Alkiza és un municipi del centre de Guipúscoa, de caràcter rural, al nord-oest de la comarca de Tolosaldea. 27 quilòmetres al sud de Sant Sebastiá. En 2019 tenia 375 habitants, dels quals el 88,8% eren euskalduns. És municipi independent des de 1731, anteriorment va dependre de Tolosa i de Sant Sebastià.
La plaça del poble es troba a 340 metres sobre el nivell del mar i s'hi troben l'escola, l'ajuntament, el frontó i l'església parroquial. El municipi compta amb mes de 40 caserius i casa disperses.
Als seus habitants se'ls sobrenomena en basc oiloak (gallines).
La festa major de la vila és el 8 de setembre.
Geografia Alkiza es troba a l'est de la serra d'Hernio. El terreny de terme municipal és majorment de gran pendent, trobant-se la zona mes plana al barri Arana.
Té clima atlàntic típic.
En ser la serra d'Hernio una formació calcària, en els terrenys d'Alkiza existeixen nombroses estructures càrstiques com a coves, avencs i dolines. Així mateix, algunes de les regates que recorren el municipi romanen seques si no plou molt. El mateix ocorre amb la cascada d'Amixuri.
El complex Leize Haundia 2/Sabe-saia és l'estructura càrstica més important d'Alkiza. Les dues coves formen un sistema de 340 m de profunditat, 2 km de galeries i un rierol en el seu interior.
Els cims més destacats són Herniozabal (1.010 m), Herniotxiki (820 m), Enaizpuru (731 m), Alluts (687 m) i Beleburu (619 m) a l'oest i Mendiola (431 m) a l'est.
En el terme municipal d'Alkiza es troba una quarta part la Zona d'Especial Conservació Hernio-Gazume.
Està connectat amb Anoeta i Asteasu a través de la carretera GI-3630. El branc d'Asteasu es va inaugurar en 1952 i el d'Anoeta en 1957. Fins llavors, els camins veïnals i rurals unien Alkiza amb els pobles propers. esquerra|miniatura|Canal d'alimentació de la presa de la central Eletralkiza en el sorgiment del rierol Ilunbe, afluent del Mandabe. El sorgiment és també la font de la xarxa municipal d'aigua. Hidrografia
Com s'ha esmentat anteriorment, Alkiza és una zona càrstica, per la qual cosa les aigües de pluja i desglaç van al subsòl en gran proporció. Per això, algunes regates només condueixen aigua en cas de precipitació intensa i, en unes altres, hi ha aigües superficials solament en alguns trams de la llera.
Són dos els principals rierols d'Alkiza:
El rierol Mandabe travessa el barri d'Arana i aboca les seves aigües en el terme d'Anoeta al riu Oria. Neix en la font anomenada Bidania erreka, on afloren les aigües del complex Leize /Haundia 2/Sabe-saia. Entre els habitants d'Alkiza es pensava que les aigües d'aquesta font procedien de l'altre costat d'Hernio, concretament de Bidania, i d'aquí el seu nom. El rierol Aranguren neix al costat del caseriu del mateix nom i discorre pel barri dAldapa. Aboca les seves aigües en el rierol Asteasu, afluent del Oria. A aquest rierol se li denomina Arraiaga aigües avall del pont d'Egurrola.
Municipis confrontants
Alkiza limita al nord amb Larraul i Asteasu; al sud amb Hernialde, Tolosa, Albiztur i Bidania-Goiatz; a l'est amb Anoeta; i a l'oest amb Errezil.
Història Les primeres petjades humanes en Alkiza daten de l'Edat del Bronze. Peces ceràmiques en la cova de Olatzazpi i el túmul del paratge denominat Itzuregi són exemple d'això.
Les primeres referències escrites sobre Alkiza són de 1348. De fet, per encàrrec del rei de Castella Alfons XI es va elaborar la llista dels gentilhomes de Tolosa. En aquesta llista apareixen diversos caserius d'Alkiza. Alkiza s'esmenta associada administrativament a Tolosa. En 1396 Tolosa va reconèixer a Alkiza el dret de triar el seu jurat. A causa dels impostos Alkiza i altres pobles de Tolosaldea van tenir litigis amb Tolosa des de 1435. Dins d'aquest procés, en 1450, Alkiza va decidir adscriure a Sant Sebastià, però això no es va materialitzar legalment fins que en 1479 Tolosa i Sant Sebastià van signar un acord a la Casa Torre Berroeta d'Andoain. Aduna també va ser part del mateix cas i va passar a ser terme de Sant Sebastià. esquerra|miniatura|336x336px|Túmul d'Itzuregi Entre els segles XV i XVIII, Alkiza es va autogobernar com concell obert, encara que també es nomenaven jurats i regidors per a les decisions quotidianes.
A la fi del primer terç del va arribar el moment més important de la història d'Alkiza: convertir-se en municipi. El 21 de gener de 1731 va ser declarada vila pel rei Felip V i separada de Sant Sebastià. La llunyania a Sant Sebastià va ser la raó més important per dur a terme aquesta secessió. Miguel Irazusta va ser el primer alcalde. Aquest mateix any es van definir oficialment els límits d'Alkiza amb els pobles de la zona i es va procedir a la designació de cadascun de les fites. El límit d'Asteasu, per exemple, va ser delimitat per les fites d'Olatza, Arizmendi, Zalminaga i Arraiaga. 54 llars van constituir el nou municipi.
En convertir-se en municipi independent Alkiza va adquirir el dret de participació en les Juntes Generals de Guipúscoa. Això tenia un cost econòmic i Alkiza li va proposar unir-se a Anoeta per compartir despeses. En 1742 els dos pobles van fundar la unió Ainssu per a la seva representació en les Juntes Generals. A les Juntes Generals de 1743 van assistir representants de tots dos municipis; a les de 1744 van assistir els d'Anoeta; a les de 1754 els d'Alkiza i així successivament. L'acord va ser de vint anys i va ser renovat en 1762, 1781 i 1805. Aquest últim no tenia termini de finalització.
El 1815 es va adherir a Ainssu Hernialde i a la unió ampliada se li va denominar Ainssuberreluz.
A principis del es va produir la privatització dels terrenys comunals en Alkiza. El primer moviment es va produir a causa dels deutes derivats de la Guerra de la Convenció, i així en 1797 el poble va autoritzar a l'Ajuntament la venda de terrenys comunals. La primera subhasta de terrenys comunals es va celebrar en 1799 i l'Ajuntament va vendre 53 lots. Des d'aquesta data fins a 1814 l'Ajuntament va realitzar sis subhastes per a l'alienació de terrenys comunals. En 1810 es van subhastar a més d'altres béns, com els molins de Olaa i Goiko Errota al barri Aldapa i Igaran al barri Arana. A la fi del la meitat dels terrenys del municipi eren públics i entre 1799 i 1845 l'Ajuntament va subhastar 682 parcel·les comunals, 5,3 km². Els terrenys comunals es van reduir a una superfície de 0,4 km².
Aquesta privatització va afectar greument a l'economia de l'ajuntament. De fet, el mateix aconseguia grans recursos econòmics venent llenya, carbó vegetal, castanyes i altres. Això va provocar, per exemple, la pèrdua dels notaris residents que Alkiza tenia des de 1749 en 1801. També van desaparèixer els guardes forestals responsables dels boscos i vivers municipals.
Les dues guerres carlines del van afectar poc a Alkiza. Durant la Primera Guerra Carlina, entre 1836 i 1838, els carlistes van confiscar als seus amos liberals els seus caserius i van obligar els inquilins a pagar les rendes a les autoritats carlines. Durant la Tercera Guerra Carlina va succeir en 1873 l'anomenada trobada d'Alkiza. Se sospitava que el guerriller capellà de Santa Cruz estava a la zona d'Hernio i els miquelets i les tropes liberals van ser a buscar-li. No van trobar a ningú i van decidir descendir del serral de Zelatun a Alkiza. En entrar al poble els van rebre amb trets, però els liberals van expulsar els carlines carregant a baioneta. D'altra banda va ser freqüent que Santa Cruz prengués alberg a la casa cural d'Alkiza el rector de la qual era fervent carlin.
El servei de correu va començar en 1873 amb dos carters. Un d'ells realitzava el recorregut Azpeitia-Alkiza-Larraul-Asteasu i l'altre, Tolosa-Alkiza-Larraul-Asteasu.
En 1885 l'ajuntament va decidir fer arribar el telègraf i el telèfon al poble. Aquests serveis van tenir la seva seu en el taverna municipal. El telèfon no es va estendre a totes les llars del municipi fins a principis dels anys 80. D'altra banda, l'Ajuntament va decidir en 1896 establir el sistema mètric de pisos i mesures en el municipi.
En 1911 quatre Alkizarras, Ignacio Urruzola del caseriu Garaikoetxea, Eusebio Zubiaur dArritzaga, Markos Bengoa de Zumitza i Fermin Roteta d'''Antzieta, van construir una central hidroelèctrica en els terrenys del caseriu Bentzalaga, en el rierol Mandabe. D'aquesta manera es va aconseguir que l'electricitat arribés a les llars d'Alkiza. Aquesta central va ser pionera de l'actual Elektralkiza. L'energia elèctrica d'Alkiza va ser produïda pel rierol Mandabe fins que en 1971 quan l'empresa Iberduero va instal·lar dos centres de transformació en el municipi.
El primer automòbil va arribar a Alkiza el dos de novembre de 1930 conduït per un dels propietaris de la paperera Echezarreta, Larrion i Aristi d'Irura.
Organització administrativa miniatura|Caserius Urruzola, Urruzola Azpi i Garro, barri Aldapa En 1775 l'Ajuntament va dictar un decret pel qual s'organitzava la recollida de falguera, fullaraca i similars per als llits del bestiar dels terrenys comunals. En el mateix es dividia el municipi en quatre barris: Azaldegi, Aldapa, Arana Behea i Arana Goikoa. El centre es va situar en el caseriu Otsamendi i el terme municipal es va dividir en quatre quadrants per dur a terme aquesta distribució.
En el moment en què es van establir les quotes per al pagament del metge de la localitat en 1847, el municipi es va dividir novament en quatre barris: Azalegi, Aldapa, Arana i Herriburua. En 1884 el barri Aldapa es va dividir en dos: Aldapa i Hernio. El barri Sakamidra va ser organitzat en 1940, ajuntant diversos caserius d'Arana i Azalegi.
A més del nucli urbà, denominat Plaza pels naturals, Alkiza es divideix actualment oficialment en cinc barris: Aldapa (limita amb Larraul), Arana (zona plana de la carretera d'Anoeta), Azaldegi (a banda i banda de la carretera d'Asteasu), Hernio (als peus del massís d'Hernio) i Sakamidra (confrontant el barri Goi-Bailara d'Anoeta).
Demografia En el moment que apareix la primera documentació escrita sobre Alkiza, és a dir al , s'estima tenia uns 60 habitants; a principis del eren al voltant de 230 i quan es va constituir com a municipi, uns 270. A principis del vivien en Alkiza més de 350 persones. Primeres dades exactes del nombre d'habitants són de mitjan el . En la taula següent es mostra l'evolució de la població d'Alkiza des de 1857.Des de principis del segle XX la població ha anat disminuint gradualment, disminució que es va accelerar des de la dècada de 1960 fins a finals de segle. El nombre d'habitants va aconseguir el mínim en 2000, amb sol 254.
Al començament del segle XXI la població d'Alkiza era comparable a la qual tenia quan es va convertir en municipi. Això té una explicació senzilla des del punt de vista de l'estructura econòmica i familiar del municipi. Des de mitjan segle XX el caseriu va deixar de ser el motor de l'economia local. Els Alkizarras van començar a anar a treballar a la indústria i als serveis situats de localitats properes com Asteasu, Anoeta o Tolosa. Al mateix temps les famílies extenses que necessita l'economia rural van començar a reduir-se, passant de sis a set fills i filles a sol dos o tres.
Economia Fins a mitjan segle XX l'activitat econòmica principal d'Alkiza ha estat l'agricultura i activitats relacionades com la ferreria o els molins d'aigua.
L'activitat agrària s'ha organitzat entorn del caseriu i ha estat en gran manera una economia de subsistència. El necessari per viure es produïa principalment en el caseriu. A diferència d'altres comarques guipuscoanes, no sembla que el pasturatge d'ovelles hagi tingut un gran pes en l'economia dels caserius d'Alkiza.
Alkiza ha tingut històricament tres molins: Igaran, al barri Arana sobre el rierol Mandabe, i Olaa i Goiko Errota al barri Aldapa sobre el rierol Aranguren. Aquests dos últims molins van estar actius fins a 1953. Es molia blat de moro i blat.