La gran familia és una pel·lícula espanyola dirigida el 1962 per Fernando Palacios i interpretada en els seus principals papers per Albert Closas i Amparo Soler Leal. Va obtenir un gran èxit de taquilla en el seu moment i va ser reconeguda amb diversos guardons. El seu impacte en una generació d'espanyols va ser tal que va donar lloc a tres seqüeles, l'última d'elles rodada trenta-set anys més tard. És considerada com un dels principals exponents de la ideologia imperant durant el tardofranquisme.
Sinopsi Carlos Alonso i Mercedes Cebrián són pares de quinzefills que viuen junt amb l'avi i depenen del treball de Carlos –aparellador pluriocupat– com a únic manteniment de la família, i així van patir contínuament problemes de pobresa. També compten amb el suport del padrí, pastisser de professió. A través de diferents episodis, se'ns narra la vida quotidiana de la família: una jornada habitual i completa del clan; la Primera comunió de dos dels fills; els exàmens finals, les vacances a la Costa Daurada, època propícia per al romanç de diferents membres del clan; l'extraviament de Chencho, el fill petit, a la Plaça Major de Madrid i la seva recuperació. L'arribada del primer televisor servirà per a anunciar l'arribada d'un nou fill.
Producció En la dècada de 1950 va tenir èxit en el cinema italià una mena de comèdia rosa costumista amb pel·lícules com Domenica d'agosto (1950), Le ragazze di piazza di Spagna (1952) o Terza liceo (1954). El productor espanyol José Luis Dibildos va intentar traslladar aquest model al cinema espanyol amb la creació en 1956 de la productora Ágata Films. El millor exponent d'aquesta tendència és Las muchachas de azul, dirigida per Pedro Lazaga en 1957. Es tractava d'una «comèdia-mosaic» amb un realisme edulcorat, situada en un marc urbà contemporani, que reflectia una relació interclasista sense conflictes i estructurada a base de sketchés.
El jove productor Pedro Masó va estar atent a la fórmula d'èxit i va proposar a Jesús Rubiera, propietari d'Astúries Films, la creació de pel·lícules similars amb un equip estable de professionals especialitzats a la manera del cinema italià: els guionistas Vicente Coello, Antonio Vic, Rafael J. Salvia i el mateix Masó; els músics Adolfo Waitzman, Antón García Abril i Augusto Algueró; els directors de fotografia Alejandro Ulloa i Juan Mariné; el director artístic Juan Antonio Simont; els directors Fernando Palacios, José María Forqué, Ricardo Blasco o el ja citat Salvia; i els actors Tony Leblanc, Jorge Rigaud, Manolo Morán, Julia Caba Alba, José Isbert, Concha Velasco i uns altres. El seu primer gran èxit va arribar en 1958 amb Las chicas de la Cruz Roja i es va confirmar l'any següent amb El día de los enamorados. Tampoc van descurar opcions més esperpèntiques ancorades en la tradició hispana com Atraco a las tres (1962).
Encara que les seves obres emmalaltissin d'un excés d'estereotipació, l'actuació d'aquest equip professional consolidat va afavorir l'èxit d'un tipus de comèdia que tenia un estil unitari. En 1961, Masó va crear la seva pròpia productora i, amb un capital de dos mil pessetes, va intentar llançar el seu projecte sobre un feliç matrimoni amb quinze fills. El govern de l'època fomentava la natalitat, i les pel·lícules amb nens estaven de moda. Va trigar un any a aconseguir el capital necessari per a posar-la en marxa.
La pel·lícula va ser rodada a Madrid i Tarragona i va costar 6.300.000 pessetas de l'època, una quantitat important per a una producció espanyola.
Guió El guió és obra de Rafael J. Salvia, el propi Pedro Masó i Antonio Vich; els dos primers ja ben conjunyits per l'experiència prèvia en altres pel·lícules. L'argument, simple i melós, no té una trama contínua i està basat en una sèrie de situacions o sketchos que se succeeixen amb dinamisme, influït per les comèdies italianes per episodis posteriors al neorealisme i que retraten la quotidianitat de forma agredolça. El retrat coral i el ritme fluid són altres característiques comunes a aquest cinema. Destaquen els espurnejants diàlegs molt en la línia dels de Tono, Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela i La Codorniz.
La pel·lícula es divideix en tres parts d'una mitja hora de durada cadascuna. La primera es desenvolupa durant la primavera i comença relatant un dia qualsevol en la vida de la família des del matí fins a la nit. Després passa a narrar l'episodi de la primera comunió de dos dels fills, resolta amb l'ajuda del padrí. Finalment, els exàmens finals dels fills majors posaran a prova els nervis dels pares i serviran de bestreta de la segona part. Aquesta porció s'enquadra en la comèdia rosa i té un to lleuger que barreja amb habilitat situacions còmiques i moralitzadores. La segona es desenvolupa durant l'estiu, temps vacacional en el qual tota la família roman unida gaudint d'unes vacances a la platja. El to és també lleuger però dona entrada a l'amor. Luisa —«la coqueta»— té el seu primer romanç amb un jove català, la visita del xicot de la filla gran serveix per a confirmar la seva relació, el padrí té un inesperat "ligue" estiuenc que acabarà en noces i els pares renoven el seu amor. Un to eròtic però perfectament cast i catòlic. L'episodi conclou amb una seqüència musical al costat del mar. La tercera part transcorre a l'hivern. Encara que no s'abandonen els tocs d'humor, és el terç més dramàtic. L'extraviament del petit Chencho donarà motiu als esforços de tota la família per recuperar-lo. El trist episodi acabarà feliçment amb l'anunci d'un setzè embaràs!
El guió va rebre el corresponent premi del Sindicat Nacional de l'Espectacle.
Direcció Quan Masó va encarregar Fernando Palacios la realització del projecte, el director aragonès ja tenia una sòlida experiència cinematogràfica. Nebot de Florián Rey, va ser aquest qui li va oferir l'oportunitat de formar-se com ajudant de direcció en algunes de les seves pel·lícules. Entre altres films de Rey, va intervenir en La aldea maldita (versió de 1942) i Brindis a Manolete (1948). Després assistí a l'hongarès Ladislao Vajda en pel·lícules com Marcelino, pan y vino (1955), Mi tío Jacinto (1956) o Un ángel pasó por Brooklyn (1957). També col·laborà en Las chicas de la Cruz Roja (1958). Amb aquesta sòlida formació pràctica, va poder fer el salt a la direcció realitzant la versió espanyola d'algunes coproduccions. El seu autèntic debut va arribar amb El día de los enamorados (1959), que va demostrar la seva vàlua i va suposar un gran èxit de taquilla. Li van seguir Juanito (1960) —novament amb el nen Pablito Calvo—, Tres de la Cruz Roja (1961), Siempre es domingo (1961) i Vuelve San Valentín (1962), seqüela de la primera. Palacios era un cas inusual entre els directors espanyols de l'època, perquè mai intervenia en la confecció dels guions de les seves pel·lícules.
Encara que Palacios havia treballat ja en pel·lícules amb repartiments extensos, La gran família suposava un repte que només va poder afrontar gràcies a una adequada elecció d'actors i a la seva perícia tècnica. El director acostumava a assajar molt les seves preses i deixava poc espai a la improvisació. Per a incloure a tan extensa família en pantalla recorre a diverses solucions, com la filera que formen en arribar a la destinació estival. En altres casos, la seva habilitat tècnica s'aprecia també en els seus enquadraments del gran nombre de personatges que apareixen en pantalla, recorrent a la profunditat de camp, el reencuadre i les constants entrades i sortides de personatges. Bon exemple és la seqüència inicial que ens presenta als membres de la família mentre dormen, o també aquella que mostra a tota la tribu contemplant a través de la finestra el televisor del veí de davant.
Aquests elements, units als seus espurnejants diàlegs, confereixen a la pel·lícula un gran dinamisme. Tant la càmera com els actors es mouen amb soltesa, i el muntatge fa que les situacions se succeeixin amb rapidesa. Tot això recorda al cinema coetani de Luis García Berlanga, sensació que es veu reforçada per l'existència de situacions «berlanguianes», com la de l'avi jugant a naus espacials amb els nens, el padrí vestit de pastor nadalenc amb un xai a l'esquena i altres. Un dels assoliments de Palacios en aquesta pel·lícula és l'hàbil dosatge de tres elements que sap conjuminar sense que resultin embafadors: el moralisme didàctic i exemplificador, la comèdia lleugera i el melodrama tendrista.
Interpretació Albert Closas miniatura|Albert Closas encarna al paterfamilias Alberto Closas encarna a Carlos Alonso, el cap de família. Exiliat des de molt jove, Closas va començar la seva carrera teatral a Xile i Argentina en la companyia de Margarita Xirgu. Aviat va passar al cinema, enfrontant-se com a galant amb les principals actrius llatinoamericanes del moment: Zully Moreno, Dolores del Río, Eva Duarte o Mirtha Legrand. En 1955 retornà a Espanya protagonitzant la notable Muerte de un ciclista, de Juan Antonio Bardem, i aviat col·laboraria en pel·lícules comercials d'èxit, diverses d'elles basades en obres teatrals: La vida en un bloc (1956), de Luis Lucia; Una muchachita de Valladolid (1958), de Luis César Amadori o El baile (1959) d'Edgar Neville. En 1962 el seu caixet era molt alt, hasta el punto de que de los seis millones de pesetas que costó La gran familia, medio millón correspondía a la remuneración del popular actor.
fins al punt que dels sis milions de pessetas que va costar La gran família, mig milió corresponia a la remuneració del popular actor.
Carlos Alonso representa totes les virtuts del pare de família ideal: té autoritat però no és autoritari, és orgullós però no vanitós, és treballador, honrat, bon cristià, optimista i positiu. En una seqüència paradigmàtica, després d'haver castigat justament a l'únic fill que ha suspès el curs privant-li de les vacances a la platja, la resta de la prole —i l'avi— es rebel·larà contra la sanció i li farà reconsiderar l'aplicació d'una pena que ell mateix no desitja. Paradoxalment, la invocació expressa a la presa democràtica de decisions no era infreqüent al cinema espanyol de l'època malgrat la dictadura que regia el país.
El personatge apareix com patriarca, i és mostrat tant en la seva faceta privada —en el context casolà, en el qual és a un temps font d'autoritat i proveïdor de recursos econòmics— com a pública —en el seu treball com aparellador ajudant al desenvolupament econòmic espanyol en el camp de la construcció— de forma indivisible.
Amparo Soler Leal Amparo Soler Leal era ja una experimentada actriu malgrat la seva joventut. Filla d'actors, havia debutat en el teatre als tretze anys i havia treballat en sis pel·lícules amb anterioritat, entre elles la famosa Plácido. L'any anterior ja havia format parella amb Closas a Usted puede ser un asesino, versió cinematogràfica dirigida per José María Forqué a partir de l'obra teatral homònima d'Alfonso Paso.
L'actriu dona vida a Mercedes, l'abnegada esposa i mare. El personatge és tot un paradigma de la ideologia dominant a l'Espanya de l'època: mare fecunda, pràctica, recaptosa, assenyada i total. Dona cohesió al grup familiar i administra amb eficàcia els diners guanyats pel seu espòs. Podem veure-la convencent als fills que certes despeses són supèrflues i discutint amb els comerciants el preu dels productes. Es tracta d'un rol que ha envellit malament i que avui pot ser vist com a masclista i reaccionari, però que en el seu moment tenia tints de oberturisme. El seu paper representa el paradigma de «àngel de la llar» més pròpia del , però prolongat per la ideologia franquista. La interpretació de Soler fa creïble al seu personatge a pesar que ella mateixa només portava set anys als actors que interpretaven als fills majors.