La invasió dels Aliats Occidentals d'Alemanya va ser coordinada pels aliats occidentals durant els últims mesos d'hostilitats al teatre europeu de la Segona Guerra Mundial. En preparació per a la invasió aliada d'Alemanya a l'est del Rin, es van dissenyar una sèrie d'operacions ofensives per apoderar-se i capturar les seves ribes est i oest: Veritable i Grenade el febrer de 1945, i Lumberjack i Undertone el març de 1945; aquestes es consideren separades de l'operació d'invasió principal. La invasió aliada d'Alemanya a l'est del Rin va començar amb els aliats occidentals creuant el riu el 22 de març de 1945 abans d'escampar-se i envair tot l'oest d'Alemanya des del Bàltic al nord fins als passos alpins al sud, on es van enllaçar amb les tropes del Cinquè Exèrcit dels Estats Units a Itàlia.Fifth Army History, Race to the Alps, Chapter VI : ConclusionWallace, Linnel, Lt. Col., Commanding Officer, Summary History of the 289th Engineer Combat Battalion – WW II, 1990, U.S. Army Heritage and Education Center, Carlisle, PA Combinat amb la captura de Berchtesgaden, qualsevol esperança que el lideratge nazi continués fent la guerra des d'un anomenat "reducte nacional" o escapada pels Alps va ser aixafada, seguida poc després de la rendició alemanya incondicional el 8. Maig de 1945. Això es coneix com la Campanya d'Europa Central a les històries militars dels Estats Units.
A principis de 1945, els esdeveniments van afavorir les forces aliades a Europa. Al front occidental, els Aliats havien estat lluitant a Alemanya amb campanyes contra la Línia Sigfrid des de la batalla d'Aquisgrà, la batalla de Metz i la batalla del bosc de Hürtgen a finals de 1944 i, al gener de 1945, havien empès els alemanys als seus punts d'inici durant la batalla de les Ardenes. El fracàs d'aquesta ofensiva va esgotar la reserva estratègica d'Alemanya, deixant-la mal preparada per resistir les campanyes finals dels aliats a Europa. Les pèrdues addicionals a Renània van afeblir encara més l'exèrcit alemany, deixant destrossades restes d'unitats per defensar la riba est del Rin. El 7 de març, els aliats es van apoderar del pont intacte sobre el Rin a Remagen i van establir un gran cap de pont a la riba est del riu. Durant l'operació Lumberjack, l'operació Saqueig i l'operació Undertone, les baixes alemanyes entre febrer i març de 1945 s'estima en 400.000 homes, inclosos 280.000 homes capturats com a presoners de guerra.
Al front oriental, l'Exèrcit Roig soviètic (incloent les Forces Armades Poloneses a l'Est sota el comandament soviètic), havia pres la major part de Polònia, va llançar una ofensiva a Prússia Oriental i va començar la seva invasió a Alemanya Oriental el febrer de 1945, i al març ja es trobaven a poca distància de Berlín. L'avanç inicial a Romania, la Primera ofensiva de Iași - Chișinău a l'abril i maig de 1944 va ser un fracàs; la segona ofensiva de Iași - Chișinău a l'agost va tenir èxit. L'Exèrcit Roig també va empènyer profundament a Hongria (l'ofensiva de Budapest) i l'est de Txecoslovàquia i es va aturar temporalment a la que ara és la frontera moderna entre Alemanya i Polònia a la línia Oder-Neisse. Aquests ràpids avenços al front oriental van destruir unitats de combat alemanyes més veteranes i van limitar severament la capacitat del Führer alemany Adolf Hitler per reforçar les seves defenses del Rin. Amb els soviètics a les portes de Berlín, els aliats occidentals van decidir que qualsevol intent en nom seu d'empènyer aquell llunyà orient seria massa costós, concentrant-se en canvi a eliminar la resistència a les ciutats d'Alemanya occidental. L'Alemanya nazi es va rendir incondicionalment el 8 de maig, deixant als aliats occidentals el control de la major part d'Alemanya.
L'ordre de la batalla Forces aliades A principis de 1945, el comandant suprem de la força expedicionària aliada al front occidental, el general Dwight D. Eisenhower, tenia 73 divisions sota el seu comandament al nord-oest d'Europa, de les quals 49 eren divisions d'infanteria, 20 divisions blindades i quatre divisions aerotransportades. Quaranta-nou d'aquestes divisions eren americanes, 12 britàniques, vuit franceses, tres canadenques i una polonesa. Altres set divisions nord-americanes van arribar durant el febrer, juntament amb la 5a Divisió d'Infanteria britànica i el I Cos Canadenc (compost per dues divisions, una divisió d'infanteria i una divisió blindada), ambdues arribades dels combats al front italià. Quan va començar la invasió d'Alemanya, Eisenhower tenia un total de 90 divisions a ple rendiment sota el seu comandament, amb el nombre de divisions blindades que arribava ara a 25. El front aliat al llarg del Rin s'estenia a 450 milles (720 km) des de la desembocadura del riu a la Mar del Nord als Països Baixos fins a la frontera amb Suïssa al sud.
Les forces aliades al llarg d'aquesta línia estaven organitzades en tres grups d'exèrcits. Al nord, des del mar del Nord fins a un punt a unes 10 milles (16 km) al nord de Colònia, hi havia el 21è Grup d'Exèrcits comandat pel mariscal de camp Sir Bernard Montgomery. Dins del 21è Grup d'Exèrcits, el Primer Exèrcit canadenc (a les ordres de Harry Crerar) mantenia el flanc esquerre de la línia aliada, amb el Segon Exèrcit britànic (Miles C. Dempsey) al centre i el Novè Exèrcit (els Estats Units (William Hood Simpson) al sud. Sostenint el centre de la línia aliada des del flanc dret del 9è Exèrcit fins a un punt a unes 15 milles (24 km) al sud de Mainz hi havia el 12è Grup d'Exèrcits sota el comandament del tinent general Omar Bradley. Bradley tenia tres exèrcits nord-americans, el Primer Exèrcit (Courtney Hodges) a l'esquerra (al nord), el Tercer Exèrcit (George S. Patton) a la dreta (sud) i el Quinzè Exèrcit (Leonard T. Gerow). Completant la línia aliada fins a la frontera suïssa hi havia el 6è Grup d'Exèrcits comandat pel tinent general Jacob L. Devers, amb el Setè Exèrcit nord-americà (Alexander Patch) al nord i el Primer Exèrcit francès (Jean de Lattre de Tassigny) al flanc dret aliada, en el punt més meridional.
Quan aquests tres grups d'exèrcits van netejar la Wehrmacht a l'oest del Rin, Eisenhower va començar a repensar els seus plans per a la travessa final a través del Rin i cap al cor d'Alemanya. Originàriament, Eisenhower havia planejat atraure totes les seves forces fins a la riba oest del Rin, utilitzant el riu com a barrera natural per ajudar a cobrir les seccions inactives de la seva línia. L'empenta principal més enllà del riu s'havia de fer al nord pel 21è Grup d'Exèrcits de Montgomery, els elements del qual havien de continuar cap a l'est fins a una unió amb el 1r Exèrcit dels Estats Units mentre feia un avançament secundari al nord-est des de sota el riu Ruhr. Si assolia èxit, aquest moviment de pinces envoltaria la zona industrial del Ruhr, neutralitzant la major concentració de capacitat industrial alemanya que quedava.
Forces alemanyes Davant els Aliats hi havia l'Oberbefehlshaber West ("Comandament de l'exèrcit a l'oest") comandat pel generalfeldmarschall Albert Kesselring, que havia pres el relleu del generalfeldmarschall Gerd von Rundstedt el 10 de març. Tot i que Kesselring va portar amb ell una excel·lent trajectòria com a estrateg defensiu des de la campanya italiana, no disposava dels recursos per fer una defensa coherent. Durant els combats a l'oest del Rin fins al març de 1945, l'exèrcit alemany al front occidental s'havia reduït a només 26 divisions, organitzades en tres grups d'exèrcits (H, B i G). Va rebre poc o cap reforç, ja que l'Oberkommando der Wehrmacht (OKW) va continuar concentrant la majoria de les forces contra els soviètics; es calculava que els alemanys tenien 214 divisions al front oriental a l'abril.
El 21 de març, el quarter general del Grup d'Exèrcits H es va convertir en l'Oberbefehlshaber Nordwest ("Comandament de l'Exèrcit Nord-oest") comandat per Ernst Busch, deixant l'antic comandant del Grup d'Exèrcits H, Johannes Blaskowitz, per dirigir el "Comandament de l'Exèrcit dels Països Baixos" (25è Exèrcit) aïllat als Països Baixos. Busch, la unitat principal del qual era el 1r Exèrcit Paracaigudista alemany, havia de formar l'ala dreta de les defenses alemanyes. Al centre del front, defensant el Ruhr, Kesselring tenia el mariscal de camp Walther Model al comandament del Grup d'Exèrcits B (15è Exèrcit i 5è Exèrcit Panzer) i al sud el Grup d'Exèrcits G de Paul Hausser (7è Exèrcit, 1r Exèrcit i 19è Exèrcit).
Els plans d'Eisenhower Després de capturar el Ruhr, Eisenhower va planejar que el 21è Grup d'Exèrcits continués el seu viatge cap a l'est a través de les planes del nord d'Alemanya fins a Berlín. El 12è i el 6è Grups d'Exèrcit havien de muntar una ofensiva subsidiària per mantenir l'equilibri dels alemanys i disminuir la seva capacitat per aturar l'empenta del nord. Aquest impuls secundari també donaria a Eisenhower un grau de flexibilitat en cas que l'atac del nord tingués dificultats.
Per diverses raons, Eisenhower va començar a reajustar aquests plans a finals de març. Primer, el seu quarter general va rebre informes que les forces soviètiques mantenien un cap de pont sobre el riu Oder, a 48 km de Berlín. Com que els exèrcits aliats al Rin estaven a més de 480 km de Berlín, amb el riu Elba, 320 km per davant, encara s'havia de creuar, semblava clar que els soviètics capturarien Berlín molt abans que els aliats occidentals poguessin arribar-hi. Eisenhower va dirigir així la seva atenció a altres objectius, sobretot una ràpida trobada amb els soviètics per tal de tallar l'exèrcit alemany en dos i evitar qualsevol possibilitat d'una defensa unificada. Un cop fet això, les forces alemanyes restants podien ser derrotades en detall.
A més, hi havia la qüestió del Ruhr. Tot i que la zona del Ruhr encara contenia un nombre significatiu de tropes de l'Eix i prou indústria per mantenir la seva importància com a objectiu principal, la intel·ligència aliada va informar que gran part de la indústria armamentista de la regió es desplaçava cap al sud-est, més endins a Alemanya. Això va augmentar la importància de les ofensives del sud a través del Rin.
També centrar l'atenció d'Eisenhower en el camí del sud va ser la preocupació pel "reducte nacional". Segons el rumor, les tropes més fanàticament lleials d'Hitler s'estaven preparant per fer una llarga i definitiva resistència a les fortaleses naturals formades per les escarpades muntanyes alpines del sud d'Alemanya i l'oest d'Àustria. Si aguantaven un any o més, la dissensió entre la Unió Soviètica i els aliats occidentals els hauria donat força política per a algun tipus d'acord de pau favorable. En realitat, en el moment de la travessia aliada del Rin, la Wehrmacht havia patit derrotes tan greus tant al front oriental com al front occidental que amb prou feines podia aconseguir muntar accions retardadores efectives, i molt menys reunir prou tropes per establir una força de resistència alpina ben organitzada. Tot i així, la intel·ligència aliada no va poder descartar del tot la possibilitat que les restes de les forces alemanyes intentessin una última lluita suïcida als Alps. Negar aquesta oportunitat es va convertir en un altre argument per repensar el paper de la unitat del sud a través d'Alemanya.
Potser la raó més convincent per augmentar l'èmfasi en aquest impuls al sud tenia més a veure amb les accions dels nord-americans que les dels alemanys. Mentre Montgomery planejava amb cura i cautela l'empenta principal al nord, amb una preparació massiva d'artilleria i un assalt aerotransportat, les forces nord-americanes al sud estaven mostrant el tipus d'agressivitat bàsica que Eisenhower volia veure. El 7 de març, el Primer Exèrcit de Hodges va capturar l'últim pont intacte sobre el Rin a Remagen i va ampliar constantment el cap de pont.