Les guerres de Llombardia foren uns conflictes al centre i nord d'Itàlia que implicaren la República de Venècia i el ducat de Milà, i els seus aliats. Es perllongaren des de 1423 fins a la signatura del tractat de Lodi al 1454.
La guerres de Llombardia esdevingueren una lluita per l'hegemonia del nord d'Itàlia, i devastaren l'economia de Llombardia i afebliren el poder de Venècia.
Antecedents Quan va morir el duc de Milà Joan Galeàs Visconti, l'estat que havia construït va fer fallida amb el seu fill Joan Maria Visconti (1402-1412), i es disgregà el control dels Visconti a Llombardia: se n'independitzaren Cremona, Crema, Plasencia, Bèrgam, Com, Lodi, Pavia, Alexandria, Parma i Brescia, a l'ajut dels condottieri. A Romanya, el Papa Bonifaci IX obtingué Bolonya i Perusa, i feu les paus amb Milà. A Toscana, Siena s'independitzà, i els feudataris gibel·lins dels Apenins foren sotmesos per la República de Florència, però la República de Pisa va ser assegurada per Gabriel Maria Visconti, fill no reconegut de Joan Galeàs.
miniatura|El ducat de Milà a la mort de Joan Galeàs el 1402 Aprofitant la feblesa de Milà, el senyor de Pàdua, Francesco Novello da Carrara, envaí envair territori milanès i prengué Verona. Milà cercà el suport de la República de Venècia, i li oferí tot el territori que havia posseït a l'est del riu Adigio, la qual cosa fou acceptada, i la guerra de Pàdua fou un èxit per als venecians, que al 1406 ja posseïen Treviso, Feltro, Belluno, Verona, Vicenza i Pàdua, i havien fer desaparèixer Carrara, davant la indiferència de Florència. Venècia, que no pertanyia al Regne d'Itàlia i circumscrita a la seva llacuna i a una fina franja costanera (Dogado) es convencé per establir un poder territorial a la península, per assegurar el lliure passatge de mercaderies cap a Llombardia o els Alps. Aprofitant la mort de Joan Galeàs, a més d'ampliar el territori entre 1404 i 1405 amb Verona, Vicenza i Pàdua, entre 1411 i 1420 hi incorporà els territoris del principat eclesiàstic Patriarcat d'Aquileia a Friuli, per controlar l'accés des d'Alemanya a la Itàlia oriental.
Després de l'elecció del papa romà Gregori XII, aquest volgué contactar amb el seu rival avinyonès Benet XIII per arribar a una solució al cisma, i acordaren trobar-se a Savona, cosa que després refusaren i això fou motiu per què els cardenals de tots dos bàndols convocaren el Concili de Pisa. Aquesta situació, l'aprofità el rei Ladislau I de Nàpols per ocupar Roma i la Romanya en nom de Gregori XII, però Florència, amenaçada pel creixent poder de Nàpols, decidí que Alexandre V, el nou pontífex triat en el concili de Pisa, accedira a Sant Pere. S'alià amb Siena, Bolonya i el pretendent napolità i comte de Provença Lluís II d'Anjou. Malgrat l'ajut prestat per Gènova, que havia expulsat els francesos el 1409, Ladislau s'hagué de retirar del Vaticà al 1410, de manera que el papa Alexandre V entrà a Roma i fou succeït de seguida per Joan XXIII de Pisa. Mentrestant, el nou rei dels romans Segimon I entrà a Llombardia al 1413, per acordar amb Joan XXIII la convocatòria del concili de Constança per acabar amb el cisma.
miniatura|El duc de Milà, Felip Maria Visconti en una il·lustració de Gran illustrazione del Lombardo-Veneto... Milà, Corona i Caimi Editori, 1858 Mentre es produïa la guerra contra Nàpols, la incapacitat de Gabriel Maria Visconti per mantenir el domini sobre Pisa el va fer vendre-la als florentins en 1405 provocant una rebel·lió però després d'un llarg setge el 1406 la ciutat es va rendir a Florència, que va adquirir un port de mar i la capacitat de competir amb Gènova. Milà amb Felip Maria Visconti al 1412 recuperà el seu territori i el duc es refermà en el poder enfront dels senyors locals. Cap al 1422, el duc i el seu condottiero Francesco Bussone da Carmagnola havien recuperat i restaurat el poder de l'època de Joan Galeàs sotmetent els senyors locals de Llombardia, i també la República de Gènova en 1421, davant la neutralitat pactada de Florència; però la seua expansió fou detinguda a Màntua a instàncies de Venècia per protegir els seus territoris, de manera que assolí una extensió territorial que anava des de la costa lígur fins al pas del Sant Gotard als Alps, vorejant les fronteres de Piemont i dels territoris pontificis.
Expansió de l'antiga Confederació Suïssa va començar amb l'adquisició de la Levantina el 1403. El 1419, els cantons suïssos d'Uri i Unterwalden van comprar la ciutat fortificada de Bellinzona a la Casa de Sax, però sense poder defensar-la adequadament van rebutjar una proposta milanesa de comprar-la el 1422 i una força milanesa comandada per Carmagnola va atacar i derrotar la guarnició suïssa i va ocupar la ciutat, i l'intent suís de recuperar-la va suposar la derrota a la batalla d'Arbedo el 1422, i en un tractat del 1426 el ducat va recuperar la Levantina, restablint la frontera al pas del Sant Gotard.
Amb l'elecció del dux Francesco Foscari al 1423, acabà l'aïllacionisme de Venècia a Itàlia. Des de llavors, fins a la meitat del segle, es produí una sèrie de conflictes contra una aliança de Florència i Venècia, davant una nova època d'expansió milanesa.
Primera guerra La sol·licitud del papa d'ajuda a Felip Maria Visconti per expulsar els Bentivoglio de Romanya, l'aprofità el milanès per estendre's a Forlì en 1424 amb ajut gibel·lí provocant la intervenció de la República de Florència, que fou derrotada a la batalla de Zagonara, i Milà va poder conservar Forli. Florència va trobar aliances a la República de Venècia, amb qui s'uní al 1426, el duc Amadeu VIII de Savoia, el marqués Nicolau III d'Este, el senyor de Màntua, i la ciutat de Siena.Corner, Julia (1837). Questions on the history of Europe. Longman, Orme, Brown, Green, & Longmans. p.293. Després d'un llarg setge i de la destrucció de la flota ducal que duia aliments a la ciutat, els venecians van aconseguir conquistar Brèscia a principis de març de 1426. Felip Maria, sense l'ajuda demanda del rei dels romans Segimon I, es va veure obligat a acceptar una pau proposada pel papa Martí V el 1426, en el qual les seves ambicionades pretensions territorials quedaven anul·lades.
La pau fou signada al desembre de 1426 a Venècia. Visconti recuperà les terres ocupades per Florència a Ligúria, però va haver de renunciar a la zona de Vercelli, conquistada per Amadeu VIII de Savoia, i a Brescia quedà en mans venecianes, i prometé deixar d'immiscir-se a Romanya i Toscana.
Segona guerra La pau de 1426 aviat fou infringida per Felip Maria Visconti a instàncies del rei dels romans Segimon I i a la primavera de 1427 l'exèrcit milanès va tornar a assetjar Brescia. Els milanesos tingueren un èxit inicial en prendre Casalmaggiore. Niccolò Piccinino al servei de Visconti derrotà a Francesco Bussone da Carmagnola al servei de la República de Venècia, al maig de 1427 a la batalla de Gottolengo i es va dirigir a prendre Cremona. Carmagnola reconquistà Casalmaggiore al juliol, i això ho aprofità Orlando Pallavicino, senyor de diversos castells prop de Parma, per rebel·lar-se contra els Visconti, mentre que Amadeu VIII de Savoia i el marqués Joan Jaume de Montferrat envaïen Llombardia per l'est.
Mentrestant, la flota veneciana havia capturat diversos pobles al llarg del curs del Po i també havia arribat a prop de Cremona, on havia aconseguit sorprendre Pasino degli Eustachi, capturant quatre galions Visconti i obligant la resta a retirar-se. Els vaixells venecians van avançar fins a la desembocadura del Ticino i després van haver de retirar-se de nou a Cremona, ja que les ribes d'aquella zona estaven guarnides per l'enemic, i després de patir nombroses baixes a la batalla de Cremona es va veure obligat a tornar a Milà per fer front a la invasió de Savoia i Montferrat a Novara. Carmagnola es va retirar de Cremona, perseguit per Francesc Sforza, que va reconquerir el castell de Binanuova però pocs dies després, el castell va ser capturat de nou pels venecians. Carmagnola va decidir llavors assetjar l'important port fluvial de Casalmaggiore i va enderrocar la torre que custodiava les portes amb bombardejos, obligant-lo a rendir-se. Felip Maria Visconti va fer la pau amb Amadeu de Savoia acceptant la cessió de la província de Vercelli i casar-se amb la filla gran d'Amadeu, Maria.
La derrota milanesa a la batalla de Maclodio a l'octubre de 1427 i l'estancament de la situació per a Felip Maria Visconti, feu que signara la pau a Ferrara, l'abril de 1428. Un governador venecià s'establí a Bèrgam en 1428 i Cremona en 1429 i es reconegué la possessió de Brescia i el seu comtat per a Venècia. Els florentins recuperaren les fortificacions que havien perdut.
Tercera guerra La República de Florència encetà en 1430 una guerra contra Lucca, ciutat que bloquejava el seu accés a Pisa, però Paolo Guinigi, senyor de Lucca, s'havia aliat amb Felip Maria Visconti, que va enviar Francesco Sforza a socórrer Lucca, i l'operació va ser un fracàs estrepitós per als florentins. Aprofitant la debilitat florentina, Siena amb l'ajuda de tropes mercenàries milaneses liderades per Bernardino della Carda va iniciar una campanya de saqueig i destrucció als territoris rurals de Florència, avançant per la vall de l'Arno i capturant fortaleses clau. Florència, enfrontada a l'aliança de Siena i Milà, i hagué de cercar l'ajut de la República de Venècia.
Milà guanyà als venecians a la batalla de Soncino el 16 de març de 1431 i la batalla de Pavia el 6 de juny, i establí posicions sòlides a Toscana. Aquestes desfetes van fer créixer les sospites de traïció de Venècia cap a Francesco Bussone da Carmagnola, fet que finalment va provocar el seu arrest i execució el 1432. A més Visconti pogué atraure's Amadeu VIII de Savoia a canvi del seu ajut contra Joan Jaume de Monferrat.
miniatura|L'emperador Segimon I el 1433, per Pisanello, Kunsthistorisches Museum de Viena El rei dels romans Segimon I, que s'havia abstingut d'intervenir directament a Itàlia davant les peticions de Florència (1424) i Milà (1427), aprofità la conjuntura de la seua derrota en la batalla de Domažlice, i que el concili de Basilea havia convidat els hussites, per baixar a Itàlia al 1431. Felip Maria Visconti, que es trobava sol enfront de Florència, Venècia, i el nou papa d'origen venecià, Eugeni IV, propicià la vinguda del rei Segimon que, com a rei d'Hongria, havia estat diverses vegades en guerra amb Venècia. Segimon va ser coronat com a Rei d'Itàlia a Milà, on va rebre la històrica Corona de Ferro el mateix 25 de novembre de 1431 Segimon I, de camí a Roma, a Piacenza, va tenir coneixement de la butlla de dissolució del concili de Basilea. Es mantingué partidari del concili, perquè ratificava la pau amb els hussites i el reconeixia rei de Bohèmia. De Piacenza, passà per Parma, Lucca i Siena, on romangué aïllat nou mesos davant l'hostilitat de Florència i Venècia, i la indiferència de Milà. Mentre Segimon i el papa prosseguien la seua diplomàcia, l'estat de guerra continuava a Llombardia i Toscana.<ref name="Segis"></small>.</ref> Malgrat les victòries milaneses a Pavia i Delebio, i la tramesa del condottiero Francesc SforzaAdy, Cecilia M. (1907). A history of Milan under the Sforza. Methuen & Co. p.14. per evitar la caiguda de Lucca, hi havia un estat d'esgotament general i per la intervenció del papa s'arribà a una altra nova pacificació a Ferrara el 26 d'abril de 1433, i s'hi acordà la coronació imperial, que tingué lloc al mes següent. L'emperador tornà a Alemanya i es presentà en el concili a l'octubre, i per la seua banda el papa, aïllat, revocà la dissolució del concili al desembre.
Quarta guerra Amb la pau de Ferrara, la República de Venècia s'havia assegurat noves adquisicions com Brescia i Bèrgam, de manera que comprenia el Dogado, la marca de Treviso, Friuli i part d'Ístria, que controlava l'accés des d'Alemanya a Itàlia oriental, Pàdua, Rovigo, Vicenza, Verona, Bèrgam i Brescia, de manera que vorejava Llombardia pel riu Adda. El territori, denominat Veneto, era ric, populós i fèrtil.