El Partit Laborista Independent (ILP) va ser un partit polític britànic d'esquerra, creat el 1893, quan els liberals semblaven reticents a aprovar candidats de classe obrera, que representassin els interessos de la majoria. Un parlamentari independent i alhora destacat organitzador sindical, Keir Hardie, es va convertir en el seu primer president.
El partit es va situar a l'esquerra del Comitè de Representació Laborista de Ramsay MacDonald, que va ser fundat el 1900 i aviat rebatejat com a Partit Laborista, i al qual es va afiliar l'ILP entre 1906 i 1932. El 1947, els tres representants parlamentaris de l'organització van abandonar el Partit Laborista. Partit, i l'organització es va reincorporar al Partit Laborista com a Publicacions Laborals Independents el 1975.
Història Antecedents A mesura que el es va acabar, la representació de la classe treballadora a l'esfera política es va convertir en una gran preocupació per a molts britànics. Molts que van sol·licitar l'elecció de treballadors i dels seus defensors al Parlament del Regne Unit van veure el Partit Liberal com el principal vehicle per assolir aquest objectiu. Ja el 1869, s'havia establert una Lliga de Representació del Treball per registrar i mobilitzar els votants de la classe obrera en nom de candidats liberals afavorits.
Molts sindicats es van preocupar de guanyar representació parlamentària per avançar en els seus objectius legislatius. A partir de la dècada de 1870, el Partit Liberal va acceptar i recolzar una sèrie de candidats de la classe treballadora amb el suport financer de sindicats. La federació de sindicats britànics, el Trades Union Congress (TUC), va formar el seu propi comitè electoral el 1886 per avançar encara més en els seus objectius electorals.
Molts intel·lectuals socialistes, especialment aquells influïts pel socialisme cristià i nocions similars de la necessitat ètica d'una reestructuració de la societat, també van considerar els liberals com el mitjà més obvi per obtenir la representació de la classe treballadora. Al cap de dos anys de la seva fundació el 1884, la gradualista Fabian Society es va comprometre oficialment a una política de permeació del partit liberal.Henry Pelling, The Origins of the Labour Party. London: Macmillan, 1954, p. ??.
Diversos candidats anomenats "Lib-Lab" van ser elegits diputats al Parlament per aquesta aliança de sindicats i intel·lectuals radicals que treballaven al partit liberal.
No obstant això, no es va acceptar universalment la idea de treballar amb el partit liberal. representant de la classe mitjana, per aconseguir una representació obrera al parlament. Els socialistes marxistes, que creien en la inevitabilitat de la lluita de classes entre la classe treballadora i la classe capitalista, van rebutjar la idea que els obrers fessin causa comuna amb els liberals petit burgesos a canvi de trossos de caritat de la taula legislativa. Els marxistes britànics ortodoxos van establir el seu propi partit, la Federació Socialdemòcrata (SDF) el 1881.
Altres intel·lectuals socialistes, malgrat no compartir el concepte de lluita de classes, estaven, tanmateix, frustrats amb la ideologia i les institucions del Partit liberal i la prioritat secundària que semblava donar als seus candidats de classe treballadora. D'aquestes idees i activitats en va sorgir una nova generació d'activistes, incloent-hi Keir Hardie, un escocès que s'havia convençut de la necessitat de polítiques laborals independents mentre treballava com a liberal i organitzador sindical de Gladstonian Liberal al camp de carbó de Lanarkshire. Treballar amb membres de SDF com Henry Hyde Champion i Tom Mann va ser fonamental en la fundació del Partit Laborista Escocès el 1888.
El 1890, els Estats Units van imposar una tarifa sobre roba estrangera que va provocar una reducció general dels salaris en tota la indústria tèxtil britànica. Després de la vaga a Bradford, la vaga de Manningham Mills, que va produir com a efecte la Unió Laboral de Bradford, una organització que buscava funcionar políticament independentment dels dos partits polítics més importants. Aquesta iniciativa va ser replicada per altres persones a Colne Valley, Halifax, Huddersfield i Salford. Aquests esdeveniments van mostrar que el suport de la classe treballadora a la separació del Partit Liberal anava creixent.
Es van trobar arguments addicionals per a la formació d'un nou partit al diari The Clarion de Robert Blatchford, fundat el 1891 i en Workman's Times, editat per Joseph Burgess. Aquest últim va recollir uns 3.500 noms d'ells a favor de la creació d'un partit laborista independent de les organitzacions polítiques existents.
A les eleccions generals de 1892, celebrades al juliol, tres treballadors van ser elegits sense el suport dels liberals, Keir Hardie al sud-oest de Ham, John Burns a Battersea i Havelock Wilson a Middlesbrough, el darrer dels quals s'enfrontava a l'oposició liberal. Hardie no es devia al partit liberal per a ser elegit, i el seu estil crític i de confrontació al Parlament el va fer emergir com a veu nacional del moviment obrer.
Conferència fundacional En una reunió del TUC del setembre de 1892, es va emetre una convocatòria per a una reunió de defensors d'una organització laborista independent. Es va establir un comitè i es va convocar una conferència per al gener següent. Aquesta conferència va ser presidida per William Henry Drew i es va celebrar a Bradford entre el 14 i el 16 de gener de 1893. Va resultar ser la conferència fundacional del Partit Laborista Independent i el parlamentari Keir Hardie va ser elegit el seu primer president.David Howell, British Workers and the Independent Labour, 1888–1906, Manchester: Manchester University Press, 1984, p. 471–484.
Van assistir prop de 130 delegats a la conferència, que incloïen a Hardie, com a consellers Ben Tillett, l'autor George Bernard Shaw, i Edward Aveling, gendre de Karl Marx."Labour Politics: Conference at Bradford," Glasgow Herald, vol. 111, no. 12 (14 January 1893), p. 9. Hi havia representades unes 91 seccios locals del Partit Laborista Independent, a les quals es van sumar 11 societats fabianes locals, quatre sucursals de la Federació socialdemòcrata i representants individuals d'altres grups socialistes i laborals.
Es va fer una proposta de banda d'un delegat escocès, George Carson, de nomenar a la nova organització "Partit Laborista Socialista", però va ser derrotada davant la que reafirmava el nom de "Partit Laborista Independent", mogut per la lògica que hi havia un gran nombre de treballadors que encara no estaven preparats per acceptar formalment la doctrina del socialisme que, no obstant això, estarien disposats a unir-se i treballar per a una organització "establerta amb l'objectiu d'obtenir la representació independent del treball".
Malgrat l'aparent timidesa en el nom de l'organització, la conferència inaugural va acceptar de manera aclaparadora que l'objectiu del partit seria "assegurar la propietat col·lectiva i comunitària dels mitjans de producció, distribució i intercanvi". El programa del partit va demanar una sèrie de reformes socials progressives, incloent l'educació "no sectària" gratuïta "fins a les universitats", la prestació de tractaments mèdics i programes d'alimentació escolar per a nens, la reforma de l'habitatge, l'establiment de mesures públiques per reduir l'atur i proporcionar ajuda als aturats, una llei de salaris mínims, programes de benestar per a orfes, vídues, ancians, discapacitats i malalts, abolició del treball infantil, abolició de les hores extres i una jornada laboral de vuit hores.
El discurs principal de la conferència el va fer Keir Hardie, que va observar que el partit laborista "no era una organització, sinó " l'expressió d'un gran principi "ja que" no tenia ni programa ni constitució ". Hardie va posar èmfasi en la demanda fonamental de la nova organització com a assoliment de la llibertat econòmica i va demanar una estructura de partit que donés autonomia completa a cada localitat i només tractés de vincular aquests grups a principis tan centrals i generals que fossin indispensables per al progrés del moviment". La conferència va establir l'estructura organitzativa bàsica del nou partit. Les conferències anuals, formades per delegats de cada unitat local de l'organització, van ser declarades "autoritat suprema i governant del partit". S'hauria d'elegir un secretari que actués sota el control directe d'un organisme central conegut com a Comitè Administratiu Nacional (NAC). El NAC estava format per delegats designats per la regió que, en teoria, estaven limitats a actuar d'acord amb les instruccions que els donaven les conferències d'agrupacions locals.Howell, British Workers and the Independent Labour Party, p. 301–327.
Els primers anys El nou partit es va fundar en un moment de gran esperança i expectativa. No obstant això, els primers anys van ser difícils. La direcció del partit, el seu lideratge i organització van ser molt disputades i el progrés electoral previst no va arribar. El partit no va tenir bons resultats a les eleccions generals de 1895. Amb el NAC liderant l'organització del partit, i amb pocs recursos, només es van presentar 28 candidats. Una conferència especial va decidir que es podia donar suport tant a candidats de l'ILP com a candidats del SDF, que van permetre la participació de quatre candidats més. Però cap va ser triat, fins i tot amb el líder popular Keir Hardie, derrotat en lluita amb els conservadors. Des del seu inici, l'ILP mai va ser una unitat homogènia, sinó que va intentar actuar integrar diferents corrents, intentant que els sindicats donassis suport a un partit de classe. Per això acolliren tendències i tradicions molt diverses (el moviment per la temprança, el nacionalisme escocès, el metodisme, el marxisme, el gradualisme fabià, i fins i tot una varietat del conservadorisme burkeà).
En un partit d'opinions fluides i diverses, la naturalesa de l'organització i el seu programa estaven en debat. Les decisions sobre l'organització del partit es basaven en un concepte de democràcia estricta. Però el NAC va tenir un poder considerable sobre les activitats del partit, incloent el control d'assumptes crucials com les decisions electorals i les relacions amb altres partits. La derrota electoral de 1895 va accelerar l'establiment de pràctiques centralitzadores d'aquest tipus. En els darrers anys del van sorgir quatre figures al NAC que es van mantenir al centre del partit i van donar forma a la seva direcció durant 20 anys. A més del líder del partit, Keir Hardie, va sorgir l'escocès Bruce Glasier, elegit al NAC el 1897, succeint a Hardie com a president el 1900; Philip Snowden, un socialista evangèlic de West Riding, i Ramsay MacDonald, amb una adhesió a l'ILP sorgida de la seva desil·lusió amb el Partit Liberal pel rebuig d'un candidat sindicalista a l'elecció parcial de Sheffield Attercliffe (1894). Si bé hi va haver tensions personals entre els quatre, van compartir la visió fonamental que el partit havia de buscar una aliança amb els sindicats més que no una unitat socialista amb la federació socialdemòcrata.
La relació amb els sindicats també va ser problemàtica. A la dècada de 1890, l'ILP mancava d'aliances amb les organitzacions sindicals. Es podria convèncer els sindicalistes individuals de base per unir-se al partit a partir d'un compromís polític marcat per les seves experiències laborals, però faltava la connexió amb els principals dirigents. L'ILP va tenir un paper central en la formació del Comitè de Representació Laboral el 1900, i quan es va formar el Partit Laborista el 1906, l'ILP immediatament s'hi va afiliar. Aquesta afiliació va permetre a l'ILP seguir mantenint les seves pròpies conferències i elaborar les seves pròpies polítiques, que s'esperava que els membres de la ILP defensessin dins del Partit Laborista. A canvi, l'ILP va proporcionar una bona part de la base activista del laborisme durant els seus primers anys.