miniatura|Divisió geogràfica de la República Argentina La Història de l'Argentina entre 1983 i 2003 va estar marcada per la recuperació de la democràcia l'any en què s'inicia el període, l'enjudiciament els culpables de violacions als drets humans durant la dictadura anterior (un tret que distingeix la democràcia argentina de les altres democràcies recuperades a Sud-amèrica), la crisi del deute extern, l'inici de la globalització, les reformes neoliberals i la severa recessió econòmica iniciada el 1998 que va acabar amb la crisi generalitzada de 2001/2002, durant la qual van ser assassinats desenes d'opositors, incloent la Massacre de Plaça de Mayo del 20 de desembre de 2001 i la Masacre d'Avellaneda del 26 de juny del 2002. El període abasta la primera vegada en la història argentina de dues dècades continuades sota règim democràtic i la primera vegada en què presidents democràtics lliuren el poder a successors d'un altre partit polític elegits democràticament.
Antecedents
Argentina havia sancionat la llei de vot secret, obligatòria i universal per a homes el 1912. Aquesta llei mai va poder aplicar-se amb continuïtat a causa que grups civils i militars van conspirar per interrompre els processos democràtics mitjançant cops d'estat, governs fraudulents o eleccions amb proscripció dels partits polítics populars.
L'última dictadura va usurpar el poder el 24 de març de 1976 i es va autoanomenar «Procés de Reorganització Nacional». El Procés va implementar una política de terrorisme d'Estat que va causar que desenes de milers de persones foren detingudes, torturades, assassinades, desaparegudes o privades de la seva identitat en el cas dels nens. Durant set anys, la dictadura va portar endavant una política econòmica que va deteriorar severament les condicions de vida de la població, extremant la desigualtat entre rics i pobres i augmentant el deute extern un 600% (de 7.700 milions a 45.000 milions). Finalment, el règim cívic-militar va desencadenar el 1982 la Guerra de les Malvines, en la qual Argentina va ser derrotada per la Gran Bretanya i els seus aliats. La derrota a la guerra va portar al col·lapse del règim que va haver de convocar eleccions lliures i lliurar el poder sense condicions.
El 10 de desembre de 1983, van assumir els representants elegits democràticament per ocupar el Poder Executiu i el Poder Legislatiu. Aquest dia va començar per primera vegada en la història argentina, un període democràtic de llarga durada que continua fins a l'actualitat.
La recuperació de la democràcia Tot i les condicions d'extrema repressió, diverses organitzacions polítiques, sindicals, de drets humans i estudiantils van reclamar la fi de la dictadura. La consigna «s'acabarà la dictadura militar» va ser una de les més cantades en les manifestacions contra el règim.
El 14 de juliol de 1981, cinc partits polítics (Partido Justicialista, Unión Cívica Radical, Partido Intransigente, Partit Demòcrata Cristià i Movimiento de Integración y Desarrollo) van formar la «Multipartidaria», que va emetre un comunicat de premsa en el qual realitzava una «convocatòria nacional» a tots els sectors polítics, socials, religiosos, econòmics i culturals, i finalitzava amb aquesta declaració:
Els conceptes de «transició a la democràcia» i després «consolidació de la democràcia» resultarien de gran importància política en els següents anys. Cal tenir en compte que en aquest moment tots els països del Con Sud i de gran part d'Amèrica Llatina estaven sota violentes dictadures recolzades i coordinades per Estats Units d'Amèrica mitjançant l'Operació Còndor. Anys després, els països americans signaran una sèrie de compromisos per a ignorar als governs que no arribin al poder per mitjans democràtics: Protocol d'Ushuaia o Clàusula Democràtica del Mercosur més Bolívia i Xile (1998), Carta Democràtica Interamericana (2001), Protocol sobre Compromís amb la Democràcia de la Unasur (2010), i la Declaració especial sobre la Defensa de la Democràcia i l'ordre Constitucional de la CELAC (2011).
Línia de temps de les dictadures a Sud-amèrica
L'Alfonsinisme (1983-1989)
miniatura|10 de desembre de 1983: Raúl Alfonsín jura davant l'Assemblea Nacional com a President de la Nació i dirigeix la paraula El 30 d'octubre de 1983 va ser la data establerta per a celebrar les eleccions. La campanya s'havia llançat l'any anterior, poc després de la derrota a la Guerra de les Malvines. Com venia succeint des de 1946, la majoria de la població dividia les seves simpaties entre «peronistes» i «radicals». Els dos partits sumarien el 92% dels vots. El Partit Justicialista va acordar per consens presentar la candidatura presidencial d'Ítalo Luder, acompanyat per Deolindo Bittel. A la Unió Cívica Radical es van produir unes eleccions internes entre tres candidats: d'una banda Fernando de la Rúa expressava als sectors que en les últimes dècades havien conduït el partit, agrupats sota la denominació genèrica de «balbinisme»; d'altra banda, el corrent intern Renovació i Canvi i l'organització juvenil Junta Coordinadora Nacional, amb una definició política enquadrada en la socialdemocràcia va presentar la candidatura de Raúl Alfonsín; a aquests dos candidats principals es va sumar també Luis Agustín León, amb menys possibilitats. Després de diverses eleccions internes provincials en què Alfonsín va predominar, De la Rúa i Lleó van baixar les seves candidatures.
En les eleccions per a president va triomfar Alfonsín amb un 51% dels vots, contra un 40% de Luder. El resultat va ser una sorpresa per a la majoria dels observadors, ja que el radicalisme mai li havia pogut guanyar una elecció al peronisme. Amb posterioritat s'han publicat molts estudis i opinions buscant explicar les causes del triomf d'Alfonsín, des de la campanya publicitària moderna que va dirigir David Ratto, centrada en els mitjans massius de comunicació, fins a la seva postura crítica contra la Guerra de les Malvines. Els eslògans que més es van destacar en la campanya d'Alfonsín van ser «Alfonsinazo!» i «Ara Alfonsín!».
Tot i la derrota per la presidència, el Partit Justicialista va guanyar el poder executiu provincial en 12 de les 22 províncies, contra només 7 guanyades per la UCR, cosa que li va permetre a més obtenir la majoria de la Cambra de Senadors. El peronisme va governar a Catamarca, Chaco, Formosa, Jujuy, La Pampa, La Rioja, Salta, San Luis, Santa Cruz, Santa Fe, Santiago del Estero i Tucumán. El radicalisme va governar a Buenos Aires, Chubut, Córdoba, Mendoza, Entre Ríos, Misiones i Río Negro. Les restants tres províncies van ser governades per forces provincials; el Pacto Autonomista-Liberal a Corrientes, el bloquisme a San Juan, i el Movimiento Popular Neuquino a Neuquén. En aquell moment, ni Terra del Foc ni la Ciutat de Buenos Aires triaven governs autònoms (la primera passaria a ser província el 1991, i la segona s'organitzaria com a ciutat autònoma el 1996).
Els representants democràtics van assumir els seus càrrecs el 10 de desembre de 1983. Tan aviat va assumir la presidència, Alfonsín va emprendre dues grans polítiques: enjudiciament de les juntes militars que van governar durant la dictadura (excepte l'última), a la qual cosa va crear la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) i dels líders de les organitzacions guerrilleres, una postura que va prendre el nom de «teoria dels dos dimonis». La decisió es va completar amb la derogació de la Llei d'autoamnistia n. 22.924, sancionada pels militars abans de deixar el poder. reforma de la llei sindical de la dictadura, sense consultar amb els sindicats.
Alfonsín també va acceptar la renúncia a tots els membres de la Cort Suprema de Justícia i va designar als cinc reemplaçants: Genaro Carrió, José Severo Caballero, Augusto César Belluscio, Carlos Fayt i Enrique Petracchi.
Judicis a militars, revoltes i lleis d'impunitat La CONADEP va estar integrada per tretze membres; tres diputats i deu personalitats prestigioses com l'escriptor Ernesto Sabato (que la va presidir), la periodista Magdalena Ruiz Guiñazú, l'activista de drets humans Graciela Fernández Meijide, el bisbe Jaime de Nevares i el metge René Favaloro (que va renunciar).
La majoria de les organitzacions de drets humans va mantenir inicialment una actitud de desconfiança amb la CONADEP, reclamant la constitució d'una comissió bicameral, però en el curs de la seva tasca, la CONADEP i les organitzacions de drets humans van confluir.
Durant aquest període Las Madres es van separar en dues associacions (Mares de Plaça de Mayo i Mares de Plaça de Mayo Línia Fundadora) a causa de les diferències internes sobre la realització de denúncies davant la CONADEP, la definició de la situació legal dels seus fills com desapareguts o morts, la identificació dels cossos mitjançant exhumacions de cadàvers, l'acceptació de la reparació monetària que oferia el govern, i la persona que havia d'ocupar la presidència.
Després d'entrevistar milers de testimonis i reunir gran quantitat de documentació, la CONADEP va difondre les seves troballes mitjançant un programa televisiu que va tenir rècord d'audiència i presentar al president Alfonsín el 20 de setembre de 1984, el seu famós informe titulat Nunca más (Mai més), editat per Eudeba. L'informe va documentar milers de casos de tortures, desaparicions i violacions de drets humans que van sacsejar pel seu horror la consciència de la població.
Sobre la base de la investigació realitzada per la CONADEP es va obrir el camí per enjudiciar les juntes militars, amb excepció de l'última. Després d'una considerable licitació amb els tribunals militars que es mostraven reticents a iniciar el judici, la Cambra Nacional d'Apel·lacions en el Criminal i Correccional Federal de la Capital Federal (tribunal civil) va decidir desplaçar al fur militar i assumir la causa. Els membres del tribunal van ser Jorge Torlasco, Ricardo Gil Lavedra, León Carlos Arslanian, Jorge Valerga Aráoz, Guillermo Ledesma i Andrés J. D'Alessio. El fiscal va ser Julio César Strassera, i el fiscal adjunt Luis Gabriel Moreno Ocampo. Molts funcionaris judicials es van negar a actuar en el judici, per por de eventuals represàlies que poguessin prendre els militars en un eventual nou cop d'estat.
El judici oral es va iniciar el 22 d'abril i la sentència es va dictar el 9 de desembre de 1985. Jorge Rafael Videla i Eduardo Massera van ser condemnats a cadena perpètua; Roberto Eduardo Viola a 17 anys de presó; Armando Lambruschini a 8 anys; i Orlando Ramón Agosti va ser condemnat a 4 anys i 6 mesos. Van ser absolts els altres membres de juntes (Omar Domingo Rubens Graffigna, Basilio Lami Dozo, Leopoldo Fortunato Galtieri i Jorge Isaac Anaya). La Cort Suprema amb posterioritat reduiria lleument les penes de Viola i Agosti.
La sentència de la Cambra Federal va incloure un punt que el govern radical no esperava; l'ordre de jutjar els militars subordinats. Davant d'això, Alfonsín va presentar i va obtenir la sanció en 1986 de l'anomenada Ley de Punto Final (Llei de Punt Final), que va establir un termini de caducitat de seixanta dies de totes les accions penals contra delictes de lesa humanitat. La llei no va produir l'efecte desitjat i en aquest lapse els tribunals van accelerar els tràmits i van processar a uns 400 oficials, dels quals el 30% estaven en activitat.
miniatura|Caps militars carapintadas revoltats durant la Setmana Santa del 1987. Al centre, el tinent coronel Aldo Rico