Bonnie Raitt, nom amb què es coneix Bonnie Lynn Raitt (Burbank, Califòrnia, 8 de novembre de 1949) és una cantant, guitarrista i compositora de blues, i activista estatunidenca.
Durant la dècada del 1970 Raitt va llançar una sèrie de discos influenciats per arrels que incorporaven elements de blues, rock, folk i country. El 1989, després de diversos anys de reconeixement per part de la crítica però amb poc èxit comercial, va tenir un gran èxit amb l'àlbum Nick of Time. Els dos àlbums següents, Luck of the Draw (1991) i Longing in Their Hearts (1994), van generar també vendes multimilionàries, alhora que també diversos "singles" de gran èxit, incloent "Something to Talk About", "Love Sneakin 'Up on You", i la balada "I Can't Make You Love Me" (amb Bruce Hornsby al piano).
Raitt ha rebut 10 premis Grammy, i figura en el número 50 de la llista de "100 millors cantants de tots els temps" i en el 89 de la llista dels "100 millors guitarristes de tots els temps", ambdues de la revista Rolling Stone.
Biografia Raitt va néixer a Burbank (Califòrnia), filla de l'estrella de Broadway John Raitt i la seva primera esposa, la pianista Marjorie Haydock. Raitt, que és d'origen escocès (els seus avantpassats van construir el castell de Rait, prop de Nairn), va ser criada en la tradició quàquera. Tant ella com els seus germans Steve i David van anar canviant de residència d'una costa a l'altra amb els seus pares, fins que el 1957 es van instal·lar a Los Angeles.
Als vuit anys, Bonnie va obtenir la seva primera guitarra (una Stella de 25 dòlars) com a regal de Nadal; tot i que en aquella època el seu instrument preferit era el piano, en pocs anys va canviar d'idea. El seu avi matern, un missioner metodista que també tocava la lap steel guitar hawaiana, li va ensenyar uns quants acords a la guitarra, i els seus consellers del campament estival quàquer Camp Regis-Applejack de Paul Smiths (Nova York), a les Adirondacks, la van encaminar cap a l'emergent música folk i de protesta. Raitt també va estar exposada al blues a través d'un àlbum gravat en el festival de Newport (Rhode Island) de 1963 i un lot de gravacions de Ray Charles que un amic de la família li havia donat. Més tard es va fer notar pel seu estil "bottleneck" tocant la guitarra.
Quan tenia 15 anys la família va tornar a la costa est, on després de graduar-se a l'institut quàquer de Poughkeepsie (Nova York) Raitt va ingressar al Radcliffe College el 1967, especialitzant-se en relacions socials i estudis africans. Va dir que "el seu pla era viatjar a Tanzània, on el president Julius Nyerere estava creant un govern basat en la democràcia i el socialisme". Raitt es va fer amiga del promotor de blues Dick Waterman, amb qui va començar a sortir, i durant el seu segon any Raitt va abandonar la facultat durant un semestre i es va traslladar a Filadèlfia amb Waterman i altres músics locals; Raitt diu que va ser una "oportunitat que ho va canviar tot".
Carrera professional 1970–1976 miniatura|Raitt pels volts de 1976, probablement al Berkeley Community Theatre. L'estiu de 1970 va tocar amb el seu germà David amb Mississippi Fred McDowell al Philly Folk Festival, i també va fer de telonera a John P. Hammond al Gaslight Cafe de Nova York. Va ser vista per un(a) periodista de Newsweek, qui va parlar sobre la seva actuació, i aviat els caçadors de talent de les principals companyies discogràfiques van començar a assistir als seus espectacles per veure-la. Finalment va acceptar una oferta de Warner Bros., amb qui poc temps després va treure el seu àlbum de debut, Bonnie Raitt (1971). Aquest va ser rebut calorosament per la premsa musical, amb molts periodistes elogiant les seves habilitats com a intèrpret i com a guitarrista "bottleneck"; en aquella època, poques dones tenien una reputació tan gran com a guitarristes en la música popular.
Mentre que era admirada per aquells que la veien actuar i respectada pels seus companys, Raitt va obtenir escassa aclamació del públic pel seu treball. El seu estatus va continuar augmentant entre la crítica, però les vendes de discos seguien sent modestes. El seu segon àlbum, Give It Up, va rebre comentaris positius en veure la llum el 1972, tot i que no va fer canviar la seva fortuna comercial. Takin' My Time (1973), també va aconseguir elogis de la crítica, la qual tampoc no va coincidir amb les vendes.
Raitt va començar a rebre una major cobertura per part de la premsa, incloent un reportatge el 1975 per a Rolling Stone, però amb l'àlbum Streetlights, de l'any anterior, les ressenyes del seu treball eren cada vegada més dispars. En aquells moments Raitt ja estava experimentant amb diferents productors i estils, i va començar a adoptar un so més habitual que va continuar durant tot 1975 amb Home Plate. L'any següent Raitt va aparèixer en l'àlbum homònim de Warren Zevon.
1977–1988 L'àlbum Sweet Forgiveness (1977), va donar a Raitt el seu primer assoliment comercial quan la seva nova versió de "Runaway" va esdevenir un single d'èxit. Havia transformat la gravació original en una cançó de rhythm and blues basada en un "groove" rítmic inspirat per Al Green. Tot i que la seva versió va ser menyspreada per molts crítics, l'èxit comercial de la cançó va provocar una guerra d'ofertes per a Raitt entre Warner Bros. i Columbia Records.
Warner Brothers tenia més expectatives per al proper àlbum de Raitt, The Glow (1979), però aquest va rebre pocs comentaris i vendes modestes. Raitt va aconseguir un èxit comercial el 1979, quan va ajudar a organitzar els cinc concerts de Musicians United for Safe Energy (MUSE) al Madison Square Garden de Nova York. Els espectacles van ser el germen del triple àlbum No Nukes, que va arribar a disc d'or, i també d'un llargmetratge homònim, de Warner Brothers. Els espectacles van comptar amb els cofundadors Jackson Browne, Graham Nash, John Hall i Raitt, així com Bruce Springsteen, Tom Petty and the Heartbreakers, The Doobie Brothers, Carly Simon, James Taylor, Gil Scott-Heron i molts altres.
En 1980 va aparèixer interpretant-se a ella mateixa a la pel·lícula Urban Cowboy, on cantava "Don't It Make You Wanna Dance". La cinta va estar dirigida per James Bridges i interpretada per John Travolta, Debra Winger, Scott Glenn i Barry Corbin.
Per al seu proper disc, Green Light (1982), Raitt va voler revisar a consciència el so dels seus discos anteriors. No obstant això, i per sorpresa seva, molts dels seus companys i els mitjans de comunicació van comparar el seu nou so amb el moviment "new wave". Malgrat l'àlbum va rebre les seves crítiques més fortes en anys, les seves vendes no van millorar i això va acabar tenint un fort impacte en la seva relació amb Warner Brothers.
Tongue and Groove i trencament amb Warner Brothers
El 1983, mentre Raitt estava acabant de treballar en el seu àlbum Tongue and Groove, Warner Brothers va "fer neteja" i va rescindir el contracte a un seguit d'artistes, com Van Morrison i Arlo Guthrie; l'endemà d'enllestir la masterització del disc la discogràfica també va desprendre's de Raitt. L'àlbum va ser arxivat indefinidament, i Raitt es va quedar sense segell discogràfic. En aquella època Raitt també tenia problemes per l'abús d'alcohol i drogues.
Malgrat els seus problemes personals i professionals, Raitt va continuar de gira i va participar en l'activisme polític. El 1985 va cantar i aparèixer en el vídeo de "Sun City", la cançó anti-apartheid escrita i produïda pel guitarrista Steven Van Zandt. Juntament amb la seva participació en els concerts de Farm Aid i Amnistia Internacional, Raitt va viatjar a Moscou el 1987 per formar part del primer concert per la pau conjunt sovièticoestatunidenc, que es va emetre posteriorment a la cadena de televisió Showtime. Aquell mateix any Raitt va organitzar un acte benèfic Countdown '87 a Los Angeles per a Stop Contra Aid; també hi van participar els músics Don Henley (dels Eagles), Herbie Hancock, Holly Near i altres.
El 1985, dos anys després de deixar Raitt, Warner Brothers va informar-la de la seva intenció de llançar Tongue and Groove; el van retallar i va veure la llum el 1986 amb el nom de Nine Lives, el seu últim enregistrament amb la discogràfica.
A finals de 1987 Raitt es va unir a les cantants k.d. lang i Jennifer Warnes com a vocalistes femenines en l'especial de televisió de Roy Orbison, Roy Orbison and Friends, A Black and White Night; després d'aquesta aclamada emissió, Raitt va començar a treballar en nous temes. En aquells moments ja estava neta i sòbria, i havia resolt el seu problema d'abús de substàncies. Més endavant va atribuir a Stevie Ray Vaughan la seva ajuda per sortir-se'n en un concert de la Minnesota State Fair la nit després de la mort de Vaughan l'any 1990. Durant aquella època Raitt va considerar signar amb la discogràfica de Prince, Paisley Park Records, però les negociacions no van prosperar, finalment. En lloc d'això, va començar a gravar una barreja blues de pop i rock sota la direcció de producció de Don Was a Capitol Records.
Raitt havia conegut aquest a través de Hal Wilner, que estava reunint els temes de Stay Awake, un àlbum tribut de la música de Disney per a A&M Records. Ambdós van voler que Raitt cantés una versió adult contemporary de "Baby Mine", la cançó de bressol de Dumbo. Raitt va quedar molt satisfeta amb les sessions, i va demanar a Was que produís el seu següent àlbum.
1989–1999 miniatura|Raitt als Premis Grammy el 1990, amb els seus guardons. Després de treballar amb Was en l'àlbum Stay Awake, Raitt va aconseguir un nou contracte discogràfic amb Capitol Records a través de Tim Devine, executiu d'A&R (Artists and repertoire). Després de gairebé 20 anys, amb el nou segell Raitt va assolir un èxit comercial amb el seu desè àlbum, Nick of Time, publicat la primavera de 1989. Aquest es va situar en les primeres posicions de les llistes dels Estats Units i va triomfar en els Grammy a principis de 1990. Aquest àlbum va ser votat el número 230 de la llista dels 500 millors àlbums de tots els temps per la revista Rolling Stone, i només en els EUA ha venut més de sis milions de còpies. La pròpia Raitt va assenyalar que el seu desè intent va ser el seu primer àlbum sòbria".
Al mateix temps, Raitt va rebre un quart premi Grammy pel seu duo "In the Mood" amb John Lee Hooker en el seu àlbum The Healer. Nick of Time també va ser el primer de molts dels seus enregistraments a presentar la que seria la seva secció rítmica durant molt de temps, composta per Ricky Fataar i James "Hutch" Hutchinson (encara que anteriorment Fataar havia tocat en el seu àlbum Green Light i Hutchinson havia treballat a Nine Lives), que segueixen gravant i anant de gira amb ella avui dia.
Aquest èxit el van seguir tres premis Grammy més per al seu àlbum de 1991 Luck of the Draw, que va vendre gairebé 8 milions de còpies als Estats Units. Tres anys més tard va afegir dos Grammys més amb el seu àlbum Longing in Their Hearts, el seu segon en ser número 1. Ambdós discos van tenir èxits multi-platí.
La col·laboració de Raitt amb Was acabaria amistosament amb el llançament el 1995 de Road Tested, que va aconseguir ressenyes sòlides i es va vendre prou bé per ser certificat com a or, i per al seu següent disc d'estudi Raitt va contractar Mitchell Froom i Tchad Blake com a productors. "M'encantava treballar amb Don Was, però volia donar una mica d'espai a mi i als meus fans i fer alguna cosa diferent", va dir Raitt. El seu treball amb Froom i Blake va resultar en el disc Fundamental (1998).
2000–2007 miniatura|Raitt en un concert durant el New Orleans Jazz & Heritage Festival de 2004.