miniatura|Pollice Verso de Jean-Léon Gérôme (1872). L'escena que descriu el quadre ha donat peu, erròniament, a creure que quan el públic girava el dit polze cap a baix indicava que el vençut havia d'anar a l'inframon o regne dels morts. En realitat, el gest que condemnava a la mort el vençut, es feia amb el polze cap amunt apuntant a la gola. Un gladiador (en llatí: gladiator) era el terme emprat per referir-se als lluitadors dels jocs públics de l'antiga Roma. Aquests espectacles es van originar com a ofrenes privades en honor d'un difunt en el dia del seu funeral (munus), però van acabar sent espectacles massius que podien consistir a lluitar contra altres gladiadors, o contra un animal (venatio). La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest mot és que deriva de la paraula gladius, l'espasa que feien servir.
Història Orígens L'origen dels combats de gladiadors s'ha de buscar en els costums funeraris dels etruscs, als monuments dels quals apareixen representats i, remuntant-se una mica més, és probable que es trobi alguna relació amb el costum, practicat per alguns pobles primitius, d'immolar els presoners a la tomba de l'heroi mort a la guerra.
Segons deia Nicolau Damascè, constituïen una part dels jocs funeraris dels etruscs i sembla que es referien al culte de Saturn, probablement en un principi celebrats durant les saturnals. No obstant això, els historiadors antics no es posaven d'acord quan es tractava de determinar el seu origen. Posidoni afirmava que eren d'origen celta i Hermip que aquesta pràctica provenia de Mantinea, per tant eren d'origen grec.
L'historiador Titus LiviLivi, Ab Urbe condita 9.40.17 va fer constar d'haver-se fet servir aquests combats a la península Itàlica l'any 310 aC quan els campanis van celebrar la seva victòria sobre els samnites.Com que no sempre hi havia presoners per combatre mentre el cadàver era cremat a la pira, moment en què es produïa el duel gladiatori, en què la sang que es vessava era com un holocaust en ofrena al difunt, no mancaven homes temeraris que s'oferien lliurement a combatre. Aquests foren els primers gladiadors. També va ser a Campània on es va crear l'escola de gladiadors més antiga. A Pèstum, la ciutat principal dels campanis, s'han trobat pintures al fresc () que representen gladiadors lluitant en parelles en un ritu funerari. Comparades amb les etrusques, aquestes pintures són més antigues, i es creu que els campanis van introduir aquesta tradició importada per colons grecs que s'hi van instal·lar en aquelles terres al .
A la fi de la guerra de Roma contra els samnites els romans van voler celebrar la seva victòria en obligar els vençuts a lluitar per parelles entre ells. En tornar a Roma van fer una exhibició triomfal de les armes i elements de protecció que havien confiscat als samnites i que van passar a ser la vestimenta dels espectacles de gladiadors.
A Roma es van introduir aquests espectacles anys més tard, cap al . Pèstum no fou conquerida pels romans fins al . Livi data els primers jocs romans amb gladiadors el 264 aC, en la primera etapa de la guerra púnica, quan els germans Marc i Dècim Juni Pera van pagar un munus gladiatorium al fòrum Boari amb motiu dels funerals del seu pare. L'espectacle va consistir en tres parelles de gladiadors de tipus traci.
Evolució Com va succeir amb molts d'altres costums de l'antiguitat, els combats de gladiadors, que havien començat per ser un ritu de significació religiosa, per honorar els déus i els difunts, van acabar essent un espectacle sanguinari que va arribar a generar una passió desenfrenada i el seu únic honor estava a lluitar bé o, si més no, en morir de forma digna. miniatura|Pintura representant l'amfiteatre de Pompeia i una baralla entre uns aficionats de Nucèria i els de Pompeia. El 216 aC, Marc Emili Lèpid, que havia estat cònsol i àugur, fou honorat pels seus fills amb tres dies de munera gladiatora al fòrum usant vint-i-dos parells de gladiadors. Deu anys més tard, Escipió Africà va oferir un munus a la península Ibèrica en memòria al seu pare i al seu oncle morts en les guerres púniques. Per fer de gladiadors diversos homes es van oferir com a voluntaris. El context de les guerres púniques i la vergonyosa derrota romana a la batalla de Cannes (216 aC) van relacionar aquests jocs amb l'expiació de desastres militars; es tractava d'uns munera que servien per aixecar la moral dels romans i a no donar-se per vençuts en una època de dures derrotes i contrincants difícils que s'oposaven a l'expansionisme de Roma. El següent munus de què es té notícia encara fou més extravagant. Va ser amb motiu del funeral de Publi Licini el 183 aC i va consistir en tres dies de jocs amb 120 gladiadors i repartiment de carn entre els assistents (visceratio), una pràctica que evocava el banquet de la victòria sobre els samnites descrit per Titus Livi i deplorat per Sili Itàlic.
Durant la pax romana, com que hi havia poca activitat militar, els combatents van passar a ser esclaus o criminals condemnats a mort, llevat d'uns pocs casos de voluntaris (auctorati). Mentre que cap dels participants al munus d'Escipió va cobrar per fer-ho, cap a la darreria de la república s'entenia per «gladiator» un lluitador entrenat, contractat a través d'un empresari, ja que més de la meitat eren d'aquesta procedència.El finançament de combats de gladiadors es va fer servir també, com a reclam de popularitat sobretot en època electoral.
El lloc per fer-ho també va evolucionar amb el pas dels anys. Van començar a celebrar-se en llocs públics però improvisats (el mercat del bestiar o Fòrum Boari, el fòrum central o Fòrum Romà), però aplegaven tants aficionats i despertaven tanta passió entre el públic que van acabar celebrant-se en un lloc específic, els amfiteatres.
Les escoles de gladiadors Al començament els sistemes pensats per combatre eren molts i hi havia una diversitat d'armes per cada combatent, però amb el temps es van fixar normes, l'ensenyament de les quals era encarregat als lanistes o gladiadors vells. A càrrec d'aquests, hi havia els gladiadors fiscals, o dependents del fisc, car era l'Estat el que els mantenia sota un règim especial. D'altres lanistes reclutaven i mantenien nois per combatre a l'arena, que després llogaven per als funerals, menjars i d'altres solemnitats. No van mancar tampoc particulars opulents que tenien gladiadors i els cèsars, que posseïen els millors.
Els autors antics, especialment Suetoni, donen molts detalls dels combats de gladiadors i de la intervenció que dins aquestes festes varen prendre algunes vegades els emperadors. Per exemple, Neró va fer lluitar un dia a l'amfiteatre a quatre-cents senadors i dos-cents cavallers.Suetoni, "Neró", 30 Trajà, de tornada de la seva expedició al Danubi, va aconseguir que durant els 123 dies de les festes que s'organitzaren combatessin deu mil gladiadors. miniatura|A les escoles de gladiadors els veterans ensenyaven tècniques de lluita. Els gladiadors educats a les escoles pels lanistes es llogaven o venien, per tant els lanistes eren al mateix temps mestres i empresaris. Aquestes escoles, que la gent rica mantenia als últims anys de la República, eren repartides per diferents punts del territori romà. L'Imperi en va fundar moltes d'altres: Domicià en va establir quatre a Roma, anomenades ludus: Gallicus, Dacicus, Magnus i Matutinus. A Praeneste, Ravenna i Alexandria, a causa de la bonança del seu clima, es van establir aquesta classe d'institucions imperials i l'escola d'esgrima de Càpua va mantenir molt de temps la seva antiga reputació.
Com que la revolta d'Espàrtac s'havia originat en una escola de gladiadors, la de Lèntul Batiat, això va fer que en endavant es restringissin les condicions per tenir-ne una. En època de Domicià, per a més seguretat, la majoria van ser absorbides per l'Estat, incloses les de Pèrgam, Alexandria, Praeneste i Capua.
Durant l'imperi, els voluntaris requerien el permís d'un magistrat per assistir a una escola.Petroni Satyricon 45,133 Si li era concedit, el metge de l'escola havia de donar el vistiplau al seu ingrés. El contracte (auctoramentum) estipulava amb quina freqüència haurien de lluitar en públic, l'estil de lluita i la remuneració. Un condemnat per deutes podia ser acceptat com a aprenent (novicius) i negociar amb un lanista el pagament complet o parcial dels deutes. Per evitar la temptació que els lluitadors experts acabessin fugint, l'emperador Marc Aureli va fixar un límit de 12.000 sestercis.
Tots els gladiadors, ja fossin voluntaris o condemnats, havien de fer un jurament sagrat (sacramentum).Segons Petroni, Satyricon, 117: "Jura suportar el ser cremat, ferit, copejat i mort per l'espasa." Els aprenents entrenaven i podien ascendir dins d'una jerarquia que anomenaven (palus), en la qual el primus palus era el més valorat de l'escola. Les armes mortals estaven prohibides en els entrenaments, el que feien servir eren imitacions de fusta bastant pesenques. L'entrenament incloïa una preparació mental per acceptar la mort a l'estil estoic. La capacitació requeria un compromís intens tant en la preparació física com en la mental.Quintilià "Institució oratòria", 5.13.54Ciceró Disputationes Tuscullanae, 2.17Epictet "Discurs", 3.15
Els gladiadors generalment habitaven en unes cel·les, construïdes dins les escoles, a l'estil dels barracons militars al voltant d'un espai central dedicat a les pràctiques, l'arena. Juvenal descriu que hi havia una segregació entre els gladiadors segons el tipus i l'estatus aconseguit, una jerarquia que tothom havia de respectar o seria castigat severament. Les restes d'una escola de gladiadors a Pompeia ha revelat l'existència d'espais diferenciats: els lluitadors més valorats estaven en un edifici compartit per uns 15 o 20, els seus substituts en un altre on n'hi havia fins a 100 i hi havia altres espais per a càstigs.
Armament S'han descobert molts exemplars, principalment a Pompeia i, d'altra banda els monuments figurats referents als gladiadors són abundants i rics en detalls. Els principals elements de l'armament eren: Casc. Eras la peça més característica entre l'equipament defensiu del gladiador, la seva forma recorda el que feien servir als últims temps de l'edat mitjana. Duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar. Els diferents models de cascos s'explica per la varietat de combats, però també pel desig dels lanistes d'equipar als seus homes amb la major riquesa possible de forma que produïssin un efecte teatral. Escut. Podia ésser quadrat, ovalat o circular, més lleuger i elegant que l'escut militar. Braçalets. Protegien la mà i el braç que no estava protegit per l'escut. Podien ésser de bronze o simplement amb forma de corretges entrelligades. Les cames eren defensades per òcrees o gamberes. Llances Gladi, una espasa, que de vegades podien substituir per un estoc punxegut. Punyal, recte o encorbat.
Els gladiadors portaven el pit descobert i la part inferior del cos amb un vestit curt, un tros de roba que fixaven amb un cinturó, baixava per davant fins als genolls i anava recollida als malucs per no molestar al moviment de les cuixes.
Tipus de gladiadors Hi havia diversos tipus i categories de gladiadors que es diferenciaven pel seu armament i la seva manera de combatre. Els més populars eren els següents: miniatura|Fragment del mosaic Zliten trobat a Leptis Magna (Líbia), del . Es pot veure un thraex lluitant contra un murmillo, al costat un hoplomachus assenyalant a l'arbitre el murmillo que acaba de vèncer, i una tercera parella de gladiadors.