La Història de l'Argentina entre 1963 i 1983 va estar marcada per una accentuada inestabilitat política, la imposició de dictadures de llarga durada i una creixent violència en el marc de la Guerra Freda (1947-1991), i l'aparició de la joventut com a sector social i cultural diferenciat. Cap al final del període, després de la generalitzada violació de drets humans i la Guerra de les Malvines, el poder militar va lliurar el govern als civils sense condicionaments, establint-se un ampli consens en respectar la democràcia com a únic camí legítim de resolució de conflictes, tancant el cicle cop d'estat-elecció iniciat el 1930.
Antecedents
miniatura|Mapa de l'Argentina entre 1963 i 1983 L'Argentina, que havia començat a organitzar-se independentment el 1810, va travessar els seus primers 70 anys de vida sumida en contínues guerres civils; el període conservador, que va durar fins al 1916, va presenciar un accelerat creixement econòmic, recolzat en un model agroexportador. La reforma electoral que va permetre la participació de les majories, va portar al govern el 1916 a Hipòlit Yrigoyen (de la Unió Cívica Radical, UCR) que va prendre mesures de democratització econòmica i social, mentre els sindicats i l'oposició integrada per socialistes, conservadors i radicals antipersonalistas, denunciava les massacres obreres, l'acció de grups parapolicials i les seves pràctiques autoritàries,Durant el govern radical es van produir les majors massacres obreres de la història argentina, com la Setmana tràgica i els afusellaments de la Patagònia, on van ser assassinats milers d'obrers i obreres. El govern radical va afavorir també la creació de grups parapolicials com la Lliga Patriòtica Argentina i es va veure embolicat en magnicidis com l'assassinat del senador radical dissident Carlos Washington Lencinas. qualificant al govern de dictadura, al punt que Yrigoyen va ser enderrocat el 1930, en el primer dels cops d'estat cívic-militar que castigarien el país durant mig segle. Els anys de la restauració conservadora que van seguir es van identificar amb el frau electoral, la dependència del capital britànic i la corrupció, al punt que van passar a la història amb el nom de la «Dècada Infame».
En resposta, sectors heterogenis de les forces armades van instaurar el 1943 una dictadura militar dins de la qual van pugnar diversos corrents amb successius canvis de poder i cops interns. Acusat de feixisme per l'oposició i després d'una gran manifestació obrera realitzada el 17 d'octubre de 1945, el govern militar va buscar una sortida política convocant eleccions. La majoria dels sindicats socialistes i sindicalistes revolucionaris van formar el Partit Laborista per impulsar la candidatura presidencial del coronel Juan Domingo Perón, contra una aliança de tots els partits polítics existents fins llavors denominada la Unió Democràtica, donant origen a un nou moviment polític, el «peronisme», que va guanyar les eleccions i va assumir el govern el juny de 1946; després d'una reforma constitucional, Perón va ser reelegit i va assumir la seva segona presidència el 1952.
Durant els nou anys de la presidència de Perón, el país es va transformar ràpidament, incorporant a una àmplia majoria de la població als beneficis d'un estat de benestar, es van generalitzar els drets socials, es va reconèixer el dret al vot i la igualtat jurídica de les dones, es va potenciar el paper de l'Estat en l'economia i es va iniciar un accelerat procés de substitució d'importacions, que aspirava a deixar enrere definitivament el model agroexportador.
El 1951, el Congrés va expropiar el diari La Prensa. El govern per la seva banda va exercir pressió econòmica sobre els diaris opositors (per exemple, es racionava el paper de diari) i es va aplicar una certa dosi de censura, que mai va ser total: La Nación i Clarín, junt amb altres desenes de diaris, van seguir circulant. En el cas de Clarín, si bé «el 1945 havia fet campanya contra Juan Perón, des de finals del 1946 es va adherir amb entusiasme a la seva presidència i només es va reconvertir a l'antiperonisme més furiós en els dies previs al cop militar que el va enderrocar el 1955». El govern va crear una xarxa de mitjans de premsa que, igual que la totalitat de les ràdios, controlava en forma directa o a través d'afins, amb la qual cosa només uns pocs diaris van quedar fora del seu control, principalment els dos de major tiratge: La Prensa i La Nación. Es va desplegar una política propagandística per refermar el govern que arribava fins i tot als llibres escolars dels nens. Van ser totalment exclosos de la radiofonia els polítics no peronistes. Centenars d'aquests van ser detinguts sense cap procés i van ser comprovats actes de tortures policials, com el de l'estudiant Mario Ernesto Bravo.
Paral·lelament, des d'abans que Perón assumís el govern, sectors importants dels partits opositors van conspirar amb grups militars per enderrocar el govern constitucional recorrent al terrorisme o a la preparació de cops d'estat. Els diaris de major tiratge (La Prensa, La Nación, La Razón, Clarín, El Mundo, La Vanguardia, Crítica i Notícias Gráficas, així com totes les ràdios, es van negar a difondre notícies sobre la campanya electoral peronista i ni tan sols esmentaven el nom de Perón en les seves edicions. El 1951, va ser desarticulat un cop d'estat durant el qual va ser assassinat el sergent Miguel Farina per no rendir-se davant els colpistes. Centenars d'opositors sospitosos d'haver tingut complicitat amb el cop van ser detinguts, dels quals 111 van ser condemnats. El 1953, grups opositors al peronisme van realitzar un atemptat terrorista a la Plaça de Mayo durant una manifestació peronista en què van ser assassinats Santa Festigiata D'Amico, Mario Pérez, León David Roumeaux, Osvaldo Mouche, Salvador Manes i José Ignacio Couta. El juny de 1955, grups opositors al peronisme van organitzar un nou cop d'estat, i durant el transcurs van bombardejar amb avions de guerra la Plaça de Mayo, assassinant a 308 persones, entre elles 23 dones, 6 nens i nenes i 111 militants sindicals peronistes, a més de desenes de persones que no van poder ser identificades a causa de les severes mutilacions i cremades sofertes. L'endemà del Bombardeig de la Plaça de Mayo, el metge Juan Ingalinella i altres militants comunistes van realitzar una manifestació en defensa del govern constitucional de Perón, raó per la qual diversos policies de Santa Fe el van detenir, i després de torturar-los i assassinar-los van fer desaparèixer els seus cossos; el govern va els va exonerar i va detenir els policies sospitosos, que van ser jutjats i finalment condemnats per homicidi simple el 1963. Centenars de colpistes i terroristes van fugir del país per evitar ser detinguts i jutjats pels seus delictes, exiliant-se la majoria d'ells a Uruguai, per tornar després l'enderrocament de Perón, sense que cap d'ells fos sotmès a procés.
El peronisme va aconseguir mantenir el control de la política nacional fins a finals de 1954, quan es va iniciar un inesperat i (per a molts) incomprensible enfrontament entre l'Església Catòlica i el govern. Després d'un sagnant bombardeig de Plaça de Mayo al juny de 1955, en què van ser assassinades més de 300 persones, Perón va ser enderrocat per mitjà d'un cop d'estat amb suport civil al mes de setembre d'aquest any i va marxar a l'exili.
Després d'un efímer intent de dictadura que preservés els avenços socials del peronisme, dirigit pel general Eduardo Lonardi, l'anomenada Revolució Aliberadora va encimbellar com a dictador a Pedro Eugenio Aramburu, que va iniciar una política de persecucions i detencions massives per «desperonizar» el país i tornar a l'economia agroexportadora. La majoria dels partits que van ser opositors al peronisme (UCR, PS, PDN, PDP, PDC) van integrar la dictadura formant la Junta Consultiva Nacional. Es va considerar delicte fins i tot el cant de la marxa peronista. Un intent de contracop d'estat va ser aixafat i els seus líders (a més de desenes de civils) van ser afusellats o assassinats clandestinament. La reforma constitucional de 1949 va ser deixada sense efecte i la dictadura va patrocinar una nova reforma constitucional impugnada per gran part de l'arc polític. No obstant això, el peronisme no va desaparèixer; una inorgànica «resistència peronista» alarmava contínuament al país per mitjà d'atemptats incruents, mentre diversos grups intentaven evadir la proscripció per mitjà de diversos partits «neoperonistes». En les eleccions sindicals de 1957 el peronisme va tornar a guanyar la majoria dels sindicats.
La UCR es va dividir en dos partits, i un acord entre l'exiliat Perón i el dirigent radical intransigent Arturo Frondizi va portar a aquest a guanyar les eleccions de 1958, a canvi del respecte a la llibertat sindical i l'aixecament de la proscripció del peronisme. El seu govern, inspirat en les idees desenvolupistes, va pretendre modernitzar i industrialitzar la societat, basant el seu model econòmic en un massiu cridat a les inversions estrangeres. Interpretant que Frondizi no havia complert el pacte amb Perón, els sindicalistes peronistes (que havien recuperat el control del moviment obrer) es van oposar enèrgicament a la política imposada per Frondizi, que va respondre instal·lant un règim repressiu conegut com a Pla CONINTES, que li permetia militaritzar els conflictes laborals, detenint a milers d'opositors. Constret per sectors enfrontats, Frondizi va buscar solucionar les successives crisis apel·lant a una política de fets consumats i de la persecució dels peronistes, als quals finalment va optar per intentar derrotar a les urnes. Però en les eleccions de 1962 el peronisme va guanyar la governació de deu de les catorze províncies, inclosa la poderosa província de Buenos Aires, on va triomfar el combatiu dirigent sindical tèxtil Andrés Framini. Els militars volien que el president anul·lés les eleccions perquè el peronisme no tingués així cap diputat ni senador al Congrés; per evitar això, Frondizi va intentar fer una maniobra i va intervenir en vuit províncies, amb la idea de treure els governadors peronistes electes, però no anul·lar les eleccions, com li exigien els militars. D'aquesta manera, no va poder evitar el cop militar que el va enderrocar pocs dies després. El 29 de març va ser detingut per membres de les Forces Armades. Seria traslladat primer al sud per després quedar reclòs a l'Illa Martín García.
Va ser succeït per la singular dictadura de José María Guido (un funcionari radical sorgit del govern deposat) durant la qual tant el seu equip de govern com l'orientació política li van ser imposats per les forces armades. Al seu torn, aquestes van dirimir les seves diferències internes per mitjà d'una breu guerra civil que va acabar amb la derrota del sector més intransigentment antiperonista; el 1963 es van celebrar les últimes eleccions amb el peronisme prohibit, a més de trobar-se proscripte també l'enderrocat president Frondizi, que seguia detingut pels militars.
La societat i les idees L'Argentina havia entrat en una accelerada industrialització, i gairebé ningú discutia l'atribució de regular d'alguna manera l'economia nacional que havia de tenir l'Estat, mentre s'obrien ràpidament pas idees d'esquerra.