miniatura|Extensió del territori cartaginès abans de la Primera Guerra Púnica. L'estudi de la història de Cartago es considera sovint problemàtic. A causa de la seua submissió pels romans després de la Tercera Guerra púnica, han sobreviscut molt poques fonts històriques primàries. S'han preservat algunes traduccions de textos púnics al grec i llatí, així com inscripcions en monuments i edificis a l'Àfrica del Nord; la majoria de fonts primàries sobre la civilització cartaginesa, però, va ser escrita per historiadors grecs i romans, tals com Titus Livi, Polibi, Apià, Corneli Nepot, Sili Itàlic, Plutarc, Cassi Dió i Heròdot. Aquests autors provenien de cultures gairebé sempre rivals de Cartago. Els grecs van disputar amb Cartago la supremacia a SicíliaHeródoto, V2. pp 165–7 i els romans entraren en guerra contra la ciutat.Polibio. Història general de la república romana: 1.7–1.60 Per tant, els registres de Cartago escrits per estrangers inclouen un biaix significatiu. Algunes excavacions arqueològiques recents han proveït fonts primàries més fiables, que de vegades contradiuen o confirmen aspectes de la visió tradicional de Cartago creada pels autors antics, però molt del material descobert segueix sent ambigu.
Com totes les factories fenícies, Cartago havia de lliurar un tribut a Tir, com a signe de fidelitat; el declivi de Tir enfront del progrés dels grecs, però, va incitar els cartaginesos a independitzar-se durant la segona meitat del . Un segle i mig després de la fundació de la ciutat, els cartaginesos s'instal·laren a les Balears; després van dominar la part occidental de Sicília, el sud de Sardenya i, en aliança amb els etruscs, expulsaren els grecs de Còrsega. D'aquesta manera, van controlar tot el comerç i la navegació de la Mediterrània occidental i posseïren nombrosos territoris dins i fora d'Àfrica: Mauritània, Numídia, Ibèria, el sud de la Gàl·lia, Sicília, Sardenya i el sud d'Itàlia.
Abans de la Primera Guerra Púnica, Cartago incloïa un territori de 73.000 km² i una població de prop de 4 milions d'habitants. Com en el cas de Roma, la seua enemiga acèrrima, el nom de la ciutat englobava tots els territoris sotmesos sota la seua jurisdicció.
Antecedents Cartago fou un dels diversos assentaments fenicis a la Mediterrània occidental que es crearen per facilitar el comerç de les ciutats de Sidó, Tir i altres de Fenícia situades a la costa del que actualment és Síria, Líban i Palestina. Al , la franja costanera oriental estava habitada per diverses poblacions semites, que havien creat civilitzacions avançades. El poble que habitava l'actual Líban anomenava la seua llengua canaanita, però fou anomenat "fenici" pels grecs. L'idioma fenici era molt proper a l'antic hebreu de tal manera que aquest últim s'utilitzava sovint com a ajuda per a traduir d'inscripcions fenícies.
Les ciutats fenícies eren molt dependents del comerç terrestre i marítim, i les seues ciutats tenien diversos dels ports més importants de l'àrea. Els fenicis van establir nombroses ciutats colonials al llarg de les costes mediterrànies (des d'Ibèria fins al mar Negre), per tal de proveir d'un lloc de descans a les seues flotes mercants, mantenir un monopoli fenici sobre un recurs natural d'una àrea o per comerciar pel seu compte. Fundaren ciutats per revitalitzar el comerç i pagar el tribut de Tir, Sidó i Biblos, per una successió d'imperis que els van governar i, més tard, per temor d'una total colonització grega d'aquesta part de la Mediterrània. La colonització fenícia inicial va tenir lloc en una època en què altres governs veïns (grecs, hitites, cretencs) passaven per una «edat fosca», potser després de l'arribada dels pobles del mar.
Extensió de l'assentament fenici La ciutat més important dels fenicis era Tir, la qual va establir una sèrie de llocs comercials al voltant de la Mediterrània. Amb el temps, els fenicis establiren 300 colònies a Tunísia, el Marroc, Algèria, Ibèria i, en menor mesura, en la costa de Líbia. Més tard, Cartago i diversos altres assentaments es van convertir en ciutats per dret propi. Els fenicis mancaven de població o de necessitat d'establir ciutats autosuficients fora del seu territori i la majoria de les ciutats tenia menys de 1.000 habitants; Cartago i unes altres, però, es van convertir en grans ciutats autosuficients. Els fenicis controlaven Xipre, Sardenya, Còrsega i les Balears, així com possessions menors a Creta i Sicília, i tenien per aquests últims assentaments un conflicte permanent amb els grecs. Els fenicis controlaren tota Sicília per un temps limitat, però aquest control es va circumscriure només a la costa.
Les primeres colònies fenícies van ser fundades per explotar la riquesa mineral d'Ibèria, la costa africana, Sicília, Sardenya i les Balears. El centre del món fenici, Tir, servia de centre econòmic i polític, encara que el seu poder va disminuir després de diversos setges i la seua destrucció per Alexandre el Gran. El lideratge va ser assumit per Sidó i, finalment per Cartago. Cada colònia pagava tribut a Tir o a Sidó, però cap d'aquestes ciutats tenia un control real sobre les colònies. Aquesta situació canvià amb l'ascens de Cartago, perquè els cartaginesos nomenaren els seus propis magistrats per governar els pobles i van retenir un gran control sobre les colònies. Aquesta política tingué com a resultat que moltes colònies ibèriques prengueren partit pels romans durant les guerres púniques.
Fundació Cartago fou fundada per colons fenicis de la ciutat de Tir, que hi dugueren la deïtat tutelar de Melcart. L'historiador romà Apià data la fundació de Cartago 50 anys abans de la Guerra de Troia (entre 1244 i 1234 ae, segons la cronologia d'Eratòstenes). Virgili creia que la fundació de la ciutat havia coincidit amb la fi de la Guerra de Troia; és més probable, però, que la ciutat fos fundada entre 846 i 813 ae.
Llegendes sobre la fundació de Cartago Segons la tradició, la ciutat va ser fundada per la reina Dido (o Elissa o Elissar), que va eixir de Tir seguint l'assassí del seu espòs, en un intent del seu germà menor, el rei de Tir, de reforçar el seu propi poder. Alguns mites de fundació n'han sobreviscut en la literatura grega i llatina (vegeu Birsa, per exemple).
Expansió i hegemonia Els arqueòlegs i historiadors tenen dificultats per distingir entre fenicis i púnics en els llocs de domini feniciopúnic d'ocupació més antiga, en particular, al nord d'Àfrica; aquesta distinció era igualment difícil per als contemporanis del segle VII ae.Maria Giulia Amadasi Guzzo, p. 21Serge Lancel, Ob. cit., pàg. 114-116 L'especificació de Cartago es fa, sobretot, a partir dels segles VI ae i V ae.Serge Lancel, Ob. cit., p. 116Hédi Slim et Nicolas Fauqué, Ob. cit., pàg. 22-23
Caràcters de l'espai punicofenici de la Mediterrània occidental L'imperi púnic es considera com una confederació de colònies preexistents, dirigida per la més poderosa d'aquestes, en el moment del declivi de la ciutat fundadora de Tir. Cartago s'hauria encarregat de la seguretat col·lectiva i la política exterior i comercial d'aquesta comunitat.
L'absència de fonts escrites entre la fundació de la ciutat i la segona meitat del duu a una dependència de les fonts arqueològiques, difícils d'interpretar.Maria Giulia Amadasi Guzzo, p. 21 La qüestió de l'imperialisme de Cartago ha estat objecte d'apassionats debats. Alguns historiadors, com Yann Li Bohec, n'afirmen l'existència, encara que haja tingut un període d'alentiment.Seguint a Charles Richard Whittaker i Enrico Acquaro, veure Yann Li Bohec, Histoire militaire des guerres puniques. 264-146 avant J.-C., éd. du Rocher, Monaco, 2003, p. 27 El control cartaginés de les ciutats fenícies de la conca mediterrània occidental data del , encara que els diferents components de l'espai púnic semblen haver gaudit una gran autonomia, particularment en termes de política comercial.Hédi Dridi, Ob. cit., p. 31Hédi Dridi, Ob. cit, p. 33 Les possessions africanes de Cartago haurien viscut particularment malament l'explotació de mà d'obra amb finalitats agrícoles, ja que les fonts es fan ressò de revoltes brutals.Serge Lancel, Ob. cit, pàg. 374-375 Els episodis referents a Sardenya evoquen igualment un rebuig al poder púnic.
Malgrat el seu poder, l'espai púnic apareix, en la vespra de les guerres púniques, mancat de coherència geogràfica i amb feblesa territorial, a més de dependre d'un exèrcit mercenari de fidelitat aleatòria.Serge Lancel, Ob. cit, p. 481
Colònies Colonització de Sardenya miniatura|Mapa de l'antiga Sardenya, amb la localització dels seus diferents ocupants Les primeres instal·lacions fenícies de Sardenya es daten de la fi del segle IX ae, com testimonia l'estela de Nora.Hédi Slim et Nicolas Fauqué, Ob. cit., p. 23 Les relacions amb els sards de cultura nuràgica foren a voltes difícils, en particular pel que concerneix la integració d'elements culturals exògens.Enrico Acquaro dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit, p. 259 L'elecció dels llocs d'instal·lació a l'illa pels colonitzadors, però, van seguir els passos dels seus precursors.Enrico Acquaro dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit, p. 260 D'altra banda, la implantació cartaginesa data de la fi del segle VI ae, en particular, del lloc del Mont Sirai,Hédi Dridi, Ob. cit, p. 32 que reflecteix la importació de models de fortificacions orientals.
L'illa va ser el vaixell almirall dels fenicis des de finals del segle IX ae. Però a mitjan va veure la derrota de Malco davant la població indígena.Serge Lancel, Ob. cit, p. 119 La victòria d'Alalia confirmà la implantació cartaginesa a l'illa, que es va beneficiar dels tractats entre Roma i Cartago, i l'accés a Còrsega.Serge Lancel, Ob. cit, p. 120
Entre els segles V ae i III ae, els cartaginesos van erigir una sèrie de fortificacions, que permeteren la conquesta completa de l'illa.Serge Lancel, Ob. cit, p. 124Sabatino Moscati, Ob. cit., p. 56 Els descobriments arqueològics «revelen una homogeneïtat cultural» per tot el territori sard, la qual cosa indica la força de la implantació púnica, excepte en la part nord-est, deixada sens dubte voluntàriament a la població originària.Enrico Acquaro dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit., p. 263Enrico Acquaro dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit, p. 275
Colonització de Malta L'arxipèlag de Malta conegué una antiga civilització des del calcolític.Antonia Ciasca en Sabatino Moscati [sota la dir. de], Ob. cit., p. 254 Amb el declivi de Fenícia pels cops d'assiris i babilonis, va passar sota control de Cartago el 480 ae. Fou llavors una colònia important per a la lluita que els cartaginesos van emprendre contra els grecs, i després contra els romans.
Segons Jacques Godechot, és probable que l'arxipèlag tingués un paper important en el comerç amb les Illes britàniques i les de Cap Verd, com a dipòsit de mercaderies i drassana.Jacques Godechot, Histoire de Malte, coll. « Que sais-je ? », éd. PUF, París, 1970, p. 14 Les restes fenícies es remunten al , amb la presència de necròpolis.Maria Giulia Amadasi Guzzo, Ob. cit., p. 33 La cohabitació amb la població originària és igualment visible en els temples, com el de Tas Silg.Antonia Ciasca dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit, pàg. 254-255
Possessions cartagineses a Sicília miniatura|Reconstrucció d'un navili deixant el cothon de Motyé D'altra banda, Sicília va ser freqüentada pels fenicis des dels segles XII ae-XI ae.Vincenzo Tusa dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit, p. 232 La instal·lació fenícia als centres urbans, després d'una fase de precolonització, data de la segona meitat del o del segle VII ae,Vincenzo Tusa dans Sabatino Moscati [baix dir. de], Ob. cit., pàg. 232-233 almenys, a Motyé.Hédi Slim et Nicolas Fauqué, Ob. cit., p. 23