miniatura|Targeta postal que celebra l'entrada de Bulgària en la Primera Guerra Mundial, 1915. La història de Bulgària durant la Primera Guerra Mundial abasta els anys 1914-1919, encara que el país no va entrar al conflicte mundial fins a l'octubre de 1915 amb el seu atac al regne de Sèrbia després de la seva aliança amb les Potències Centrals al setembre. Bulgària va ser l'únic dels països de la regió que es va aliar amb les Potències mentre que els seus veïns (Sèrbia, Romania, Grècia i Montenegro) es van decantar per l'Entesa.

Bulgària va entrar en guerra per tal d'obtenir els territoris que considerava propis i que havia perdut en el Congrés de Berlín de 1878 i només quan una de les aliances bel·ligerants, la Triple Entesa, va satisfer les seves exigències territorials, especialment la cessió de Macedònia, que havia perdut en la segona guerra balcànica. Va aconseguir aquest objectiu després de participar en la campanya contra Sèrbia de la tardor de 1915. Més tard, amb l'entrada en el conflicte de Romania a l'agost de 1916 i la derrota militar d'aquesta, va aconseguir la devolució de la Dobruja meridional. No va aconseguir el retorn de la Dobruja septentrional com pretenia, cosa que va ser una font de disputes entre els seus aliats.

Una vegada aconseguits els territoris desitjats, Bulgària va perdre el seu interès per la guerra i va tractar de mantenir els seus guanys fins a la conferència de pau. Els seus discrets intents de signar una pau de manera individual gràcies a la mediació dels Estats Units, país amb el qual no es trobava formalment en guerra, van fracassar. Finalment, a la tardor de 1918, la desmoralització de les tropes per la situació cada vegada pitjor del front, l'evacuació alemanya de gran part de les seves unitats, les penúries en la rereguarda i una dura ofensiva de la Triple Entesa van enfonsar el front macedoni. El Govern búlgar va haver d'afanyar-se a sol·licitar l'armistici, incapaç de frenar l'avanç militar aliat, mentre s'enfrontava a un motí revolucionari de part de les unitats, que va poder finalment ser sufocat. La rendició búlgara a la fi de setembre i els continus revessos en el front occidental van portar poc després a la rendició de la resta de la coalició.

Tot i les seves esperances, basades en les promeses nord-americanes reflectides en els «Catorze Punts» del president nord-americà Woodrow Wilson, Bulgària no només no va retenir les seves conquestes militars de la guerra en el tractat de pau, sinó que va perdre nous territoris, la qual cosa va causar un augment de l'irredemptisme que va caracteritzar parcialment el període d'entreguerres.

Antecedents miniatura|Vasil Radoslavov, president del Consell de Ministres des de la derrota búlgara en la Segona Guerra Balcànica, es va convertir juntament amb el tsar Ferran en la personificació de la política favorable a les Potències Centrals. La derrota a la segona guerra balcànica havia enemistat a Bulgària amb els seus veïns i l'havia privat de les seves conquestes de la primera. La falta del suport rus als anhels búlgars en les negociacions de pau havia fet que el Govern de Sofia s'apropés a Viena, tot i a les dificultats d'una aliança formal per la proximitat teòrica entre aquesta i Bucarest. Ja quan havia acabat d'obtenir el Govern, el primer ministre Radoslavov va oferir l'aliança a Viena, ja que compartia amb ella l'hostilitat vers Sèrbia. L'oferiment es va repetir al juliol; els austrohongaresos es van mostrar interessats, però cauts. Els intents del tsar Ferran d'aconseguir la lliga amb els austrohongaresos durant la seva visita d'estiu a Viena tampoc van fructificar. L'actitud d'Alemanya, més interessada a defensar els interessos otomans i grecs, tampoc afavoria el pacte austro-búlgar. L'enemistat romanèso-búlgara era un altre factor que dificultava l'acostament a la Triple Aliança, ja que Berlín no desitjava la pèrdua de l'amistat romanesa.

Al mateix temps, les greus necessitats financeres búlgares que es devien a les guerres van fer que l'atorgament de crèdits a Sofia servís com a mètode per atreure-la a un o un altre bàndol. El Govern desitjava un gran crèdit de dos-cents cinquanta milions de lev per integrar els nous territoris adquirits en les últimes guerres a la resta del país i construir un port modern a Porto Lagos. Ni Àustria-Hongria ni França, però, es van mostrar disposades durant el 1913 a autoritzar els crèdits sol·licitats en les condicions desitjades per Bulgària, per la qual cosa la crisi del deute va quedar sense resoldre aquest any. Al febrer de 1914, els búlgars van tractar una altra vegada d'aconseguir el préstec anhelat a França, però la pressió russa va fer que aquesta el denegués. Aleshores es van entaular converses a Berlín per sol·licitar un gran crèdit alemany a Bulgària que resolgués els problemes financers búlgars. França i Rússia, temoroses que l'acord financer es convertís també en polític, van tractar de destorbar les negociacions. A finals d'abril, tot i això, aquestes havien avançat molt, malgrat les dures condicions dels bancs alemanys. Després de més retards per desacords en les condicions, que els alemanys van haver de suavitzar, i ofertes d'última hora dels francesos, Bulgària va acceptar el préstec alemany el 15 de juliol. El 1914 Bulgària es trobava disgustada pel resultat de les guerres anteriors i afeblida per l'esforç bèl·lic realitzat. Les seves aspiracions de recuperar els territoris atorgats en el Tractat de Sant Stefano de 1878 eren irrealitzables sense un canvi de la situació política europea. L'assassinat de l'hereu al tron austrohongarès a Sarajevo en l'estiu de 1914 va proporcionar l'oportunitat que els polítics búlgars esperaven per canviar el resultat de les guerres balcàniques.

Negociacions amb l'Entesa i els Imperis miniatura|Ferran I de Bulgària, favorable a les Potències Centrals com el primer ministre Vasil Radoslavov, va retardar l'entrada en guerra de Bulgària fins a assegurar-se les concessions territorials desitjades que revertissin les conseqüències del Tractat de Bucarest. Els dos bàndols que van acabar enfrontats a la primera guerra mundial eren conscients de la importància estratègica de Bulgària, però Ferran va evitar signar cap aliança formal amb els blocs de potències enfrontats, tement patir la sort de l'assassinat arxiduc Francesc Ferran, que sospitava que havia estat assassinat pels russos. Les relacions de Bulgària amb l'Imperi otomà i Romania tampoc eren bones: al juliol hi havia hagut incidents fronterers amb baixes a la frontera búlgar-romanesa que complicaven l'entesa entre Sofia i Viena, que estava coligada amb els romanesos. Sense garanties per part de Romania i dels otomans, Bulgària no estava disposada a entrar en guerra contra l'Entesa. D'altra banda, les converses greco-otomanes van produir suspicàcies a Bulgària, que temia que tots dos veïns tractessin de coligarse contra ella. La creixent tensió entre Àustria-Hongria i Sèrbia i la incertesa sobre la posició dels altres països veïns desaconsellaven l'acostament búlgar als austrohongaresos. La possibilitat d'una guerra, cada vegada era més gran, i la mala situació de les forces armades després de la derrota ala segona guerra balcànica van fer que Bulgària declarés el juny/ 12 de juliol del 1914 la seva neutralitat, fins i tot abans de l'esclat de la contesa. A més de l'adversa situació militar, el Govern búlgar desitjava observar el rumb de l'enfrontament abans de donar suport a un o un altre bàndol; en cas de victòria austrohongaresa, esperava obtenir igualment Macedònia.

Tot i els continus intents de l'ambaixador austrohongarès d'obtenir l'aliança de Bulgària abans de la declaració de guerra contra Sèrbia (28 de juliol), Ferran va refusar concedir-li audiència, ja que no es volia comprometre amb cap dels bàndols. Els austrohongaresos desitjaven comptar amb les tropes búlgares contra Sèrbia per poder enviar part de les seves pròpies contra les unitats russes a Galítsia. La declaració de guerra austrohongaresa va ser rebuda amb alegria a Bulgària, tot i que s'havia proclamat formalment neutral. La falta d'un alineament clar no va impedir al Govern de Vasil Radoslavov fomentar les activitats guerrilleres a Macedònia a petició dels austrohongaresos, que consideraven a Sèrbia com la principal enemiga dels búlgars. Els atacs a Macedònia van augmentar el nombre de refugiats i la tensió amb el país veí. Alhora, Radoslavov estudiava les diverses propostes que els russos, principals aliats i protectors de Sèrbia, van realitzar al Govern de Sofia. Es van succeir les negociacions amb tots dos bàndols, en les quals Radoslavov va tractar d'obtenir els majors beneficis territorials possibles a canvi de decantar-se per un d'ells. El preu de l'aliança búlgara era la revisió del Tractat de Bucarest de 1913 i, especialment, el lliurament de Macedònia. Les simpaties de Ferran i de Radoslavov pels alemanys no van garantir l'alineament immediat del país amb els Imperis. esquerra|miniatura|L'ideal territorial búlgar: el país segons l'efímer Tractat de Sant Stefano de 1878, aviat substituït per les disposicions acordades per les potències al Congrés de Berlín de 1878. Bulgària va tractar de recuperar en les successives guerres les zones perdudes en el segon tractat. Els intents dels Imperis i l'Entesa d'aconseguir l'aliança amb Sofia es van allargar més d'un any. El 19 d'agost de 1914, Radoslavov va aconseguir una important victòria diplomàtica gràcies a l'acord defensiu amb els otomans que va assegurar el flanc sud-est búlgar sense que això li suposés realitzar concessions. Degut a l'aparent acostament als Imperis per aquest acord, el primer ministre es va mantenir ferm en les seves exigències territorials, i la derrota austrohongaresa a les mans de l'Exèrcit serbi el 24 d'agost va afeblir la posició austrohongaresa en les negociacions. El pacte amb els otomans disposava a més que Bulgària no prendria l'ofensiva fins a no tenir garanties de Romania, que aquesta no es trobava disposada a concedir explícitament per temor a Rússia. El 22 d'agost, l'Entesa va realitzar la seva oferta a Ferran a través del representant rus: la cessió de la part de Macedònia estipulada en l'acord d'aliança serbo-búlgar de 1912 i la protecció de la seva dinastia a canvi de la neutralitat benevolent cap a Sèrbia i l'atac a Romania o l'Imperi otomà si qualsevol d'aquests atacava Rússia. Grècia i Sèrbia, no obstant això, es van negar a atorgar els territoris necessaris per complir la proposta, i les potències de l'Entesa es van mostrar poc inclinades a forçar-les a això. Al setembre les negociacions amb Bulgària es van estancar, en part per l'equilibri en el front, que feia que Radoslavov es mostrés poc inclinat a associar-se a qualsevol dels dos bàndols, i en part per la falta de millores en les ofertes territorials que beneficiessin a Bulgària.