Lhedonisme és un corrent filosòfic i ètic que veu en el plaer una font de felicitat, un sentit de la pròpia existència i un criteri moral. El terme està derivat del mot en grec antic ἡδονή (hēdonḗ), que significa 'plaer', 'goig', 'desig'.Diccionari Grec-Català.

Els primers texts que en parlen són els fragments Epicur i Aristip de Cirene. Els seus opositors són els ascetes, que veuen el bé en el refús del plaer. Des de l'inici de la filosofia coneguda fins avui, la discussió entre ambdós camps continua.

Hom creu que l'hedonisme, sense ser cap doctrina anarquista, considera els preceptes ètics com a simplement regles empíriques que tenen com a finalitat defensar-se dels sentiments de disgust i així restar completament receptiu a les alegries de la vida.

Epicur, potser a diferència d'Aristip, defensava com a estil de vida hedonista la pràctica dels plaers del ventre.

La ἡδονή o el plaer El plaer és un terme que no té una definició clara. Hi ha autors que pensen que hi ha una sèrie d'experiències que donen universalment plaer i d'altres que creuen que és totalment personal. Els primers citen la satisfacció dels desigs dels instints (per això, el sexe donaria plaer) o l'aprovació de la comunitat. Els segons afirmen que tot depèn del sistema de valors de la persona: hi ha gent que extreu plaer del que d'altres consideren dolor, mentre que no poden gaudir de determinats actes perquè la consciència els fa sentir remordiments, per exemple. Per a Joan Fuster, l'absència de dolor és el principi mestre: «l'autèntic símbol de l'hedonisme és l'aspirina». Diu Epicur:

Corrents L'hedonisme es pot dividir en l'hedonisme del valor (aquell que considera que els estats plaents són valuosos en ells mateixos i no per a aconseguir altres fins) i el motivacional (que explica que els humans es mouen per aconseguir més plaer i evitar el dolor, fins i tot de manera inconscient). Pel que fa al contingut dels plaers, es distingeixen els plaers quantitatius i qualitatius, especialment des de Mill.

Crítiques L'hedonisme ha estat ben valorat pels epicureistes, a partir del pel moviment llibertí, David Hume o del per Friedrich Nietzsche, Michel Onfray, Bertrand Russell, Joan FusterJoan Fuster, «Hedonisme» , extret de Sagitari, València, Bromera, 1993 i molts d'altres.

Les principals religions prediquen l'ascetisme, tot i la mortificació necessària, per a fer-se independents de les passions corporals per tal de poder dedicar-se als déus. Consideren el goig com una afecció primitiva de la persona, considerada com a esclava dels seus desitjos en comptes de cercar la felicitat per la via espiritual. Associen el plaer a satisfaccions simples. Aquesta connotació negativa perviu en l'actualitat, quan es retreu a hedonistes, especialment joves, el fet de tenir una moral de viure només pel plaer immediat. Tot i això, Epicur, el primer hedonista del qual es tenen escrits, va explícitament refusar aquesta opció, preconitzava un hedonisme humanista. Considera com a acceptable el dolor, o els sofriments, quan és temporal o necessari per a aconseguir una felicitat superior, a condició que aquesta felicitat sigui dins del món i en un termini raonable abans la mort, i aconsella: «Acostuma't a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació. Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens lliura de l'enyorança desmesurada d'immortalitat.»Epicur, La mort i els mals de la vida, Lletra a Meneceu Cal aprofitar les passions, però no ser-ne esclau. També refusa la interpretació egoista o d'explotació sense reserva, com que la felicitat seva depèn igualment de la felicitat dels altres.Pere J. Cabot, L'hedonisme epicuri: una proposta humanista de felicitat.

Els corrents ascètics classifiquen qualitativament el plaer, de manera que els més espirituals en serien els més purs i els que proporcionen l'autèntica felicitat. (John Stuart Mill n'és un ferm defensor), mentre que aquells relacionats amb el cos serien a la base de la piràmide. Però els crítics els retreuen que oblidin el caràcter de l'ésser humà, que cerca el plaer igual que altres espècies que tampoc tenen vida d'ultratomba.

Vegeu també Carpe diem.

Bibliografia Joan Fuster, «Carpe diem», El Món, 5 de desembre de 1982.

Referències

Enllaços externs Manifest de la Internacional Hedonista .