La és una llei que establí formalment la bandera i l'himne nacional del Japó. Abans de ratificar-se el 13 d'agost de 1999, no hi havia cap bandera o himne oficial del Japó. La bandera , coneguda habitualment com , havia representat Japó de manera no oficial des del 1870; el Kimigayo s'havia emprat com a himne de facto del Japó des de 1880.
Després de la derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial, hi hagué suggeriments per legislar el hinomaru i Kimigayo com a símbols oficials del Japó. Però no guanyà la majoria en la Dieta al 1974 a causa de la connexió dels símbols amb la història militarista del Japó. Se suggerí que es feren oficials després que un director d'escola se suïcidés a Hiroshima per una disputa sobre l'ús de la bandera i l'himne en una cerimònia escolar.
Després d'una votació en ambdues cambres de la Dieta, la llei s'aprovà el 9 d'agost de 1999. Promulgada el 13 d'agost de 1999, es considerà una de les lleis més polèmiques aprovades per la Dieta. El debat sobre la llei també palesà una divisió en la direcció de l'opositor Partit Democràtic del Japó (PDJ) i la unitat del Partit Liberal Democràtic (PLD) i socis de la coalició.
L'aprovació de la llei es rebé amb reaccions oposades. Tot i que alguns japonesos aclamaren l'aprovació, altres pensaven que era un canvi cap a la restauració dels sentiments nacionalistes i la cultura. Als estats ocupats pel Japó en la Segona Guerra mundial, alguns creien que l'aprovació de la llei, amb els debats sobre les lleis relacionades amb afers militars i el santuari Yasukuni, marcaren un canvi al Japó cap a la dreta política. Els reglaments i les ordres emeses pel govern arran d'aquesta llei, especialment per la Junta d'Educació de Tòquio, també foren impugnats als tribunals per alguns japonesos, a causa dels conflictes amb la Constitució.
Text de la llei La llei sobre la bandera i l'himne nacional fixà el Nisshōki com a bandera nacional i el Kimigayo com l'himne nacional. Els detalls sobre cada símbol es presentaren en els apèndixs, incloent-hi les especificacions per a la construcció de la bandera i la partitura de Kimigayo. La llei feu disposicions sobre l'ús o el tractament d'un o un altre símbol, la qual cosa dugué diferents agències i ministeris nacionals i prefectures a crear les seues pròpies reglamentacions. Si les regles sobre l'ús de la bandera i l'himne s'hagueren inclòs en la llei, no hauria rebut prou suport en la Dieta per ser aprovada.
Disposicions relatives a la bandera miniatura|Un diagrama que il·lustra la relació de la col·locació i la grandària dels elements de la bandera. Els detalls del dibuix i la construcció de la bandera es proporcionen en el primer apèndix. La relació global de la bandera és de dues unitats de longitud per tres unitats d'ample (2:3). El disc roig es troba al centre exacte de la bandera i el seu diàmetre és de tres cinquenes parts de la longitud de la bandera. La llei de 1999, però, permetia l'ús continu i la fabricació de banderes amb les proporcions establertes en la primera Proclamació del Ministre núm. 57 de 1870, que estipulava que la bandera tenia una relació de set a deu (7.10), amb el disc roig descentrat per una centena de la longitud de la bandera cap al costat de la beina. El fons de la bandera és de color blanc i el disc roig, però els tons exactes no se'n detallaren en la llei de 1999. Les especificacions publicades pel Ministeri de Defensa al 2008 defineixen els tons de roig per a la bandera. Durant les deliberacions en la Dieta sobre aquest projecte de llei, se suggerí que usara un color roig brillant .
Disposicions relatives a l'himne La lletra i la notació musical de l'himne s'aporten en el segon apèndix. El text de la llei no atribueix a cap artista la lletra o la música, però la notació atribueix a Hiromori Hayashi l'arranjament musical. L'evidència suggereix que Yoshiisa Oku i Hayashi Akimori (fill de Hiromori) foren els autors de la música; Hiromori Hayashi hi havia posat el seu nom quan actuà com a supervisor i músic suprem de la cort imperial. La cançó fou presentada també com una melodia d'estil occidental per Franz Eckert i s'ha utilitzat des de 1880. Les lletres en la partitura estan en hiragana, i no hi ha cap esment d'un tempo per a l'arranjament vocal. L'himne s'interpreta en do major en compàs de quatre quarts (4/4).
Hinomaru i Kimigayo abans de 1999 El hinomaru fou molt utilitzat en banderes militars del període Sengoku als s. XV i XVI. Durant la Restauració Meiji, el 27 de febrer de 1870 (27 de gener, tercer any de Meiji en el calendari japonés), la bandera fou oficialment adoptada com el pavelló civil per la Proclamació núm. 57. El hinomaru fou legalment la bandera nacional des de 1870 fins a 1885, però la llei japonesa no dissenyà cap bandera nacional des de 1885 fins a 1999 perquè amb la modernització del gabinet, totes les declaracions del Consell d'Estats previ s'aboliren. Malgrat això, diverses banderes militars del Japó es basen en el disseny del hinomaru, incloent el disc solar de la Insígnia Naval. El hinomaru s'usà per dissenyar altres banderes japoneses, i el seu ús fou severament restringit durant els primers anys de l'ocupació del Japó després de la Segona Guerra mundial, tot i que aquestes restriccions es relaxaren després.
Kimigayo és un dels himnes nacionals més curts del món, amb 11 compassos i 32 caràcters. La lletra es basa en un poema yamato-uta escrit en el període Heian (794–1185) i canta una melodia composta en el període Meiji (1868–1912). El 1869, John William Fenton, líder d'una banda militar irlandesa, va notar que no hi havia himne nacional al Japó, i suggerí Ōyama Iwao, un oficial del Clan Shimazu, que en fera un. Ōyama hi estigué d'acord, i en seleccionà la lletra.
La lletra sembla haver estat escollida per la seua semblança a l'himne nacional britànic a causa de la influència de Fenton. Després de triar la lletra de l'himne, Ōyama demanà a Fenton que en fes la melodia. Aquesta va ser la primera versió del Kimigayo, que fou descartada perquè la melodia "mancava de solemnitat". Al 1880, l'Agència de la Casa Imperial adoptà l'actual melodia de Kimigayo i es declarà himne nacional pel govern el 1888. Al 1893, Kimigayo fou inclòs en les cerimònies de les escoles públiques pels esforços del ministre d'Educació. Durant l'ocupació americana del Japó, no hi havia directives del Comandant Suprem de les Forces Aliades per restringir l'ús del Kimigayo pel govern japonés. Però només es tocava la partitura de Kimigayo en les cerimònies oficials després de la guerra; la lletra no es cantava.
Antecedents de la legislació La proposta de llei es feu arran del suïcidi d'un director de l'escola d'Hiroshima, que no podia resoldre una disputa entre la seua junta escolar i els seus mestres sobre l'ús del Hinomaru i el Kimigayo. El director de l'Escola Superior de Sera, Ishikawa Toshihiro, se suïcidà la nit abans de la cerimònia de graduació de la seua escola. La Prefectura d'Hiroshima de la Junta Escolar exigia que tots els directors garantiren l'ús de tots dos símbols en cada cerimònia d'escola, però els professors de la Secundària Sera s'hi oposaren vehementment. Toshihiro es llevà la vida per no haver obtingut el suport dels seus mestres sobre aquest tema.
El suïcidi de Toshihiro, amb les protestes dels mestres en la cerimònia de graduació de la Preparatòria de Sela, dugué al primer ministre Keizō Obuchi, del Partit Liberal Democràtic (PLD) a redactar la legislació perquè el Hinomaru i el Kimigayo foren els símbols oficials del Japó. Intentà introduir la legislació l'any 2000, però el seu secretari en cap del Gabinet, Hiromu Nonaka, ho feu coincidir amb el novembre de 1999, el desè aniversari de la coronació de l'emperador Akihito.
Aquesta no era la primera vegada en què es proposava una llei per fer oficials els símbols Hinomaru i Kimigayo. Després de la devolució de Okinawa al Japó el 1972 i la crisi del petroli de 1973, el llavors primer ministre Tanaka Kakuei insinuà que legalitzaria l'ús de tots dos símbols, un moviment fet per augmentar la seua popularitat entre els votants conservadors. En aquell moment el Sindicat de Mestres del Japó s'oposava a utilitzar l'himne, perquè "es considerava una (bufetada) al desig de l'emperador" i fou vist com una connexió amb el militarisme de preguerra. Encara que la taxa d'alfabetització al Japó era del 99% llavors, molts estudiants ni tan sols sabien què era Kimigayo o com cantar-lo. A més d'instruir les escoles per ensenyar i tocar el Kimigayo, Kakuei volia que els alumnes aixequessin la bandera i llegiren el Rescripte Imperial sobre l'Educació, dictat per l'emperador Meiji el 1890, cada matí. Kakuei no reeixí a aprovar la legislació en la Dieta.
Postures dels partits polítics A favor Els principals partits conservadors del Japó, el Partit Liberal Democràtic i el Partit Liberal, foren els principals partidaris del projecte de llei de 1999. El secretari del PLD Yoshiro Mori digué al juny d'aquest any que el poble japonés havia acceptat el Hinomaru i el Kimigayo com a símbols nacionals. El president del Partit Liberal, Ichiro Ozawa, es feu ressò del mateix sentiment i creia que la Dieta no podia opinar d'una altra manera. El Nou Kōmeitō, conegut també com el Partit del Govern Net, o PGL, fou inicialment caut sobre el projecte de llei. Tot i que alguns dels seus líders acceptaven que tots dos símbols foren acceptats pel poble, creien que establir la idea com una llei seria una violació de la Constitució. El PGL recolzà el projecte de llei a canvi de ser admés dins de la coalició del PLD.
En contra El Partit Socialdemòcrata (PSDJ) i el Partit Comunista Japonés (PCJ) s'oposaren al projecte de llei per les connotacions de tots dos símbols amb l'època de guerra, i perquè al públic no se li havia donat l'opció de resoldre l'assumpte amb un referèndum. El president del PCJ deia que el partit preferiria nous símbols que representaren un Japó democràtic i pacífic. L'oposició del PSDJ feu un canvi en la seua postura prèvia cap als símbols; el primer ministre Tomiichi Murayama del Partit Socialista del Japó (el nom anterior del PSDJ) acceptà el Hinomaru i el Kimigayo com a símbols del Japó a canvi de suport per part del PLD en la Dieta el 1994.
El Partit Democràtic del Japó El llavors president del Partit Democràtic del Japó (PDJ), Naoto Kan, digué que el seu partit havia de donar suport a la llei perquè en reconeixia tots dos com a símbols del Japó. Llavors el sotssecretari general Yukio Hatoyama creia que la llei causaria més problemes als oficials de les escoles i avalots entre els grups d'esquerra que s'oposaven a la bandera i l'himne. El PDJ proposà una esmena a la llei que designava el Hinomaru com a bandera nacional, però no li donava al Kimigayo un estatus especial; se n'havia de trobar un himne alternatiu. El 16 de juliol, el PDJ n'emeté la seua esmena; si fos rebutjada, als membres del partit se'ls permetria votar lliurement. Altres grups enviaren els seus projectes de llei en contra de la legislació del govern; totes foren rebutjades abans del vot principal sobre la proposta de llei.
Opinió pública La setmana abans de la votació en la Cambra de Consellers, The Japan Times feu una enquesta a Tòquio, Osaka i Hiroshima. Nou de cada deu enquestats preferien el Hinomaru com a bandera nacional, i sis de cada deu recolzava el Kimigayo com l'himne nacional. En general, el 46% estava a favor del projecte de llei. Alguns pensaven que el Kimigayo era un himne inadequat per al Japó modern; alguns participants suggeriren la cançó "Sakura Sakura" en el seu lloc. Un altre suggeriment fou mantenir la melodia de Kimigayo però substituint-ne la lletra.