miniatura|SDC-2000 Spirit DataCine Film Deck El telecine és un procés per convertir a un estàndard de TV, una imatge registrada en un suport fotoquímic, una imatge sobre pel·lícula cinematogràfica, una imatge electrònica o una imatge de vídeo. També rep el nom de telecine l'equipament mecànic que s'usa amb aquesta finalitat.
Cal convertir les pel·lícules que s'han produït sobre cel·luloide per poder emetre-les per televisió. De fet, la paraula telecine prové de la contracció de televisió i cinema.També cal realitzar aquest procés per poder publicar una pel·lícula cinematogràfica sobre suports electrònics com discs DVD o discs Blu-ray. i poder-los veure amb equips de vídeo estàndard, com ara televisors, reproductors de vídeo cassette (VCR), equips de Home-Cinema o fins i tot en els ordinadors. Inicialment, això va permetre a les emissores de televisió produir programes fent servir pel·lícules, normalment de 16 mm, i que després transmetien en el mateix format i qualitat que les altres formes de producció televisiva
Una altra de les possibilitats que ofereix el telecine és la de poder manipular, mitjançant sistemes electrònics, la imatge filmada prèviament sobre suport fotoquímic, durant la fase de postproducció. En aquest cas, el telecine s'efectua escanejant les imatges per poder obtenir un resultat d'alta qualitat que, més tard, pugui tornar a ser transferit a suport cel·luloide mantenint la qualitat original de rodatge.
Història Les emissores de televisió van ser les primeres empreses que van realitzar conversions telecine. Per fer-ho van començar utilitzant projectors de cinema combinats amb una petita pantalla de cristall esmerilat on es projectava la imatge que era recollida per una càmera de televisió. Aquests primers equips eren de mala qualitat i exigien una permanent atenció per part dels equips tècnics de les emissores que es veien obligats a ajustar manualment la brillantor i el contrast de la imatge electrònica, molt menys tolerant que la fotoquímica a condicions d'il·luminació extremes.
Els sistemes PAL i SECAM treballen a 25 ips. Per convertir aquests sistemes el més habitual és accelerar la pel·lícula directament per passar de 24 a 25 imatges per segon. El so s'accelera també, el que augmenta el to lleument (un 4%), encara que no sol ser un problema greu.
El sistema NTSC, en treballar a 30 ips per segon, obliga a efectuar una sèrie de processos més complexos per realitzar la conversió, ja que si s'augmentés simplement la velocitat de projecció es produirien distorsions -imatge molt més ràpida i so molt més agut- intolerables. Per això es fa servir un sistema anomenat pulldown per adaptar la velocitat de 24 ips a 30 ips (60 FPS).
En l'actualitat s'usen altres tecnologies de telecine molt més sofisticades que permeten efectuar transferències electròniques de pel·lícules sobre cel·luloide. Aquests sistemes processen les imatges digitalment perquè sempre hi hagi un bon equilibri entre llum i ombres, i un color correcte.
En l'actualitat s'usen un altre tipus de telecine molt més sofisticats que permeten efectuar transferències electròniques de pel·lícules sobre cel·luloide. Aquests sistemes processen les imatges digitalment perquè sempre hi hagi un bon equilibri entre llum i ombres, i un color correcte.
Però el telecine no només es va utilitzar per a l'emissió de pel·lícules. També es va utilitzar per a la realització de programes de televisió, normalment rodats en exteriors, ja que existien reticències a utilitzar les càmeres de televisió fora dels platós llevat que es tractés d'una emissió en directe. D'aquesta manera era molt corrent, sobretot en sèries de televisió que combinaven interiors i exteriors, que es barregessin en una mateixa producció imatges de vídeo amb imatges provinents de telecine. També era corrent l'ús del telecine en els primers temps de la televisió en color en alguns països on la utilització de càmeres de cinema en color era més barata i va arribar abans que la utilització de càmeres de televisió en color, amb el qual els primers programes en color es realitzaven íntegrament emprant el telecine.
Pulldown Diferències de velocitat d'imatge La part més complexa del telecine és la sincronització del moviment de la pel·lícula mecànica i del senyal de vídeo electrònic. Cada vegada que el vídeo (tele) part del telecine mostra la llum electrònicament, la part de la pel·lícula (cine) del telecine ha de tenir un quadre en perfecte registre i llest per fotografiar. Això és relativament fàcil quan es fotografia la pel·lícula amb la mateixa velocitat de fotograma que mostra la càmera de vídeo, però quan això no és cert, cal un procediment sofisticat per canviar la velocitat de fotogrames.
Per evitar problemes de sincronització, els laboratoris de més alt nivell utilitzen ara un sistema d'escaneig en lloc del sistema de telecine. Això els permet escanejar un quadre diferent de vídeo digital per a cada fotograma de la pel·lícula, proporcionant una qualitat superior a la que podria aconseguir un sistema de telecine. Normalment, els millors resultats s'aconsegueixen utilitzant un algorisme d'interpolació suavitzant en lloc d'un algoritme de duplicació de quadres (com pulldown de 3:2, etc.) per ajustar les diferències de velocitat entre el percentatge de pel·lícules i el de vídeo.
Problemes similars es produeixen quan s'utilitza la sincronització vertical per evitar el tearing, que és un problema diferent que es dona quan les taxes d'imatge no coincideixen.
Pulldown 2:2 Als països que utilitzen els estàndards de vídeo PAL o SECAM, la pel·lícula destinada a la televisió es fotografia a 25 fotogrames per segon. L'estàndard de vídeo PAL emet a 25 fotogrames per segon, de manera que la transferència de pel·lícula a vídeo és senzilla; per a cada quadre de pel·lícula, es captura un quadre de vídeo.
center Les pel·lícules originalment filmades a 24 fotogrames/s es mostren a 25 fotogrames/s. Tot i que normalment no es nota en la imatge (però pot ser més notable durant les escenes d'acció, sobretot si es filmen a imatges baixes), l'augment del 4% de la velocitat de reproducció provoca un augment lleugerament notable del to d'àudio de poc més de 0.679 semitons, que de vegades es corregeix amb un canvi de velocitat, tot i que el canvi de to és una innovació recent i substitueix un mètode alternatiu de telecine per a formats de 25 fotogrames.
El pulldown 2:2 també s'utilitza per transferir espectacles i pel·lícules, filmats a 30 fotogrames per segon, a vídeo NTSC, que té una velocitat d'exploració de 60 Hz. (com p.e. Friends i Oklahoma! -1955),
Tot i que l'augment de velocitat del 4% ha estat normal des dels primers temps de la televisió PAL i SECAM, recentment una nova tècnica ha guanyat popularitat, i la velocitat i el to de la presentació en telecine resultants són idèntiques a la de la pel·lícula original.
Aquest mètode de pulldown s'utilitza de vegades per tal de convertir material de 24 fotogrames/s en 25 quadres. Normalment, es tracta d'una transferència de pel·lícula a PAL sense el 4% d'acceleració esmentat anteriorment. Per a pel·lícules a 24 fotogrames/seg, hi ha 24 fotogrames de pel·lícula per cada 25 fotogrames de vídeo PAL. Per adaptar-se a aquesta discrepància en la taxa de fotogrames, s'han de distribuir 24 quadres de pel·lícula en 50 camps PAL. Això es pot aconseguir inserint un camp pulldown cada 12 fotogrames, de manera que es difonen efectivament 12 fotogrames de pel·lícula en 25 camps (o "12,5 fotogrames") de vídeo PAL. El mètode utilitzat és 2:2:2:2:2:2:2:2:2:2:2:2 (Euro) pulldown (vegeu més avall).
Aquest mètode va sorgir per la frustració amb les bandes sonores que quedaven més ràpides i agudes i que tradicionalment van acompanyar les pel·lícules transferides al públic PAL i SECAM. Algunes pel·lícules comencen a ser convertides d'aquesta manera. És especialment indicat per a pel·lícules on la banda sonora té una importància especial.
Quan una emissora de televisió d'una regió NTSC emet una pel·lícula o un espectacle que utilitza una versió/ impressió PAL, però que s'emet en format NTSC, de vegades no realitzen la conversió pulldown PAL a NTSC o es realitza de manera incorrecta. Això fa que el programa s'acceleri lleugerament i/o soni més fort, a causa del ritme més ràpid de les línies PAL 576 línies/50 Hz vs. el format NTSC 480 línies/60 Hz.
Pulldown 2:3 Als Estats Units i en altres països on la televisió utilitza la freqüència d'exploració vertical de 59,94 Hz, el vídeo s'emet a 29,97 FPS. Perquè el moviment de la pel·lícula es mostri amb precisió en el senyal de vídeo, un telecine ha d'utilitzar una tècnica anomenada pulldown 2:3 per convertir de 24 a 29,97FPS (també es coneix com a pulldown 3:2, dons només hi ha un frame de diferència). El terme "pulldown" prové del procés mecànic de "estirar" (moure físicament) la pel·lícula cap avall dins de la part de la pel·lícula del mecanisme de transport, per avançar-la d'un quadre al següent amb un ritme repetitiu (nominalment 24 fotogrames). Això es fa en dos passos. El primer pas és retardar el moviment de la pel·lícula entre 1/1000 i 23,976 FPS. La diferència de velocitat és imperceptible per a l'espectador. Per a una pel·lícula de dues hores, el temps de reproducció s'amplia per 7,2 segons. El segon pas del pulldown 2:3 és distribuir quadres de cinema en camps de vídeo. A la velocitat de 23.976 FPS, hi ha quatre fotogrames de pel·lícula per cada cinc fotogrames a 29,97 FPS:
Aquests quatre fotogrames "s'estiren" fent-ne cinc aprofitant la naturalesa entrellaçada del Vídeo de 60 Hz. Per a cada fotograma, en realitat hi ha dos quadres o camps incomplets, un per a les línies senars de la imatge i un per a les línies parells. Hi ha, per tant, deu camps per cada quatre quadres de vídeo, que s'anomenen A, B, C i D. El telecine posa alternativament un quadre "A" enmig de dos camps, un quadre B enmig de tres camps, un quadre C enmig de dos camps i un quadre D enmig de tres camps. Es pot escriure com A-A-B-B-B-C-C-D-D-D or 2-3-2-3 o simplement 2-3. El cicle es repeteix completament després d'exposar quatre quadres de la pel·lícula: center
Pulldown 3:2
El patró "3:2" és idèntic al patró "2:3" mostrat anteriorment, excepte que es desplaça un quadre. Per exemple, un cicle que comença amb el quadre de la pel·lícula B produeix un patró de 3:2: B-B-B-C-C-D-D-D-A-A or 3-2-3 o simplement 3-2. És a dir, no hi ha diferències entre els patrons 2-3 i 3-2. De fet, la notació "3-2" és enganyosa perquè, segons els estàndards SMPTE per a cada seqüència de pel·lícula de quatre quadres, el primer quadre s'escaneja dues vegades i no tres vegades., page 430
Altres patrons de pulldown S'han d'utilitzar tècniques similars per a les pel·lícules rodades amb "velocitats silencioses" de menys de 24 FPS, que inclouen formats de pel·lícules casolanes (l'estàndard per a pel·lícules estàndard de 8 mm va ser de 16 FPS i 18 FPS per a pel·lícula de Super 8 mm). pel·lícula muda (que en 35 el format mm normalment era de 16 FPS, 12 FPS, o fins i tot inferior).
16 FPS (en realitat, 15.985) a NTSC 30 quadre/s (en realitat 29,97): el pulldown ha de ser 3:4:4:4 16 FPS a PAL 25: el pulldown ha de ser de 3:3:3:3:3:3:3:4 (una millor opció seria passar la pel·lícula a 16.67 FPS, simplificant el desplaçament a 3:3) 18 FPS (realment 17.982) a NTSC 30: el pulldown ha de ser de 3:3:4 20 FPS (en realitat 19.980) a NTSC 30: el pulldown ha de ser de 3:3 27,5 FPS a NTSC 30: el pulldown ha de ser de 3:2:2:2:2 27,5 FPS a PAL 25: el pulldown ha de ser 1:2:2:2:2
També s'han descrit altres patrons que fan referència a la conversió progressiva de la velocitat de fotograma necessària per visualitzar un vídeo de 24 quadres (per exemple, des d'un reproductor de DVD) en una pantalla progressiva (per exemple, LCD o plasma):
24 FPS a 96 FPS (repetició de quadres 4x): el pulldown és 4:4 24 FPS a 120 FPS (repetició de quadre 5x): el pulldown és de 5: 5