El Laserdisc o LD va ser el primer sistema d'emmagatzematge en disc òptic comercialitzat. Servia sobretot per a reproduir documents audiovisuals.
És un disc fet de plàstic durador, en ambdós costats del qual es pot gravar un llargmetratge. Les dades són llegides per un làser que les transmetrà a una pantalla i a un equip de so. Així doncs, són formats per billons de diminutes cavitats, tan juntes, que refracten la llum, fent així visible la imatge.
Durant el desenvolupament, el format va ser conegut com a Sistema de vídeo disc òptic reflexiu fins que la Music Corporation of America (MCA, ara Universal Music Group), propietari de la patent, el va rebatejar com a Disc-Vision el 1969. Les vendes de reproductors i discos Laserdisc van començar a la fi de 1978.
MCA posseïa els drets sobre el catàleg de pel·lícules més gran del món, i les van distribuir sota aquest format. Pioneer Electronics, gairebé en la mateixa data, va començar a fabricar reproductors i discs imprimibles sota el nom de Laser DiscoVision.
L'any 1981, LaserDisc va ser el nom que per fi es va mantindre per a aquest format. MCA també va fabricar discs per a altres companyies de cinema a part d'Universal que havia estat la seva sòcia.
El format també ha estat conegut com a LV (LaserVision, marca registrada per Philips). De vegades, els reproductors també són referits com VDP (Video Disc Players).
Història La tecnologia Laserdisc utilitza un disc transparentPatente USPTO núm. 3,430,966 Transparent recording disc, 1969. que va ser inventada per David Paul Gregg el 1958 i patentada el 1961 i 1990.Patente USPTO núm. 3,530,258 Video signal transducer, 1970.Patente USPTO núm. 4,893,297 Disc-shaped mameber, 1990. Abans de 1969, Philips ja havia desenvolupat un disc de vídeo de mode reflexiu, amb grans avantatges sobre el transparent.
D'aquesta manera Philips i MCA van decidir unir els esforços i coneixements. Es va demostrar per primera vegada al públic el 1972. Laserdisc aparegué al mercat a Atlanta, el 15 de desembre de 1978, dos anys després de la sortida al mercat del primer magnetoscopi de casset (VHS) i cinc anys abans de l'aparició del CD, basat en la tecnologia del Laserdisc.
La cooperació entre Philips i MCA no va tenir èxit i se la va acabar uns anys més tard. Llavors diversos científics, responsables de la recerca inicial (Richard Wilkinson, Ray Deakin i John Winslow) van fundar Optical Disc Corporation, la qual sota el nom d'ODC Nimbus, és la companyia líder mundial en discs òptics.
El primer títol Laserdisc comercialitzat als Estats Units va ser Tauró (Jaws) al 1978. Els dos últims van ser Sleppy Hollow i Bringing out the Death, el 2002, per Paramount. Al Japó, es van llançar una dotzena més de títols fins a 2001. L' última pel·lícula de Hong Kong publicada en aquest format va ser Tokyo Raiders.
La primera aparició d'un Laserdisc reconeixible va ser a la pel·lícula Aeropuerto 77: el propietari de l'avió (James Stewart) felicita l'aniversari del seu net amb un Laserdisc de l'època.
Recepció El format no va ser molt ben rebut fora d'un grup de videòfils nord-americans, però va arribar a ser molt popular al Japó. Als Estats Units, els reproductors i discs eren més cars que les cintes i reproductors de VHS. La diferència amb el Japó va ser l'estratègia de venda, molt similar a la utilitzada pels fabricants dels primers DVD: preus baixos per assegurar l'acceptació, amb una mínima diferència de preus entre les cintes VHS i els LD de gran qualitat.
El Laserdisc també va ser ràpidament el format dominant dins del col·lectiu japonès d'anime. Va ser popular també a Hong Kong, encara que els preus de LD al detall hi eren relativament alts, durant els noranta, abans de la introducció dels VCD i DVD
Aproximadament, el 1998, hi havia Laserdisc en aproximadament el 2% de les llars nord-americanes, unes dos milions en comparació amb els 85 milions del VHS. Al Japó, eln 1999, hi havia reproductors en més de quatre milions de llars, un 10%.
Deteriorament del Laserdisc Molts dels primers Laserdiscs no van ser fabricats apropiadament. De vegades s'arribava a utilitzar un adhesiu de mala qualitat per a encolar ambdues cares d'un disc. Aquest adhesiu contenia impureses que podien traspassar la capa que la separava del substrat reflexiu i atacar-la químicament, i fer que perdés les característiques reflexives. Aquest problema que va rebre el nom de «putrefacció del Laserdisc» (LaserRot) entre els entusiastes del LD. Els primers CD van sofrir problemes similars a principi dels anys noranta.
Per altra banda, no es podia enregistrar un Laserdisc, mentre que els dispositius de cintes de vídeo amb els quals competia si ho podien fer. Juntament amb l'inconvenient de la mida del disc i els alts preus nord-americans, el format va desaparèixer ràpidament. El DVD va substituir el Laserdisc. El DVD tenia una una capacitat d'emmagatzematge superior, així com una qualitat millor.
No obstant això, el 2004, molts LDs encara són cobejats per entusiastes de films. Això és, en gran part, perquè hi ha molts films que encara no eren disponibles en DVD.
Descripció física Es semblant a un CD d'àudio però amb la mida d'un vinil. Els Laserdiscs feien 30 cm de diàmetre (12 polzades), formats per dos discs d'alumini d'una sola cara encolats. El Laserdisc, al contrari que el CD o DVD de format digital, és en format analògic.
Ambdós formats tenen esquerdes i regions que formen l'estructura del disc. Sobre un CD o DVD aquestes marques signifiquen números binaris. En un Laserdisc, s'utilitza un modulació de freqüència, i s'obté així una ona portadora que és codifica mitjançant modulació per amplada de polsos, amb què es creen les esquerdes i regions.
El diàmetre de 30 cm permetia 30 minuts per cada cara en format CAV (velocitat angular constant) o 60 minuts en format CLV (velocitat lineal constant). També hi havia Laserdisc de 18 cm, amb una capacitat de 20 minuts per cada cara.
Àudio L'àudio podia ser emmagatzemat en format analògic com digital i en qualsevol varietat dels formats de codificació d'àudio. Els discs en NTSC podien portar dues pistes analògiques de so, junt a tres més d'àudio digital PCM descomprimit, amb qualitat CD (2 canals, 16 bits, freqüència de mostratge de 44,1 kHz per PAL i 44,056 kHz per a NTSC i una relació senyal-soroll de 96 dB).
Els discs PAL podien portar un parell de pistes de so, tan analògic com digital. Al Regne Unit, s'utilitza el terme LaserVision per a referir-se als discs amb àudio analògic i Laserdisc pels d'àudio digital.
Dolby Digital i DTS, habituals actualment en DVD, van estar primer disponibles en Laserdisc. Star Wars: Episodi I (1999), estrenada al Japó en format Laserdisc, és el primer llançament en vídeo en incloure Dolby Digital EX Surround 6.1. Emmagatzemaven Dolby Digital en forma de freqüència modulada, a una pista normalment utilitzada per l'àudio analògic. Per extreure el Dolby del disc, cal un reproductor equipat amb una sortida especial d'AC3 RF, un demodulador extern i un descodificador AC3.
Amb les pistes del so digital inserides, la qualitat del so era insuperable. No obstant, la de les pistes de so analògic variava depenent del disc i, de vegades, també del reproductor (els primers, més barats, tenien pobres seccions d'àudio analògic). Cal tenir en compte que els primers títols en Laserdisc no tenien opció de so digital.
Reproductor Els reproductors Laserdisc, fabricats a la fi dels anys 1980, tenien tant sortida composta (connectors RCA) com S-Video en el panell posterior. Quan el connector S-Video era utilitzat, el reproductor havia d'utilitzar el seu propi filtre de cresta intern, dissenyat per ajudar a reduir el soroll de les imatges, separant la luminància de la crominància, senyals transferides de forma independent en aquest tipus de connectors. A més, utilitzant les sortides compostes, es forçava el reproductor a dependre del filtre de cresta del dispositiu de visualització. L'ús de connexió S-Video produïa, sovint, resultats superiors.
Reproductor Combi. El primer model de reproductor Combi de DVD/LD i el primer reproductor Pioneer de DVD (DVL – 9) va sortir a la llum al Japó, el 1996. Encara que els reproductors Combi de DVD/LD oferien un rendiment competent dels LD, van perdre importància en comparació amb els reproductors LD més. L'últim reproductor de DVD/LD, el DVL-919, encara es ven en els EE.UU. No obstant això, no ha estat comercialitzat activament des de finals dels noranta. La part de DVD del DVL-919 és normal i corrent en comparació dels estàndards moderns, i no suporta l'escombratge progressiu (480p). Però, tot i així, és un producte competent. La part de LD, encara que també ho és, té menys qualitat que la dels primers reproductors de LD. Reproductors japonesos d'última generació. Els reproductors japonesos són considerats millors que els nord-americans, per les seves altes prestacions de qualitat i capacitat a l'hora de reproduir. Alguns models de reproductor són CLD-R7G, LD-S9, HLD-X9 i HLD-X0, fabricats per Pioneer amb tecnologia que mai va estar disponible en els reproductors nord-americans. Els tres primers comparteixen un avançat filtre de cresta, permetent-los tenir un gran avantatge en qualitat d'imatges sobre la resta de reproductors de LD gràcies a la utilització de la connexió S-Video. Aquest sistema de filtre és únic i, possiblement, el més fi utilitzat fins al moment per qualsevol aparell connectat a corrent altern; fins i tot avui dia, encara es pot trobar en televisors CRT de línia alta de Mitsubishi i Pioneer. En adició, el model HLD-X9 posseïa un làser infraroig accelerat que reduïa significativament l'ambigüitat i els nivells de soroll de les imatges en comparació amb els reproductors que portaven un làser infraroig tradicional. En porques paraules, el model HLD-X99 és capaç de reproduir Laserdiscs d'alta definició, anomenats discos MUSE o Hi-Vision al Japó. Fins i tot, el model HLD-X0 és ja considerat un reproductor MUSE. No obstant, el més popular és el X9 ja que incorporava el nou filtre de cresta i era capaç de reproduir per les dues cares dels discos sense canviar de costat del disc manualment.
Formats Els discs CAV (velocitat angular constant) – o discs de reproducció estàndard- suportaven algunes característiques úniques com la congelació de la imatge, la càmera lenta y al reproducció inversa. Els discs CAV es feien girar a una velocitat rotacional constant de reproducció, llegint un fotograma per cada volta. D'aquesta manera, 54.000 fotogrames individuals (o 30 minuts de vídeo) podien ser emmagatzemats en una sola cara del disc. Altre atribut únic era reduir la visibilitat d'ambigüitats entre pistes adjacents. CAV va ser utilitzat amb menor freqüència que el CLV, reservat per a edicions especials de llargmetratges. Un dels avantatges d'aquest format era l'habilitat de referenciar cada fotograma d'una pel·lícula. Els discs CLV (velocitat lineal constant) – o discs de llarga duració- no tenien la característica “trick play” com els CAV, oferint només reproducció per aquells reproductors LaserDiscs que incloïen una memòria de fotogrames digital. Aquests reproductors afegien característiques no disponibles en els VCR com: reproducció endavant a velocitat variable, cap enrere y pausa. Podien emmagatzemar fins a 60 minuts de àudio/vídeo per cara, podent emmagatzemar pel·lícules menors de dos hores en un sol disc, abaratint costos. Els discs CAA (acceleració angular constant). A començament de la dècada de 1980, degut als problemes amb la distorsió ambigua sobre els Laserdics, CLV Pioneer va presentar el format CAA per a dics de llarga durada. L'accelerament angular constant és molt similar a la velocitat lineal constant excepte el fer de que CAA canvia la rotació angular del disc de forma controlada en lloc de disminuir la velocitat gradualment com quan un disc CLV és llegit. Amb l'excepció de 3M/Imation, tots els fabricants de Laserdisc adopten l'esquema de codificació de CAA.
Comparació entre el LD i el VHS