La mar d'Irlanda (en gaèlic irlandès Muir Éireann o Muir Meann, en anglès Irish Sea, en gaèlic escocès Muir Èireann,Cambridge Medieval Celtic Studies, Issues 33–35 University of Cambridge (Gran Bretaña). Department of Anglo-Saxon, Norse and Celtic 1997 en manx Mooir Vannin,Electronic Dictionary of the Irish Language en gal·lès Môr Iwerddon) és un braç de mar situat al nord-oest d'Europa que separa les illes d'Irlanda, a l'oest, i la Gran Bretanya, a l'est. La seva extensió és d'uns 104.000 km². Al nord-oest, comunica amb l'oceà Atlàntic mitjançant el canal del Nord, i al sud amb la mar Cèltica pel canal de Sant Jordi. Conté les illes de Man i Anglesey.
miniatura|Localització del mar d'Irlanda miniatura|Des del moll de Dún Laoghaire, una ciutat costanera suburbana al comtat de Dublín, Irlanda miniatura|Badia de Dublín miniatura|Badia de Brittas Es va formar fa uns 20.000 anys al final de l'era glacial; al començament era un enorme llac d'aigua dolça, però amb el desglaç generalitzat va esdevenir un mar quan hi va entrar l'aigua salada de l'oceà.
Té una gran importància econòmica pel que fa al comerç regional, el transport marítim, la pesca i la generació d'electricitat (energia eòlica i nuclear) a les seves costes; també té notables camps d'explotació petroliera i de gas natural. S'ha discutit llargament la possibilitat de construir un túnel ferroviari submarí entre els dos estats costaners de 80 km de llargada. El trànsit anual entre ambdues illes és de més de 12 milions de passatgers i de 17 megatones de mercaderies.
És, per tant, una via de comunicació molt freqüentada, amb un bon nombre d'enllaços marítims entre la Gran Bretanya i Irlanda: de Swansea a Cork, de Fishguard i Pembroke a Rosslare, de Caergybi a Dún Laoghaire, de Stranraer a Belfast i Larne, i de Cairnryan a Larne. També hi ha la connexió Liverpool-Belfast amb escala a l'illa de Man.
Topografia El mar d'Irlanda s'uneix a l'Oceà Atlàntic tant als seus extrems nord com al sud. Al nord, la connexió és a través del Canal del Nord entre Escòcia i Irlanda del Nord i el mar de Malin. L'extrem sud està enllaçat amb l'Atlàntic a través del Canal de Sant Jordi entre Irlanda i Pembrokeshire, i la Mar Cèltica. Està compost per un canal més profund d'uns 300 km de llarg i 30–50 km d'ample al seu costat occidental i badies menys profundes a l'est. La profunditat del canal occidental oscil·la entre els 80 i els 275 m.
La badia de Cardigan al sud i les aigües a l'est de l'illa de Man tenen menys de 50 m de profunditat. Amb un volum total d'aigua de 2.430 km³ i una superfície de 47.000 km², el 80% es troba a l'oest de l'illa de Man. Els bancs de sorra més grans són els Bancs Bahama i King William a l'est i al nord de l'illa de Man i el Banc Kish, el Banc Codling, el Banc Arklow i el Banc Blackwater prop de la costa d'Irlanda. El mar d'Irlanda, a la seva amplada màxima, és de 200 km i es redueix a 75 km.
L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del mar d'Irlanda (amb el canal de Sant Jordi) de la següent manera:
Al nord. El límit meridional dels mars interiors davant de la costa oest d'Escòcia, definit com una línia que uneix l'extrem sud del Mull of Galloway (54°38'N) a Escòcia i Ballyquintin Point (54°20'N) a Irlanda del Nord.
Al sud. Una línia que uneix St. David's Head a Gal·les () fins a Carnsore Point a Irlanda ().
El mar d'Irlanda ha sofert una sèrie de canvis dramàtics durant els darrers 20.000 anys a mesura que va acabar l'últim període glacial i va ser substituït per condicions més càlides. En el moment àlgid de la glaciació, la part central del mar modern era probablement un llarg llac d'aigua dolça. Quan el gel es va retirar fa 10.000 anys, el llac es va tornar a connectar amb el mar.
Història El mar d'Irlanda es va formar a l'era del Neogen. Entre les travessies notables hi ha diverses invasions des de Gran Bretanya. La invasió normanda d'Irlanda va tenir lloc per etapes durant el final del segle XII des de Porthclais prop de Tyddewi, Gal·les, a Urca, Snekkars, Keelsa i Cogs fins al port de Wexford, Leinster. Els Tudor van travessar el mar d'Irlanda per envair-la el 1529 en caravel·les i carraques. L'any 1690 la flota anglesa va salpar per a la Guerra Guillemita d'Irlanda des de Hoylake, Wirral, la sortida va passar a ser coneguda permanentment com a King's Gap com a resultat.
Connexions marítimes Com que Irlanda no té ni túnel ni pont per connectar-la amb Gran Bretanya, la gran majoria del comerç de mercaderies pesades es fa per mar. Els ports d'Irlanda del Nord gestionen 10 milions de tones de comerç de mercaderies amb la resta del Regne Unit anualment; els ports de la República d'Irlanda gestionen 7,6 milions de tones, que representen el 50% i el 40% respectivament del comerç total en pes.
El port de Liverpool en gestiona 32 milions de tones de càrrega i 734.000 passatgers a l'any.Port Statistics, (Link) , Mersey Docks Website El port de Caergybi gestiona la major part del trànsit de passatgers dels ports de Dublín i Dún Laoghaire, així com 3,3 milions de tones de mercaderies.UK Port Traffic Highlights: 2002, (pdf) , UK Maritime Statistics, Dept of Transport
Els ports de la República mouen 3.600.000 viatgers que travessen el mar cada any, el que suposa el 92% de tots els viatges del mar d'Irlanda.
Les connexions de ferri de Gal·les a Irlanda a través del mar d'Irlanda inclouen Fishguard Harbour i Pembroke a Rosslare, Holyhead a Dún Laoghaire i Holyhead a Dublín. Des d'Escòcia, Cairnryan connecta amb Belfast i Larne. També hi ha una connexió entre Liverpool i Belfast via l'illa de Man o directament des de Birkenhead. El ferri de cotxes més gran del món, Ulysses, és operat per Irish Ferries a la ruta Dublin Port–Holyhead; Stena Line també opera entre Gran Bretanya i Irlanda.
"Mar d'Irlanda" també és el nom d'una de les àrees de previsió d'enviament de la BBC definides per les coordenades:
Transport for Wales Rail, Iarnród Éireann, Irish Ferries, Stena Line, Northern Ireland Railways, Stena Line i ScotRail promouen SailRail amb bitllets de tren per al tren i el ferri.
El vaixell britànic LCT 326 es va enfonsar al mar d'Irlanda i va ser descobert el març de 2020. El setembre de 2021 es va descobrir el vaixell de la marina britànica HMS Mercury; s'havia enfonsat el 1940. El vaixell britànic SS Mesaba va ser enfonsat pel Nasiz el 1918 i descobert més de cent anys després, el 2022. Aquest vaixell és conegut per navegar a prop del Titanic i per intentar avisar el Titanic sobre icebergs perillosos.
Fauna i flora Els principals llocs naturals del mar d'Irlanda, i els més accessibles, són els seus estuaris: en particular els estuaris Dee, Mersey i Ribble, Badia de Morecambe, Solway Firth, Llac Ryan, Firth of Clyde, Belfast Lough, Strangford Lough, Carlingford. Lough, Dundalk Bay, Dublin Bay i Wexford Harbour; però moltes espècies naturals només viuen als penya-segats, les maresmes, les dunes de sorra costaneres, el fons marí i el mateix mar.
Només es disposa d'informació fragmentària sobre els invertebrats del fons del mar d'Irlanda donada la seva extensió i la poca visibilitat és, per tant, el contingut de les xarxes de pesca que se'ns informa. Tanmateix, la fauna bentònica es distribueix segons el relleu del fons marí: roques, còdols, grava, sorra, fang o torba. Fins ara s'han comptat set comunitats en els sediments, dominades en diferents graus per estrelles de mar, eriçons de mar, cucs de mar, musclos, tellines, i caragols de mar.
Alguns fons marins acullen una fauna molt rica: així el sud-oest de l'illa de Man, així com els llits de modiolus de Strangford Lough. Als fons de grava, hi ha més vieires i xelets. Als estuaris, on els fons són més sorrencs o fangosos, hi ha menys espècies, però les poblacions són més nombroses. La gamba comuna, escopinyes i musclos sostenen les pesqueres de la badia de Morecambe i l'estuari de Dee. Els estuaris són autèntics llocs de cria de llenguado, arengada i llobarro. Els fons fangosos més profunds són la llar de poblacions de llamàntol.
esquerra|miniatura|Badia de Caernarfon, Gal·les. L'alta mar és un hàbitat complex, estratificat verticalment i subjecte als corrents, però també a les estacions i les marees. Per exemple, allà on l'aigua dolça dels estuaris desemboca al mar d'Irlanda, la seva influència s'estén molt lluny de la costa fins que la seva densitat, inferior a la de l'aigua de mar, l'exposa a vents que augmenten gradualment la seva salinitat. De la mateixa manera, l'aigua més càlida és menys densa i l'aigua de mar de la costa sura. La profunditat de penetració de la llum depèn de la terbolesa: això crea una estratificació de les poblacions de plàncton que condiciona la distribució de les comunitats d'animals que s'alimenten d'aquest plàncton. No obstant això, les tempestes pertorben aquesta distribució, que només es torna a congelar en temps tranquil.
El plàncton és una barreja de bacteris, microplantes (fitoplàncton) i animals (zooplàncton) que es desplacen al mar. La majoria d'aquestes entitats són microscòpiques, però també hi ha algunes espècies de meduses i ctenòfors, que són molt més grans.
Les diatomees i els dinoflagel·lats dominen el fitoplàncton. Malgrat la seva mida microscòpica, tenen una closca dura i els dinoflagel·lats tenen una petita cua amb la qual es propulsen per l'aigua. Les poblacions de fitoplàncton al mar d'Irlanda exploten a l'abril i al maig, quan l'aigua es torna molt verda.
Els crustacis, especialment els copèpodes, dominen dins del zooplàncton, però bona part de la fauna marina juvenil és transportada pel zooplàncton, i aquesta sopa és de vital importància, directament o indirecta, per a la dieta de moltes espècies del mar d'Irlanda, inclosos els animals més grans: el tauró pelegrí, per exemple, s'alimenta només de plàncton i la tortuga llaüt, de meduses.
El mar d'Irlanda és la llar d'una multitud d'espècies d'invertebrats: això va des dels cucs de truges dels parapodis fins a la sípia camaleònica i els crancs depredadors. Entre les varietats més interessants, cal esmentar les que contribueixen a la reconstitució del corall, com els bivalves que es desenvolupen als molls (musclos de Strangford Lough o l'hermelle de la badia de Morecambe), que trobem al llarg de les costes de Cúmbria i Lancashire. Aquestes colònies formen, any rere any, grans edificis submarins que després serveixen de suport o niu, temporal o permanent, a altres espècies animals o vegetals.
Les tortugues marines es troben regularment encallades al llarg de les costes del mar d'Irlanda: aquesta espècie migra cada any pel nord de les illes Britàniques, seguint les colònies de meduses de les quals s'alimenta. Quan es troben saouannes, lepidochelys verdes al mar d'Irlanda, estan molt malaltes o ja estan mortes: és perquè el corrent els va desviar del seu medi natural, més al sud, a les aigües fredes.
Els estuaris del mar d'Irlanda són zones d'alimentació vitals per a les rutes migratòries dels ocells litorals que divideixen el seu any entre l'Àrtida i l'Àfrica. D'altres busquen un clima més suau allà quan l'Europa continental està a les mans de l'hivern. Hi ha vint-i-una espècies d'ocells marins que nidifiquen regularment a les platges o penya-segats del mar d'Irlanda. Enormes poblacions d'ànecs marins i escoters passen l'hivern alimentant-se a les aigües superficials de les costes orientals d'Irlanda, Lancashire i el nord de Gal·les.