Bécassine és un personatge de còmic, creat per l'escriptora Jacqueline Rivière i el dibuixant Émile-Joseph-Porphyre Pinchon, que apareix per primera vegada en el primer número del setmanari per a noies anomenat La Semaine de Suzette (La setmana de Suzette), del 2 de febrer de 1905. En alguns àlbums, a partir e 1913, se l'anomena Annaïk Labornez o Annaïck Labornez.
El personatge ha estat objecte de diverses adaptacions al cinema, incloent dues pel·lícules i un llargmetratge d'animació titulat Bécassine i el Tresor Viking, tots francesos
Història La història, originalment destinada a cobrir una pàgina en blanc del 2 de febrer de 1905 de la revista a causa de la baixa d'un autor malalt (o segons una altra versió, d'un anunciant publicitari), va ser escrita per l'editora en cap de la revista francesa La Semaine de Suzette, Jacqueline Rivière (1851-1920), i dibuixada per Joseph Pinchon (1871-1953), i narra una equivocació real comesa per una serventa bretona de l'autor. El nom de «Bécassine» es tria per eliminació per referir-se a aquest error: bêtise (estupidesa), bécasse i finalment bécassine que designen una noia grassoneta i ingènua. Bécassine va tenir un èxit tan gran que el personatge va reaparèixer a la primera pàgina del número 23 de Le livre d'or de Bécassine (El llibre d'or de Bécassine) al juliol de 1905 i a les noves publicacions que apareixen regularment, però sempre com un personatge puntual. Aquest naixement literari de Bécassine és, tanmateix, invalidat per Pinchon, que afirma que el fundador de La Semaine de Suzette, Maurice Languereau, li va demanar el 1904 il·lustrar «la història d'una petita bretona que va sortir del seu poble per venir a treballar a París».
A partir de 1913, el personatge de Bécassine és reprès pel guionista Caumery, pseudònim de Maurice Languereau, nebot i soci d'Henri Gautier a l'editorial Gautier-Languereau, editor de la Semaine de Suzette. Caumery li dona una psicologia més densa i li dona en aquesta ocasió el seu veritable nom, Annaïk (de vegades escrit Annaïck) Labornez. Sempre dibuixat per Pinchon (que originalment va ser inspirat pel folklore d'Amiens per dibuixar-la), Caumery li dona els trets d'una bretona, convertint-la en l'heroïna de contes molt més estructurats.
De 1913 al 1952 van aparèixer diverses aventures de Bécassine, totes dibuixades per Pinchon (excepte dues, dibuixades per Edouard Zier) i escrita per Maurice Languereau fins al 1941 (any de la seva mort), reemplaçat (de 1948 al 1950), per altres persones que signen «Caumery». Altres àlbums i col·leccions van aparèixer després de la mort de Pinchon el 1953, incloent una sèrie dissenyada per Trubert a partir de 1959.
Apareixent tres anys abans del còmic Les Pieds Nickelés, el naixement de Bécassine marca el naixement dels còmics moderns, la transició entre les històries il·lustrades i els còmics reals. El seu estil de dibuix, línia rodona, viva i moderna, inspirarà una línia gràfica, la línia clara i, 25 anys després, Tintin serà el millor exemple.
Bécassine, la Picardia i la Bretanya Un personatge picard però bretò miniatura|Una becassina (Gallinago gallinago), «bécassine» en francès Inicialment, el personatge creat el 1905 per Aminois Joseph Pinchon representava la noia bona i «de poble», tal com es veia per la burgesia. El dissenyador es va inspirar en el vestit tradicional de la Picardia, i el nom de Bécassine en la becassina (en francès, bécassine), un ocell conegut pels veïns i visitants de la badia de Somme.
No va ser fins al 1913 que el guionista original, Jacqueline Rivière, va ser reemplaçada per Maurice Languereau (que signa amb el pseudònim «Caumery»), el que fa que el personatge sigui una finisteriana donant-li, a més del sobrenom de «Bécassine», el nom bretó d'Annaïk Labornez.
Brigitte Leblanc, directora de l'editorial Gautier-Languereau, explica en una entrevista publicada a Le Figaro l'origen (fictici) del nom del personatge:
No obstant això, per voluntat dels autors, Bécassine representa l'esperit francès, molt més enllà d'una simple representació d'una petita bretona que viu al seu propi món. L'àlbum Bécassine chez les alliés (Bécassine entre els aliats), publicat el 1917, abans del final de la Primera Guerra Mundial, testifica de l'actitud compromesa de l'heroïna, i el seu autor no va dubtar a que digués al final de l'àlbum:
Particularitats del personatge Aspecte físics Generalment, la boca de Bécassine no apareix en els diferents àlbums (especialment en les primeres edicions), cosa que farà que alguns activistes bretons diguin que era «per impedir que el personatge pogués protestar en bretó». Podem, però, veure durant determinades postures del personatge el dibuix d'un punt, i fins i tot una lleugera línia, per representar la boca.
Aspecte psicológic Malgrat la imatge d'una dona jove una mica ingènua, sobretot en els primers àlbums, el lector s'adona a mesura que es van publicant els àlbums que Bécassine no només sap llegir i escriure (ja que ella escriu les seves memòries des del primer àlbum), sinó que també té el permís de conduir i que viatja amb el seu propi cotxe (marca Excelsior) que ella l'anomena dolçament «fringante» (enjogassat) (àlbum: L'automobile de Bécassine / L'automòvil de Bécassine, 1927), un fet inusual per a una dona de 1927.
Poc temps abans, s'havia compromès personalment a donar suport a la moral de les tropes durant la Primera Guerra Mundial (àlbums: Bécassine pendant la Guerre / Bécassine durant la guerra, 1916 ; Bécassine chez les Alliés / Becassine entre els Aliats, 1917 ; Bécassine mobilisée / Bécassine mobilitzada, 1918).
Sap jugar a la pilota basca (àlbum: Bécassine au Pays Basque / Bécassine al País Basc, 1925) i no dubta a ensenyar nens (àlbum: Bécassine maîtresse d'école / Bécassine, mestre d'escola, 1929). Viatja en avió (àlbum: Bécassine en aéroplane / Bécassine en avió, 1930), en vaixell (àlbum: Bécassine en croisière / Bécassine en creuer, 1936), i viatja fins a Amèrica (àlbum: Bécassine voyage / Bécassine viatja, 1921). Aprèn els fonaments de l'esquí alpí (àlbum: Bécassine dans la neige / Bécassine a la neu, 1933) i sembla capaç de saber-ho tot (àlbum: Les cent métiers de Bécassine / Les cent habilitats de Bécassine, 1920).
Malgrat el seu paper com a bona noia de poble al servei d'una família rica i mainadera, normalment es veu obligada a viure en un univers burgès i asèptic; a Bécassine li agrada viure fora, on admira anuncis publicitaris d'estil Art déco i visita totes les exposicions de moda, com l'Exposició colonial de 1931. En companyia de Loulotte, la seva petita protegida, passeja per l'avinguda dels Camps Elisis, admira el pont Alexandre III, la Rive Guache i el jardí de Luxemburg, i parla amb tothom (amb les venedores de flors, els repartidors de diaris, els pobres que viuen al carrer, el policia que li ajuda a creuar carrers plens de cotxes...). Ella veu com es construeix el metro de París, i més endavant hi puja per veure com funciona.
Bécassine és l'arquetip de la dona dels Années folles (anys bojos), molt integrada en el seu temps.
Aspecte polític miniatura|Dibuix de Bécassine per una admiradora Segons l'historiador Pascal Ory, Bécassine, com els editors (i subscriptors) de la publicació La Semaine de Suzette, es va comprometre amb el bàndol de l'ordre. El 1919, aplaudeix una vaga trencada pels enginyers. No obstant això, al llarg dels anys i dels àlbums, el lector assisteix a la promoció d'una jove de les classes baixes, en el sentit d'una mena de promoció d'un proletariat auxiliar, mentre que les elits tradicionals semblen disminuir. Fidel a la idea dels seus autors, Bécassine continua sent una forma de compromís entre les classes socials.
Durant l'ocupació de França per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, els nazis van prohibir la distribució d'àlbums de Bécassine publicats a finals de la dècada del 1930.
Estudis sobre Bécassine Molts acadèmics i investigadors demostren que el personatge de Bécassine reflecteix, a través de la majoria d'àlbums, la visió negativa que tenia la burgesia parisenca sobre el poble bretó. James Eveillard i Ronan Dantec, que van dedicar un llibre sobre la representació dels bretons en la premsa il·lustrada francesa, defineixen Bécassine com «l'encarnació del menyspreu que els bretons han patit sovint». Alain Croix i Christel Douard parlen literalment de la «síndrome de Bécassine» per part dels bretons.
A La Bretagne (La Bretanya), obra publicada dins de la col·lecció «prejudicis», l'etnòleg François de Beaulieu veu en aquest personatge una «barreja d'estupidesa i bondat que té les seves arrels en l'antic mite de la Bretanya endarrerida però pura». Segons ell, a la dècada del 1970, la imatge de Bécassine va canviar a causa de diverses apropiacions indegudes, com per exemple en un cartell d'Alain Le Quernec que la va presentar amb el seu puny aixecat, protestant contra els vessaments repetitius de petroli que després van contaminar la costa bretona.
Henri Boyer, professor de ciències del llenguatge a la Universitat de Montpeller III, diu que els diferents episodis de Bécassine va trobar «la seva reputació de ment simple» i que l'època de la Bretanya romàntica ha acabat. «La imatge del bretó obstinat, valent, limitat, de poble i alcohòlic s'imposa. El més greu és, sens dubte, la manera com els mateixos bretons han integrat aquesta imatge que se'ls envia, és certa, de moltes maneres».
El 1995, amb motiu del 90è aniversari del personatge, el diari France-Soir es va preguntar sobre Bécassine: «S'ha fet menys grassa?»
En un llibre popular publicat el 2003, l'historiador Jerome Cucarull explica que la història econòmica de Bretanya recentment s'ha beneficiat d'una recerca fructífera que va resultar, en particular, per rectificar de manera significativa la imatge que va prevaler fins «no fa molt de temps», «d'una Bretanya rural endarrerida on Bécassine podia ser un símbol convenient».
Homenatges, representacions i protestes El Trésor de la langue française informatisé escriu sobre el terme «Becassine»: «fig., pej. Dona estúpida o ridícula (...) el significat de persona ximple pot estar relacionat amb el nom de l'heroïna bretona dels cómics de Maurice Longuereau i J.P. Pinchon, de la que les primeres aventures es van publicar a partir de 1905 a la Semaine de Suzette». A l'entrada de «bécassine» del diccionari francès Larousse dona la definició, «noia jove ximple o ingènua», similar a la que apareixia a l'Enciclopèdia Encarta: «Noia una mica ximple». Cal notar que la Gran enciclopèdia Larousse (1960) defineix «bécassine» com ocell, i sobre «Bécassine» escriu «noia bona bretona, valenta però distreta, creada i dibuixada per José Pinchon» sense cap referència a la seva suposada estupidesa, a diferència del Nou Petit Larousse (1949), on es llegeix a la mateixa entrada «noia jove ximple o massa ingènua», sense indicar la connexió amb el personatge de la Setmana de Suzette. El Diccionari Enciclopèdic Hachette (1994) diu «noia ximple i ingènua», en referència al caràcter de la Bécassine dissenyada el 1905 per Pinchon.