Carme Garcia Padrosa (Barcelona, 1915 - 2015) va ser una va ser una fotògrafa catalana, que signava les seves obres amb el nom de Carme Garcia de Ferrando. Va estar en actiu des del 1935 al 1987. Establerta a Barcelona, fou una apassionada de la fotografia i enquadernadora de professió. Considerada per la crítica com una artista polivalent i subjectivista, tenia un estil molt personal que sempre anava acompanyat d'un fort component polític i crític vers els temes que tractava.
La seva obra va des dels retrats femenins fins a temes socials estrictament vinculats amb els esdeveniments polítics del moment, incloent els paisatges humans i industrials d'una Barcelona que als anys 60 començava a manifestar canvis, la temática esportiva, el reportatge i les problemàtiques amb l'heroina que als anys 80 entrà a Barcelona.
Biografia i context Es va començar a formar l'any 1923 arran d'un anunci al diari sobre l'inici d'unes classes de fotografia que tindrien lloc a un nou local ubicat al carrer de Sant Pere Més Baix, 7 (Barcelona). Al principi combinava els cursos amb la seva feina a un taller d'enquadernació. En aquell moment no podia formar-se de forma íntegra en el que seria la seva futura professió, ja que, per qüestions de necessitat familiar, no podia deixar la feina.
Les seves primeres fotografies daten dels anys 30, amb una Baby Kodak que ella mateixa va adquirir per 16 pessetes. Aquestes primeres fotografies ja manifesten un component polític de pes considerable, en el moment en què tria esdeveniments de caràcter militant com la manifestació de l'11 de setembre del 1935 o una concorreguda concentració del mateix any a la plaça de Sant Jaume, entre d'altres.
Arribada la postguerra, les expectatives de Garcia de Ferrando quedaran truncades, l'escassetat de diners i aliments farà impossible la compra de materials de revelatge i fotografia, ja que els pocs estalvis estarien destinats a cobrir les necessitats bàsiques. Durant els anys 40, en plena autarquia, la seva activitat va quedar paralitzada atés que havia de dirigir els seus esforços al manteniment de la subsistència familiar.
El 1956, després de la mort de la seva mare l'any 1953, disposarà de temps físic i mental per ocupar-se de desenvolupar la seva vocació mitjançant el primer curs organitzat per l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, dedicat exclusivament a les dones. Arran d'aquest curs, entre d'altres, es crearà el Grup Femení dins l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya (la primera exposició es va celebrarà l'any 1959 als locals de l'entitat). Sobre aquest curs ella diria:Llavors vaig veure l'anunci d'un curs de fotografia per a dones a l'Agrupació Fotogràfica i m'hi vaig apuntar. Vaig pensar que si aprenia a revelar fotos a casa estalviaria diners i en podria fer mésA l'Agrupació Fotogràfica coincidirà amb grans mestres com: Salvador Lluch, Català- Roca, Julio Ubiña i Miserachs, i amb el Grup Femení que, tanmateix, neix de l'Agrupació, amb companyes de renom com: Milagros Caturla, C. Beneseit, Josefina Escoda, M. Bartina, M. A Benavent, Lolita Franco, M. Pacheco, Montserrat Vidal Barraquer, Gloria S. de Villavecchia, M. Montserrat de Sant Germán, Rosa Szücs, C. Català i Concepción Masana, entre d'altres.
Carme Garcia no va comptar en cap moment amb el vistiplau del seu marit; fins i tot, tal com expressa a una entrevista, va començar a firmar amb el cognom del seu home per tal de "tenir al marit content". Fixem-nos en el fragment extret de l'entrevista duta a terme per José Maria Marca i Marca, un gran crític de l'època que va contribuir a donar a conèixer l'obra de la nostra artista: Oí por la radio que la Agrupación Fotográfica de Catalunya organizaba un curso elemental de fotografía para el sexo débil, y sin decir nada a nadie, me inscribí en el curso […] Mis profesores eran el señor Lluch y Ubiño. […] [En mi casa] la carcajada fue general, aun ahora, me parece oírla; les convencí de que sin saber nada de fotografía resultaba cara, y que si terminaba bien el curso, nos resultaría mucho más económica si yo misma podía manipularlaAquesta entrevista data del 1964, en aquell any Carme Garcia ja disposava del Premi Luis Navarro (entre d'altres) i per tant, d'un reconeixement mitjanament sòlid, sempre, és clar, havent-se d'esforçar més que no pas un home per tal de demostrar el seu talent, ja sigui per mitjà de la constància, la insistència incansable de presentar-se any rere any a la gran diversitat de concursos (tant en l'àmbit nacional com en l'àmbit internacional), però sobretot, cercant la polivalència dins de la disciplina i en cap cas, estancant-se en allò que ja coneixia.
El seu marit, a més, li va prohibir formar-se com a professional. Ella però, va saber vèncer amb resistència i va organitzar les responsabilitats familiars esgarrapant temps d'allà on podia, convertint la cuina en el seu laboratori fotogràfic:[…] [Mi laboratorio] nace de habilitar una de las dos cocinas de casa, mi piso tiene dos plantas y una la emplee como cuarto para revelarlas.
Abrigo la firme esperanza de que las atareadas amas de casa – que disponen de tan poco tiempo- tengan la oportunidad de comprobar e incluso descubrir este apasionante mundo de la fotografía y que lo que empiece como evasión - tan importante en la vida moderna según recomiendan médicos y psicólogos - acabe por constituir una necesidad que llene las escasas horas de ocio y, lo que es más importante, que se consiga ganar muchas y valiosas compañeras para nuestra causa.Als anys 50 molts sectors estaven vetats per a les dones, recordem que durant els anys 40 (durant el franquisme) es pretenia excloure tàcitament a les dones del treball remunerat, que, alhora, era imprescindible per a la subsistència. Aquesta exclusió també inclouria aquelles feines més creatives com ho és la fotografia. Enfront aquesta violència institucional i feixista les dones crearan espais de resistència que estaran dirigits a fer dissidència, creant, així, espais on es poguessin desenvolupar discursos heterogenis, en aquest cas, discursos femenins. Així doncs, el Grup de Dones de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya va ser un d'ells.
Carme Garcia és una artista fonamental per entendre el context feixista de l'època, i les estratègies de resistència creades per a les dones. L'agrupació de les dones en col·lectius o grups, va fer possible les sortides conjuntes i, per tant, l'ocupació dels carrers. La professionalització de Carme Garcia va quedar truncada amb la irrupció del franquisme, on a partir d'aquell moment es va quedar reduïda a un hobby i, les fotògrafes van ser definides per a la crítica, a partir d'aquell moment, com a fotògrafes amateurs.
En els seus primer treballs datats als anys 50-60 treballa des de l'espai domèstic. Tanmateix, el seu èxit es consolida a inicis dels anys 60, en gran part per haver guanyat el premi Luis Navarro l'any 1963 (premi que se celebrava de manera anual i on només sortia premiat un o una fotògrafa). El que es valorava del premiat era la concepció avantguardista de la fotografia. La fotografia guardonada va ser Cave Canem, feta des del balcó de casa seva el dia de la Gran Nevada de Nadal:Al Nadal del 1962 amb la Gran Nevada, em moria per sortir amb la càmera al carrer però tenia a tota la família a casa i no podia, llavors vaig fer una foto des del balcó, la qual va guanyar el premi per la seva concepció moderna.
Rostres i Espais Carme Garcia retratava a les veïnes de l'edifici i les barraques de Montjuïc. Retrats i drames humans encarats sempre des d'una visió respectuosa. Quan parlem de dones artistes, és habitual veure el tractament de temes de caràcter més humà. Com a dones entenen i comprenen les dificultats que sovint la societat disposa sobre els cossos que ressonen des dels marges, atès que els femenins també en formen part. D'aquesta manera, dona veu a les velles, a les gitanes del mercat, als nens i als obrers. També crea espais de resistència mitjançant la concessió d'una veu sòbria i en blanc i negre, que parla sobre vides i realitats distòpiques que, de forma inevitable, citen quelcom del present. Interpel·la amb contrapicats i estratègies fotogràfiques diverses, per tal d'atorgar un sentiment o altre a aquell rostre o aquell cos, que s'obria en una cuina de confecció improvisada, escenari on es revelaven aquests trossos de realitat.
És necessari esmentar la importància dels espais i el caràcter ambivalent d'aquests en els primers treballs de Carme Garcia, ja que, d'alguna manera, les seves fotografies trenquen amb la dicotomia interior/ exterior: espai públic/ espai privat. Carme Garcia juga constantment a dissidir aquests binomis estàtics sobre els quals sembla sustentar-se la realitat i la política. Des del terrat de casa seva, al carrer d'Avinyó 48, captava els moviments humans dels carrers de Barcelona, les manifestacions vers una Espanya feixista i l'ensopiment amb l'heroïna que va arribar als barris de la Barcelona dels anys 80.
La política, però, també es cou a casa, als interiors, és a dir, a les dinàmiques del domicili, en la segregació per sexes; la divisió de les tasques de la llar, en l'assignació sistemàtica d'unes responsabilitats que, tanmateix, impedeixen, i fins i tot neguen, per autoritat directa, el desenvolupament personal d'aquestes (tal com a ella li passà amb la fotografia, ja que va haver de fer malabars per combinar responsabilitats familiars amb la seva professionalització). A la terrassa, no només s'estenia la roba i es feia veïnatge, sinó que també podia ser un lloc que connectés amb la urbanitat que, en realitat, a les dones els era coartada. Tal com expressà Noèlia Pérez al darrer cicle de conferències Fotografia i gènerePèrez, N. Fotografia i gènere (13- 27 febrer, 2019) Casa Cultura, Girona :Las mujeres iban juntas, en grupo, quedaban para hacer fotografías. De esta manera no se sentían tan intimidadas por miradas ajenas.Noèlia Pèrez. Fotogràfia i gènere, "Paradoxes i altres contradiccions en les dones fotògrafes a Catalunya" Casa Cultura, 20 de febrer del 2019 [cicle de conferències] Des de la crítica, s'ha anomenat, sovint, a la Carme com a la “fotògrafa dels terrats”, una expressió que redueix la seva basta trajectòria a un fet anecdòtic, ja que tal com ella expressa en una entrevista, "em moria per sortir amb la càmera al carrer però tenia a tota la família a casa i no podia, llavors vaig fer una foto des del balcó, la qual va guanyar el premi per la seva concepció moderna" En segons quines crítiques, com per exemple la que li fa Pedro Barrachina al 1972, apareix la referència de “la nueva Margaret Cameron”. El mateix va passar amb Milagros Caturla, quan se l'anomena “la Vivian Maier espanyola”. D'alguna manera i, tal com detecta i comenta la mateixa Noelia Pèrez a les conferències de Fotografia i gènere "Catalunya sempre ha mirat cap a Europa",Pèrez, Noela. Fotografia i gènere (13-17 de febrer, 2019) Casa Cultura, Girona. això ha provocat una invisibilització dels discursos nacionals a favor dels discursos internacionals, que n'ha fet de moltes de les nostres pioneres, perfectes desconegudes.
Des del terrat baixarà als pisos veïns i entrarà als domicilis de les veïnes, on fotografiarà la quotidianitat de les dones: