miniatura|Altar a l'església de la Newman University Church, Dublín, preparat per a una missa tradicional El tradicionalisme catòlic és un conjunt de creences religioses formades pels costums, les tradicions, les formes litúrgiques, les devocions públiques, privades i de grups i les presentacions de l'ensenyament de l'Església catòlica abans del Concili Vaticà II (1962-65). S'associa a una afecció a la missa de ritu romà anterior a 1970, referida a la missa llatina tradicional.
Els catòlics tradicionalistes es van mostrar contraris als canvis litúrgics que van succeir en el Concili Vaticà II, argumentant que van despullar la litúrgia de la seva sacralitat exterior i la van fer massa protestant, erosionant la fe en la presència real de Crist a l'Eucaristia. Molts també s'oposen als ensenyaments socials donats per l'Església durant i després del Concili, i a l'ecumenisme, afirmant que aquest darrer desdibuixa les línies entre el catolicisme i altres religions.
Història El moviment tradicionalista modern s'inicia a principis dels anys setanta, quan els catòlics conservadors contraris o incòmodes amb els canvis socials i litúrgics provocats pel Concili Vaticà II van començar a unir-se. El 1970, l'arquebisbe francès Marcel Lefebvre va fundar la Societat de Sant Pius X (SSPX), formada per sacerdots que només dirien la missa llatina tradicional i que es van oposar a allò que veia com a influències liberals excessives a l'Església. Amb el pas del temps, el moviment de Lefebvre va créixer a pesar dels fraccionaments de diversos grups. Alguns catòlics, molts mai afiliats a Lefebvre, van prendre la posició del sedevacantisme, segons la qual Joan XXIII i els seus successors són heretges i, per tant, no es poden considerar papes, i que la nova Església i les noves expressions dels sagraments no són vàlides. Altres grups marginals coneguts com a conclavistes han elegit els seus propis papes en oposició als homes generalment considerats pel món com els veritables papes. La Societat de Sant Pius V (SSPV) es va separar de Lefebvre per les seves objeccions sobre l'ús del missal del papa Joan XXIII per part de la SSPX, com que preferien el missal més antic del Pius V de 1570. Van posar en dubte públicament la legitimitat dels papes post-Vaticà II. Lefebvre va renunciar oficialment a aquestes posicions, però el seu moviment encara despertava la sospita de les autoritats romanes. El 1988, ell i un altre bisbe van consagrar quatre homes com a bisbes sense el permís papal, fet que va suposar una excomunió Latae sententiae per als sis homes directament implicats però no per a la societat. Alguns membres de la SSPX, sense voler participar en el que consideraven un cisma, van abandonar i van fundar la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere (FSSP), que celebra la missa llatina tradicional però en plena comunió amb la Santa Seu. Durant el papat del papa Benet XVI, es van fer nombrosos intents per tornar el SSPX de la seva separació de l'autoritat de l'Església, inclòs l'aixecament de les excomunions sobre els quatre bisbes supervivents pel papa Benet XVI el 2009.Letter of Pope Benedict XVI, 10 March 2009 Aquests esforços van fracassar, però els esforços de la SSPX per negociar amb Roma van portar a la creació de la Resistència SSPX minoritària .
Diferents tipus de tradicionalistes miniatura|Missa Tridentina en una capella de la Catedral de la Santa Creu, Boston, Diumenge de Rams del 2009 Els catòlics tradicionalistes es poden dividir en quatre grups amplis.
Tradicionalistes en bon estat amb la Santa Seu Des del Concili Vaticà II, s'han iniciat diverses organitzacions tradicionalistes que, posteriorment, han obtingut l'aprovació de l'Església catòlica. Aquestes organitzacions accepten en principi els documents del Concili Vaticà II i consideren legítims els canvis associats al Concili (com la revisió de la missa), si sovint prudencialment poc prudents, però celebren les formes més antigues amb l'aprovació de la Santa Seu.See, for instance, the decrees of erection of the Priestly Fraternity of St Peter and of the Institute of the Good Shepherd Fraternitat sacerdotal de Sant Pere (FSSP) Institut de Crist Rei Sobirà Sacerdot (ICRSP), Fills del Santíssim Redemptor (FSSR) Institut del Bon Pastor (IBP) Servidors de Jesús i Maria (Servi Jesu et Mariae, SJM) Canonges regulars de la Nova Jerusalem (CRNJ) Cànons regulars de Sant Joan Cantius (SJC) Cànons regulars de la Santa Creu Fraternitat de Sant Vicent Ferrer Administració Apostòlica Personal de Sant Joan Maria Vianney (PAASJV) Miles Christi (MC) També hi ha diverses comunitats monàstiques, incloses Monestir de la Mare de Déu de l'Anunciació de Clear Creek Monestir de Sant Benet a Norcia Monjos de la Santíssima Mare de Déu del Mont Carmel Monestir de la Mare de Déu del Cenacle Abadia de Le Barroux
Consulteu les comunitats que utilitzen la missa Tridentina per obtenir una llista més detallada.
A més a més, molts catòlics tradicionals en bon estat amb Roma són servits per sacerdots locals diocesans o religiosos que estan disposats i poden oferir els ritus tradicionals. Molts altres catòlics que simpatitzen o s'identifiquen com a tradicionalistes no poden assistir regularment a la litúrgia tradicional perquè no s'ofereix a la seva zona (almenys no amb la regularitat canònica) i assisteixen a la missa de Pau VI, l'actual ordinari o normalLetter of Pope Benedict XVI accompanying his motu proprio Summorum Pontificum el ritu de missa romà després del Concili Vaticà II. Altres poden assistir a les litúrgies de les esglésies catòliques orientals, si estan disponibles. També hi ha nombroses organitzacions laiques locals i internacionals de catòlics tradicionals, com els grups de joves dels Juventutem..
Alguns consideren que els catòlics tradicionalistes difereixen dels neoconservadors perquè el neo-conservador basa tot el seu sistema de creences en l'ensenyament del magisteri actual, mentre que el tradicionalista interpreta el present amb la perspectiva del passat.
Tradicionalistes vistos per la Santa Seu com a irregulars Alguns tradicionalistes reben els sagraments de sacerdots considerats suspesos a divinis per les autoritats de l'Església, tot i que aquests sacerdots i els catòlics que s'hi acosten afirmen la seva lleialtat a l'Església, alhora que afirmen que els ensenyaments del Concili Vaticà II sobre ecumenisme, llibertat religiosa i la col·legialitat no coincideix amb l'ensenyament i la doctrina catòliques. Formen el que Julie Byrne denomina l'ala dreta del catolicisme independent: «Els independents varien àmpliament, des de la dreta a l'esquerra en l'espectre polític. A la dreta, les esglésies tradicionalistes practiquen versions del catolicisme més conservadores que Roma. Aquestes inclouen la Societat de Sant Pius X, fundada per Marcel Lefebvre, així com la comunitat de Mount St. Michael a Spokane, Washington, i l'església de l'actor Mel Gibson a Malibu, Califòrnia, que van donar titulars quan va dirigir la pel·lícula, La passió del Crist, el 2004. A la part esquerra de grups com l'Església d'Antioquia, la comunió catòlica ecumènica i els monjos de Sant Benet amb robes blanques».Julie Byrne, The Other Catholics: Remaking America's Largest Religion (Columbia University Press 2016), p. 4
La societat sacerdotal més gran que s'adapta a aquesta descripció és la Societat de Sant Pius X (SSPX), fundada el 1970, amb l'autorització del bisbe de Lausana, Ginebra i Fribourg, per l'arquebisbe Marcel Lefebvre. Els membres d'aquesta categoria veuen molts dels canvis posteriors al concili com a inacceptables doctrinalment i pastoralment. Reconeixen la jerarquia oficial de l'Església, però funcionen independentment d'ella i rebutgen algunes decisions que consideren incoherents o ineficaces en termes de catequesi i la transmissió de la fe catòlica. Aquesta forma d'actuar atrau acusacions de deslleialtat i desobediència de molts, fins i tot de membres dels grups anteriors reconeguts per la Santa Seu; d'altra banda, els grups SSPX i ells com ells consideren culpables els seus acusadors d'obediència cega, cosa que no és imposada i que pot ser contrària als requisits de la fe i de la moral catòliques. El gener del 2009, el prefecte de la Congregació per als Bisbes va remetre les excomunions que la Congregació havia declarat que havien estat incorregudes pels bisbes de la Societat el 1988. El bisbe Bernard Fellay de la Societat va expressar el seu agraïment per aquest acte, tot i que la Societat sempre ha afirmat que les excomunions no van tenir mai efecte (citant el cànon 1323, §4, el cànon 1323, 7 i el cànon 1324, §3; §1, 8 del Codi de dret canònic de 1983). El prefecte de la Congregació per als bisbes va expressar a més l'esperança que la Societat tornés ràpidament a la "plena comunió" amb l'Església mostrant «una fidel fidelitat i un veritable reconeixement del Magisteri i de l'autoritat del papa». La SSPX rebutja la noció de comunió "plena" i "parcial" amb l'Església, insistint que pertanyen a l'Església segons els criteris donats pel papa Pius XII, perquè tenen la mateixa fe, celebren els mateixos sagraments i reconeixen la mateixa jerarquia de l'Església. Més recentment, el Vaticà ha atorgat als sacerdots del SSPX l'autoritat d'escoltar les confessions i ha autoritzat, en determinades circumstàncies, els ordinaris locals a concedir delegació als sacerdots SSPX perquè actuïn com a testimoni qualificat necessari per a la celebració del matrimoni vàlid. En cadascun d'aquests documents es va expressar l'esperança que així "es pugui facilitar el procés cap a una regularització institucional completa".
Sedevacantistes Els sedevacantistes consideren que els papes posteriors al Vaticà II han perdut la seva posició a través de la seva acceptació d'ensenyaments herètics relacionats amb el Concili Vaticà II i, per tant, no hi ha actualment cap papa real. Conclouen, sobre la base del seu rebuig al ritu massiu revisat i el seu rebuig de certs aspectes de l'ensenyament de l'Església postconciliar com a falsos, que els papes implicats també són falsos. Aquesta és una posició minoritària entre els catòlics tradicionals i una molt divididade manera que molts que la posseeixen prefereixen no dir res del seu parer, mentre que altres sedevacantistes han acceptat la consagració episcopal de fonts com l'arquebisbe Pierre Martin Ngô Đình Thục.
Els termes sedevacantista i sedevacantisme deriven de la frase llatina sede vacante ("mentre la cadira/seu [de sant Pere ] està vacant""), un terme normalment aplicat al període comprès entre la mort o la dimissió d'un papa i l'elecció del seu successor.
L'organització sedevacantista més coneguda i probablement més ben organitzada és la Congregació de la Maria Immaculada Reina (CMRI). Molts sovint es refereixen a la Societat de Sant Pius V (SSPV) com a organització sedevacantista; tanmateix, mai no ha adoptat formalment aquesta posició i considera que la qüestió de la validesa dels últims papats no s'ha resolt.
Conclavistes Sovint classificats com a branca dels sedevacantistes, els conclavistes defensen l'elecció de persones alternatives als papes oficials, que rebutgen. Els grups conclavistes inclouen els Veritable Església Catòlica, fundada per Lucian Pulvermacher ("Papa Pius XIII") Església catòlica palmariana El papa Miquel
L'església palmariana ha modificat dràsticament el seu culte i les seves doctrines i, per tant, deixa de ser considerada catòlica per altres tradicionalistes.
Posicions tradicionalistes miniatura|Escut tallat en una porta de fusta, d'Antonio de Castro Mayer, bisbe de Campos, Brasil, un dels membres més importants del tradicionalisme catòlic del món, el lleó simbolitza la lluita de fe, que han de combatre els catòlics.