Guanxe foren els antics aborígens de l'illa de Tenerife (Canàries), els qui l'habitaven abans de la conquesta espanyola del 1496. Es tracta d'un dels pobles aborígens de Canàries entroncats genèticament i cultural amb els amazics del nord d'Àfrica. El terme s'ha estès popularment per designar també la resta de cultures aborígens de l'arxipèlag, això en part es degué al fet de ser la de Tenerife la cultura aborigen canària més estudiada i difosa.
Etnònim i toponímia El terme guanxe per designar els antics pobladors de Tenerife apareix ja en documents oficials des dels primers moments de la invasió espanyola.
Tradicionalment s'ha considerat que el terme era la manera amb què la població autòctona es referia a ella mateixa, si bé els primers historiadors com fra Alonso de Espinosa o Juan de Abreu Galindo indiquen en les seues obres que «els naturals d'aquesta illa, que anomenem guanxes» i «als naturals anomenaven Bincheni» respectivament. José Viera y Clavijo també apunta que guanxe era el terme «amb què els espanyols distingien els naturals d'aquesta illa», i que era la forma aborigen sincopada de Guanchinerfe o "humà de Chinerfe −Tenerife−".
Per la seua banda, l'historiador Tomás Arias Marín fa provenir la veu guanxe de «Gucancha, que significa 'gos'».
La majoria d'historiadors donen com a traducció 'humà o habitant d'Achinech −Tenerife−'. Així, Juan Núñez indica que «els habitants d'aquesta illa de Tenerife es deien Guanchinet; els espanyols van corrompre el nom en Guanche, que volia dir 'natural de Thenerife', perquè en la seua llengua Guan, vol dir 'persona', i 'Chinet' el mateix que 'Thenerife', així juntes les dues diccions, diu 'humà de Thenerife'».
Per al filòleg Ignacio Reyes el terme és genuïnament aborigen, i el tradueix com 'el/els dAchinech des d'una forma primària wa-n-Šen, i n'és la variant bincheni −wi-n-Šen−. De fet, aquesta pot derivar-se amb ortografia uincheni, ja que v i u es confonen en nombrosos manuscrits antics, a la qual s'ha afegit un plural en i, potser per influència llatina (o italiana). La majoria de substantius llatins masculins fan el plural en i: Uinche (plural de uinchen/i). La «g» inicial és per afegiment (observi's en anglès winch>espanyol canari col·loquial «güinche». El pas de -in a -en i després a -an és explicable lingüísticament.
El també filòleg Juan Álvarez Delgado coincideix que guanxe o wan-chen és la forma singular, i wincheni la plural, amb el sentit de 'el d'aquesta', 'els d'aquesta'.
Una altra hipòtesi minoritària fa provenir la veu guanxe del francès antic guinchet, argumentant que era el nom amb el qual els conqueridors normands es referien no sols als aborígens de Tenerife, sinó de tota Canàries. Segons aquesta hipòtesi, guanxe no seria un terme nadiu, sinó estranger, i estaria relacionat amb la primera etapa de la conquesta de les illes duta a terme per franconormands.
Toponímia Quant al nom que donaven els guanxes a l'illa, Espinosa apunta que «en el seu llenguatge antic l'anomenaren Achinech», mentre que Abréu Galindo diu que «aquesta illa de Tenerife es deia en el seu comú parlar Chineche». L'enginyer Leonardo Torriani en dona la variant Chinechi i Juan Núñez de la Peña Chinet o Chinec.
Per a Ignacio Reyes la forma primitiva seria (w)a-zenzen amb el valor de 'ressonància, zumzeig', mentre que Álvarez Delgado indica que Achinech −at-tu-ney− és «una expressió afectuosa o afectiva» que tradueix com 'heus ací la meua' o 'la meua', 'la meua terra'.
Orígens Les datacions més antigues per al poblament de Tenerife obtingudes en jaciments arqueològics d'Icod de los Vinos −cova dels Guanxes− situen l'arribada dels primers pobladors en el s. ae.
Fra Alonso de Espinosa recull en la seua obra de la fi del s. XVI una tradició que prengué dels descendents dels guanxes:Aquestes poblacions estaven entroncades amb els antics amazics del nord d'Àfrica. Un 55% dels llinatges aborígens tenen els seus homòlegs més propers al Magrib. Aquests, però, no inclouen l'haplogrup O6b1, per la qual cosa l'origen concret dels primers pobladors segueix sent una incògnita.
La colonització de les illes per nord-africans es produiria en diverses migracions, a les quals contribuí la desertització del Sàhara i l'embranzida dels establiments fenicis i romans al nord d'Àfrica.
Una evidència de la procedència nord-africana dels guanxes és la toponímia, que mostra un clar parentiu amb les llengües amazigues. Molts topònims guanxes són interpretables a partir de l'amazic continental. Usualment en amazic els noms i adjectius masculins comencen per a- (de vegades i- o o-), mentre que els noms femenins comencen en t-.
A part del veïnatge i de la semblança física de molts habitants de tots dos pobles i la semblança d'alguns costums, hi ha diverses coincidències com que els guanxes no eren marins, tot i ser pobladors d'illes, ni tenien armes de llarg abast, com les tribus amazigues del nord d'Àfrica.
Un cas a destacar és com tenint grans boscos a les illes, no tenien cap tipus d'embarcació, simplement en alguns casos excepcionals feien basses de sarrons. També, sent grans guerrers, no utilitzaven ni tenien coneixement de l'ús de les fletxes: tots aquests fets també es repetien amb els pobles amazics fronterers de la costa d'Àfrica. Es creu que la invasió de l'arxipèlag pels amazics fou perquè els transportaren riberencs d'una altra ètnia, tal volta els descendents de les colònies tíries que en l'antiguitat s'establiren a la costa occidental de Mauritània.
Característiques físiques El frare Espinosa dona una descripció física dels guanxes:Després dels estudis antropològics moderns se sol englobar els guanxes en dos tipus segons la tipologia cranial: cromanyoides, de cara ampla i robusta i crani allargat i estret, i mediterranoides, de cares altes i delicades amb cranis curts.
Els guanxes presentaven un acusat dimorfisme sexual: els homes robusts amb alçades compreses entre els 164 i 170 cm, i les dones entre 152 i 158 cm. Aquestes alçades variaven en les anomenades zones d'aïllament −massissos muntanyencs d'Anaga i Teno-, on els homes no superarien els 160 cm i les dones els 150, sense a penes diferència.
Les recerques suposen una esperança de vida per als guanxes de 30 a 45 anys. Els membres de la noblesa, amb una millor alimentació i menors esforços físics, podien aconseguir els 65 anys.
Llengua i escriptura Per determinar les afinitats entre dos pobles, l'estudi de les seues llengües és el millor camí. Per demostrar les afinitats entre les llengües guanxe i amaziga diversos cronistes han fet referència a l'estudi d'aquestes llengües, però com escriuen Webb i Berthelot en Etnografia, ells foren els primers a recopilar-ho en la seua obra. En el quadre següent cada paraula guanxe va seguida de la inicial de l'illa en què s'ha recollit i les amazigues del nom de la tribu que la usa. Num.Paraules guanxesParaules amazigues1Acoron, Achoron(T) «Déu»; Acoran(T)(C)Amoukran, en schilah2Ahof(T) «la llet»Agcho, Agho, en schilah. Acho (amazic, segons Campbell)3Ayadirma(T) «nom d'un cingle»Ai-dirm «El cim de l'Atles amazic»4Beneharo(T) «nom d'un rei»; Benehoare(P) «nom de l'illa de la Palma»Beni Haouarah «una tribu amaziga»5Cairiano(T) «sarró com a motxilla»; Cariana(C) «cistella de jonc»Carian, en schilah.6Taginaste(T)(C) «una espècie arbòria»Taginost «una branca de palmera», en schilah. L'estudi de George Glas amb els manuscrits de fra Juan de Abréu Galindo i el coneixement que tenia de la llengua amaziga, va trobar 80 paraules del vocabulari illenc, de les quals sostreu les 21 paraules més semblants i de la mateixa arrel dels dialectes amazics, sobretot de la tribu schilah.
Demografia Tot i que no hi ha xifres exactes per al nombre de guanxes que poblaven l'illa abans de la invasió espanyola, les recerques sobre aquest tema apunten una possible població total de 15.000 a 20.000 habitants en el moment final de la cultura autòctona.
Dins de la demografia guanxe cal destacar que els territoris del nord de l'illa estaven més densament poblats que els del sud, per les seues millors condicions ambientals. Així, els primers historiadors apunten que el rei de Taoro −el més poderós de l'illa situat a la fèrtil vall de la Orotava− «tenia sis mil soldats».
Tenerife era, al costat de Gran Canària, l'illa més poblada a l'arribada dels invasors espanyols al s. .
Manera de vida Economia i subsistència miniatura|El pasturatge de cabres era la principal activitat econòmica del guanxe L'activitat principal del guanxe era la ramaderia. La seua cabana ramadera es componia sobretot de cabres i ovelles; les cabres eren de dos tipus, de cornamenta tancada i ubre petita, i una altra de cornamenta oberta i ubre més voluminosa. L'ovella era d'un tipus africà de pèl llis i cua llanuda.
Havien introduït també porcs de tipus arcaic i gossos d'una mena de petita grandària que anomenaven canxa. En alguns jaciments arqueològics també han aparegut restes de gats i eriçons. Aquests animals semblen haver format part també de la dieta aborigen.
Desenvolupaven un pasturatge de trashumància. Els pastors del sud de l'illa desplaçaven el bestiar constantment per tot el territori, mentre que els del nord duien a terme una trashumància estacional, traslladant-se a l'alta muntanya a l'entorn de les canyades del Teide a l'estiu i aprofitant les pastures de les zones mitjanes i costaneres a l'hivern. Els habitants dels massissos d'Anaga i Teno, que constituïen àrees d'aïllament, limitaven els moviments a les muntanyes del seu entorn immediat.
Del bestiar, a més de carn −que consumien a mig rostir sense acompanyament−, obtenien llet o ahof, amb què feien llard, que denominaven oche, i formatge.
L'agricultura es desenvolupava de manera complementària, rudimentària i de secà. Es conreaven l'ordi o tamo, el forment o irichen i diversos llegums —faves i pésols— o hacichey. Amb els cereals, una vegada torrat i molt el gra, feien gofio, també anomenat pels guanxes ahoren, que era consumit barrejat amb aigua, llet o llard. Així mateix, amb el blat molt i bullit amb llet i llard, feien porridge. esquerra|miniatura|Els fruits de la Visnea mocanera o yoyas eren consumits pels guanxes, amb els quals a més feien un xarop medicinal denominat chacerquén La presència de l'agricultura era major als territoris del nord de l'illa, per les seues millors condicions climàtiques, on hi ha la possibilitat de cultius de regadiu.
La terra era propietat del rei o mencey, que la repartia en usdefruit entre els membres de la comunitat. Els horts, de petita extensió, se situaven en àrees mitjanes entre els 200 i 400 msnm en el domini del bosc termòfil, on hi ha millors condicions climàtiques, i a la rodalia de les coves d'habitació. Els sembrats eren protegits dels animals per voltes de fusta o pedra.
Els historiadors aporten la manera en què sembraven els guanxes. Així, Espinosa diu que «...amb unes banyes de cabra o unes com pales de teia (...), cavaven o, per millor dir, furgaven la terra, i sembraven el seu ordi. Això feia l'home, perquè tot la resta, fins a tancar-lo en els graners o coves, era ofici de les dones»; l'època de la collita era entre juliol i agost.
La recol·lecció de recursos naturals com fruits, llavors o arrels també constituïa un important complement. Els fruits i baies recol·lectats eren Canarina canariensis, figues, mores d'esbarzer, fruits de l'arboç, palmera canària, Myrica faya i Visnea mocanera, també els pinyons del pi canari. Amb els fruits de yoyas feien una espècie de mel denominada chacerquen, usada com a remei per als problemes intestinals. Els rizomes d'algunes espècies de falguera −Pteridium aquilinum, Pteris arguta i Pteris longifolia- servien també com a aliment, d'on treien el gofio. miniatura|Restes momificades de Gallotia goliath, que formà part de la dieta guanxe Altres productes naturals explotats pels guanxes eren la mel de ruscos silvestres i la sal marina.