Luces de bohemia és una obra teatral de Ramón María del Valle-Inclán. Publicada en una primera versió per lliuraments setmanals entre el 31 de juliol i el 23 d'octubre de 1920 en el setmanari España, el 1924 se n'edita la versió definitiva, revisada i reeditada amb tres escenes més.Zamora Vicente, Alonso (1967) "Asedio a «Luces de bohemia» primer esperpento de Ramón del Valle Inclán" «Discurso del Excelentísimo Señor Don Alonso Zamora Vicente» Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultado el 14 de abril de 2013. No s'estrenaria a Espanya fins al 1970.Al Teatre Principal de València per la companyia Lope de Vega i dirigida per José Tamayo Rivas. S'havia estrenat amb anterioritat a París. Pedraza y Rodríguez 2001, p. 719. Dotze escenes en una estructura circular que mostren la misèria d'un país opressor i decadent on la premsa era servil, la monarquia corrupta, l'Església una institució mesquina, la política un acudit i la bohèmia una drecera de mandrosos.
Considerada Luces de bohemia una de les seves obres més importants,«Luces de Bohemia és potser el text més important de Valle-Inclán i, sens dubte, un dels textos claus de la nostra literatura». Per a José Tamayo: «El text més bell de quants he tractat en els meus 25 anys de director», com a cita Moisès Pérez Coterillo a «José Tamayo y Luces de bohemia», Primer Acto, núm. 139, 1971. amb ella Valle-Inclán inaugura un nou gènere teatral, l'«esperpent», i seria el primer dels quatre textos que el mateix autor consideraria d'aquest gènere.«La teoría y la práctica del esperpento» Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 14 d'abril de 2013. En l'escena dotzena de l'obra, el mateix protagonista ho considera com una manera de mirar el món.
Argument L'obra narra les últimes hores de la vida de Max Estrella, un «hiperbòlic andalús, poeta d'odes i madrigals» ja ancià, miserable i cec que va gaudir en algun moment de cert reconeixement. En el seu pelegrinatge per un Madrid fosc, tèrbol, marginal i sòrdid, l'acompanya don Latino de Hispalis i li donen la rèplica alguns altres personatges de la bohèmia madrilenya de l'època. En els seus diàlegs s'aboquen de forma magistral crítiques a la cultura oficialista i a la situació social i política d'una Espanya condemnada a no reconèixer els seus genis. Després de múltiples vicissituds, l'obra acaba amb la mort de Max Estrella i es prolonga amb la seva vetlla. El drama es tanca amb un borratxo que crida: Cráneo previlegiado!, expressió que es repeteix al llarg de la història i que resumeix l'enfocament esperpèntic d'aquesta.
A partir de la figura de Max Estrella transcendeix l'anècdota del fracàs i la mort d'un escriptor anat a menys. L'obra es converteix en una paràbola tràgica i grotesca de la impossibilitat de viure en un país deforme, injust i opressiu, com és l'Espanya del 1920 degradada i desconsiderada pel poble i plena de corrupció.
Relació amb la figura de Sawa miniatura|Estàtua a Vilanova de Arousa, Max Estrella i Don Latino. Hi ha notables paral·lelismes entre Max Estrella i la seva història, i la de l'escriptor bohemi Alejandro Sawa, amic de l'autor. Ja va suggerir Alonso Zamora Vicente que la mort de Sawa onze anys abans de la publicació de Luces de Bohemia va poder influir en Valle-Inclán. Ell mateix relata les condicions de la seva mort en una carta:
A més de l'evident paral·lelisme entre la carta que esmenta Valle-Inclán i la que rep Max del Buey Apis i la seva reacció en veure's en la misèria, Sawa també va morir cec. També la situació familiar del personatge és similar a la del poeta real, casats tots dos amb dones franceses i amb una filla. La novel·la esmentada és Iluminaciones en la sombra, que es publicaria un any després de la mort de Sawa amb un pròleg de Rubén Darío.
Encara que Rubén Darío no va assistir a l'enterrament de Sawa, sí que està reflectit així a Luces de bohemia, acompanyat del Marquès de Bradomín, personatge d'obres anteriors de l'autor, el seu més celebrat «alter ego».Alberca 2002, p. 94.
En publicacions posteriors sobre el tema, molts identifiquen directament la història de Luces de bohemia com una crònica fictícia dels últims dies d'Alejandro Sawa.Página 43 de (Google Books)
Glossari Glossari elaborat pel net de l'autor, Joaquín del Valle-Inclán.
Per ordre d'aparició a l'obra:
Terme Escena SituacióSignificat El buey Apis Escena I Revista per a la qual treballava Max Estrella, i que li remet la carta que apareix en la primera escena. El nom es refereix al bou Apis de la mitologia egípcia. És una referència al personatge del mateix nom de la novel·la del Pare Coloma, Pequeñeces. S'entén per la primera escena que es tracta de la revista per a la qual Sawa treballava escrivint cròniques. Mal Polonia recibe a un extranjero Escena II Salutació de Max en entrar a la botiga de Zaratustra al començament de l'escena. És una cita procedent de la primera intervenció de Rosaura al començament de l'obra de Calderón de la Barca, La vida es sueño.«Mal, Polonia, recibes / a un extranjero, pues con sangre escribes / su entrada en tus arenas (...)». Salutem plúriman Escena II Salutació de Don Gay en entrar a la botiga de Zaratustra. Procedeix de la fórmula de salutació llatina «Salutem plurimam dicit». Palmerín de Constantinopla. Escena II Llibre que Don Gay ha reproduït durant la seva estada a Anglaterra. És un llibre fictici. No obstant això, com Palmerines es coneix a una sèrie de llibres de cavalleries, és possible que sigui una picada d'ullet. Lenin Escena II Don Latino referint-se a les exageracions de l'Evangeli i comparant-les amb les de Lenin. Dirigent revolucionari rus i líder bolxevic. Gran Secta Teosófica Escena II Nomenada per Don Latino. Es refereix a la Teosofia i la Societat Teosòfica. Aceite albando Escena II Part de la resposta de Max a Don Gay sobre la religió a Espanya. D' albar, 'enblanquinar, bullir'. Oli bullent. Real Orden Escena II Max adverteix a Zaratustra sobre la possibilitat que la dona del coronel li demani per Reial ordre que li compti l'argument de la novel·la per lliuraments que segueix. Disposició amb força de llei dictada pel sobirà. Me espera un cabrito viudo Escena III Frase d'Enriqueta la Pisa Bien. Segons l'anotació de Zamora Vicente, «era molt freqüent en la parla vulgar madrilenya per a donar idea que "no m'espera ningú", "faig el que em dona la gana"». Castelar Escena III El noi de la taberna diu que Pica Lagartos té l'opinió que Max és «un segon Castelar». Va ser un polític i president de la Primera República Espanyola. Mala sombra Escena III Li ho diu Max al noi de la taverna. Segons Zamora, «una persona que pretén fer gràcia sense aconseguir-ho». Haciéndose cruces en la boca Escena III Així diu Max que es quedaran la seva dona i la seva filla després de la seva mort. «'No menjar, no haver menjat'. La frase se solia accentuar fent el senyal de la creu sobre la boca». Rute Escena III Beguda que demana Enriqueta la Pisa Bien. Anís destil·lat al poble de Rute, a Córdoba. A ver si te despeino Escena III Frase del Rey de Portugal a Enriqueta la Pisa Bien. Significa donar una pallissa i «és acceptació que ve del llenguatge entremesístico del Segle d'Or». Quince Escena III El que demana Max a Pica Lagartos. «Got de vi que valia quinze cèntims». Doctrinarios Escena III Li ho diu Pica Lagartos a Don Latino i Max. Segons Zamora, «fanàtics, enemics de l'orde». Don Manuel Camo Escena III De qui don Pica Lagartos era barber el seu pare. Manuel Camo Nogues, polític d'Osca durant la Restauració. Era membre del partit de Castelar fins que el va deixar per diferència d'opinions. Colegio de los Escolapios Escena III Esmentat per la Pisa Bien al borratxo. Col·legi de l'orde religiós de caràcter educatiu dels Escolapis. Don Jaime Escena III La Pisa Bien es pregunta si el borratxo és est viatjant d'incògnit. Jaume de Borbó, pretendent carlista al tron espanyol com Jaume III. Acción Ciudadana Escena III S'hi referixen la Pisa Bien y Pica Lagartos. Associació dretana que va col·laborar amb el govern en el manteniment de l'ordre. La Cruz Colorada Escena III La Pisa Bien es refereix a si mateixa com a «Enfermera Honoraria de la Cruz Colorada» com metàfora de la seva dedicació. La Creu Roja, que tant interès despertava en Victòria Eugènia, esposa d'Alfons XIII. Héroes del Dos de Mayo Escena III «¡Vivan los héroes del Dos de Mayo!», crita el Borratxo. Es refereix a l'Aixecament del 2 de maig de 1808 contra les tropes de Napoleó.
Personatges miniatura|Valle Inclán descriu Max Estrella: «(...) escampada sobre el pit la bella barba amb flocs de cabells blancs. El seu cap arrissat i cec, d'un gran caràcter clàssic-arcaic, recorda els Hermes».
Max Estrella. El protagonista, Max Estrella, és un escriptor bohemi que s'ha quedat cec i en la misèria. El llibre narra la seva última nit, en la qual recorre mig Madrid amb el seu amic i representant Don Latino de Híspalis. És complex i esplèndid. En ell s'ajunten l'humor, la queixa, la dignitat i la indignitat. Té una amarga consciència de la seva mediocritat. Parla de manera mordaç i altres vegades de forma molt profunda. Destaca la seva fúria contra la societat. També, com en l'autor, existeix el sentiment de fraternitat cap als oprimits (la prostituta). Té molts trets de la personalitat de l'autor. Madame Collet, la seva dona, és francesa, igual que l'esposa d'Alejandro Sawa. Claudinita és la filla de tots dos. Don Latino de Hispalis és un ancià asmàtic que ven mala literatura i, com a bohemi golfant s'acosta al bohemi heroic (Max). Un autèntic cínic i canalla. Es pot entendre com la part més negativa del personatge el qual retrata Max Estrella, Alejandro Sawa. Rubén Darío. Marquès de Bradomín. Aquest personatge és el protagonista de les Sonatas (de otoño, estío, primavera e invierno) de Ramón María del Valle-Inclán, en les quals es narra la biografia fictícia d'aquest personatge. És l'alter ego de l'autor. Pica Lagartos. Amo d'una taberna a Madrid. La Pisa Bien. Enriqueta "La Pisa Bien" és una jove de baixa classe social, que reflecteix a la societat marginal pròpia del Madrid de l'època. Té malament un ull, es tracta d'una noia bruna amb escassa cultura. El ministre. Es tracta d'un personatge al qual Max acudeix amb la intenció d'obtenir, com ell mateix diu, "una solució i un càstig", després de les vexacions policials sofertes per Max; segons les seves pròpies paraules: "He estat injustament detingut, inquisitorialmente torturat [...]". No obstant això, finalment és el mateix Max qui, satíricament, es presta a aquest joc corrupte acceptant un sou per part d'aquest ministre mentre aquest sigui ministre. Aquest personatge podria estar inspirat en la figura de Raúl Méndez-Villamil, un polític de l'època de Valle-Inclán. Zaratustra. És un venedor de llibres, estafador i d'escassa moral. Manca d'escrúpols fins i tot a l'hora d'estafar a un cec ancià. En l'obra, és un dels personatges més animalitzats; deformat per la mirada esperpèntica, les seves intervencions estan a l'altura de les dels animals de la pròpia botiga. Valle-Inclán es va inspirar en un llibreter real, Gregorio Pueyo, editor del modernisme."La cueva de Zaratustra". Semblanza biográfica por Miguel Ángel Buil Pueyo y José Antonio Durán. Consultado en julio de 2014 Don Gay Peregrino. "home alt, flac, torrat del sol. Vesteix un vestit d'antic voluntari cubà, calça espardenyes i es cobreix amb una gorra anglesa". Així és descrit pel mateix Valle-Inclán. El seu nom veritable és Don Peregrino Gay, però es va intercanviar de posició el seu nom. Va escriure una crònica de la seva vida. Dorio de Gádex, Rafael de los Vélez, Lucio Vero, Mínguez, Gálvez, Clarinito y Pérez. Son membres dels Epígonos del Parnaso Modernista. Pres català: inspirat en l'anarquista Mateu Morral, apressat i assassinat per, suposadament, posar una bomba contra Alfons XIII.