Agaunum o Saint-Maurice és una abadia territorial a Saint-Maurice, al cantó de Valais, a Suïssa. Va ser fundada l'any 515 pel rei borgonyó Sant Segimon al lloc d'un santuari més antic que albergava les relíquies de Maurici d'Agaunum, màrtir de la Legió Tebana al s. III , erigit per Teodor d'Octodur (finals del s. IV), primer bisbe conegut de Valais. Aquesta fundació el converteix en l'establiment monàstic actiu més antic de l'occident cristià, havent estat ocupat contínuament. Situada a la Via Francígena, una ruta de pelegrinatge que duu a la tomba de Sant Pere a Roma, l'abadia és un dels monestirs més importants creats al nord dels Alps durant l'alta edat mitjana.
L'abadia jugà un destacat paper en la història regional més a l'oest. El primer rei de la Borgonya Transjurana, Rodolf, hi fou coronat.
Originalment i fins al s. IX s'aplicà la laus perennis. Els monjos foren substituïts per canonges que adoptaren la regla de Sant Agustí el 1128. A partir d'aquella data la congregació dels canonges regulars de Sant Maurici d'Agaunum s'ha instal·lat a l'abadia.
Toponímia El llatí Acaunum, esdevingué Agaune en francès, prové d'una paraula gal·la que significa "roca afilada". El lloc albergava una duana romana, on es cobrava una taxa a les mercaderies que creuaven aquest pas a l'entrada de la vall del Roine.
Degut a la importància de l'establiment religiós establert l'any 515 en aquest lloc, gradualment prengué el nom de Saint-Maurice (atestat `per primer cop l'any 1003).
Segons altres fonts la localitat es deia originalment Tarnade, el nom d'un castell proper anomenat Castrum Tauredunense per Marius d'Avenches (que visqué al ). Es creu que aquest edifici fou enterrat per l'esfondrament del mont Tauredunum l'any 562 o 563. L'any 385 prengué el nom d'Agaune per decisió de Sant Ambròs quan va passar per aquesta localitat situada a la ruta del seu viatge a Trèveris, Agôn designant la víctima que els emperadors immolaven abans d'emprendre una expedició, seguint l'exemple de Sant Jeroni que parla d'"agones martirum" per a designar els combats dels màrtirs.
Temple romà d'Higiea El lloc de l'abadia era un lloc sagrat almenys des de l'època romana. Al costat de la font es va trobar un altar romà dedicat a les nimfes, trobat al costat d'una deu també dedicada a les nimfes. La tradició local explica que l'antiga capella de Sant Joan Evangelista, que esdevindria l'església de Maurici d'Agaunum, fou bastida sobre un antic temple dedicat a la deessa Higia. En qualsevol cas, aquest lloc sagrat romangué tancat a l'habitatge civil fins («Ut de loco quem morte Theboei martyres et effusione sanguinis… ornaverant, promiscui vulgi habitatio commista tolleretur… Igitur visum est ut remotis familiis secularibus… ») ; en aquell moment el burg de Saint-Maurice («burgum sancti Mauritii») i l'hospital Saint-Jacques («Dedit Sancto Mauritio ad hospital») desenvolupat en un recinte emmurallat separat del monestir per terres de conreu tal com es descriu a les cartes de 1003 i 1046 («Casale unum in burgo Sancti Mauritii» per un, «mansum unum in Agauno loco in plano» per a l'altre). La unió del burg i el monestir no va començar fins al 1018, amb la restitució de Rodolf III, sent definitiu el 1163 quan l'abadia adquirir tots els drets eclesiàstics dels bisbes de Sion.
Llegenda de la massacre de la legió tebana La llegenda situa la massacre de la Legió Tebana i els seus oficials, tots cristians, ordenada per Maximià, emperador romà, entre el 285 i el 306, amb el pretext que s'havien negat a exterminar els cristians.Revue archéologique de documents et de mémoires relatifs à l'étude des monuments, à la numismatique et à la philologie de l'antiquité et du Moyen Âge Aquesta llegenda es relata per primer cop a la història de Víctor de Marsella escrita a finals del , més tard represa per Sant Euqueri, bisbe de Lió cap al 435, qui l'atribueix al bisbe de Sion Salvius, es relata a l'obra que relata la vida de Romain de Condat i finalment és represa a l'homilia que Sant Avit pronunciada el 515 amb motiu de la inauguració de l'abadia. Segons Amédée Thierry, aquesta legió podria haver estat formada amb diversos cossos dels exèrcits desocupats d'Orient i, entre d'altres, la legió XXII, informa que aquesta legió anomenada "Feliç" estava estacionat a Tebes abans de ser traslladat a Jerusalem, que tres dels seus principals oficials eren Maurici, Exuperanci i Càndid, convertits pel bisbe Himeneu, i que en arribar a Roma es comprometeren amb el Papa Gai a no perseguir els cristians ; segons Ch. Robert, aquesta era és el "I Maximiana Thebæorum" i el "III Diocletiana Thebæorum" Aquestes dues legions foren creades per Maximià i Dioclecià durant les seves campanyes al nord d'Àfrica, de fet, després d'haver sotmès les ciutats de Coptos i Busiris, a Egipte incorporaren els seus joves en tres legions. allà "I Jovia Fœlix Thebæorum", allà" I Maximiana Thebæorum» i la «III Diocletiana Thebæorum». És Teodor d'Octodurus (també anomenat Teòdul), primer bisbe de Valais a finals del assentat a Martigny, antigament Octodurus, on l'any 381 es creà el primer santuari cristià transferint les restes dels màrtirs a una capella atribuïda a Maurici i els seus companys massacrats. Aquest santuari s'amplià al
Cap a finals del al lloc ja hi havia una església i Sant Severí (430-507) fins i tot parla d'un monestir del qui en fou un dels primers abats.
esquerra|miniatura|El Greco, El martiri de sant Maurici, El Escorial. Sota Maximià, que governava la república romana com a col·lega de Dioclecià, una multitud de màrtirs van ser turmentats o executats a gairebé totes les províncies. Aquest mateix Maximià havia aplicat la seva fúria impia a aniquilar fins i tot el nom cristià. Si algú s'atrevia a practicar el culte al veritable Déu, tropes de soldats dispersos per tots els costats l'arrossegaven a torturar. En aquell moment hi havia a l'exèrcit una legió de soldats anomenada els tebans. La legió era llavors un cos que comptava amb 6.600 homes en arma, cridats de les regions d'Orient, que havien vingut a donar suport a Maximià, aquests homes hàbils en l'art de la guerra, nobles en valor, més nobles encara en fe, que competien entre ells en coratge per servir l'emperador, en devoció per servir Crist. Recordant, en arma, els preceptes de l'Evangeli, van rendir a Déu el que pertany a Déu, i al Cèsar el que pertany al Cèsar. Per tant, quan van saber que havien de perseguir la multitud de cristians sols amb la resta de l'exèrcit, es van atrevir a rebutjar aquesta missió inhumana i es van negar a obeir aquestes ordres. Maximià no era gaire lluny: cansat del viatge, s'havia aturat prop d'Octodurum. Allà, havent sabut que la legió que es rebel·lava contra les ordres imperials s'havia aturat al pas d'Agaunum, la indignació va arribar al seu punt àlgid en la seva fúria... Tan bon punt Maximià va conèixer la resposta dels tebans, cremant de fúria cega, va ordenar que la legió fos delmada: esperava que els supervivents, aterrits per la sentència imperial, cedissin a la por, i renovant les seves ordres, va prescriure que la resta dels tebans fossin obligats a perseguir els cristians. Quan aquesta ordre repetida va arribar als tebans, el campament es va omplir de tumult: els soldats van protestar en veu alta que mai no s'emprarien en un ministeri tan sacríleg, que sempre detestarien els ídols profans, que havien abraçat el culte de la religió divina i sagrada, que adoraven el Déu únic i etern, que preferien patir les tortures definitives que marxar contra la fe cristiana. A aquesta notícia, Maximià, més cruel que una bèstia fera, cedint de nou als seus instints sanguinaris, va ordenar una nova delmació i va decretar que els supervivents fossin obligats a dur a terme allò que ja havien rebutjat. Aquestes ordres van ser portades de nou al campament, i un de cada deu soldat escollit per sorteig va ser immediatament separat dels seus companys i massacrat. Mentrestant, la multitud de tebans que s'havien salvat s'exhortaven mútuament amb discursos mutus a persistir en una obra tan meritòria. El major estímul a la fe en aquestes circumstàncies va ser sens dubte l'exemple donat per Sant Maurici: era llavors, es diu, "primicerius legionis eius" (comandant) i, juntament amb Exuporus, "campi doctor" (instructor militar), com se l'anomenava a l'exèrcit, i amb Càndid, "senator mililum", va inflamar el zel de tothom amb les seves exhortacions i va predicar la fe. Maximià, havent sentit aquestes paraules, veient com profundament les seves ànimes estaven lligades a la fe de Crist, i desesperant de superar la seva gloriosa constància, va ordenar que tots fossin massacrats, i que la sentència fos executada per destacaments de tropes enviades per envoltar-los. Quan aquests homes impius, enviats a la legió beneïda, van arribar, van abatre amb l'espasa aquests sants soldats, que no es van negar a morir per amor a la vida. Van caure aquí i allà sota l'espasa, sense murmurar, sense resistència; havien deixat les armes, presentant als perseguidors els seus caps, les seves goles, els seus pits nus. El seu propi nombre, les armes amb què estaven proveïts, no els portaven a sostenir la justícia de la seva causa amb l'espasa. La terra estava coberta dels cossos prostrats d'aquests soldats pietosos, i rierols de la seva preciosa sang corrien per terra. Els cossos dels benaventurats màrtirs d'Agaune van ser revelats, segons es diu, molt després de la massacre, a Sant Teodor, bisbe d'aquell lloc; i va fer construir una basílica en honor seu que, recolzada contra una roca immensa, només era accessible per un costat.
Construcció per Sant Segimon A principis del Segimon, fill de Gundebald, rei borgonyó que el va introduir al poder i el va fer reconèixer com a successor seu en una assemblea celebrada prop de Ginebra, abjurà de l'arianisme per convertir-se al catolicisme entre el 502 i el 506 sota la influència d'Avit, bisbe de Vienne, i es comprometé a construir una església a Agaune, o Saint-Maurice al Valais, a la diòcesi de Sion. Mentre el seu pare Gundebald romangué fidel a l'arianisme, Segimon abraçà l'ortodòxia catòlica (sense distinció en aquell moment) i, en pujar al tron el 516, convertí l'abadia en un lloc de pelegrinatge per al seu poble, que havia de seguir-lo en la seva fe. La seva posició a la carretera del Coll del Gran Sant Bernat, transitada pels pelegrins de Roma o els comerciants que viatjaven entre el nord d'Europa i Itàlia, en reforçà el seu atractiu i prestigi. La primera basílica, orientada d'est a oest, al peu de la roca, data d'aquest període, igual que el baptisteri, que permetia dur a terme el ritu d'immersió parcial, que encara es pot visitar. Abans de pujar al tron borgonyó, consultà als bisbes i comtes del seu regne reunits a Agaune, on hi havia els bisbes Viventiolus (Lió), Maximus (Ginebra), Victor (Grenoble) i els comtes Videmarus, Fredebundus, Gondeulfus, Benedictus, Agano, Bonefacius, Teudemundus i Fredeboldus. El rei obre la sessió demanant consell per a la salvació de la seva ànima i per a l'execució dels seus projectes per a la prosperitat del seu regne. Els participants proposaren la construcció d'una basílica per enterrar els cossos dels coneguts màrtirs Maurici, Exuperi, Càndid i Víctor (tot i que sembla que va escapar de la massacre), Ours i Víctor deSolothurn , així com una cripta per als altres cossos. ; va proposà establir una guàrdia, establir una salmòdia perpètua (cors de monjos s'hi tornaven dia i nit per garantir l'oració contínua) i nomenar Hymnemond com a abat, que arribà amb aquest propòsit des del monestir de Grigny. Va reunir monjos preexistents amb figures religioses de «Granensis» (Grigny), d'«Insolana» (île Barbe) i de «Jurensis» (Condat). El fou inaugurat en presència d'un gran nombre de bisbes, comtes i grans senyors (entre els quals hi havia Viventiole de Lió, Maxime de Ginebra i Víctor de Grenoble). L'assemblea havia de durar setze dies per tal d'enllestir els reglaments del monestir.