miniatura|Membres del Directori Civil El Directori civil constitueix el segon i últim període de la Dictadura de Primo de Rivera a Espanya. Es va dir així pel nom que va rebre el govern nomenat per Miguel Primo de Rivera el desembre de 1925 i que va substituir el Directori militar que havia ocupat el poder des del triomf del cop d'estat de Primo de Rivera el setembre de 1923. El propòsit del dictador era estabilitzar el seu règim "gràcies a la creació d'una base civil de suport". Però el projecte d'institucionalització va fracassar i Primo de Rivera va presentar la dimissió al rei Alfons XIII, que li havia retirat el seu suport, el gener de 1930, després de la dictadura es va instaurar la "Dictablanda" del general Dámaso Berenguer.
El naixement del Directori civil Segons Eduardo González Calleja, el gener de 1924, després de la dissolució definitiva del parlament el novembre de 1923, "es va descartar definitivament la idea d'una dictadura provisional de pocs mesos de durada". L'abril de 1925 Primo de Rivera ja pensava en la constitució d'un nou Govern quan es tanqués la qüestió marroquina.
Després del desembarcament d'Alhucemas Primo de Rivera va decidir de constituir el que es coneixeria com a Directori civil. Tal com ha assenyalat la historiadora Ángeles Barrio, "la popularitat que havia donat a Primo de Rivera l'èxit de la campanya d'Àfrica li permetia de fer un pas endavant en la continuïtat del règim, retornar l'exèrcit a les casernes i començar una fase civil del Directori. De fet, el mateix any, al 3 de desembre de 1925, Primo de Rivera va constituir el seu primer govern civil, en el qual (tot i ser de caràcter civil) els llocs clau –Presidència, ocupada ell mateix, Vicepresidència i Governació, per Severiano Martínez Anido, i Guerra per Juan O'Donnell, duc de Tetuan- es reservaven a militars. En el mateix acte de presentació del govern, per tal d'acabar amb les especulacions, cada cop més insistents en diversos sectors, sobre la necessitat d'una sortida constitucional, Primo de Rivera va fer pública la seva intenció de mantenir en suspens la Constitució i de no convocar eleccions". L'objectiu fixat per Primo de Rivera al nou Directori civil era fer la transformació econòmica i la preparació de lleis mitjançant les quals, passat un temps prudencial, es restableixi una normalitat legal, que guiï i regeixi la futura vida política d'Espanya.
Amb el "Directori civil" Primo de Rivera va restablir el Consell de Ministres amb les carteres tradicionals i amb una composició mixta de civils i militars. Els civils pertanyien a la Unió Patriòtica, i entre ells destacaven "les figures ascendents de l'autoritarisme corporatiu: José Calvo Sotelo [un antic "maurista" que durant els dos anys anteriors havia ocupat la Direcció general d'Administració Local] a Hisenda, Eduardo Aunós a Treball i el comte de Guadalhorce a Foment". Un altre ministre destacat era el conservador José Yanguas Messía amb la cartera d'Estat. Tot i això, les decisions sobre els temes estrictament polítics Primo de Rivera només les va discutir amb el general Martínez Anido.
Segons Genoveva García Queipo de Llano, amb el nomenament del Directori civil Primo de Rivera, "proclamava la seva voluntat de romandre en el poder i no marcava cap camí clar per sortir del règim dictatorial".
La fracassada institucionalització del règim miniatura|General Miguel Primo de Rivera. El primer pas cap a la institucionalització del règim havia estat la fundació l'abril de 1924 del "partit únic" Unió Patriòtica i el segon la formació del "Directori civil". Els següents passos van ser l'establiment de l'Organització Corporativa Nacional i de l'Assemblea Nacional Consultiva encarregada d'elaborar un projecte de nova Constitució.
Segons Eduardo González Calleja, "la convocatòria de l'Assemblea Nacional Consultiva el setembre de 1927 i l'elaboració del projecte de Constitució van suposar la ruptura definitiva de la Dictadura amb el sistema parlamentari, que havia estat provisionalment suspès quatre anys abans. A partir de llavors, Unió Patriòtica (UP) va rebutjar els ideals de la Constitució de 1876, va optar per la implantació d'un sistema corporatiu i va accentuar el seu antipoliticisme, antiparlamentarisme, antirreligionalisme i centralisme".
L'Organització Corporativa Nacional (OCN) i la col·laboració de la UGT
Segons l'historiador Eduardo González Calleja, la Dictadura va intentar seguir un camí intermedi entre el sindicalisme de lliure associació i el sindicalisme únic i obligatori dels totalitarismes. En aquesta línia Primo de Rivera es va proposar acabar amb els sindicats de classe per tal de substituir-los per "sindicats" que tinguessin sols funcions assistencials, d'educació i de disciplina dels mateixos associats i que actuessin com a intermediaris per triar els representants dels treballadors en els comitès paritaris de les corporacions dels diferents oficis i professions que volia crear. Primo de Rivera ho va expressar clarament pocs dies després del cop d'estat: «Associacions obreres, sí, per a finalitats de cultura, de protecció i de mutualisme i, fins i tot, de sana política, però no de resistència i pugna amb la producció».
La culminació d'aquest procés es va produir el novembre de 1926 amb la creació de l'Organització Corporativa Nacional, que tenia com a objectiu final, segons la historiadora Ángeles Barrio, garantir la pau social mitjançant una política d'intervenció al món del treball (ço que denomina com a "corporativisme social"). L'OCN constava d'un primer nivell format pels comitès paritaris; un segon nivell constituït per les Comissions Mixtes provincials i un de tercer, format pels consells de corporació de cada ofici, que constituïen l'òrgan superior. La representació de patrons i obrers era igual –paritària- a cada grau d'organització. La peça clau de l'OCN eren els Comitès Paritaris locals l'objectiu dels quals era «regular la vida de la professió o del grup de professionals que correspongui».
Primo de Rivera va oferir la representació de la classe obrera en l'OCN al sindicat socialista, la Unió General de Treballadors (UGT), això va causar una profunda divisió entre els partidaris de col·laborar amb la Dictadura, encapçalats per Francisco Largo Caballero, i els qui s'hi oposaven, liderats per Indalecio Prieto. Van guanyar els primers i la UGT es va incorporar a l'OCN justificant-se amb l'argument que l'organització no restringia el dret de vaga i que considerava democràtica la forma d'elecció dels representants obrers als Comitès Paritaris. A l'OCN el sindicat socialista va ocupar prop del 60 % de la representació obrera als Comitès Paritaris i un percentatge encara més grans als nivells d'organització superiors. No obstant això, l'increment dels afiliats d'UGT va ser només d'un 10 %, de 211.000 el 1924 a 235.000 el 1928 –el PSOE per la seva banda va passar de 8.000 afiliats el 1924 a uns 13.000 el 1929-.
El sistema de Comitès Paritaris va reduir considerablement la conflictivitat laboral, però durant els dos últims anys de la Dictadura, a mesura que empitjorava la situació econòmica, van tornar a aparèixer les vagues. La resposta del règim va ser la repressió, de la que no es va lliurar la UGT que va veure com el Govern clausurava 93 dels seus centres.
Per la seva banda, els patrons -i els Sindicats Lliures- a partir de 1928 van començar a criticar l'OCN perquè la consideraven "estatista" i "centralista". A darreries de l'any, les organitzacions empresarials s'hi van manifestar obertament en contra i van demanar la dissolució dels Comitès Paritaris o almenys en demanava la dissolució perquè es limitessin a les labors de conciliació i arbitratge, i deixessin de legislar sobre les relacions laborals i les condicions de treball. Així va ser com l'OCN va perdre "definitivament el suport de les classes conservadores, que van veure en el paternalisme primoriverista una amenaça directa als seus interessos", afirma Eduardo González Calleja.
La Unió Patriòtica (UP)
esquerra|miniatura|El general Miguel Primo de Rivera, al centre vestit de paisà amb gorra marinera, a Sant Sebastià en 1927. A principis de juliol de 1926 es va celebrar a Madrid l'Assemblea Nacional d'Unions Patriòtiques en la qual es van aprovar els estatuts i es van triar els membres dels òrgans del partit, que des del seu naixement en 1924 encara no tenia una estructura que superés l'àmbit provincial. Primo de Rivera va ser ratificat com a Cap Nacional i va nomenar un Consell Directiu Nacional, i una Junta Directiva Nacional, "una imitació del Gran Consell Feixista" segons Eduardo González Calleja, que estava formada pel president, el vicepresident, el secretari general, els 50 caps provincials de la UP i 21 persones designades directament per Primo de Rivera. Però la veritat va ser que després de l'Assemblea aquest organisme només es va reunir una vegada, l'octubre de 1927. A escala provincial i local es reproduïa la mateixa estructura amb un Cap provincial o local, amb la seva Junta Assessora corresponent, de la qual triava la meitat dels membres, però realment els qui controlaven l'organització provincial de la UP eren els governadors civils que nomenaven el Cap provincial i els Caps locals.
Pocs mesos després, el febrer de 1927, Primo de Rivera va ordenar als governadors civils, que tenien un terç dels membres a la UP, que nomenessin a upetistes per als càrrecs dels ajuntaments i de les diputacions –l'octubre de 1928 es va establir que en constituïssin les quatre cinquenes parts-, la qual cosa va ser vista amb desconfiança per alguns dels membres més destacats del Directori civil com José Calvo Sotelo i Eduard Aunós. Aquest últim va denunciar que "una infinitat d'elements" dels partits turnistes desallotjats del poder "corrien a allistar-se a les hosts del vencedor, perquè l'única cosa que els interessava era estar sempre en auge".
Respecte al nombre d'afiliats se'n va aconseguir el màxim el juliol de 1927 amb 1.319.428 afiliats, segons les xifres oficials, i a partir d'aquesta data la xifra va descendir fins a situar-se a la fi de 1929 entre els 600.000 i els 700.000. Segons González Calleja, una dada reveladora de la "tèbia acollida que va tenir el projecte esperonador primoriverista entre la població espanyola" va ser el modest tiratge que va aconseguir el diari de la UP i del règim La Nació (50.000 exemplars el 1927).
La UP es va convertir en un simple instrument de propaganda del règim, sempre disposada a obeir les ordres del seu Cap Nacional –igual que a la multitudinària manifestació celebrada a Madrid el 13 de setembre de 1928 en el seu suport-. El febrer de 1929 Primo de Rivera la va convertir també en una organització parapolicial en defensa del règim atribuint-li funcions de recerca i informació en col·laboració amb el Sometent, de forma que ambdues organitzacions van constituir una mena de "lliga patriòtica". Amb el rebuig al projecte de Constitució presentat el juliol de 1929 la UP va organitzar una campanya per tot Espanya en la seva defensa, que incloïa atacs a la Constitució de 1876, i l'acte més destacat en va ser el gran míting celebrat al cinema Monumental de Madrid a mitjans del setembre de 1929.
La mobilització i l'enquadrament de les masses miniatura|El general Miguel Primo de Rivera de paisà recorre els carrers de Errenteria en 1928