Rita Laura Segato (Buenos Aires, 14 d'agost de 1951) és una antropòloga i feminista argentina resident entre Brasília i Tilcara. És especialment coneguda per les seves recerques que s'han orientat a les qüestions de gènere als pobles indígenes i comunitats llatinoamericanes, a la violència de gènere i a les relacions entre gènere, racisme i colonialitat. Considera que les relacions de gènere són un camp de poder i que és un error parlar de crims sexuals si no que han de considerar-se "crims del poder, de la dominació, de la punició".Carbajal, Mariana «Rita Segato, el caso Micaela y una mirada desde el feminismo sobre las violaciones Página12» (en es)., 17-07-2017. [Consulta: 19 octubre 2018].
Trajectòria Va estudiar primària a l'Escuela Normal en Lenguas Vivas Juan Ramón Fernández i la secundària en el Colegio Nacional de Buenos Aires (1970). Es va diplomar en el Conservatorio Municipal Manuel de Falla (1967) i a l'Escuela Nacional de Danzas (1973). Va cursar la llicenciatura en Ciències Antropològiques a la Universitat de Buenos Aires fins al seu primer tancament el 1974. Es va especialitzar en etnomusicologia a l'Instituto Interamericano de Etnomusicología i Folklore de Caracas amb Isabel Aretz (1975), on va romandre com a investigadora de l'arxiu de música llatinoamericana fins al 1980.
El 1984 va obtenir el seu doctorat en antropologia social a la Universitat Queen's de Belfast on va estudiar Antropologia de la Música amb John Blacking i Antropologia Social amb Milan Stuchlick i Gerd Baumann.
Va ser professora del Departament d'Antropologia de la Universitat de Brasília entre 1985 i 2010. El 2011 va exercir la docència en els postgraus interdisciplinaris de Bioètica i de Drets Humans de la mateixa universitat, a més d'actuar com a professora visitant en diversos programes de doctorat d'Amèrica Llatina.
El 1993 es va apropar a l'anàlisi de la violència contra les dones per un encàrrec del govern de la ciutat de Brasília Inicialment va creure que era un lloc de pas, però l'anàlisi de les violències masclistes l'ha acompanyada fins a la seva recent jubilació. És investigadora del Consell Nacional de Recerques de Brasil des de 1998.
Entre els seus llibres destaquen Las estructuras elementales de la violencia (2003), La nación y sus otros (2007) i Las nuevas formas de la guerra y el cuerpo de las mujeres (2014).
En el 2006 va realitzar una recerca sobre els crims des de Ciutat Juárez.
A partir de l'anàlisi del feminicidi de Ciutat Juárez, proposa pensar la violència contra les dones com un sistema de comunicació que mostra la força i la impunitat d'aquells que des de l'Estat i el paraestatat regnen a la frontera.
Reconeixements 2017 Premi Llatinoamericà i del Carib de Ciències Socials concedit per Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales (CLACSO). 2018 Títol Doctora Honoris causa atorgat per la Universitat Autònoma de Ríos. 2018 Títol Doctora Honoris causa atorgat per la Universitat Nacional de Salta.
Posició sobre la violència de gènere Considera que la violència contra les dones de la com es pot observara Argentina té relació amb el moment mundial en el qual "hi ha poder d'amos" en una època de "dueñidad" el que irromp en l'inconscient col·lectiu en la manera en què els homes que obeeixen a un mandat de masculinitat, que és un mandat de potència, proven la seva potència mitjançant el cos de les dones.
Prefereix parlar de violència de gènere que de violència contra les dones, explica "prefereixo anomenar-la així, el concepte de gènere va ser una troballa per poder parlar d'una estructura que organitza els cossos des d'un teatre d'ombres i és una categoria molt útil". Considera que la violència de gènere té un "efecte de crida", és "contagiosa" i pot ser transformada en espectacle.
Sobre la creença generalitzada sobre si la reincidència és ineludible en el cas del violador considera que "és obligatori pensar que tot ésser humà pot canviar. És molt difícil de vegades. Cal donar les condicions perquè el pugui fer, condicions que no estan donades en l'actualitat."
Va encunyar el terme femigenocidi per descriure els crims comesos contra les dones que aconsegueixen el grau de lesa humanitat o genocidi, i que no prescriuen.
Llibres (selecció) Reeditat el 2005 Colección: Derechos Humanos. Viejos problemas, nuevas miradas Dirigida por Baltasar Garzón.
Amb coautoria amb Rodolfo Brardinelli i Claudia Cesaroni
L'Oedipe Noir (París: Petite Bibliothèque Payot, editorial Payot et Rivages, 2014) Las nuevas formas de la guerra y el cuerpo de las mujeres (México, DF: Pez en el Árbol, 2014) (Obra col·lectiva) (Amb coautoria) (Amb coautoría) (Obra col·lectiva) (Obra colectiva)
(Obra col·lectiva) (Obra col·lectiva)
Vegeu també Feminisme
Violència de gènere
Referències
Enllaços externs
«Libros para las mujeres que quieren combatir el machismo». Plano Informativo
Categoria:Indigenistes brasilers Categoria:Antropòlegs brasilers Categoria:Alumnes de la Universitat de Buenos Aires Categoria:Alumnes de la Universitat Queen's de Belfast Categoria:Persones de Buenos Aires Categoria:Antropòlegs argentins Categoria:Feministes brasilers Categoria:Feministes argentins Categoria:Feministes del segle XX Categoria:Feministes del segle XXI Categoria:Nascuts el 1951