El Model de representació institucional (MRI) o també anomenat Model de representació del cinema clàssic (MRC), es basa en una sèrie de convencions o normes estandarditzades adoptades en la dècada dels anys 10 codificant el llenguatge cinematogràfic amb la finalitat que el món ficcional proposat oferís coherència interna, causalitat lineal, realisme psicològic i continuïtat espacial i temporal.

El concepte està pres de Noël Burch, realitzador, crític i historiador de cinema que va encunyar el terme de MRI l'any 1968 en el seu llibre Praxi du cinéma.

Característiques del Model de representació institucional Secció àurea o regla dels tres terços: Concepte pres de finals del referent a la composició d'un quadre. Les figures principals han d'estar centrades en el quadre o pla. El quadre o pla es divideix en 3 terços horitzontals i verticals i en els quatre punts principals ha de quedar emmarcada la figura principal o allò que tingui rellevància en l'enquadrament. Varietat en els moviments de càmera: Tràvelings, panoràmiques… Ventall variat d'angulacions de la càmera (referint-se a l'altura a la qual es col·loca la càmera pel que fa al rostre del subjecte) Escala de plànols: Se supera l'omnipresent pla general i apareixen nous enquadraments permetent que la càmera s'acosti cada vegada més a les figures. Augment dels decorats artificials Ús de tintats: Es tintava la pel·lícula tota d'un color per indicar un estat, situació o lloc. Per exemple: el verd indicava exteriors enjardinats mentre que el blau la nit i el vermell un incendi. Més tard s'utilitzen plantilles, cosa que permet fer tintats per zones. Jerarquia en l'actuació: Hi havia un actor principal el qual portava tot el protagonisme al damunt i es caracteritzava per una sobreactuació, i uns actors secundaris que quedaven en un segon terme i eren més naturalistes. Tendència en l'actuació cap al naturalisme: Abandonant l'exageració a partir de 1920. Avanços en el muntatge: Es treballa entre muntatge en continuïtat (primer una acció i després una altra), muntatge alternat (escenes intercalades), muntatge paral·lel (dues accions succeeixen alhora) muntatge analític (dins d'una mateixa escena passen de plànol general a pla de detall). El ràcord: Primer es va veure el ràcord recolzat, que tracta un fals moviment, ja que es repeteix el mateix moviment en diferents plànols. Més tard es va començar a desenvolupar el ràcord en l'eix, i a continuació el ràcord d'adreça i de moviment. El més tardà i més complicat és el ràcord de mirada. Elements transicionals: Serveixen per segmentar i ordenar l'obra: Fosa en negre: Dona pas als somnis Fosa encadenada: Dona pas a un flashback Fosa en iris: Pas a un altre moment narratiu, que també pot donar pas a flashbacks. Cortina: Implica pas del temps Per donar sentit a les accions: Utilitzen el desenfocament o anamòrfis (deformació dels cossos) per simular que el personatge s'ha ferit o es troba sota els efectes d'alguna droga. També feien servir gelatina o plantilles per jugar amb la imatge. Elements narratius: En els orígens del cinema mut trobem com a element per antonomàsia els intertítols i rètols: rètols narratius, descriptius i de diàleg amb la finalitat d'explicar les escenes. Una vegada desenvolupat el sonor l'element principal de narració solia ser la veu del narrador. Pot ser omniscient i extern, un personatge…

Canvi de MRP a MRI El Model de representació primitiu (MRP) entrarà en crisi una vegada l'Escola de Brighton experimenti cinematogràficament amb el llenguatge utilitzat en les produccions de l'època. Encara que una sèrie de directors van realitzar grans innovacions en algunes de les seves pel·lícules no es pot considerar que es trenca amb les normes del cinema primitiu. Alguns exemples que permeten veure aquests canvis cap al cinema clàssic són:

The Miller and the Sweep (1898) miniatura|Imatge que presenta la pel·lícula Naixement d'una nació.Grandma's Reading Glass (1900) Mary Jane's Michap (1903)

La pel·lícula considerada com la primera dins del cinema clàssic és El naixement d'una nació realitzada en 1914 pel director David Wark Griffith, considerat el pare del cinema nord-americà modern. Aquesta producció cinematogràfica, no només presenta una trama realista, històrica i melodramàtica, sinó que també ens ofereix un nou plantejament del llenguatge utilitzat a l'hora de presentar una obra al públic. Les seves característiques úniques són les següents:

Alternança de plànols Muntatge paral·lel La profunditat de camp La utilització del fora de camp Destrucció de l'autarquia dels plànols Moviments de càmera Flashback Llum artificial

"Tensions" en la constitució del model de representació institucional (MRI) Durant els anys 1908-1915 es fan visibles una sèrie de “tensions”, a causa de la impossible implantació d'un model hegemònic en el domini de la representació cinematogràfica. La base d'aquestes tensions estava precisament en la dificultat d’integrar l'espai i el temps (objectiu del MRI) en el procés de linealització i diegetització que cercava el cinema, encaminat cap a la transparència enunciativa i apuntant cap a fórmules i models més experimentals en què la recerca del versemblant no es contemplava.

Les dificultats per a l’assentament del model es basen en:

El sistema de "director", dominant des del 1907 al 1909. El sistema d'"equip de direcció" que es va desenvolupar a mesura que els empresaris anaven incrementant la seva producció a partir del 1909. El sistema de "productor central" que va ser dominant a partir de l'any 1914. El sistema d'"equip de producció" que va tenir el seu origen en una reorganització a gran escala a principis dels anys trenta. El sistema d'"equip de conjunt" que va tenir els seus orígens a principis dels anys quaranta i va conèixer el seu major auge a mitjans dels cinquanta.

Referències

Vegeu també Model de representació primitiu Institutional Mode of Representation Cine clásico Guía de Cine Clásico: http://www.cineyestrellas.com/#stream

Categoria:Història del cinema