Els límits dels continents de la Terra són en general una qüestió de convenció geogràfica per marcar les fronteres entre els continents que estan units per terra formant part d'una mateixa entitat o supercontinent. Aquests límits es defineixen atenent diferents criteris geogràfics, culturals i polítics, i s'usen diverses convencions. Hi ha set continents, però en podrien ser quatre si Amèrica i Eurafrasia es consideren cadascú un sol continent. Segons la definició d'un continent en sentit estricte, una illa no pot formar part de cap continent, però per convenció i en la pràctica, la majoria de les illes principals s'associen a un continent.
Hi ha tres límits terrestres entre continents subjectes a definició: entre Europa i Àsia -dividint Euràsia-, entre Àsia i Àfrica -dividint Eurafrasia a Àfrica i Euràsia-, i entre Amèrica del Nord i Amèrica del Sud -dividint Amèrica-. Els límits restants es refereixen a associacions d'illes i arxipèlags amb continents.
Límit entre Àsia i Europa La naturalesa de les fronteres entre Europa i Àsia és més una qüestió sociopolítica que geogràfica, perquè no hi ha un oceà o canal que els separe. Molts geògrafs sostenen que Europa i Àsia comparteixen moltes característiques geogràfiques comunes i que formen part d'un únic continent, Euràsia. Tot i que Europa es considera una entitat geogràfica, ho és com una superpenínsula de l'Àsia continental, tal com ho és, per exemple, el subcontinent indi, que fins i tot descansa sobre una placa tectònica diferent a la de la resta d'Euràsia.
Història miniatura|491x491px| Groc: Territoris que històricament s'assignaren tant a Europa com a Àsia des de ca. 1850. Convencions històriques de la frontera entre Europa i Àsia, a partir dels mapes publicats entre 1700 i 1920 (noteu que els mapes d'abans de finals del s. XVI no poden mostrar una clara delimitació de la zona nord de la frontera, com l'oceà Àrtic (Nova Terra, el mar de Kara, etc.) ja que no era coneguda pels cartògrafs).
Altres convencions històriques, que ja no s'usen, es mostren d'aquesta manera: La frontera entre Europa i Àsia és inusual entre les fronteres continentals per les seues característiques en gran part fixades en muntanyes i rius al nord i a l'est de la mar Negra. La raó és històrica, la divisió d'Europa i Àsia es remunta al s. VI ae amb els primers geògrafs grecs com Anaximandre i Hecateu de Milet, que feren la triple divisió del Vell Món a Europa, Àsia i Àfrica. En el sentit modern del terme continent, Euràsia s'identifica més fàcilment com un continent, i a voltes s'ha descrit Europa com un subcontinent d'Euràsia.
La frontera oriental d'Europa ha anat canviant des de l'antiguitat. Anaximandre posà el límit entre Àsia i Europa al llarg del riu Phasis (ara Rioni) al Caucas, una convenció encara seguida per Heròdot al s. V, que considerava que Europa s'estenia fins al Pacífic, sent tan allargada (i molt més gran) que Àfrica i Àsia juntes. Quan el coneixement geogràfic dels grecs augmentà durant el període hel·lenístic, aquesta arcaica convenció fou revisada i el límit entre Europa i Àsia es considerà el riu Tànais (el riu Don). Aquesta fou la convenció usada pels autors de l'època romana, com Posidoni, EstrabóI. G. Kidd (ed.), Posidonius: The commentary, Cambridge University Press, 2004, , p. 738. i Ptolemeu.Histories 4.38. C.f. James Rennell, The geographical system of Herodotus examined and explained, Volume 1, Rivington 1830, p. 244.according to Strabo (Geographica 11.7.4) even at the time of Alexander, “it was agreed by all that the Tanais river separated Asia from Europe” (; c.f. Duane W. Roller, Eratosthenes' Geography, Princeton University Press, 2010, , p. 57)W. Theiler, Posidonios. Die Fragmente, vol. 1. Berlin: De Gruyter, 1982, fragm. 47a.Geographia 7.5.6 (ed. Nobbe 1845, vol. 2, p. 178)) “And [Asia] is connected to Europe by the land-strait between Lake Maiotis and the Sarmatian Ocean where the river Tanais crosses through”.
Al llarg de l'edat mitjana i fins al s. XVIII, la tradicional divisió de la massa terrestre d'Euràsia en dos continents, Europa i Àsia, va seguir amb Ptolemeu, establint el límit en la mar Egea, els Dardanels, la mar de Màrmara, el Bòsfor, la mar Negra, l'estret de Kerch, la mar de Azov i el riu Don. Però els mapes produïts des del s. XVI al XVIII diferiren en la forma de continuar la frontera més enllà de la corba de Do a Kalatx-na-Donú (on és més prop del Volga, ara units pel canal Volga-Don), en territori no descrit detalladament pels geògrafs antics. Philip Johan von Strahlenberg, al 1725, fou el primer a apartar-se de la clàssica frontera del Don dibuixant la línia més al sud, al llarg de la depressió del Kumà-Mànitx. L'atles de 1745 publicat per l'Imperi rus té la frontera seguint el Don més enllà de Kalach fins a Serafimóvitx, abans de tallar en direcció nord cap a Arkhàngelsk, mentre que altres cartògrafs del s. i , com John Cary, n'establiren el límit des de Kalach fins al Volga, que després seguiren fins a la corba de Samara.
Al s. XVIII se suggerí que els Urals marcaren el límit al nord de la corba de Samara, però els cartògrafs continuaren diferint en el límit entre el baix Don i el Samara fins ben entrat el s. XIX. A mitjan XIX, ja hi havia consens sobre que Europa acaba en la mar Egea, la mar Negra, la mar Càspia i els Urals, encara que les fronteres entre els tres últims eren una mica incertes; per exemple, la divisòria que s'estén des dels Urals a la mar Negra la definiren alguns geògrafs i autoritats usant com a límits pel riu Don, la depressió del Kumà-Mànitx, el Caucas, la frontera russa o el riu Rioni. N'hi havia tres convencions principals:
una, que seguia el riu Don, el canal Volga-Don i el riu Volga; una altra, que seguia la depressió del Kumà-Mànitx fins a la mar Càspia i després el riu Ural; i, la tercera, que abandonava totalment el Don, seguint la divisòria hidrogràfica del Gran Caucas fins a la mar Càspia.
La qüestió es tractà encara com una controvèrsia en la literatura geogràfica de la dècada de 1860. Douglas Freshfield defensà el límit de la divisòria del Caucas com la millor possible. La majoria de geògrafs de la Unió Soviètica també proposaven la frontera que anava al llarg de la divisòria del Caucas, que esdevingué la convenció estàndard del s. XX, tot i que el límit Kuma-Manych estigué en ús en alguns mapes del .Douglas W. Freshfield, "Journey in the Caucasus", Proceedings of the Royal Geographical Society, Volumes 13-14, 1869. Cited as de facto convention by Baron von Haxthausen, “Transcaucasia” (1854); review Dublin university magazineE. M. Moores, R. W. Fairbridge, Encyclopedia of European and Asian regional geology, Springer, 1997, , p. 34: “most Soviet geographers took the watershed of the Main Range of the Greater Caucasus as the boundary between Europe and Asia”.
Definició moderna miniatura|
La definició "moderna" del límit entre Europa i Àsia arrenca a la mar Egea i segueix els Dardanelos-mar de Màrmara-Bòsfor, la mar Negra, seguint la conca del Gran Caucas, la part nord-oest de la mar Càspia i al llarg dels Urals. Aquesta és la generalment cartografiada i llistada en molts atles, inclòs el de la National Geographic Society i és així com es descriu en el World Factbook.
Segons aquesta definició, les muntanyes de l'Alt Caucas formen part de la frontera entre Europa i Àsia. La muntanya Elbrús, que s'alça al nord de la divisòria d'aigües, estaria íntegrament situada a Europa, i seria el punt de més elevació del continent. El Baix Caucas estaria situat totalment a Àsia segons aquest criteri.
D'acord amb aquesta definició, tant Geòrgia com Azerbaidjan tenen la major part del territori a Àsia, tot i que cadascun d'aquests estats té una petita part de la frontera nord al nord de la conca del Gran Caucas i, per tant, a Europa. Aquests estats, juntament amb Armènia, tenen una tendència sociocultural a proclamar-se europeus, malgrat que els tres solen quedar fora de les llistes d'estats europeus i són inclosos en les dels asiàtics.
Rússia i Turquia són estats transcontinentals, amb territori a Europa i Àsia. Mentre que Rússia és històricament un estat d'Europa amb una llarga història de conquestes imperials a Àsia, la situació de Turquia és la inversa, com la d'un estat asiàtic, amb conquestes imperials a Europa.
Kazakhstan és també un estat transcontinental segons aquesta definició —les províncies del Kazakhstan occidental i d'Atirau s'estenen a banda i banda del riu Ural— tot i que es considera un estat centreasiàtic que s'estén fins a Europa.
La ciutat turca d'Istanbul es troba en tots dos costats del Bòsfor, la qual cosa en fa una ciutat transcontinental.
Altres fronteres modernes amb menor acceptació miniatura|499x499px|Verd: estats (o part d'estats) europeus.
Rosa: zones asiàtiques d'estats parcialment europeus.
Rosa fosc: estats sociopolíticament europeus.
Gris: estats asiàtics Encara continuen utilitzant-se altres límits entre Europa i Àsia, com:
la depressió del Kumà-Mànitx (més precisament, el riu Mànitx, el canal Kumà-Mànitx i el riu Kumà) és oficialment considerada com la frontera continental a Rússia i altres estats i continuen citant-la, menys sovint, com un possible límit natural en fonts contemporànies. Segons aquesta definició russa, la frontera entre Europa i Àsia passa per les muntanyes Mugodzhar, segueix cap al sud al llarg del riu Emba fins a la mar Càspia i després continua fins a la mar Negra al llarg de la depressió del Kumà-Mànitx. Aquesta definició de Strahlenberg la usaven ja els geògrafs russos des de mitjan s. XVIII, i la recomanava oficialment en llibres de text la Societat Geogràfica de l'URSS el 1958. Aquesta definició també és prou comuna en regions germanes. Situa tots els estats del Caucas, incloent Geòrgia, Azerbaidjan i les repúbliques caucàsiques de Txetxènia i Daguestan, totalment a Àsia.e.g. Encyclopedia Britannica Online (2011) s.v. "Kuma-Manych Depression": "It is often regarded as the natural boundary between Europe and Asia." la definició meso-Caucàsica, que defineix la frontera entre les mars Càspia i Negra així: la frontera passa entre l'Alt Caucas i el Baix Caucas i està definida pel riu Rioni i el curs baix del riu Kura (tot i que aquesta frontera és pobrament definida entre tots dos rius). Aquesta definició deixa gran part de Geòrgia i Azerbaidjan a Europa. la divisió política russa: pren com a referència els seus subjectes federals, així: al costat europeu, de nord a sud: Districte Autònom de Nenètsia, república de Komi, krai de Perm, república de Baixkíria i óblast d'Orenburg; al costat asiàtic, de nord a sud: Iamàlia, Districte Autònom Khanti-Mansi, óblast de Sverdlovsk i óblast de Txeliàbinsk.
Hi ha altres formes de definir els límits entre Europa i Àsia que deriven d'algunes de les definicions polítiques que realitzen alguns organismes, com:
la Divisió d'Estadística de Nacions Unides, que llista els estats transcontinentals en el continent on tenen la majoria de la població: Rússia és llistada com a part de l'Europa de l'Est; Kazakhstan és llistat com a part de l'Àsia central; Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia i Xipre són llistats com a part d'Àsia Occidental. el Consell d'Europa, en l'estatut en què en recull els membres, inclou com a membres a la Federació de Rússia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Turquia i Xipre. Encara que Kazakhstan no n'és membre, se li concedeix el dret de demanar-ne la plena adhesió.II General information, point 11 on Council of Europe document 11007 dated 07 juliol 2006 at http://assembly.coe.int/Main.asp?link=/Documents/WorkingDocs/Doc06/EDOC11007.htm