Santa Madrona fou un convent de l'Orde dels Caputxins establert al marge esquerre de la Rambla de Barcelona ocupant bona part dels terrenys d'on avui hi ha la Plaça Reial. Acabat de bastir el 1723 fou enderrocat el 1823 i reconstruït el 1829 i exclaustrat pocs anys més tard. Mentre existí aquesta casa albergava l'administració de la Província Eclesiàstica de l'Orde.
Antecedents Els caputxins s'establiren a Barcelona l'any 1570. Els Consellers els cediren l'ermita de Santa Madrona, a la falda de Montjuïc; però aviat es va fer donació d'un altre lloc al poble veí de Sant Gervasi de Cassoles, on van residir fins a l'any 1578 en què Joan Terrés, cavaller barceloní, els oferí un terreny per construir un convent a la part occidental de Sarrià, i una capella dedicada a Santa Eulàlia, al lloc, segons la tradició, hi havia antigament la casa de camp dels pares d'aquella verge i màrtir. Van erigir en aquest punt un convent, que fou la primera seu de l'orde a Espanya. Al mateix temps van determinar fundar el convent del Mont Calvari també extramurs, al costat del barri de Gràcia, al lloc conegut amb el nom de Caputxins Vells. Així el 14 de desembre de l'esmentat 1578 va col·locar la primera pedra de la seva església el bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris, amb assistència dels consellers de Barcelona i altres moltes persones. Fou conclòs el 1580, el mateix prelat el va beneir l'11 de desembre. El pla de Barcelona vulgarment anomenat dels Caputxins Vells, era on avui creuen els carrers de Girona, Bailén i Passeig de Sant Joan amb els de València, Mallorca i Provença.
Tot i que els caputxins hi van edificar el seu convent no abandonaren la capella de Santa Madrona; on, almenys des de 1625, van quedar alguns custodiant-la, de manera que la congregació va tenir al terme de Barcelona dues cases. «i aquesta església i casa (la de Santa Madrona) és edificació de la ciutat i les conserva i sustenta a són despesa, i els consellers tinença les claus de la Caxa del cors Sanct i del sacrari hont reposa. És santuari de gran devoció».Paraules de Bruniquer escrites al La casa o convent de Santa Madrona es trobava a la cara nord-est de la muntanya de Montjuïc, al lloc on al hi va haver la font anomenada de la Satalia, o molt al seu costat.
Per raó del setge de Barcelona per part de les tropes filipistes el convent es trobava fortificat o ocupat militarment. No obstant això religiosos, que serien pocs, continuaven habitant-lo, de manera que un d'ells, de nom Fr. José de Molins de Rei, va morir d'un tret d'artilleria, que li va treure una cama. Els frares malalts eren traslladats a la ciutat, a casa del Sr. Sambesart per a tenir millor assistència. El resultat final del setge fou terrible tant per al convent de Mont Calvari que fa per a la capella i casa de Santa Madrona, doncs els tres van quedar reduïts a enderrocs.
Primer convent de la Rambla (1723-1823) Per estar enderrocat el convent del Mont Calvari per causa de la guerra, la comunitat va habitar al Col·legi de Sant Teobald del Bisbe de Barcelona, i l'ocuparen des de 20 de setembre de 1714 fins al 5 de juny de 1723 que va ser el temps en el qual s'erigí el nou Reial Convent de Santa Madrona a la Rambla. El Col·legi de Sant Teobald era la seu del Seminari Conciliar, l'edifici fou convertit en l'angle nord de la Casa de la Caritat, és a dir angle format pels carrers de Montalegre i Valldonzella. Per a indemnitzar la pèrdua dels convents el Rei va donar als caputxins un lloc a la muralla de la Rambla davant del Col·legi de Sant Angelo dels Carmelites calçats, el terreny estava destinat per a l'erecció d'un convent de monges de la Concepció de la Mare de Déu. Oberts els fonaments del nou edifici, es va posar en ells la primera pedra a les cinc de la tarda del 15 d'agost de 1718, a la cerimònia van assistir el Comandant General de l'Exèrcit i Principat Marquès de Castel-Rodrigo, els ministres de la Reial audiència, els administradors de la ciutat i els religiosos. Acabat el convent el matí del 5 de juny del 1723 el va beneir amb tot el cerimonial del ritu el capellà-rector de l'església del Pi, i a la tarda amb assistència del cos municipal va ser traslladat el Santíssim Sagrament des d'aquesta parròquia, el 4 de juliol immediatament es van dur també a ell en processó les relíquies de Madrona de Tessalònica, que ja els religiosos posseïen a la capella de Montjuïc, i estaven dipositades llavors a la Catedral.
miniatura|esquerra|433px|Planta del Convent de Santa Madrona de Barcelona derruït el 1823 d'acord amb Gaietà Barraquer
Els límits del solar on s'havia d'edificar el convent i deixar l'horta eren, doncs, els següents: l'oriental Carrer del Vidre, que passava llavors en línia gairebé recta des de la de Quintana a la d'Escudellers; el meridional la part posterior de les cases d'aquest últim carrer, que queia si fa no fa a la galeria sud de l'actual Plaça Reial i el Passatge de Bacardí; a l'oest la rambla, que hi passava gairebé recta, perquè descrivia lleugers angles entrants i sortints, i al nord en part d'edificis que estaven on avui passa el Carrer de Ferran VII, i llavors no existia, i part un carrer que la construcció de la de Ferran es va empassar. Aquest carrer era la continuació de la de n'Aroles. Venia com ara i per on ve ara, del Carrer de la Boqueria, però en arribar al rierol de l'actual de Ferran, doblava cap a la plaça de Sant Jaume, i anava a desembocar a la del Vidre. A més el convent posseïa un llenç de muralla i de terra més enllà d'aquesta muralla, és a dir al seu Orient, que partint de l'actual cap de Carrer de Ferran VII, pujava un bon tros cap al pla de la Boqueria, arribant fins davant on avui hi ha el Liceu. Aquesta terra estava conreada com horta del convent.
El temple afrontava a la Rambla, i venia situat sobre l'entrada del Carrer de Ferran. Al costat de l'Epístola, o de cap al mar, hi havia el convent, i al costat sud d'aquest l'horta, avui Plaça Reial. Aquest edifici no va arribar a 1835, ja que en 1823 el furor constitucional el va enderrocar. Al es va rectificar la línia de la façana de la Rambla, col·locant-la tota en línia recta. S'entrava al temple per un pòrtic de tres arcs, tancats per reixes de fusta pintada de vermell. Creuats el pòrtic i la porta, s'entrava a una església perfectament caputxina la qual església però aquí tenia aditada a la primera capella del costat de l'Evangeli, i col·locada en sentit perpendicular a l'eix del temple, una molt gran capella del Santíssim, la qual vindria a caure sobre la segona botiga o porta d'aquell costat de l'actual carrer de Ferran. Després de l'absis hi havia el cor, i al costat nord d'aquest la sagristia, tot segons l'estil caputxí. A mà dreta del pòrtic hi havia una porta, que donava accés al claustre, en el qual hi havia un altar amb la Divina Pastora. Aquest claustre, no gaire gran, tenia una dotzena de xiprers que envoltaven un pou o cisterna amb muntants i politja, per la qual passava una cadena, als extrems se sostenien dues galledes de ferro amb bec a la seva tapadora per beure; mes per tal que ningú pogués aplicar a ell els llavis tenia aquest al seu voltant quatre puntes més llargues que ell. Al voltant del claustre quedaven les oficines comunes de la casa. A esquena d'aquesta, bé que separada d'ella pel carreró interior anomenat del Tragí, i donant al Carrer del Vidre, hi havia la quadra o fàbrica de la tela de llana dels hàbits, la qual es feien els mateixos frares.
Caminant per la Rambla, de l'edifici cap al mar, hi havia després del convent l'entrada al carreró del Tragí; el qual des de la Rambla fregava el costat meridional del convent, i després girava pel peu de l'oriental, on el separava de l'edifici. La façana de l'edifici comprenent la capella del Santíssim, temple i convent, mesurava 354 pams catalans equivalents a 68,80 metres. Deixada enrere la porta del Tragí, i seguint Rambla avall, hi havia una font pública i el seu dipòsit d'aigües tant d'aquesta com del convent, encastats ambdós a la tanca de l'horta del convent, que s'estenia al sud de l'edifici, lloc on s'estén avui dia gran part de la Plaça Reial. Prosseguint per la Rambla cap al mar, primitivament hi havia la tanca de l'hort, però després els mateixos frares al van alienar la zona que donava a la Rambla, i allà es van edificar cases particulars, quedant l'horta després d'elles. El convent va necessitar diners per a les seves edificacions posteriors. L'horta d'est a oest mesurava a la part mitjana 75,8 metres i de nord a sud també en la seva part mesurava 78,52 metres, donant-li així una cabuda de 5.951 metres quadrats. Passant com passava el Carrer del Vidre en línia gairebé recta des del tros d'ella que queda al costat de la de Ferran, a què queda al costat de la de Escudellers, resulta que l'horta del convent mai va comprendre la galeria oriental de la Plaça Reial.
Al llibre d'òbits d'aquesta casa religiosa, a les anotacions de 1793 i anys posteriors, hi ha els noms d'alguns caputxins francesos, els quals, segons expressa la mateixa nota, havien emigrat de la seva terra a causa del Regnat del Terror. El mateix arravatament anticlerical que els va obligar a fugir de la seva pàtria i aixoplugar-se sota el sostre caputxí de Barcelona, l'any 1823 s'enderrocà aquest convent. Els liberals per mitjà de pronunciaments militars van triomfar sobre la voluntat anti-liberal del Rei, el 1820; i obertes Corts, aquestes per decret de 5 de maig de 1822, com si el convent pertanyés a la seva propietat, el van cedir a l'Ajuntament de Barcelona per a construir al seu solar una plaça que s'hauria d'anomenar dels Herois espanyols. El 1823 l'Ajuntament va enderrocar el convent. Finit el Trienni Liberal i restituït el rei Ferran VII en el seu ple poder, els caputxins van determinar reedificar el seu convent.
Nou convent a la Rambla (1823-1835) Els caputxins volgueren reedificar una nova casa per a l'orde al mateix solar on hi havia hagut l'antic convent, i no disposant de fons per a la construcció es proposen vendre o alienar part del terreny, a la qual cosa projecten obrir un carrer que passi des de la Rambla a la del Vidre (cal recordar que no existia llavors la de Ferran VII). En els plànols que van acompanyar al memorial nou carrer es projecta en un de dos punts a elecció de l'Ajuntament; és a dir, o que arrenqui front el Carrer les Heures a la del Vidre per ser la continuació d'aquella fins a la Rambla, o que passi alguna cosa més al nord, si fa no fa per on passa avui la vorera meridional de la de Ferran, o potser una mica més cap al mar. Sobre aquest memorial recau el següent acord: