Lalçament carlista de 1869 va ser un aixecament armat que va tenir lloc a diversos llocs de la península Ibèrica (principalment a la província de Lleó, Castella la Vella i La Manxa) entre juliol i agost de 1869, preludi de la Tercera Guerra Carlista, que esclataria el 1872.

Història Origen i antecedents Després del triomf de la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II, el Govern Provisional tractar triar un nou rei constitucional. La revolució havia provocat el ressorgiment i reorganització del carlisme, que aspirava al fet que la nació reconegués com a rei d'Espanya a Carles de Borbó i Àustria-Este A aquesta fi, Antoni Aparici i Guijarro havia escrit el Manifest de Carles VII, en forma de carta al seu germà Alfons, que oferia les propostes de govern carlistes i va tenir una gran difusió, editant-se milers d'exemplars.

Mentre estava en peus la qüestió de l'elecció de rei, els carlistes pretenien mantenir-se dins de la legalitat, sense perjudici de preparar-se per a la lluita armada. No obstant això, a causa del caràcter bel·licorós del partit carlista, no faltaven els qui pretenien fer immediatament un alçament, creient que seria secundat per la nació i per gran part de l'exèrcit, tant més, quant que eren nombrosos els oferiments de molts militars que, havent servit a Isabel II, demanaven ara llicència absoluta en l'Exèrcit i posaven les seves espases a la disposició de Carles de Borbó. No faltava tampoc diners i existien alguns elements disposats a la frontera.

Carles de Borbó s'havia traslladat a Bordeus (palau Lalande) i des d'allà anà a un poblet proper a Urruña, acordant-se, en vista dels oferiments, que no es realitzés l'aixecament general fins que dues o tres fortaleses fossin ocupades pels carlistes, fortaleses que havien promès ser lliurades per la guarnició. La primera d'elles era la de Figueres, que havia de pronunciar-se per en Carles en presentar-se aquest davant ella, per la qual cosa el pretendent, sense més companyia que la d'un gran d'Espanya ajudant seu, va penetrar per la frontera i va arribar a vista de la fortalesa l'11 de juliol de 1869. El Govern, desconfiat, havia canviat la guarnició, i el nou cap no estava disposat al pronunciament; però no va faltar qui donés avís a Carles, qui va tornar a França.

Havent perdut els carlistes l'esperança d'obtindre Figueres, s'acontentaven amb aconseguir Pamplona, rebent els caps de les Províncies l'ordre d'aixecar-se en armes tan aviat sabessin que la plaça estava en poder dels carlistes. Els de La Manxa, impacients, es van tirar al camp, acabdillats pel brigadier Vicente Sabariegos, creient que el seu aixecament coincidiria amb el pronunciament de Pamplona i l'aixecament general; però a Pamplona es va perdre tot, fent-se algunes presons, i l'aixecament general no es va produir, donant-se ordres perquè es retiressin les partides preparades.

La partida de La Manxa va tenir una trobada amb forces del Govern, i perseguides per aquestes es va dissoldre, podent escapar Sabariegos, però caient en poder dels liberals el general Polo, encunyat de Ramón Cabrera.

Algunes altres partides es van negar a retirar-se, per la impaciència dels voluntaris, que parlaven de traïció (tema recurrent entre els carlistes) i creien que serien secundats, cosa que van fer algunes partides de la província de Lleó, al comandament de Pedro Balanzátegui i el beneficiat de la catedral, Antonio Milla, que van caure en poder dels seus enemics.

A Valladolid van prendre pres el brigadier Antonio Díez Mogrovejo, i a d'altres llocs altres carlistes de rellevància, que van ser bandejats, aplicant Práxedes Mateo Sagasta la Llei d'ordre públic de 1824.

En realitat, Carles de Borbó no havia donat ordre d'aixecar-se en armes sinó condicionalment, condició que, no havent-se compliment, portava amb si el no alçar-se; i la prova que van existir tals ordres és que Navarra, Catalunya i Aragó van romandre tranquil·les.

Repressió governamental miniatura|Pedro Balanzátegui La repressió del Govern va ser severa. Milla, Polo, Larumbe i altres caps van ser condemnats a mort i llocs en capella, sent indultats i deportats a les Illes Mariannes. Balanzátegui, en trobar-se amb forces liberals, no va voler lluitar, malgrat portar al seu costat molt bons tiradors, i es va lliurar; però el sergent Sègol, que manava als liberals, ho va afusellar.

Al monestir de Cartoixa de Montalegre, prop de Badalona, una columna va sorprendre en la font dels Monjos una reunió de vuit individus, alguns joves de menys de divuit anys (entre ells el fill del general carlista Castells) que es van lliurar en l'acte, i sense formació de causa van ser afusellats juntament amb el guardabosc, que era —segons ho defineix l'Enciclopèdia Espasa— «un pobre imbècil». Aquest succés seria conegut en la història del carlisme amb el nom d'assassinats de Montalegre, la responsabilitat dels quals va recaure sobre el coronel Casalís, sent també acceptada pel general Prim en ple Parlament.

Per les pressions del Govern espanyol, el francès va internar a molts carlistes que estaven prop de la frontera i va comminar a Lió a Carles de Borbó a no romandre a França, per la qual cosa va traslladar la seva residència a Suïssa, en La Tour de Peilz, palau Faraz (cantó de Vaud).

L'alçament de 1869 a la literatura En un dels seus Episodis nacionals, Espanya sense rei, Benito Pérez Galdós va referir d'aquesta manera l'alçament:

Referències

Bibliografia El contingut d'aquest article incorpora material del tom 63 de l'Enciclopèdia Universal Il·lustrada Europeu-Americana (Espasa), la publicació va ser anterior a 1939, pel que es troba en el domini públic.

Narración militar de la Guerra Carlista de 1869 a 1876: Tomo I. 1883. pp. 317-384. Narración militar de la Guerra Carlista de 1869 a 1876: Tomo XIV. 1889. pp. 5-40. El Correo Español: ¡Balanzátegui! (10 de marzo de 1896). Página 3.

Categoria:Sexenni Democràtic Categoria:Guerres carlines Categoria:1869 Categoria:Segle XIX a Catalunya