, nom complet amb patronímic Aleksandr Aleksàndrovitx Zinóviev, , AFI /ɐlʲɪkˈsandr ɐlʲɪkˈsandrəvʲɪtɕ zʲɪˈnovʲjɪf/Transliteracions alternatives usuals: Alexandr, Alexandre, Aleksandr, Zinovyev, Zinov’yev, Zinov’ev fou un filòsof, escriptor, sociòleg i periodista rus.
Procedent d'una família camperola pobra, i havent-se distingit en la guerra, Aleksandr Zinóviev en els anys cinquanta i seixanta va ser un dels símbols del renaixement del pensament filosòfic a l'URSS. Després de la publicació a Occident del llibre Ziiàiuixie vissoti, ("Alts desnivells"), que el va portar a la fama mundial Husseinov A. A. Zinóviev // Gran Enciclopèdia Russa. Volum 10. - Moscou. Editorial de la Gran Enciclopèdia Russa, 2008. - Pàg. 493-495 el 1978 va ser expulsat del país i privat de la ciutadania soviètica. Va tornar a Rússia el 1999.
El patrimoni creatiu de Zinóviev inclou prop de 40 llibres, i abasta diverses àrees de coneixement sociohumanitari: sociologia, lògica, ètica, pensament polític. El seu treball és difícil d'atribuir a qualsevol direcció, o inserit en qualsevol marc, inclòs l'acadèmic. Les obres del gènere original de la "novel·la sociològica" li van comportar el reconeixement internacional. Sovint és descrit com un pensador independent rus, una de les figures més grans, més originals i controvertides del pensament social rus a la segona meitat del .
Antiestalinista en la seva joventut, Zinóviev, al llarg de la seva vida, va mantenir una posició civil activa, i va sotmetre a crítica al principi el seu sistema soviètic, després el rus i l'occidental, i al final de la vida els processos de globalització. La cosmovisió de Zinóviev es distingeix per la tragèdia i el pessimisme. A Occident, com a Rússia, les seves opinions inconformistes van ser durament criticades.
Joventut Zinóviev va néixer va néixer al poble de Pakhtino de l'uiezd de Txúkhlomski de la gubèrnia de Kostromà de l'RSFSR (actualment raion de Txúkhlomski de l'óblast de Kostromà) com el sisè fill d'Aleksandr Iàkovlevitx i Appolinària Vassílievna. Uns anys més tard es van traslladar a Moscou, a la recerca d'una millor qualitat de vida.
Zinóviev excel·lia a l'escola, i el 1939 va ingressar a l'Institut de Filosofia, Literatura i Història de Moscou. Aviat va ser expulsat per una actitud negativa cap a la col·lectivització forçada, i se li va prohibir d'inscriure's a qualsevol altre institut. Segons les memòries de Zinóviev, mentre encara estava a l'escola, tenia la idea de matar Stalin, la qual va discutir repetidament amb amics propers; El "pla" va fallar perquè no van trobar cap arma. També segons les seves memòries, va ser arrestat i interrogat a la Lubianka. Quan era traslladat a un dels quarters de l'NKVD, Zinóviev va aconseguir escapar. Es va amagar en diferents llocs: va marxar a Pakhtino durant un temps, va vagarejar i després va tornar a Moscou. A la fi de 1940 es va unir a l'Exèrcit Roig per evitar la persecució. A l'exèrcit, es va fer anomenar "Zenóviev", tot dient que havia perdut el seu passaport. Va lluitar a la Gran Guerra Patriòtica, fins i tot com a aviador de combat, i va rebre honors i premis pel seu servei distingit..
Treball científic a Moscou El 1946 Aleksandr Zinóviev va entrar a la Universitat Estatal de Moscou (UEM); va relatar que la seva prohibició d'accedir a l'educació superior es va passar per alt per un suborn: una caixa de dolços. Es va graduar el 1951 summa cum laude amb una tesiVoskhojdenie ot abstraktnogo k konkretnomu : na materiale "Kapitala" K. Marksa Kafedra filosofii RAN, sobe l'estructura lògica de El Capital de Marx’. Durant les dècades següents es va convertir en un dels lògics més importants de l'URSS.
Com a professor i responsable del departament de lògica de la UEM, Zinóviev acumulà una reputació subtilment dissident, en haver-se negat a expulsar el personal políticament discriminat i, en un gest de protesta contra el culte a la personalitat de Bréjnev, va renunciar al consell editorial de Voprossi filossofii, ("Problemes de filosofia"), la principal revista soviètica sobre filosofia en aquesta època.
La novel·la sociològica Les diverses històries satíriques de Zinóviev s'aplegaren en el seu primer gran treball no acadèmic, Ziiàiuixie vissoti, ("Alts desnivells"). Després de la publicació del llibre a Suïssa el 1976, Zinóviev va ser desposseït del seu càrrec de professor, expulsat de l'Acadèmia de Ciències per "accions antipatriòtiques incompatibles amb el títol de científic soviètic",i destituït de l'Institut de Filosofia. A principis de 1977, per decisió del Presidium del Soviet Suprem de l'URSS, Zinóviev va ser desposseït de tots els premis estatals, inclosos els militars i els graus acadèmics, i se li va oferir la possibilitat d'abandonar la Unió Soviètica després que la seva segona novel·la, titulada Svetloie budúsxeie, ("Futur brillant"), de similar estil satíric, fos publicada a Occident el 1978. Amb la seva família es va establir a Múnic on van viure fins al 1999.
Ziiàiuixie vissoti va ser tot un èxit. Aviat es va traduir a la majoria de les principals llengües europees i es llegí en veu alta en rus a través de les emissores de ràdio occidentals.
Treball sociològic a l'exili Entre les obres de no ficció de Zinóviev des d'aleshores es troben Sense il·lusions, (1979), Nosaltres i Occident, (1981), El comunisme com a realitat, (1981) i Gorbatxevisme, . (1987). Aquesta última va ser publicada per primera vegada en francès, (Lausana, L'Âge d'homme). Sense il·lusions és una col·lecció d'assaigs, conferències i articles periodístics que Zinóviev va publicar en diverses fonts, inclòs la revista polonesa a l'exili Kultura, impresa a París. Explicava així la seva manera d'interpretació de la societat comunista, tot expressant la lleialtat al mètode científic. Zinóviev va defensar la seva comprensió del sistema soviètic, va escriure molt sobre la relació entre el capitalisme i el comunisme, Occident i Orient. Va criticar a Occident per subestimar l'amenaça comunista a causa de la incomprensió de la naturalesa de la societat soviètica. Occident estimava el sistema soviètic a través dels seus propis criteris, però, Zinóviev va argumentar que la democràcia occidental i el comunisme són completament diferents. Va negar el paper de les qualitats personals dels líders soviètics, en considerar-los com a "símbols socials" i va instar Occident a no escoltar les seves promeses. El 1983, en el seu informe "ideologia i religió marxista" en un simposi a Viena, va afirmar que "la revitalització espiritual" a l'URSS no afectaria la ideologia oficial, i la política d'Andrópov no conduiria a reformes ni a una protesta social. Un any més tard, en una sèrie d'esdeveniments representatius dedicats a la novel·la d'Orwell 1984, va criticar fortament l'adequació de la descripció al llibre de la societat comunista. Des del seu punt de vista, el llibre no era una previsió científica, sinó que reflectia la por dels contemporanis d'Orwell enfront de l'imaginari comunista. Afirmava que el comunisme no va destruir, i principalment no podia haver destruït les diferències socials entre les persones, sinó que només va canviar les manifestacions externes de la desigualtat. El 1989, en una entrevista a Kultura, va dir que no era completament real esperar que els estats satèl·lits de l'URSS (va esmentar Polònia, Hongria i Txecoslovàquia) abandonessin l'esfera d'influència soviètica, argumentant que la seva opinió es basava en la "sòlida teoria sociològica construïda sobre la part superior de la lògica formal".
Zinoviev emfasitzva la seva opinió que les principals peculiaritats del règim soviètic no eren irracionals en essència, ni el resultat d'algunes circumstàncies incidentals. Més aviat, afirmava, seguien les "lleis de la societat" inherents, el resultat sistemàtic de les accions conjuntes dels seus participants. No obstant això, Zinóviev fou un dels crítics més oberts del règim soviètic fins a l'era de la Perestroika.Sense il·lusions – (Без иллюзий), 1979. Text en rus: http://antisoviet.imwerden.de/zinoviev_a_bez_illuz.html.zip A diferència de Soljenitsin, que buscava una espècie de reactivació de la Rússia anterior a 1917, Zinóviev va negar el seu suport a l'Església Ortodoxa Russa o a les doctrines nacionalistes.
En el seu llibre Occident. El fenomen de l'occidentalisme, (1995), Zinóviev presenta una anàlisi detallada de la societat capitalista moderna que va anomenar "occidentalisme". En la introducció al llibre, Zinóviev escriu que va arribar a una conclusió que es pot resumir de la següent manera: en termes econòmics, l'occidentalisme s'esforça per crear ocupacions i fluxos d'ingressos per a aquells que no produeixen productes i serveis, i enfortir l'empresa privada com el mitjà més eficaç per obligar la gent a treballar. En termes socials i polítics, l'occidentalisme busca enfortir l'aspecte antidemocràtic de la societat i transformar la democràcia en un camuflatge del govern de l'estat totalitari.
Després de la “Catastroika”Terme encunyat per Zinóviev, fruit de la contracció de catàstrofe i perestroika Zinóviev va deixar de criticar el comunisme en els inicis de la perestroika, anys abans de l'augment del crim i els problemes socioeconòmics als quals va haver de fer front Rússia en els anys noranta. Va parlar en defensa d'alguns aspectes del règim soviètic, i va condemnar radicalment les reformes iniciades per Borís Ieltsin. La derrota del Comitè Estatal d'Emergència, Zinóviev la va qualificar de "tragèdia històrica" i va avaluar negativament el col·lapse de l'URSS; sobre Ieltsin i els reformadors russos en va parlar repetidament, utilitzant expressions extremadament dures ("idiotes", "escòria", "cretins", "ielitsinoides", etc.), i els exigia mesures punitives.
Argumenta que Occident va ser la influència clau en la caiguda de la Unió Soviètica "Encapçalat pels Estats Units (una supersocietat global basada en els EUA), Occident ha implementat voluntàriament un programa per destruir Rússia". El 1996, va fer una crida pública a per donar suport a Guennadi Ziugànov, un candidat comunista que finalment va perdre les eleccions presidencials russes davant Ieltsin. Segons Aleksandr Soljenitsin, Zinóviev parlava de la col·lectivització a la Unió Soviètica com un "regal molt esperat per als camperols russos". Aleksandr Soljenitsin, Россия в обвале, 1998 (гл. 25. Болезни русского национализма)
En una entrevista concedida el 1999, Zinóviev va dir:
Retorn a Rússia Després de 21 anys d'exili, Zinóviev va tornar a Rússia el 1999, declarant que ja no podia viure "al camp dels que estan destruint el meu país i el meu poble".
La decisió de tornar va ser influenciada pel bombardeig de Iugoslàvia, que Zinóviev va condemnar repetidament. Creia que la guerra dels Balcans s'estava produint contra Europa, que significava la seva degradació i marca l'arribada d'un totalitarisme nou post-democràtic i postcomunista. En l'última entrevista occidental "Per què estic tornant a Rússia", publicada a " Le Monde ", Zinoviev va declarar canvis catastròfics a Occident i a Rússia, la rendició d'Europa a l'americanització i la globalització, la seva traïció als seus ideals (democràcia, llibertat d'expressió, valors morals i altres) Va afirmar que, tornant a Rússia, continua compromès amb valors europeus genuïns. Slobodan Milošević (el filòsof es va trobar amb ell el 1999), com Moammar al-Gaddafi, simbolitzaven per a Zinóviev el repte i la resistència a la globalització; la desobediència als Estats Units despertava la seva admiració i respecte.. Zinoviev sostenia que totes les acusacions presentades contra Milošević eren mera calúmnia; també va declarar que admirava Radovan Karadžić i Ratko Mladić, a qui considerava persones significatives del . Va comparar el procés de globalització amb una Tercera Guerra Mundial, la primera fase de la qual va ser la Guerra Freda.