustrada amb un retrat de Montesquiou amb ratpenats (chauves-souris) daurats, i ornat en cada pàgina amb un vol de ratpenats, en or o en blau) Calendrier Robert de Montesquiou 1904 (edició il·lustrada de dibuixos) Passiflora, Paris, éditions de L'Abbaye, 1907 (coberta il·lustrada amb un dibuix de Montesquiou) Les Paroles diaprées. Cent dédicaces, Richard, 1910 Les Paroles diaprées. Nouvelle série de dédicaces, Richard, 1912 Les Offrandes blessées: élégies guerrières, Paris, Edward Sansot, 1915 3a edició, ornada amb un frontispici a partir d'Ingres)