La Història de l'Argentina entre 1943 i 1963 s'inicia amb la formació i triomf electoral del peronisme, seguit del seu enderrocament per un cop d'estat el 1955, que va donar pas a una successió de dictadures militars i governs civils de representativitat limitada en els quals el peronisme va estar proscripte. Tot el període va estar signat per l'enfrontament entre peronisme i antiperonisme amb manifestacions d'extrema violència política. La sanció de la llei del vot femení el 1947 va permetre que fos durant aquest període que es reconegués el sufragi universal a l'Argentina.
En les eleccions de 1946 va accedir al govern Juan Domingo Perón com a candidat del Partit Laborista (organitzat per una gran quantitat de sindicats i amb un programa de justícia social), sent reelegit el 1951. El 1955, després d'un bombardeig d'avions militars a la Plaza de Mayo que va causar la mort de més de tres-centes persones, un cop d'estat va imposar una dictadura civil-militar que va prendre el nom de Revolució Alliberadora, que al seu torn va convocar eleccions proscrivint al peronisme, guanyades per Arturo Frondizi de la Unió Cívica Radical Intransigent (UCRI). Frondizi va ser també enderrocat per un cop militar el 1962, que va imposar una nova dictadura civil-militar presidida pel radical intransigent José María Guido, qui al seu torn va tornar a convocar eleccions el 1963 amb el peronisme i el frondizisme proscriptes, que guanyaria Arturo Illia de la Unió Cívica Radical del Poble (UCRP).
Antecedents
miniatura|Mapa de l'Argentina, c. 1940 L'Argentina, nascuda el 1810, va travessar els seus primers 70 anys de vida sumida en continus enfrontaments militars; el període conservador que va durar fins al 1916 va presenciar un accelerat creixement econòmic, recolzat en un model agroexportador. La reforma electoral que va permetre la participació de les majories va portar al govern a la Unió Cívica Radical (UCR), mentre el sector conservador s'oposava als seus intents de reforma econòmica i social. El 1930, Hipólito Yrigoyen va ser enderrocat per un cop d'estat civil-militar afavorit per diversos factors, com la crisi econòmica de 1929, les lluites internes dins el radicalisme, el magnicidi del senador opositor Carlos Washington Lencinas que se li atribuïa, la corrupció generalitzada que denunciava la premsa, i l'edat avançada del president. Després d'un breu intent corporativista dirigit pel dictador José Félix Uriburu, va arribar a la presidència (amparat en la prohibició del radicalisme i un repetit ús del frau electoral com a eina política) una aliança del Partit Demòcrata Nacional (PDN) amb la Unió Cívica Radical Antipersonalista (UCRA) i el Partit Socialista Independent (PSI) que va portar endavant una restauració conservadora amb intervencionisme estatal.
Emparats per la impunitat que els atorgaven el recurs al frau i el suport de l'Exèrcit, els governs del període iniciat el 1932 es van veure embolicats en un clima generalitzat de corrupció, mentre intentaven salvar el sistema agroexportador tradicional sotmetent l'economia del país als dictats del capital estranger, en particular al britànic; per ambdues raons, el període va ser anomenat la «Dècada Infame». Malgrat el seu conservadorisme liberal, els governs d'Agustín Pedro Justo (conservador), Roberto Marcelino Ortiz (radical) i Ramón Castillo (conservador) van apel·lar a la planificació econòmica i la inversió pública en un grau inèdit fins llavors en la història del país; simultàniament, la crisi econòmica va obligar els consumidors a apel·lar cada vegada més a la indústria nacional per reemplaçar els productes importats. Per aquest camí, els conservadors, radicals antipersonalistes i socialistes independents van presidir un període d'accelerada industrialització, que va portar a importants canvis socials i a l'aparició d'una gran quantitat d'obrers industrials, que van migrar des de l'interior del país als suburbis de les grans ciutats, especialment al Gran Buenos Aires.
El sindicalisme argentí, sorgit en la dècada del 1870, havia iniciat una forta transformació després de les massacres obreres sofertes durant el primer govern radical, abandonant les postures revolucionàries i insurreccionals per bolcar-se cap un sindicalisme orientat a la negociació col·lectiva i el diàleg social. L'anarquisme va perdre importància i es van enfortir els corrents sindicalista revolucionària i socialista sobre la base de grans sindicats nacionals de branca, com la Unió Ferroviària (UF) (eix central del model agroexportador i principal sindicat fins a la dècada del 1960) i la Confederació General de Treballadors de Comerç (FAECYS). El 1930, els dos corrents sindicals esmentades i la comunista (de menor importància) van acordar la creació d'una central unificada que va prendre el nom de Confederació General del Treball, que es convertiria en endavant en la principal central sindical. A la dècada del 1930, el moviment sindical es va nacionalitzar; va començar a exigir l'estatització dels sectors estratègics de l'economia, va reemplaçar les banderes vermelles per banderes de color blau cel i blanc i va començar a cantar l'himne nacional en els actes. Així mateix el sindicalisme va començar a negociar amb l'Estat per gestionar serveis com la salut dels treballadors i el turisme social, que van anomenar «obra social».
El ràpid creixement de les empreses industrials durant la dècada del 1930 va fer créixer numèricament la classe obrera, que mai havia estat molt nombrosa, fins a convertir-se en el sector majoritari de la població. El Partit Socialista, per la seva banda, relegava l'accés dels sindicalistes a les direccions partidàries. Amb algunes excepcions, la dictadura i els governs fraudulents de la dècada infame no van donar resposta a la transformació sindical en curs ni al creixement de la classe obrera, i va seguir considerant als sindicats com un assumpte marginal i generalment policial.
La incapacitat política dels sectors liberals i conservadors, freqüentment associats amb l'oligarquia i el capital britànic, per arribar al govern per mitjans democràtics o mantenir-lo sense frau, així com la persistent crisi econòmica i la sensació de corrupció generalitzada, va desprestigiar massivament als governs de la dècada infame. El nacionalisme, que ja havia pres importància des de pràctiques polítiques anteriors com el yrigoyenisme, un sector del socialisme (Palacios, Ugarte), l'antimperialisme i la Reforma universitària, es va consolidar a la dècada del 1930, amb l'adhesió de gran part del sindicalisme, sectors de l'Església catòlica, sectors juvenils de la Unió Cívica Radical (Lebensohn, Frondizi, Sabattini, FORJA) i les denúncies contra les operacions britàniques del Partit Demòcrata Progressista, liderat per Lisandro de la Torre. Fins als sectors conservadors, tradicionalment lligats de manera quasi-colonial amb Gran Bretanya, van desenvolupar corrents nacionalistes; el més conegut va ser el governador de Buenos Aires, Manuel Fresco, simpatitzant del feixisme i autor de l'expressió «frau patriòtic».
La dècada del 1930 es va conformar així amb un gran nombre de grups nacionalistes i liberals, que podien simpatitzar tant amb les dictadures o les democràcies, el capitalisme o el socialisme, o models europeus en voga en aquella època com l'estalinisme rus, el feixisme italià, el nazisme alemany, el franquisme espanyol, o el republicanisme «vermell» també espanyol. En alguns casos, els grups nacionalistes recorrien a exemples llatinoamericans, com la Revolució mexicana o el sandinisme nicaragüenc.
A la dècada del 1930, el partit polític majoritari era la Unió Cívica Radical, liderat per Marcelo Torcuato de Alvear. Només mitjançant el frau sistemàtic podia evitar el règim que la UCR triomfés a les eleccions nacionals, tot i que no va poder evitar que guanyés en províncies com Córdoba. Però l'alvearisme no proposava un projecte alternatiu al del govern i en alguns casos va ser còmplice d'escandalosos casos de corrupció. Aquesta actitud va portar a la formació d'un considerable sector intern, principalment de joves, que van lluitar durant anys per prendre el control del partit, mentre altres acabarien per rebutjar la seva identificació amb el mateix.
Els altres dos partits opositors, el Partit Socialista i el Partit Demòcrata Progressista, van fracassar a estendre la seva influència fora de la Capital Federal i la província de Santa Fe, respectivament. El Partit Comunista va quedar lligat a les contradictòries decisions que el va obligar a prendre la política exterior de la Unió Soviètica, especialment a partir de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
L'Exèrcit, identificat des de finals del amb l'eficiència militar prussiana, va quedar profundament afectat per l'esclat el 1939 de la Segona Guerra Mundial, durant la presidència del radical Roberto Marcelino Ortiz. Encara que part de l'oficialitat preferia identificar-se amb la Gran Bretanya, ni aquest sector, ni els diversos sectors nacionalistes van donar suport a la pretensió de part del govern entrar a la guerra, quan cap altre país americà havia entrat en guerra. A més, Argentina tenia una tradició neutralista i d'oposició a les guerres, que s'havia manifestat en el famós llibre de Juan Bautista Alberdi, El crim de la guerra, on s'avança a les postures antibel·licistes que es multiplicarien des de la Primera Guerra Mundial, conflicte en el qual els presidents Victorino de la Plaza (conservador) i Hipólito Yrigoyen (radical) van mantenir la neutralitat contra totes les pressions.
Fins al 1941, els Estats Units també va promoure la neutralitat, a causa que aquest país havia decidit mantenir-se neutral. El senador Harry Truman deia poques setmanes abans de ser atacats pel Japó que «si veiem que Alemanya està guanyant hem d'ajudar a Rússia, i si veiem que Rússia està guanyant hem d'ajudar a Alemanya, i d'aquesta manera deixem que ells matin tants com puguin».
Però Estats Units va ser atacat aquest any pel Japó i això va obligar-lo a entrar a la guerra, pressionant als països llatinoamericans perquè també entressin a la guerra. La majoria ho van fer, però Argentina era l'únic país americà sobre el que Estats Units no tenia una influència determinant. Per la seva banda, Gran Bretanya, amb la qual el govern mantenia una relació que el mateix partit de govern va qualificar-lo de colonial, exigia que Argentina es mantingués neutral per poder abastir-la d'aliments.Per la Gran Bretanya era molt més important la continuïtat de la provisió de carns i grans des de l'Argentina que la participació d'un exèrcit numèricament petit i ideològicament poc fiable. Estats Units, per la seva banda, utilitzava la Guerra per assegurar-se el predomini polític i comercial (en detriment principalment de Gran Bretanya) en els països d'Amèrica Llatina. Gran Bretanya va denunciar que els Estats Units pressionava a l'Argentina a entrar en guerra per fer mal a la Gran Bretanya i reemplaçar la dominació britànica per la dominació estatunidenca. De fet, així va passar.
El 1942 i 1943 van morir els dos líders que dominaven la vida política argentina: el radical Marcelo Torcuato de Alvear i el militar conservador Agustín Pedro Justo. Tant els dos principals partits polítics com les forces armades van quedar fragmentats en desenes de grups interns sense lideratges clars. Poc després, el president Castillo va anunciar que el candidat del règim seria Robustiano Patrón Costas. Patrón Costas era un milionari salteny considerat «oligarca» pels partits populars, situat en el sector més reaccionari del règim i partidari d'entrar en guerra. L'elecció fraudulenta de Patrón Costas i l'entrada en guerra de l'Argentina era imminent.