Yes és un grup musical britànic, considerat un dels més influents del corrent anomenat rock progressiu o rock simfònic i de la història del rock en general.
Encara que la seva trajectòria abraça quatre dècades, l'etapa més destacada del grup, on tingueren un èxit espectacular i crearen les seves obres més importants, fou la primera meitat dels anys 70, amb la formació següent: Jon Anderson (veu i percussió), Chris Squire (baix i veu), Steve Howe (guitarres), Rick Wakeman (teclats) i Bill Bruford (bateria). L'estil del grup es basava en l'altíssim nivell tècnic, proper al virtuosisme, dels membres del grup, considerats entre els músics més destacats de la seva generació. Els temes d'aquella època eren llargs, complexos i sumptuosos, sovint articulats en moviments -una mica seguint l'estil de les simfonies de la música clàssica-, mentre que les lletres eren de tipus al·legòric o fantàstic.
Trajectòria Els primers anys: 1969-1971 Després de cantar pel grup Warriors, i d'editar un single com a solista amb el pseudònim de Hans Christian el 1968 Jon Anderson (veu), coneix a Chris Squire (baix), a La Chasse, club del Soho londinenc. Squire ja havia tingut una activa participació en els Syn, grup pioner a la vanguarda electrònica i psicodèlica. Es gesta així la primera alineació del grup juntament amb Peter Banks a la guitarra, Bill Bruford a la bateria i finalment Tony Kaye als teclats.
És així coma el 1969 graven el seu debut simplement com a Yes, un treball que si bé no va obtenir una bona acollida en vendes, va saber comptar amb el suport de la crítica especialitzada, fins al punt que el grup va ser classificada com la revelació d'aquest any per Melody Maker. Aquest treball no sols contenia exquisites versions de temes dels grups que els van inspirar i fer iniciar en la música, sinó a més, composicions originals que si bé estaven orientades cap a un estil comercial i melòdic, els seus arranjaments i canvis de ritmes delataven la seva clara influència del jazz i la música clàssica.
El seu segon disc du per títol Time and a Word, i surt a la venda el 1970, un disc que seguia l'estil melòdic i instrumental de l'anterior, encara que aquesta vegada amb la incorporació d'una orquestra de cambra, amb una clara influència del compositor russo-nord-americà Igor Stravinsky. La inclusió d'aquesta orquestra vingué a reemplaçar gra part del protagonisme de les guitarres elèctriques, la qual cosa semblà enfadar al guitarrista Peter Banks, que afegit a la reticència de la resta del grup amb la seva feina, cada vegada més indulgent, va acabar finalment amb la sortida d'aquest últim del grup.
Després d'ofertes de grups com The Nice o Jethro Tull, l'exguitarrista del grup psicodèlic Tomorrow, Steve Howe, accepta l'oferta d'unir-se a Yes, qui per un error d'edició és fotografiat juntament a la resta del grup per a l'edició americana del disc anterior Time and A Word, pel qual tan sols hi col·laborà en la gira de promoció i alguns espectacles televisius.
La seva esperada estrena a l'estudi de gravació amb el grup no seria sinó fins a l'any següent amb The Yes Album el 1971. Un disc a on la brillant veu de contra-tenor de Jon Anderson, més el cuidat en l'execució en els complexos arranjaments per la resta del grup, arriben a un nivell alt en la música rock. Definitivament, la inclusió del talent creatiu i execució del guitarrista Steve Howe donà tota una nova dimensió cromàtica en el color musical del grup. Amb el format de la música rock, la banda es passeja per cada un dels diversos estils que donen forma a la seva particular visió de la música donant textura i forma al que més tard acabaria sent anomenat pels crítics com a so progressiu clàssic de Yes. Amb temes com l'èpic Starship Trooper, el festiu I've Seen All Good People, juntament amb els complexos i progressius temes Yours is no Disgrace i Perpetual Change, aquest disc va catapultar la carrera del grup a nivell internacional començant pel mercat americà, i els temes per aquest disc serien sol·licitats en cadascun dels seus concerts a partir d'aquest moment.
The Yes Album va arribar al número 7 a les llistes d'èxits al Regne Unit, i al número 40 als Estats Units. A la primavera Yes comença la seva gira per Europa, acompanyats per Iron Butterfly (Yes compraria el seu propi equip de so després d'acabar la gira). Al juny toca el seu primer concert a Amèrica a Edmonton, Alberta, Canadà, i dos dies després a Seattle, EUA. Al novembre el grup comença la seva segona gira americana en el Whisky A Go Go en Los Angeles.
Els anys 1972–1973 L'experimentació i la fusió 1974-1976 És així com Wakeman és reemplaçat pel suís Patrick Moraz, qui va col·laborar estretament en la creació del següent disc de la banda anomenat Relayer en 1974, imprimint-hi el seu particular estil lliure i dinàmic propi del jazz i la fusió. L'arribada de Moraz es va produir enmig de rumors que lligaven al teclista grec Vangelis amb la banda, el que no es va concretar per l'oposició del sindicat de músics britànic. No obstant això, Moraz va saber guanyar-se el respecte i l'admiració dels fans i del públic en general, per la seva particular versatilitat en els teclats en concordança i química perfecta amb l'exercici de la resta de la banda.
Relayer és l'últim disc dels setanta en comptar amb l'art gràfic de l'anglès Roger Dean, seguint la línia conceptual dels seus dos àlbums anteriors. Un disc amb tres temes, entre ells la suite de vint minuts anomenada The Gates of Delirium, una peça èpica sobre l'estupidesa d'una cultura basada en l'exclusió i el permanent enfrontament, que comença amb les alegres i optimistes acords, representant la fe en la confrontació, ja sigui davant dels enemics ideològics, polítics o dels interessos de la pàtria, seguida del subsecuente caos, mort i destrucció d'un enfrontament bèl·lic, expressat en pesades i caòtiques melodies i acords ratllant gairebé en el psicodèlic, per culminar finalment en el commovedor i afable moviment final, una crida commovedor entre les ruïnes i la destrucció a tot allò que representa la llum i l'esperança. Relay arriba a convertir-se en el disc més eclíptico dins de la carrera de Yes, degut en gran part a l'equilibri i la compenetració en la composició de cadascun dels membres de la banda. A diferència de Tales from Topographic Oceans, planteja un concepte més directe i pesat, trobant d'aquesta manera, més proper a Close To The Edge que a qualsevol dels altres treballs de la banda.
Després de la reeixida gira de Relayer, la banda decideix donar-se un recés d'un any, en la qual s'aboquen del tot a desenvolupar cadascun dels seus integrants les seves carreres en solitari. És així com el 1975 Jon Anderson llança el seu debut com a solista amb l'àlbum Olias Of Sunhillow, un disc de tipus conceptual fantàstic, amb elements propis de la música ètnica i anticipant l'auge de la New Age. D'altra banda Chris Squire, amb la col·laboració de diferents artistes (entre ells alguns músics Yes com Bill Bruford i Patrick Moraza, entre d'altres), llança Fish out of Water, un disc que explora un rock més melòdic i orquestral, amb influències del Jazz i del Pop més reflexiu, de la mateixa manera Steve Howe, també es llança a l'aventura del que seria el primer disc de la seva extensa carrera com a solista amb l'àlbum Beginnings, amb una proposta en què no només exhibeix el seu virtuosisme amb les guitarres elèctriques i acústiques, sinó que a més dona a conèixer una amalgama font d'influències en el Blues, la Música clàssica, i una mica del rock més experimental que ja havia desenvolupat al costat de Yes. Patrick Moraza per la seva part faria el mateix a «The Story of I», on combina el progressiu i simfònic amb la música brasilera, recorrent a músics pertanyents a l'escena del jazz-fusió com Jeff Berlin, el grup carioca The Percussionists of Rio de Janeiro i altres provinents del món clàssic i el progressiu com la connotada cantant Annie Haslam de Renaissance i Jon Anderson, creant una història fantàstica i filosòfica. Alan White sorprendria tots amb Ramshackled, amb elements del pop, el soul, el reggae, el jazz-fusió, i rhythm and blues, fet al costat d'amics i companys en Yes, com la participació de Jon Anderson i Steve Howe enSong of Innocence, el qual seria interpretat en la subsecuente gira de Yes Sols a 1976.
Ja per 1976, la banda es torna a reunir per una extensa gira a través dels Estats Units i Europa, per presentar amb la banda part del treball desenvolupat de forma independent pels seus integrants com a solistes alternant aquest material amb el ja clàssic repertori de la banda.
El retorn de Rick Wakeman: 1977-1979 miniatura|esquerra|Yes en concert 1977.
Després d'acabada la GiraSols, Yes estava llest per gravar el seu següent disc, el 1977, quan Moraz és empès a deixar la banda presumiblement per problemes contractuals i d'impostos amb la legislació britànica, o bé amb la finalitat d'admetre novament a Rick Wakeman qui havia manifestat el seu interès de tornar a reunir amb els seus companys. D'aquesta manera, la banda es retira a Montreux, al costat del Llac Leman a Suïssa, un idíl·lic lloc amb vistes al llac i als peus dels Alps. El resultat va serGoing For The One(1977) un disc amb cinc temes, quatre en format radial i una peça conceptual de 15 minuts, més enèrgic i accessible en relació als complexos àlbums anteriors, ja revelat en part per la inclusió de l'innovador art de Hipgnosis (qui ja havia treballat amb artistes com Peter Gabriel, Pink Floyd i Rush), en comptes de l'acostumat art gràfic de Roger Dean, però, sense transar en el particular i complex estil instrumental i progressiu ja característic de la banda. Les guitarres acústiques i elèctriques de Steve Howe s'alternen en aquest disc en una varietat de melodies i combinacions rítmiques gairebé impossibles d'executar. L'execució de Wakeman amb una clara orientació clàssica (a diferència del característic so de Jazz de Patrick Moraza), inclouen no només moderns sintetitzadors, sinó a més pianos, clavicordis, i fins a un òrgan d'església, arribant a imprimir el seu segell personal més que en qualsevol dels discos anteriors costat de la banda. El single «Wonderous Stories», arriba a ser la punta de llança per a la promoció de l'àlbum en les ràdio emissores arribant al # 10 en les llistes de popularitat.
miniatura|esquerra|Steve Howe, segell progressiu de Yes al costat de Yes el 1977.