La història precolombina de l'Argentina fa referència als desenvolupaments culturals locals de l'actual territori de la República Argentina previs a l'extermini, explotació i colonització per part d'Espanya.
Els pobles aborígens argentins es van dividir en dos grans grups: els caçadors i recol·lectors (que habitaven la Patagònia, la Pampa i el Chaco) i els agricultors (instal·lats al nord-oest, Cuyo, les Serralades de Córdoba i, més tardanament, a la Mesopotamia).
Tastil, al nord, va ser la ciutat precolombina més gran situada a l'actual territori argentí, amb una població de 3000 habitants.
Als segles i l'Imperi Inca va conquerir part de les actuals províncies de Jujuy, Salta, Catamarca, Tucumán (el seu extrem oest), La Rioja, San Juan, al nord-oest de Mendoza i possiblement el nord de Santiago del Estero, incorporant els seus territoris al Collasuyu, que era la part sud del «Tahuantinsuyo» o regions de l'Imperi Inca.
Tradicionalment s'atribueix la conquesta a l'inca Túpac Yupanqui. Diversos senyorius de la regió, com els omaguacas, els atacamenys, els huarpes, els diaguitas i altres, van intentar resistir però els inques van aconseguir dominar-los, traslladant als seus territoris als mitimaes o colons deportats de les tribus dels chichas, que habitaven en el que és el sud-oest de l'actual territori bolivià. D'altres, com els sanavirons, els lule-toconoté i els comechingones van resistir la invasió inca i es van mantenir com senyorius independents.
Van crear centres agrícoles i tèxtils, assentaments (collcas i tambos), camins (camins inques), fortaleses (pucarás) i santuaris d'alta muntanya. Alguns dels principals són el pucará de Tilcara, la tambería de l'Inca, el pucará d'Aconquija, el santuari de Llullaillaco, el Shincal de Londres i les ruïnes de Quilmes.
Població inicial
lan=ca|miniatura|Mapa de les migracions humanes fora d'ÀfricaBURENHULT, Göran (2000). Die ersten menschen. Weltbild Verlag. El científic argentí Florentino Ameghino (1854-1911) va elaborar una teoria que afirmava l'origen pampeà de l'home (homo pampeanus) però que després seria refutada i deixada de costat.
Els primers éssers humans a arribar a l'actual territori argentí semblen haver arribat per l'extrem sud de la Patagònia provinents del que avui és Xile. La presència humana més antiga es troba a Piedra Museo (província de Santa Cruz) i es remunta a l'11.000 aC.
Juntament amb els jaciments de Monte Verde (Xile) i Pedra Furada (Brasil) constitueixen, fins al moment, els llocs de poblament més antics de Sud-amèrica i sustenta la teoria del poblament primerenc d'Amèrica (pre-Clovis).
Un altre remot assentament va ser situat a Los Toldos, també a la província de Santa Cruz, amb restes que daten del 10.500 aC.
Aquests primers habitants del territori argentí caçaven milodons (semblant a un gran os amb cap de camell ja extint) i hippidions (cavalls sud-americans que van desaparèixer fa 10.000 anys), a més de guanacs, llames i nyandús.
A prop d'allà, també és possible veure les pintures de mans i guanacs estampades a voltant del 7300 aC a la Cova de les Mans (riu Pinturas, província de Santa Cruz). Es tracta d'una de les expressions artístiques més antigues dels pobles sud-americans i ha estat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco.
Per a l'any 9000 aC ja havia començat el poblament de la pampa, en tant que la zona del nord-oest va començar a ser habitada cap al 7000 aC.
Zones culturals Els pobles indígenes de l'Argentina es van dividir en dos grans grups: els caçadors-recol·lectors, que habitaven la Patagònia, la Pampa i el Chaco; i els agricultors, instal·lats al nord-oest argentí, Cuyo, les Serralades de Córdoba i, més tardanament, a la Mesopotamia.
Cultures andines
Cultures andines de Cuyo miniatura|Distribució dels diferents tipus d'aborígens a l'Argentina Període preceràmic: No hi ha dades. Agua de la Cueva, a 2900 msnm, a la preserralada de Mendoza, testimonia la presència humana entre el 8900 i 8300 aC. Cultura d'Ansilta: Va ser una de les primeres cultures a desenvolupar una agricultura precària on el que avui és l'Argentina, on es troben actualment Mendoza, San Juan i San Luis. La cultura d'Ansilta es va perllongar per més de 2000 anys (entre el 1800 aC i 500), el que significa un extraordinari cas de continuïtat. És probable que hagin estat antecessors de les ètnies del llinatge huarpe. Sud de Mendoza: A la Cova de l'Indi del Racó de l'Atuel, s'observa que, a partir del segle , els caçadors i recol·lectors van començar a practicar l'agricultura, així ho demostren restes de fesols (porotos), llavors de blat de moro i de carabassa (zapallo).
Cultures agroterrisseres del Nord-oest
D'acord amb la classificació que Alberto Rex González va fer el 1962, les cultures agroterrisseres del període preincaic en aquesta zona es poden agrupar en tres períodes cronològics:
Període dels primers poblaments Comprèn les cultures que comprenen des dels primers poblaments fins a l'any 650 de la nostra era, que són les següents: Cultura Condorhuasi: Cap al 200 aC apareix la cultura Condorhuasi, a l'actual Catamarca. Va ser una societat de pastors de llames en la qual l'agricultura era només complementària. Van tenir un culte violent, en què utilitzaven de manera xamanista al·lucinògens com el cebil (Anadenanthera colubrina) i realitzaven sacrificis humans. Van estar entre els primers a realitzar aliatges metàl·lics. En l'actualitat criden poderosament l'atenció les seves escultures antropomorfes de pedres, anomenades avui «Suplicants», belles i abstractes escultures en què es representen figures humanes en una commovedora posició de súplica (invocant la pluja i la fertilitat). Van desaparèixer entre el 200 i el 500. Cultura de Tafí (segle - segle ): Contemporàniament amb la Cultura de La Ciènaga apareix la zona del Tafí del Valle, en l'actual territori de Tucumán. Eren agricultors que conreaven, entre altres coses, blat de moro. Ho feien en senzilles feixes, i domesticaven llames. Cultura de La Ciènaga (1-600): Al segle I apareix aquesta primera societat plenament agrícola que es va desenvolupar en actual territori argentí, també on avui està Catamarca. Tenien plantacions de blat de moro i sistemes d'irrigació per canals. Tenien ramats de llames i les utilitzaven en caravanes per realitzar intercanvis entre llogarets. Van construir petits llogarets de no més de 30 habitatges. Van ser un antecedent directe per a la Cultura de La Aguada. Cultura de La Candelaria: es va desenvolupar entre el 200 i 1000 a l'àrea centre-sud andina de la província de Salta i centre i nord de la de Tucumán en les anomenades selves occidentals. Pren el nom del departament salteny de La Candelaria, on va ser descoberta. La ceràmica que van produir és generalment de color gris amb traços simples i figures geomètriques com rectangles i triangles que representen figures humanes i d'animals. Fabricaven també instruments musicals de vent amb formes d'animals. Cultura d'Alamito: es va desenvolupar entre el 400 i 650 a la zona del Campo de Pucará (província de Catamarca). Va estar molt influenciada per la cultura Condorhuasi. Van treballar admirablement la pedra, creant les obres pretesament Suplicants prenent com a model la figura humana, d'absoluta originalitat. Cultura Las Mercedes: es va desenvolupar entre el 400 i 700 a les serralades de Sumampa i Guasayán, a la província de Santiago del Estero. Cultura de San Francisco: és la més antiga manifestació d'assentaments de grups agroterrissers del Nord-oest argentí. Es va desenvolupar entre el 600 aC fins al començament de la nostra era a les valls orientals de la província de Jujuy.
Període mitjà Comprèn les cultures des de l'any 650 fins al 850, són les següents: Cultura de La Aguada: Entre els segles i es desenvolupa la cultura de La Aguada en el territori de les actuals províncies de Catamarca i La Rioja, identificada per l'arqueòleg argentí Alberto Rex González, que la defineix com «la més andina de les cultures del nord-oest argentí», vinculada a l'horitzó cultural Tiwanaku. L'Aguada es va caracteritzar per desenvolupar un extraordinari art al voltant de la figura del jaguar. Segons José Pérez Gollán (1992), l'Aguada és un moment històric de la cultures del nord-oest, en el qual sorgeix una nova forma política, els anomenats «senyorius» o «prefectures», per estar dominades per un «senyor», que dominava una determinada regió per mitjà del control de l'excedent econòmic i els recursos simbòlics. En les seves representacions es destaca la presència del sacrificador. La seva economia estava recolzada en una expansiva agricultura en feixes regades per complexos sistemes hidràulics. Produïen blat de moro, frijol, carabasses i maní. Intercanviaven productes amb llocs molt distants, com San Pedro de Atacama o la Vall de Copiapó, usant un sistema transport basat en les llames. La metal·lúrgia era molt avançada i van descobrir el bronze abans de l'arribada dels espanyols. Cap al 900, L'Aguada desapareix. Es va trobar la seva herència en les cultures Belén i Santa Maria. Cultura Sunchituyoc: es va desenvolupar entre el 700 i el 900 a l'interior de la plana central de la província de Santiago del Estero. La decoració de la seva ceràmica va ser profusa, amb ocells humanitzats, còndors, àguiles i lloros d'agut bec i escurçons.
Període tardà Comprèn les cultures des de l'any 850 fins a l'arribada dels inques al 1450, i són les següents: Cultura Santa Maria (1200-1470): l'existència de feixes de cultiu i sistemes de reg molt complexos va permetre a Santa Maria tenir una gran població i acumular excedents que eren emmagatzemats en sitges subterrànies. Van conrear el blat de moro, la patata, el fesol, la quinoa i la carabassa, i van recol·lectar intensivament la garrofa i el chañar. Van ser experts ramaders i van utilitzar el farratge. Van realitzar un ampli intercanvi de producte amb altres pobles distants usant les seves caravanes de llames. Van aconseguir un notable desenvolupament de la metal·lúrgia del coure, l'or i la plata i van ser coneguts a tota la regió pels seus bronzes d'excel·lent qualitat. Santa Maria va aconseguir una gran complexitat sociopolítica: un senyor amb poder hereditari, guerrers i sacerdots, la cultura santamariana coincideix en gran manera amb l'ètnia diaguita. Cultura Belén: es va desenvolupar en els departaments de Belén i Tinogasta, a la província de Catamarca, al llarg del riu Hualfín. El seu desenvolupament es produeix entre l'any 1000 i el 1450 a les valls d'Abaucán i Hualfín, on estava el seu centre principal, i en el bolson de Pipanaco. Cultura d'Humahuaca: va correspondre al poble omaguaca, que habitava la Quebrada de Humahuaca i zones limítrofes. Cultura de Sanagasta o cultura d'Angualasto: va començar el seu desenvolupament cap a l'any 1000, va tenir el seu centre en territori de l'actual província de La Rioja i va estendre la seva influència fins al territori de l'actual província de San Juan. Es caracteritza pel fet que la seva ceràmica té dibuixos abstractes en grans recipients o urnes de boca ample i parets obliqües. Van emprar els colors negre, vermell i blanc. Van treballar també metalls, principalment el coure amb el qual van fer pectorals i cèrcols. Cultura d'Avarías: es va desenvolupar entre l'any 1200 i el 1500, aproximadament a la província de Santiago del Estero. Van rebre fortes influències de la zona andina.
Invasió inca (1400-1520)
La formación del Tucumán