Hay un camino a la derecha és una pel·lícula dramàtica espanyola dirigida per Francesc Rovira-Beleta. Rodada en 1952 en Barcelona, té clares influències del neorealisme italià.Romaguera, J.: Diccionari..., pág. 316 La seva estrena comercial va tenir lloc en 1954, encara que amb anterioritat va ser presentada, entre altres festivals, en la I Setmana Internacional de Cinema de Sant Sebastià, on els seus dos principals intèrprets, Francisco Rabal i Julita Martínez, van obtenir sengles primers premis.

Repartiment Intèrpret Personatge Francisco Rabal Miguel Julita Martínez Inés Carlos Otero Goyo Isabel de Castro Maruja Manolito García Víctor Antonio Bofarull Vicente Juan Manuel Soriano inspector Tormo José Luis García "el Zurdo" José Ramón Giner "el Chiva" José Pinillo "el Aldeano" Ramón Hernández "el Chepa" Enric Borràs i Oriol capatàs Francisco Tuset pintor Salvador Muñoz cirurgià Consuelo de Nieva florista Luz de Sevilla ballarina Argument Miguel és un mariner que és acomiadat a l'arribada del seu vaixell al port de Barcelona, ciutat on viu al costat de la seva dona, Inés, i el seu fill Víctor. La falta d'oportunitats laborals el porta a acceptar un mal remunerat càrrec de vigilant en un magatzem del moll.

La precària situació econòmica familiar fa que Miguel se senti culpable i de mala gana. La impaciència el durà a col·laborar en un robatori que tindrà lloc en el magatzem on hi treballa.

Producció La pel·lícula va ser rodada entre l'1 d'agost de 1952 i l'1 de gener de 1953.Sánchez Barba, F.: Brumas... pág. 274 La presència de diferents escenaris urbans en la pel·lícula és determinant en el pretès caràcter realista de la cinta. Així, el treball de Miguel permet localitzacions en els molls del port i voltants, i la seva casa ens situa en ple barri xino.En el llibre de Carlos Benpar citat en la bibliografia, que recull una sèrie de converses que l'autor va mantenir amb Rovira-Beleta, ens comenta la feliç troballa de l'escala exterior on es van rodar algunes escenes. Diu Rovira-Beleta:«Uy, quina alegria vaig tenir quan la vaig descobrir! El dia que vaig localitzar aquesta escala vaig arribar a casa cridant: 'He descobert una escala collonuda'. Era una escala d'una espècie de fàbrica. I una escala exterior que donés directament al carrer era molt difícil de trobar. Estava en el barri xinès, però ja ha desaparegut». (pàg. 44). També hi ha escenes rodades en el poblat xabolista del Somorrostro i la seva platja, i al carrer Anglí, i algunes escenes interiors a la sala Gran Price (durant una vetllada de lluita lliure) i a l'Hospital Clínic.Espelt, R.: Ficció..., pàg. 159 Altres escenes, com les de l'interior de l'habitatge, van ser rodades en els estudis Kinefón.Sánchez Barba, F.: Brumas..., pág. 277

Entre l'elenc tècnic que va participar en aquesta pel·lícula i que després desenvoluparia una carrera interessant podem destacar a l'ajudant de direcció (Francisco Pérez-Dolz), al secretari de direcció (Josep Maria Forn) i al segon operador (Ricard Albiñana).Sánchez Barba, F.: Brumas..., pág. 275

Antoni Bofarull, cèlebre tenor a la Barcelona de l'època i propietari del també famós restaurant "Los caracoles", havia fundat en 1948 la productora Titán Films. A més de produir el film, va participar en ell com a intèrpret secundari.Espelt, R.: Ficció..., pág. 158 També va influir en el canvi del final de la pel·lícula. Segons Rovira-Beleta, aquest final feliç «no va ser degut a la censura sinó al productor. Aquest final és un pastitx. La pel·lícula acaba amb l'enterrament i comença amb l'acomiadament de Rabal com a mariner del vaixell. Tota la resta està afegida pel productor […] Manuel Saló (el coguionista) va treure foc pels queixals perquè no volia aquest final».Benpar, C.; Rovira-Beleta..., pàg. 45

Aquest canvi en el final motiva que el principi sigui també alterat. En un breu flaix forward, mentre veiem imatges del port i un pla general de la sortida de treballadors de La Maquinista Terrestre y Marítima i després l'arribada precipitada d'un d'ells al seu domicili, «una veu en off marca, amb una apologia de la resignació a la destinació i una exaltació de la família, una lectura unidireccional del relat...»Espelt, R.: Ficció..., pàg. 157

Estrena i reconeixements Hay un camino a la derecha es va estrenar a Barcelona al cinema Pelayo el 22 de febrer de 1954, mantenint-se en cartellera 61 dies i a Madrid el 7 de maig del mateix any als cinemes Paz i Casanovas, on va romandre en exhibició 56 dies. L'èxit de públic va ser enorme i en 1955 la pel·lícula va rebre un premi, concedit per la revista Espectáculo, a la "Màxima Comercialitat" de l'any anterior.

Amb anterioritat a la seva estrena, la pel·lícula es va presentar a la 1a Setmana Internacional del Cinema de Sant Sebastià, on es va concedir a Paco Rabal el Premi al millor actor i a Julia Martínez el de millor actriu.Pàgina del Festival de Cinema de Sant Sebastià a IMDb. També es va exhibir en el Certamen Cinematogràfic de la Mercè, durant la Festa Major de Barcelona de 1953 i se li va atorgar el Premi Ciutat de Barcelona a Rovira-Beleta per la seva direcció.Espelt, R.: Ficció..., págs. 156-157

Notes

Referències

Bibliografia BENPAR, Carlos: Rovira-Beleta. El cine y el cineasta, págs. 43-53. Laertes S.A. de Ediciones, Barcelona, 2000. ESPELT, Ramon: Ficció criminal a Barcelona (1950-1963), págs. 156-159. Ed. Laertes, Barcelona, 1998. (En catalán). ROMAGUERA, Joaquim (dir.): Diccionari del cinema a Catalunya, págs. 315-316. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. (En catalán). SÁNCHEZ BARBA, Francesc; Brumas del franquismo. El auge del cine negro español (1950-1965), págs. 274-281. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2007.

Categoria:Pel·lícules d'Espanya del 1954 Categoria:Pel·lícules dramàtiques d'Espanya Categoria:Pel·lícules en castellà Categoria:Pel·lícules d'Espanya en blanc i negre Categoria:Pel·lícules ambientades a Barcelona