LImperi del Brasil (en portuguès, Império do Brasil), denominat per la historiografia també com a Brasil Império, Brasil Imperial o Brasil Monàrquic, va ser un estat que va existir en el segle XIX i que comprenia, fins al 1825, aproximadament el territori que formen el Brasil i l'Uruguai actuals (aquest últim sota el nom de província cisplatina). El seu govern era una monarquia constitucional parlamentària representativa, amb l'ascens al tron de dos emperadors, D. Pere I (Pere I del Brasil) i seu fill, D. Pere II (Pere II del Brasil).
Des del descobriment d'Amèrica i l'arribada dels portuguesos (any 1500), el Brasil havia estat una colònia del Regne de Portugal. El 1808 la corona portuguesa, fugint de les tropes de Napoleó que havien envaït el territori de Portugal, i escortat per tropes britàniques, es va establir a Rio de Janeiro, traslladant la seu política i administrativa de l'Imperi Portuguès al Brasil.
El 1815, Joan VI va donar al Brasil la categoria de regne i va fundar el Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve; amb això, el Brasil no només deixava de ser una colònia, sinó que passava a tenir la mateixa jerarquia que Portugal. Sis anys després, el 1821 i a causa de la Revolució liberal de Porto, Joan VI va retornar a Lisboa, deixant el seu fill i hereu, el Príncep Pere, governant el Regne de Brasil com a regent.
Un any després, però, Pere va escriure un document (no tan conegut com la seva presumpta proclamació "Independència o Mort") declarant les raons per les quals el Brasil se separava de Portugal, i llegant una constitució que establia una monarquia constitucional al Brasil, de la qual seria el cap d'estat i govern com a Emperador Pere I del Brasil.
El nou país era vast, ètnicament divers, però poc poblat. Al contrari de les repúbliques veïnes hispano-americanes, Brasil va adquirir estabilitat política, creixement econòmic consistent, llibertat d'expressió garantida per la constitució i respecte pels drets dels seus súbdits, encara que amb restriccions als esclaus, sent aquests reconeguts com a propietats i no com a ciutadans. El parlament bicameral de l'imperi era triat de forma relativament democràtica per a l'època, així com les legislatures provincials i locals. A causa d'això, va sorgir una llarga divergència ideològica entre D. Pere I i una considerable porció del parlament sobre el paper del monarca en el govern. A més d'això, la recent Guerra Cisplatina (coneguda com a Guerra del Brasil en els territoris de parla castellana), enfrontant a aquest contra les Províncias Unides del Riu de la Plata el 1828 va dur a la secessió de la província de la Cisplatina (actual Uruguai). El 1826, malgrat del seu paper de la independència del Brasil, D. Pere I es va fer rei de Portugal (amb el nom de D. Pere IV), abdicant-ne immediatament en favor de la seva filla gran. Dos anys després, Maria II va veure com el tron l'era usurpat pel germà més petit de D. Pere I, el seu oncle Miguel. Incapaç de controlar alhora els problemes del Brasil i de Portugal, Pere I va abdicar del tron brasiler el 7 d'abril de 1831 i immediatament va partir cap a Europa per a tractar de restaurar la seva filla com a reina de Portugal. center|miniatura|500x500px|Abdicació de l'Emperador Pere I, mentre una cortesana fa besamans a l'hereu del tron, el Príncep Imperial Pere II. El successor de Pere I en Brasil va ser seu fill, de només cinc anys, Pere II. Tractant-se d'un menor d'edat, el país va entrar en un període de regència. El buit de poder resultant de la falta d'un monarca actiu, en funcions d'àrbitre en els afers polítics brasilers, va dur a una sèrie de guerres civils regionals entre les diverses faccions locals. Havent heretat un imperi en el llindar de la desintegració, Pere II, en el moment de la seva proclamació com a emperador, va aconseguir pacificar i estabilitzar el país, que es convertiria en una potència emergent internacional. Sota el regnat de Pere II, Brasil va ser victoriós en tres conflictes internacionals (la Guerra Platina, la Guerra del Uruguai i la Guerra de la Triple Aliança) i l'imperi va prevaldre en diversos altres conflictes i disputes internacionals i crisis internes. De la mà de la prosperitat i el desenvolupament, va donar-se un flux d'immigració europea, incloent protestants i jueus, encara que Brasil segueix processant majoritàriament la fe catòlica. L'esclavitud, fortament difosa, va ser restringida per successives reformes fins a la seva abolició total el 1888.miniatura|Províncies de l'Imperi del Brasil, any 1822.Encara que les quatre últimes dècades del regnat de Pere II van ser un període de pau consistent i prosperitat econòmica, ell no desitjava veure la monarquia sobreviure a més del seu temps de vida i no va preparar un hereu dinàstic ni regular el futur estatus del país. La següent en la línia successòria era la seva filla Isabel, però ni Pere II ni l'elit política consideraven acceptable que una dona ocupés el tron. En falta d'un hereu viable, l'elit política en general es va desentendre del futur de la família reial. Després d'un regnat de 58 anys, el 15 de novembre de 1889, Pere II va ser derrocat per un sobtat cop d'Estat comandat per una facció de caps militars i civils, encapçalat pel general Deodoro da Fonseca, qui es convertiria en el primer president del Brasil del nou règim republicà en el país. El nom oficial de l'estat va ser "Estats Units del Brasil", fins al 1967, any en què seria canviat per "República Federativa del Brasil".
Les arts visuals, la literatura i el teatre van repuntar en aquest període. Encara que molt influenciats pels estils europeus que variaven del neoclassicisme al romanticisme, cada concepte era adaptat per a crear una cultura genuïnament brasilera. L'imperi del Brasil va ser un dels dos estats americans independents que establirien un govern monàrquic (l'altre seria Mèxic).
Primer regnat Independència i primers anys El territori que seria conegut com a Brasil va ser reivindicat per Portugal el 22 d'abril de 1500, quan el navegador Pedro Álvares Cabral va desembarcar en el seu litoral. Va sobrevenir una colonització permanent i, entre 1532 i les tres següents centúries, els portuguesos van expandir lentament els seus dominis cap a l'oest fins a arribar gairebé als límits del Brasil modern. El 1808, l'exèrcit de l'emperador francès Napoleó Bonaparte va envair Portugal, obligant la família real portuguesa — la Casa Bragança, una branca mil·lenària de la dinastia Capet — a l'exili. Es van establir en la ciutat brasilera de Rio de Janeiro, que es va convertir en la seu oficial de l'Imperi Portuguès. miniatura|El rei Joan VI de Portugal. El 1815, el príncep portuguès Dom João (més tard, rei D. Joan VI de Portugal), actuant com a regent, va crear el Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve, el que va elevar Brasil de colònia a regne. Joan va pujar al tron portuguès l'any següent, després de la mort de la seva mare, D. Maria I i va tornar a Portugal l'abril de 1821, deixant enrere el seu fill i hereu, el príncep D. Pedro, encarregat de governar el Brasil com el seu regent. El govern portuguès, immediatament, va buscar revocar l'autonomia política que havia estat concedida al Brasil des de 1808.
L'amenaça de perdre el seu limitat control sobre assumptes propis, va inflamar una oposició generalitzada entre els brasilers. José Bonifácio de Andrada e Silva, juntament amb altres líders brasilers, van convèncer Pere de declarar la independència de Brasil del domini de Portugal el 7 de setembre de 1822. El 12 d'octubre, el príncep va ser aclamat D. Pere I, el primer emperador del nou Imperi del Brasil, una monarquia constitucional. L'elecció del terme emperador i no de rei es va donar per a representar la separació amb la monarquia portuguesa, mostrant que ell era Emperador per aclamació i no pel dret successori portuguès - amb títol de Rei.
La declaració d'independència va ser combatuda en tot Brasil per unitats militars armades lleials al govern portuguès. La guerra d'independència que va seguir es va travar en tot el país, amb batalles en les regions nord, nord-est i sud. Els últims soldats portuguesos es van rendir el març de 1824.
El reconeixement de la independència del 7 de setembre de 1822, era una qüestió crucial per a l'Imperi brasiler. Les monarquies absolutes europees eren hostils a la independència del Brasil. Estats Units va ser el primer país a reconèixer el govern brasiler al maig de 1824. Alguns mesos abans va ser divulgada la Doctrina Monroe, per la qual el president James Monroe declarava que els Estats Units no acceptaria cap intervenció d'Europa en el continent americà. Gràcies a la mediació d'Anglaterra, en agost de 1825, la Corona portuguesa va reconèixer la independència del Brasil, en el marc del Tractat de Rio. A canvi, Portugal obtenia la condició de "nació més afavorida" en les transaccions comercials i va obtenir una indemnització de dos milions de lliures. Anglaterra també va reconèixer la independència del Brasil en 1825. Només a partir de 1826 la sobirania va ser reconeguda per França, el papat i altres estats europeus, concloent-se la independència. miniatura|300x300px|Exèrcit de l'Imperi del Brasil ataca les forces confederades a Recife, el 1824, en el context de la Confederació de l'Equador.D. Pere I va enfrontar una sèrie de crisis durant el seu regnat. El 1824, va tenir lloc la Confederació de l'Equador, principal reacció contra la tendència monàrquica i la política centralitzadora del seu govern. El nucli ideològic i de lideratge de la revolta va ser a la província de Pernambuco, doncs esperava que la primera constitució de l'Imperi seria del tipus federalista i donaria autonomia a les províncies per a què poguessin resoldre les seves qüestions. La repressió al moviment va ser severa: Pernambuco va acabar perdent gran part del seu territori (l'antiga Comarca del Riu São Francisco) i diversos líders de la rebel·lió, com Fra Caneca, van ser sentenciats a mort. A continuació va esclatar la rebel·lió separatista en la província Cisplatina, en l'inici de 1825 i, posteriorment, el conflicte de les Províncies Unides del Riu de la Plata (que més tard esdevendrien l'Argentina), van dur l'imperi a la Guerra Cisplatina: «una inútil i llarga guerra sense glòria en el sud». El març de 1826, Joan VI va morir i Pere I va heretar la corona portuguesa, convertint-se per un breu període en el rei Pere IV de Portugal, abans d'abdicar i cedir la corona a la seva filla gran, la reina Maria II. La situació va empitjorar el 1828, quan la guerra al sud va acabar amb la pèrdua de la Cisplatina, que vindria a convertir-se en la república independent de l'Uruguai. El mateix any, a Lisboa, el tron de Maria II va ser usurpat pel príncep Miguel, germà de Pere I.
miniatura|L'emperador Pere I del Brasil, c. 1830Altres dificultats van sorgir quan el parlament de l'imperi, l'Assemblea General, va ser inaugurat el 1826. Pere I, juntament amb un percentatge significatiu dels seus membres, van defensar un sistema judicial independent, un legislatiu triat pel poble i un govern liderat per l'emperador, qui detindria amplis poders executius i diverses prerrogatives. Un altre sector del Parlament van defensar una estructura semblant, però amb un paper menys influent del monarca i amb el poder legislatiu exercint el poder polític i de govern. La lluita sobre si el govern seria dominat per l'emperador o pel parlament va ser travada en debats entre 1826 i 1831, durant l'establiment de l'estructura governamental i política de l'imperi. Al no aconseguir lidar amb problemes tant al Brasil com a Portugal simultàniament, l'emperador va abdicar en el seu fill, D. Pere II, el 7 d'abril de 1831 i, immediatament, va embarcar cap a Europa per a reinstaurar la seva filla al tron portuguès.
Regència