miniatura|Mapa de Bolívia. El requadre assenyala la zona d'acció de la guerrilla del Che Guevara el 1966-1967 La Guerrilla de Ñancahuazú fou el grup guerriller comandat per Ernesto «Che» Guevara a Bolívia entre 1966 i 1967, que va finalitzar amb la seva mort i la de la major part dels seus integrants. El grup va establir el seu campament base en una finca travessada pel riu Ñancahuazú, tributari estacional del riu Grande, a 250 quilòmetres al sud-oest de la ciutat de Santa Cruz de la Sierra.
Preparació Després de la retirada del Congo, Che Guevara es va refugiar algunes setmanes a l'ambaixada cubana de Tanzània on va escriure el testimoni de l'experiència insurgent que després es publicaria el 1999 amb el títol de Pasajes de la guerra revolucionaria: Congo.
Amb posterioritat es va traslladar a Praga on va romandre cinc mesos en una casa de seguretat del Servei Secret cubà. Aquest és un dels períodes menys coneguts de la seva vida en el qual va analitzar els següents passos que el portarien a iniciar l'acció guerrillera a Bolívia.
Alguns dels seus biògrafs consideren que és altament probable que hagués estudiat i escrit força, però fins al 2006 no hi havia certesa que existissin els Los cuadernos de Praga.El escritor argentino Abel Posse escribió en 2006 una novela histórica titulada Los cuadernos de Praga referida a este período. (ver) No obstant això, d'aquest període daten les anotacions i comentaris al manual oficial soviètic sobre Economia Política, amb gran diversitat de crítiques i reformulacions de l'anomenat «socialisme científic». Aquests textos van ser considerats apòcrifs i encara romanen en la seva major part inèdits.
Després d'analitzar diverses opcions, Che Guevara, amb el suport de Fidel Castro, va decidir establir un foco guerriller a Bolívia: un país que estant al cor de Sud-amèrica i limitant amb Argentina, Xile, Perú, Brasil i Paraguai, permetia estendre amb facilitat la guerra de guerrilles a tot el subcontinent, sobretot al seu país natal.
El 21 de juliol de 1966 Guevara va tornar secretament a Cuba. Allí es va reunir amb Fidel Castro, la seva esposa Aleida March, Orlando Borrego i el grup de guerrillers que l'acompanyaria a Bolívia. El 2 de novembre, sense revelar la seva identitat, va veure per última vegada els seus fills, amb excepció de Hilda, la major, perquè podria reconèixer-lo.
La situació a Bolívia miniatura|Che Guevara com a l'economista uruguaià Adolfo Mena González, identitat falsa utilitzada el 1966 per a ingressar a Bolívia El 1966, Bolívia estava governada per una dictadura dirigida pel general René Barrientos, que havia enderrocat al president Víctor Paz Estenssoro i havia posat fi a la revolució nacionalista-popular iniciada el 1952. La població era majoritàriament camperola i indígena. La poderosa Central Obrera Boliviana, amb influència en els obrers miners, va encapçalar una fèrria oposició al règim que el 1965 va expulsar del país al seu secretari general, Juan Lechín Oquendo, fet que va generar protestes generalitzades i l'establiment de l'estat de setge.
La possibilitat d'una acció guerrillera a Bolívia, amb l'objectiu d'ampliar-la a Argentina, era preparada directament pel Che Guevara des d'anys abans. La fracassada experiència de l'Exèrcit Guerriller del Poble a Salta, dirigida per Jorge Masetti, a la frontera amb Bolívia, el 1963-1964, n'era un antecedent destacat. El 1964, Guevara havia enviat a l'argentina-alemanya Tamara Bunke «Tania» com a agent encarregada d'infiltrar el govern militar de La Paz, mentre que Ciro Bustos havia d'organitzar una xarxa de suport a Argentina, sobre la base de diferents grups dissidents del Partit Comunista. A mitjan any 1966, el Che va enviar a Bolívia dos dels seus homes de confiança, Harry Villegas «Pombo» i Carlos Coello «Tuma», on ja es trobava José María Martínez Tamayo «Papi» o «Ricardo», organitzant els contactes i preparant la situació.
El Partit Comunista Bolivià (PCB), dirigit per Mario Monje, mantenia una posició ambigua pel que fa a la lluita armada. D'una banda, el mateix Monje i altres militants del PCB havien rebut entrenament militar a Cuba. D'altra banda, Monje i altres dirigents havien expressat en ocasions la seva oposició a una acció guerrillera a Bolívia. La postura de Monje i del PCB ha estat molt qüestionada davant de l'acció del Che Guevara i els seus homes a Bolívia.
L'establiment de l'ELN a Bolívia miniatura|400x400px|La ruta del Che. La línia puntejada assenyala el camí del grup guerriller dirigit per Guevara fins al lloc en què va ser afusellat. Avui és un circuit de memòria i turístic. El 3 de novembre de 1966 el Che Guevara va arribar a Bolívia sota la identitat falsa d'un economista uruguaià anomenat Adolfo Mena González. El 7 de novembre, dia en què comença el seu Diario de Bolivia, es va instal·lar amb vint-i-quatre homes, nou d'ells bolivians, en una gran finca adquirida per Roberto Peredo Leigue «Coco», a la zona sud-est del país, just al límit dels departaments de Santa Cruz i Chuquisaca, on els últims contraforts de la serralada dels Andes s'uneixen amb la regió del Gran Chaco.
El lloc estava situat en una zona gairebé deshabitada, massa lluny de la frontera amb Argentina i va ser decidit pràcticament sense cap anàlisi estratègica i amb poca consciència de la seva situació.Anderson,649 La base guerrillera es va ubicar en una propietat de 1500 hectàrees de selva en una àrea muntanyenca travessada pel riu Ñancahuazú, tributari estacional del riu Grande, en una àrea d'influència guaraní.
Exèrcit d'Alliberament Nacional de Bolívia (ELN) El grup guerriller va adoptar el nom d'Exèrcit d'Alliberament Nacional de Bolívia (ELN). El 31 de desembre de 1966 va arribar al campament guerriller de Ñancahuazú Mario Monje, secretari general del Partit Comunista Bolivià. L'entrevista entre Monje i Guevara va fracassar, car Monje va reclamar la direcció de la guerrilla davant la negativa del Che. Monje va sol·licitar als combatents bolivians del seu partit abandonar la guerrilla rebent un no rotund. Monje es va retirar del campament i va intentar per tots els mitjans minvar el suport de les joventuts comunistes a la iniciativa del Che. Inti Peredo, el germà de Coco, es convertí en el líder dels guerrillers bolivians dins de l'ELN. Poc després, Moisés Guevara, líder d'un grup maoista dissident del Partit Comunista Bolivià, es va sumar també a l'ELN amb diversos homes. Llavors la guerrilla es considerava integrada per entre 50 i 200 membres.Uppsala conflict data expansion. Non-state actor information. Codebook p. 1-3.
L'1 de febrer de 1967 el Che va partir amb la major part del grup amb la finalitat de reconèixer el terreny circumdant i realitzar entrenaments. Assetjats per infinitat de dificultats, van tornar al campament el 20 de març. Aleshores, però, el govern bolivià ja sabia de la presència de la guerrilla guevarista i començava a organitzar una àmplia operació repressiva.
Poc abans, l'11 de març, dos homes del grup de Moisés Guevara, Vicente Rocabado i Pastor Barrera, havien desertat i van ser detinguts tres dies després per la policia. Rocabado va confessar que es tractava d'un grup guerriller dirigit pel Che Guevara. Aquest mateix dia el govern bolivià va sol·licitar la cooperació dels Estats Units i va organitzar un sistema d'intel·ligència coordinat amb Argentina, Brasil, Xile, el Perú i Paraguai.
Simultàniament, Tamara Bunke «Tania», el francès Régis Debray, l'argentí Ciro Bustos i el peruà Juan Pablo Chang havien arribat al campament. Aquests últims van tornar a partir uns dies després per organitzar grups de suport, però Tania, que havia estat descoberta, va romandre com a combatent. L'arribada de Tania, brillant oficial d'intel·ligència, entrenada en els més avançats mètodes de l'època i encarregada encoberta de la logística de la guerrilla des de La Paz, no té explicació aparent, i el Che esclata quan la veu, relat que bolca en el seu diari. Recentment, testimonis inèdits d'Arnaldo Piñeira i de l'amic entranyable de Guevara, Alberto Granado, obren una altra hipòtesi, tal vegada més creïble que un «caprici» de Tamara Bunke.Javier Álvarez. La República, Corrientes, 23 de noviembre de 2012. http://www.diariolarepublica.com.ar/notix/noticia.php?i=183128&
Els enfrontaments armats El 23 de març del 1967, l'ELN va emboscar una unitat militar, va matar set soldats, va fer vint-i-un presoners i van obtenir una còpia del pla de l'exèrcit per combatre'ls. L'endemà un avió AT-6 va bombardejar els voltants del campament i el 27 de març el combat va guanyar la primera plana internacional.
Les tropes guerrilleres van començar llavors a circular per la zona amb la finalitat d'escapar del setge que estava formant l'exèrcit bolivià. El 17 d'abril, Guevara va dividir les seves forces, posant a Juan Vitalio Acuña Nuñez «Joaquín» al comandament de la segona columna, en la qual van romandre els malalts, entre ells Tania. Ambdues columnes es perdrien i no tornarien a trobar-se.
L'ELN va començar a patir baixes en combats aïllats. El 10 d'abril va morir el cubà Jesús Suárez Gayol «Rubio». Pocs dies després, va desaparèixer Jorge Vázquez «Loro». En realitat havia estat ferit i després va ser segrestat per l'exèrcit a l'hospital i llançat viu des d'un helicòpter. En aquest assassinat va quedar en evidència que per a reprimir la guerrilla l'exèrcit bolivià estava plenament disposat a utilitzar mètodes de guerra bruta. Més endavant va morir Eliseo Reyes «Rolando» que acompanyava el Che des de la campanya de Sierra Mestra.
El 20 d'abril la guerrilla va patir un cop dur en ser capturats a Régis Debray i Ciro Bustos quan intentaven deixar la zona. Ciro Bustos va dibuixar tots els integrants de l'ELN brindant informació a l'exèrcit sobre la guerrilla. Va ser llavors quan Debray va confirmar definitivament la presència del Che Guevara.Anderson,669 Els actes de Debray i Bustos sota tortura han estat discutits, assenyalant Bustos com a delator. A finals d'abril l'exèrcit havia bloquejat la sortida dels guerrillers cap al riu Grande, obligant-los a creuar la muntanya. En el resum del mes d'abril el Che Guevara escriu en el seu diari: Durant el mes de maig els guerrillers van escapar una vegada i una altra del setge. El 5 de juny els oficials al comandament de les tropes del govern van ser reemplaçats i es va establir un sistema més descentralitzat sota el pla Cynthia. El juny i juliol l'ELN va perdre set homes en una sèrie de petits combats: Casildo Condori Vargas «Víctor», Antonio Sánchez Díaz «Marcos», Carlos Coello «Tuma», Julio Velazco Montaño «Pepe» (desertor que es va rendir a l'exèrcit i posteriorment va ser assassinat), Serapio Aquino Tudela «Serapio», Raúl Quispaya Choque «Raúl» i José María Martínez Tamayo «Papi».
L'1 d'agost van arribar a La Paz dos agents de la CIA per a sumar-se a la captura del Che Guevara: els cubà-estatunidencs Gustavo Villoldo i Félix Rodríguez. El 14 d'agost l'exèrcit va prendre el campament de Ñancahuazú on, entre altres coses, van trobar fotos dels guerrillers fetes per Tania. El 31 d'agost l'exèrcit va emboscar la columna de Joaquín a Vado del Yeso, mentre intentaven travessar el riu, resultant morts Juan Vitalio Acuña Nuñez «Joaquín», Haidee Tamara Bunke Bider «Tania», Apolinar Aquino Quispe «Polo», Walter Arencibia Ayala «Walter», Moisés Guevara Rodríguez «Moisés», Gustavo Machín Hoed de Beche «Alejandro», Freddy Maymura Hurtado «Médico» o «Ernesto» (capturat ferit i assassinat) i Israel Reyes Zayas «Braulio». Els seus cossos van ser primer exposats i després enterrats clandestinament.