miniatura|El castell de Guimarães, del s. X, conegut com el «Bressol de Portugal», perquè hi nasqué el primer rei portugués, Afonso Enríquez Larquitectura de Portugal es refereix a l'arquitectura erigida al territori del Portugal actual des d'abans de la fundació del propi país, al s. XII. El terme també pot referir-se als edificis creats sota influència portuguesa o per arquitectes portuguesos en altres parts del món, particularment en l'Imperi portugués.
L'arquitectura portuguesa, el mateix que tots els aspectes de la seua cultura, està marcada per la història del país i pels diversos pobles que s'han assentat i influït al seu territori —romans, sueus entre d'altres pobles relacionats amb les invasions bàrbares, visigots i àrabs—, així com la influència dels principals centres artístics europeus des dels quals arribaren els grans estils arquitectònics: romànic, gòtic, renaixentista, barroc i neoclàssic. Les principals manifestacions locals de l'arquitectura portuguesa són el manuelí, l'exuberant versió portuguesa del gòtic tardà, i l'estil pombalí, una mescla de barroc tardà i de neoclassicisme que es desenvolupà després del Gran terratrèmol de Lisboa de 1755.
Al s. XX, l'arquitectura portuguesa ha produït una sèrie de personalitats de talla internacional com F. Távora, E. Souto de Moura i, especialment, Álvaro Siza.
Període preromà miniatura|Anta (dolmen) a Cabeção, prop de Mora, a l'Alentejo
Megàlits Els exemples més primerencs de l'activitat arquitectònica a Portugal daten del Neolític i són estructures pertanyents a la cultura megalítica. L'interior de Portugal està esquitxat d'un gran nombre de dòlmens (anomenats antas), túmuls (mamoas) i menhirs. La regió de l'Alentejo és especialment rica en monuments megalítics, com la notable Anta Grande do Zambujeiro, que es troba prop d'Évora. Es poden trobar menhirs aïllats o formant matrius circulars (cromlecs). El cromlec dos Almendres, també situat prop d'Évora, és el més gran de la península Ibèrica, amb prop de 100 menhirs disposats en dues matrius el·líptiques d'orientació est-oest.
Poblats cèltics esquerra|miniatura|Casa de l'edat del ferro a Citânia de Briteiros Diversos poblats prehistòrics fortificats que daten del Calcolític es troben al llarg del riu Tejo, com el de Vila Nova de São Pedro, prop de Cartaxo, i el castro de Zambujal, prop de Torres Vedras. Aquests llocs foren ocupats en el període del 2500-1700 ae, envoltats per muralles de pedra i torres, un signe de la conflictivitat de l'època.
A partir del s. VI ae, el nord-oest de Portugal, així com la veïna Galícia, va veure el desenvolupament de la cultura cèltica dels castres. Aquesta zona estava esquitxada de petits poblats en pujols fortificats o castres (anomenats citânias o cividades) que en la seua major part continuaren existint sota dominació romana, quan la zona s'incorporà a la província de Gallaecia. Els jaciments arqueològics més importants en són els de Citânia de Sanfins, prop de Paços de Ferreira, Citânia de Briteiros, prop de Guimarãés, i Cividade de Terroso, prop de Póvoa de Varzim. Per raons defensives, aquests castres s'havien construït sobre terrenys elevats i estaven envoltats d'anells de murs de pedra (Terroso tenia tres anells muraris). Les cases tenien forma rodona, amb parets de pedra sense morter, mentre que les cobertes n'eren vegetals. En alguns se'n construïren banys, com a Briteiros i Sanfins.
Període romà miniatura|Temple romà d'Évora L'arquitectura es desenvolupà significativament al s. II ae amb l'arribada dels romans. Els assentaments i pobles conquistats eren sovint modernitzats seguint models romans, amb la construcció d'un fòrum, carrers, teatres, temples, termes, aqüeductes i altres edificis públics. També s'hi construïa una articulada xarxa viària, amb un conjunt eficient de carreteres i ponts que enllaçaven les ciutats i altres poblacions.
Braga (Bracara Augusta) fou la capital de la província Gallaecia i encara conserva vestigis de banys públics, d'una font pública (font de l'Ídol) i d'un teatre. Évora té un temple romà ben conservat, probablement dedicat al culte d'. Un pont romà creua el riu Tâmega a la ciutat de Chaves (Aquae Flaviae). Lisboa (Olissipo) té restes d'un teatre al barri de lfama. esquerra|miniatura|Pont romà d'Aquae Flaviae, l'actual Chaves Les restes més ben conservades d'una vila romana són els de Conímbriga, a prop de Coïmbra. Les excavacions revelaren l'existència de muralles de la ciutat, banys, un fòrum, un aqüeducte, un amfiteatre i cases per a les classes populars (insulae), així com de luxoses mansions (domus) amb patis centrals decorats amb mosaics. Una altra important vila romana excavada és Miróbriga, prop de Santiago do Cacém, que té un temple romà ben conservat, banys, un pont i els vestigis de l'únic hipòdrom romà conegut a Portugal.
A l'interior, els romans rics establiren villae, cases de camp dedicades a l'agricultura. Moltes villaes tenien instal·lacions amb banys decorats amb mosaics i pintures. Llocs importants són la Villae de Pisõés (prop de Beja), Torre de Palma (prop de Monforte) i Centum Cellas (prop de Belmonte). Aquest últim té ruïnes ben conservades d'una torre de tres pisos que formava part de la residència del propietari de la vil·la.
Període germànic miniatura|La capella de San Frutuoso, prop de Braga, un edifici de planta de creu grega d'influència romana d'Orient (s. VII) La caiguda de l'Imperi romà fou provocada per les invasions dels pobles germànics (especialment de sueus i visigots) que comencen al s. V. Molt pocs edificis sobreviuen de l'època de la dominació visigoda (ca. 580-770), la majoria modificats als segles següents. Un n'és la petita capella de San Frutuoso, prop de Braga, que formava part d'un monestir visigot construït al s. VII. L'edifici té planta de creu grega amb braços rectangulars i una cúpula central, decorats amb arcs en relleu. La capella mostra clares influències dels edificis romans d'Orient, com el mausoleu de Gal·la Placídia a Ravenna.
Després del 711, en el període de dominació àrab de la península Ibèrica, el cristià Regne d'Astúries (ca. 711-910), situat a la part nord de la península, feu un centre de resistència). A més, molts cristians (mossàrabs) vivien als territoris àrabs i se'ls va permetre practicar la seua religió i construir esglésies. L'arquitectura asturiana i l'art mossàrab influïren en els edificis cristians del futur territori portugués, com es veu en les poques estructures que han sobreviscut d'aquesta època. La més important n'és l'església de São Pedro de Lourosa, prop d'Oliveira do Hospital, que porta una inscripció que dona 912 com l'any de la construcció. És una basílica de tres naus separades per arcs de ferradura, un nàrtex sobre la façana i finestres en forma de ferradura amb mainells d'influència asturiana al passadís central.
Altres esglésies preromàniques construïdes sota la influència asturiana i mossàrab són Sâo Pedro de Balsemâo, prop de Lamego, amb planta de basílica, i la capella de São Gião, prop de Nazaré, tot i que alguns autors consideren que aquests edificis poden ser d'origen visigot. Els espais interiors estan tots dividits pels típics arcs de ferradura. La capella visigoda de San Frutuoso també es modificà al s. X, quan als braços de les capelles se'ls donà una planta circular i arcs de ferradura.
Període àrab miniatura|Porta principal (Porta de Loulé) del nucli antic de la ciutat àrab (Almedina) de Silves La invasió de la península Ibèrica l'any 711 pels àrabs des del Magrib posà fi a la dominació visigoda, i els nouvinguts anomenaren Al-Andalus la terra conquistada. La seua presència influí fortament en l'art i l'arquitectura en territori portugués, sobretot al sud del país, on la conquesta cristiana no acabà fins al 1249. Pocs edificis islàmics a Portugal, però, han sobreviscut intactes fins als nostres dies. Les cases tradicionals en moltes ciutats i pobles tenen façanes simples i blanques que es presten al fet que el conjunt de carrers i barris tinguen una aparença islàmica, semblant a la dels pobles del nord d'Àfrica. Molts pobles i barris han conservat el traçat dels carrers de l'època islàmica, com el barri d'Alfama de Lisboa. Els edificis àrabs sovint es construïren amb tècniques de tàpia (taipa) i de tova, amb el blanqueig de les parets.
Castells àrabs Els àrabs construïren forts castells en moltes ciutats; però, tot i que molts castells medievals portuguesos provenen de l'època islàmica, la majoria se'n remodelaren després de la conquesta cristiana. Un dels més ben conservats és el castell de Silves, l'antiga capital de l'Al-Garb, actual Algarve. Construït entre els s. VIII i XIII, ha conservat les muralles i torres de forma quadrada de l'època musulmana, així com les cisternes —dipòsits d'aigua usats en cas de setge— del s. XI. L'antic centre àrab de la ciutat —l'Almedina— estava defensada per una muralla i diverses torres i portes fortificades, parts de les quals encara es conserven.
Un altre castell islàmic notable de l'Algarve és el castell de Paderne, les parets del qual en ruïnes evidencien la tècnica de la tàpia utilitzada en la construcció. El castell Mouro de Sintra, prop de Lisboa, també ha conservat restes de murs i una cisterna de l'època musulmana. Part de les muralles àrabs s'han conservat a Lisboa (Cerca Velha) i a Évora. Es poden trobar portes àrabs, amb la silueta característica de l'arc de ferradura, a Faro i Elvas.
Mesquites esquerra|miniatura|Vista de Mértola; l'església Matriu, abans una mesquita, és en primer pla Moltes mesquites es construïren en tot el territori portugués durant la dominació musulmana, però pràcticament totes s'han convertit en esglésies i catedrals cristianes, i les característiques islàmiques no s'hi poden identificar. Així, les catedrals de Lisboa, Silves i Faro probablement estan construïdes sobre les restes de grans mesquites després de la conquesta.
L'única excepció a aquesta regla és l'església Matriu de Mértola, a l'Alentejo. La mesquita de Mértola fou construïda en la segona meitat del s. XII i, encara que ha sofert diverses modificacions, continua sent la mesquita medieval millor conservada de Portugal. L'interior de l'església té una planta aproximadament quadrada, amb 4 naus amb un total de 12 columnes que suporten una volta de creueria del s. XVI d'estil manuelí. Malgrat que el sostre s'ha modificat i alguns passadissos se suprimiren al s. XVI, el laberíntic interior amb el seu bosc de pilars es relaciona clarament amb altres mesquites contemporànies. La paret interna encara té un mihrab, un nínxol decorat que indica la direcció de la Meca. A més, l'església té tres arcs de ferradura amb un arrabà, un element decoratiu típic islàmic.
Estil romànic (1100-ca. 1230) miniatura|Un portal lateral de l'església benedictina del monestir de Rates, amb decoració zoomorfa i antropomorfa (c. 1096) L'estil romànic es va introduir a Portugal entre el final del s. XI i primeries del XII. Els primers edificis romànics més influents foren la catedral de Braga i el monestir de Rates. La catedral de Braga fou reconstruïda al 1070 i consagrada al 1089.
L'activitat constructiva s'hi accelerà després de 1095, quan el comte Enrique de Borgonya prengué possessió del comtat Portucalense. El comte Enrique arribà a Portugal amb un grup de nobles borgonyesos i monjos benedictins de l'abadia de Cluny, encapçalada pel seu besoncle, Hug de Cluny. Els benedictins i altres ordes religiosos donaren gran impuls a l'arquitectura romànica durant el s. XII. El comte Enrique també patrocinà la construcció del monestir de Rates (començat el 1096), una de les obres fonamentals del primer romànic portugués, encara que el projecte es modificà diverses vegades durant el s. XII. La rellevància de la seua arquitectura i escultures, amb diverses influències arquitectòniques, fan d'aquest temple un cas d'estudi que es reflecteix en la producció de més art romànic en el naixent Regne de Portugal.