Coatbridge (escocès: Cotbrig o Coatbrig, gaèlic escocès: Drochaid a 'Chòta) és una ciutat de North Lanarkshire, Escòcia, a uns 13,7 km a l'est del centre de Glasgow, situada a les terres baixes del centre. La ciutat, amb Airdrie veïna, forma part de l'àrea urbana de Greater Glasgow. Mentre que l'assentament més antic conegut de la zona es remunta a l'era de l'Edat de Pedra, la fundació de la ciutat es remunta al , quan es va concedir una Carta Reial als monjos de l'Abadia de Newbattle pel rei Malcolm IV. Coatbridge, juntament amb el seu veí Airdrie, forma l'àrea coneguda com a Monklands.
En els últims anys del , l'àrea es va desenvolupar a partir d'una col·lecció de caseríos solts cap a la ciutat de Coatbridge. El desenvolupament i el creixement de la ciutat han estat íntimament connectats amb els avenços tecnològics de la Revolució Industrial, i en particular amb el procés d'escalfament. Coatbridge va ser un important centre escocès per a les obres de ferro i la mineria del carbó durant el i va ser descrit com "el cor industrial d'Escòcia" i el "Iron Burgh".
Coatbridge també va tenir una famosa reputació per la contaminació de l'aire i els pitjors excessos de la indústria. Tanmateix, cap a la dècada de 1920, les costures del carbó esgotaven i la indústria del ferro a Coatbridge estava en declivi ràpid. Després de la Gran Depressió, l'obra de ferro de Gartsherrie va ser l'última obra de ferro restant a la ciutat. Una publicació ha comentat que en el carbó de Coatbridge actual, el ferro i l'acer han estat consignats al patrimoni de ferralla del patrimoni.Collins Encyclopaedia of Scotland (1994) Eds. J & J Keay, HarperCollins Publishers, p.175
Història Hi ha diverses explicacions sobre l'origen del nom de la ciutat. El nom del lloc Coatbridge apareix per primera vegada en una sèrie de mapes del , encara que el mapa de Roy 1750 assenyala "Cottbrig" com un llogaret a la zona de l'antic Monkland. Escòcia antiga 'Cot (t)' (casa de camp) i 'bergant' (pont). (Això es reflecteix en la manera en què els habitants fan referència a la ciutat o al seu centre com "The Brig". Una de les fonts declara que 'Coatbridge' es deriva de l'anglès mitjà 'cote', (casa de camp) o del vell gal·lès coed que significa "fusta".
Una explicació alternativa és que des del l'àrea local era propietat de la família Colt, de vegades coneguda com a Coats, i els seus béns generaven topònims com Coatbridge, Coatdyke, Coathill i Coatbank. Drummond i Smith suggereixen que el nom deriva de la concessió de terres a Ranulphus el Colt al voltant del . No obstant això, els primers escocesos / ol / havien vocalizado a / o̞u / pel i posteriorment es diftongizaron a / ʌu / en els escocesos moderns, de manera que 'Colt' s'havia convertit en 'Cowt' en lloc de 'Coat'. Escocès Moderna "Cot" (casa de camp) es realitza / kot /.A History of Scots to 1700, p. xcSND: cot Dictionary of the Scots Language
Història primerenca: de l'edat del bronze a l'edat mitjana L'establiment de l'àrea de Coatbridge data de 3000 anys a l'edat mesolítica. Un cercle de taüts de pedra de l'Edat de Bronze es va trobar a la finca de Drumpellier en 1852. S'han trobat diverses urnes i relíquies de l'edat de bronze a Coatbridge. Una casa de fusta de fusta de ferro i llàgrima estava situada al Loch en l'actualitat Drumpellier Country Park. Depenent del nivell de l'aigua al llac, encara es poden veure les restes. S'han descobert monedes romanes a Coatbridge i hi ha les restes d'una carretera romana als límits de la ciutat prop de l'autopista M8.
Edat mitjana fins a finals del La zona de Monklands va heretar el seu nom després que l'àrea es concedís als monjos cistercencs de l'Abadia Newbattle pel rei Malcolm IV l'any 1162. 1er 1323 el nom de Monklands va aparèixer per primera vegada en la carta d'oficials. Els monjos van minar carbó i van cultivar la terra fins al moment de la reforma quan la terra va ser presa d'ells i lliurada a terratinents privats. En 1641 la parròquia de Monklands es va dividir entre Nova Monkland (actual Airdrie) i Old Monkland (actual Coatbridge). L'any 1745, l'exèrcit jacobita de Bonnie Prince Charlie es va apoderar de Coatbridge de les tropes governamentals en la seva marxa cap a Edimburg en una acció qualificada de Cantador de Coatbridge. Coatbridge es va descriure en el compte estadístic de 1799 com un "jardí immens" amb "extenses hortes", "collites de luxe" on abunden els rius amb salmó.
Segle El Canal Monkland va ser construït a finals del per transportar carbó a Glasgow dels rics dipòsits locals. La invenció del procés de forn fort en 1828 va significar que els dipòsits d'irostone de Coatbridge podien ser explotats al màxim per l'enllaç del canal i el procés d'escalfament. Els nous avenços van permetre produir ferro amb dos terços menys de combustible. Summerlee Iron Works va ser una de les primeres obres de ferro per utilitzar aquesta tecnologia. A mitjans del hi havia nombrosos forns d'escalfament en funcionament a Coatbridge.Miller, Thomas Roland (1958) The Monkland Tradition; Thomas Nelson and Sons, pg. 26
La indústria pròspera que havia sorgit al voltant de la nova indústria del ferro va requerir un gran nombre de treballadors no qualificats per a la mina i treballar en les plantes d'alt forn. Per tant, Coatbridge es va convertir en un destí popular per a un gran nombre d'irlandesos (especialment del comtat de Donegal a Ulster) que arribava a Escòcia. Les barres i plaques de ferro produïdes en les obres de ferro de Coatbridge eren les matèries primeres necessàries a tot l'Imperi Britànic per als ferrocarrils, la construcció, la construcció de pont i la construcció naval. Un exemple d'ús del ferro de Coatbridge es va incloure en l'armadura per a vaixells britànics que lluitaven a la guerra de Crimea.Miller, Thomas Roland (1958) The Monkland Tradition; Thomas Nelson and Sons, pg. 36
Al llarg dels següents quaranta anys la població de Coatbridge va créixer un 600%. El personatge de l'àrea de Coatbridge va passar d'un paisatge rural, presbiterià de petits llogarets i masies a una ciutat industrial catòlica irlandesa, poblada i contaminada. En 1840, Rev William Park va escriure que:Collins Encyclopaedia of Scotland (1994) Eds. J & J Keay, Harper Collins Publishers, pg. 175
La major part de la població de la ciutat vivia en fileres de cases adossades construïdes sota l'ombra de les obres de ferro. Aquestes llars solien ser propietat dels seus ocupadors. Les condicions de vida per a la majoria eren espantoses, la tuberculosi era abundant.Historical, Biographical and Literary Sketches of Glasgow and Lanarkshire, Part 1&2. Hamilton Herald Printing and Publishing. 1904. p26
Per a uns pocs afortunats, es podrien guanyar fortunes "amb una rapidesa només igualada pels guanys principescos d'alguns dels aventurers que van acompanyar Pizarro al Perú", va assenyalar un observador . Entre les històries d'èxit més rellevants es troben els sis fills del productor de Coatbridge, Alexander Baird. La família Baird s'havia involucrat en la mineria del carbó però va obrir una fosa de ferro per explotar el nou procés d'escalfament de la fosa de ferro inventat per James Beaumont Neilson. Posteriorment, la Baird va construir nombroses foses de ferro a Coatbridge, incloent les famoses obres de ferro de Gartsherrie. El munt de residus o "bing" de les obres de Baird's Gartsherrie es deia que era tan gran com la gran piràmide d'Egipte. Un fill, James Baird, va ser l'encarregat de construir setze forns d'explosió a Coatbridge entre 1830 i 1842. Cadascun dels sis fills d'Alexander Baird va ser reconegut com un milionari.Peden, Allan (1992) The Monklands: Illustrated Architectural Guide, Edinburgh: RIAS; pg. 38
La ciutat va ser vívidament descrita per Robert Baird el 1845:Coatbridge: Three Centuries of Change – Peter Drummond and James Smith, Monkland Library Services, 1982
Al , la família Baird va exercir una influència penetrant sobre Coatbridge. Van ser responsables del disseny de la disposició del centre actual de la ciutat de Coatbridge. La terra per a l'Ajuntament i la terra que més tard va arribar a formar el Parc Dunbeth va ser lliurada a la ciutat pels Bairds. L'església de Gartsherrie va ser construïda per la família Baird. El nucli més antic i significatiu de la ciutat. Bairds va donar el lloc al Main Street per a la construcció de l'Església catòlica de Sant Patrici. L'Orde d'Orange va ser establerta a la ciutat pels escocesos d'Ulster, que també es van beneficiar del treball disponible. Els seus descendents continuen aquesta tradició lleial i l'Ordre a Coatbridge segueix sent un dels més recolzats a Escòcia. moviment sindical.The Social History of Religion in Scotland since 1730 (Routledge, 1987); Callum Brown, pg. 164
Segles XX / XXI Cap a 1885, els dipòsits d'irons de Monklands, una vegada abundants, s'havien esgotat en gran part. Es va fer cada cop més costós produir ferro a Coatbridge, ja que les matèries primeres havien de ser importats des de llocs tan llunyans com Espanya. El creixement de la indústria siderúrgica (a prop de Motherwell) també va comportar l'inici d'un descens de la demanda de ferro colat Coatbridge produït. Les condicions de vida seguien sentides. A la dècada de 1920, l'informe 'Coal and Power' de Lloyd George va descriure les condicions de vida a l'àrea de Rosehall de Coatbridge:
El llibre de George Orwell The Road to Wigan Pier va ser il·lustrat per una fotografia d'habitatges a la zona de Rosehall de Coatbridge. El 1934 es va produir un èxode a Corby a Anglaterra quan es va traslladar la planta de la Unió local. Això va tenir l'efecte d'un impacte de cop de martell a la indústria del ferro de la ciutat i va arribar al final de la producció de ferro greu. La decadència de la indústria de la construcció naval de Clydeside en la dècada de 1950 va suposar que la demanda de ferro finalment es va ensorrar. Un llegat de l'atur "devastador", les terribles condicions d'habitatge i algunes de les pitjors massificacions a Escòcia van deixar el seu segell al Coatbridge de principis de la dècada de 1930. Ja en 1936, Coatbridge va ser el lloc més poblat d'Escòcia.Coatbridge: Three Centuries of Change – Peter Drummond and James Smith, Monkland Library Services, 1982; p.39
A la dècada dels anys trenta i cinquanta, no obstant això, els programes massius de construcció d'habitatges patrocinats per l'Estat van veure que milers de cases noves es van construir a Coatbridge i es van eliminar alguns dels pitjors exemples d'habitatge de barri baix. A principis de la dècada de 1980, el 85% de les llars de Coatbridge formaven part del parc d'habitatges de les autoritats locals. L'últim dels forns d'última generació, les famoses obres de William Baird, Gartsherrie, va tancar el 1967.Coatbridge: Three Centuries of Change – Peter Drummond and James Smith, Monkland Library Services, 1982; pg. 42
Des dels anys 70, hi ha hagut diverses iniciatives per intentar regenerar Coatbridge. Les subvencions a les ajudes urbanes, les subvencions de la Unió Europea i, més recentment, l'Associació per a la Inclusió Social han intentat donar una nova vida a Coatbridge. Malgrat aquests esforços, la població de la ciutat ha continuat creixent i, en els últims anys, la ciutat ha estat anomenada "la més nefasta a Escòcia".
Cultura Coatbridge és la seu del "Museu més sorollós d'Escòcia", Parc Estatal d'Summerlee, que conté una visió de la vida en el Coatbridge industrial. Una fila de cases rurals, una línia de tramvia de treball i una mina de carbó real poden experimentar-se en el lloc. El parc està situat a les restes d'un dels forns històrics de Coatbridge.
Literatura, teatre i cinema