Lismaïlisme (; , esmāʿiliyān; ) és un dels corrents de l'islam xiïta. Els seus membres són anomenats també septimams perquè no reconeixen més que els set primers imams xiïtes.
Professen doctrines molt complexes fortament influïdes pel neoplatonisme, la gnosi i creences preses a altres religions com el maniqueisme. Per a ells l'islam té dos principis complementaris: l'exotèric o zahirí representat pel Profeta, l'Alcorà en el seu sentit literal i la xara, i l'esotèric o batiní personificat per l'imam i la interpretació mística de l'Alcorà. Els ismaïlites pensen que l'Alcorà és l'al·legoria d'un missatge ocult que, al seu torn, és al·legoria d'un altre més ocult encara, i així successivament fins a set nivells d'esoterisme, els últims dels quals contenen la veritat suprema.
Els moderns ismaïlites són anomenats de vegades neoismaïlites, potser perquè tenen poc a veure amb l'activisme violent que els va caracteritzar segles enrere. Són al voltant de quinze milions de persones que viuen, sobretot, a l'Índia, al Pakistan, Síria, al Tadjikistan (a la regió de Badakhxan) i al Iemen i es reparteixen en dues grans comunitats: els bohora, evolució dels mustàlites, i els joia o khodjas, hereus dels nizarites, el cap espiritual del qual és l'Agha Khan.
A Síria, el Líban i Israel hi ha també els drusos, membres d'una secta iniciàtica derivada de l'ismaïlisme fatimita. També tenen una certa presència a l'Àsia central i l'Àfrica de l'est.
Història Origen del moviment El seu origen es remunta a la mort, en 765, del sisè imam xiïta i les discussions a propòsit de la seva successió. L'esmentat imam, Jàfar as-Sàdiq, havia nomenat successor al seu primogènit Ismaïl ibn Jàfar però aquest va morir uns anys abans que el seu pare. La part de la comunitat xiïta que més endavant formarà la branca dels imamites va decidir que el succeís el seu altre fill, Mussa al-Kàdhim, com a setè imam. El grup anomenat després ismaïlita, tanmateix, no va admetre la mort d'Ismaïl i van estendre la creença que s'havia "ocultat" i que tornaria al final dels temps com a Mahdí.
Els historiadors no ismaïlites reconeixen que l'ocultació; en realitat pretenia resoldre els problemes derivats de la figura de l'imam com a líder polític, ja que els imams xiïtes eren durament perseguits pel poder califal de Bagdad i acabaven invariablement morts o empresonats. En "ocultar-se", l'imam adquiria una forta i exclusiva dimensió espiritual i els fidels tenien més llibertat de moviments per adoptar posicions respecte al poder polític imperant.
Els primers daïs, càrmates i khalafites Molt perseguits, els ismaïlites van continuar venerant en secret al seu imam ocult mentre feien un proselitisme molt actiu, primer a Orient Mitjà i després en la resta del món musulmà. A Kufa va fer propaganda Hamdan Qàrmat i després el seu cunyat Abdan i els seus deixebles foren coneguts com a càrmates. A Rey la predicació la va fer Khalaf i els seus deixebles foren coneguts com a khalafites (que cal no confondre amb la tendència khalafiyya dels ibadites); un germà d'Abdan va predicar al Fars; altres van predicar al Gran Khorasan.
Un ismaïlita del Khorasan, al-Nasafí, va anar a predicar al Sistan al començar el . A la primera meitat del es van convertir el kufs de Kirman per les predicacions de daïs vinguts del Khorassan.
Mentre al Iemen dos missioners ismaïlites, Ali ibn Fadl al-Karmati i Ibn Hawxab (conegut com a Mansur al-Yaman) es van establir el 881 al Jabal Mawsar i van aconseguir el suport de les tribus; el 883 Ibn Hawxab va enviar al seu nebot al-Haytham com a missioner al Sindh i més tard a Abu-Abd-Al·lah aix-Xií al Magrib. En aquesta darrera regió va tenir molt èxit, ja que només arribar va aconseguir el suport de les tribus amazigues kutama, establint les bases pel que fou la dinastia fatimita.
Vers el 899 Abu-Saïd al-Jannabí, deixeble d'Abdan i Hamdan Qàrmat va començar a dominar Bahrayn (Aràbia Oriental); els càrmates van arribar a dominar Katif, la Yamama i Oman i s'acostaven al sud de l'Iraq i a l'Hijaz.
Divisió entre ismaïlites (càrmates) i fatimites La direcció central del moviment ismaïlita estava inicialment a Ahwaz i a Bàssora i més tard a Salamya a Síria. Muhammad ibn Ismail fou declarat l'imam ocult que havia de tornar com a Mahdi i els caps del moviment en absència de l'imam, portaven el títol de hujja. La direcció del moviment a Salamya fou assolida el 899 per Ubayd-Al·lah al-Mahdí després califa (909–934) i llavors es va produir un cisma, ja que reivindicava l'imamat per a si mateix (i pels seus ancestres); els càrmates li van retirar el suport; llavors Abdan fou assassinat i proclamat al seu lloc Zikrawayh ibn Mihrawayh que es va declarar lleial a la direcció i va organitzar revoltes càrmates entre les tribus beduïnes de Síria (902 i 907) fins que fou capturat i executat (907). El mateix Zikrawayh havia anat retirant la lleialtat a Ubayd Allah al-Mahdi i l'imam va fugir cap al Magreb, on el 909 va fundar l'estat fatimita.
Els ismaïlites del Iemen van restar fidels a Ubayd-Al·lah al-Mahdí fins al 912 en que Ali ibn Fadl va trencar amb l'imam i va fer la guerra a Ibn Hawshab que romania lleial. A la mort d'Ali el seu bàndol es va desintegrar aviat. Els dais del Magreb i del Sindh també van romandre lleials a Ubayd Allah al-Mahdi; al Khorassan hi va haver algunes dissidències però en general els dais van restar lleials.
Comunitats fatimites a la primera meitat del En canvi a l'Iraq, Pèrsia i Bahrayn les comunitats ismaïlites van refusar reconèixer a l'imam fatimita. I a l'Iraq Isa ibn Musa, nebot d'Abdan, va continuar l'obra d'aquest proclamant que l'imam verdader era Muhammad ibn Ismail; hi havia missions a Bagdad, Mossul, Rayy i Katif que en general actuaven coordinadament i van actuar amb èxit entre els daylamites, guanyant les simpaties almenys temporals d'Asfar ibn Shiroya i Mardawidj ibn Ziyar, i més tard dels musafírides de l'Azerbaidjan; a Katif els càrmates havien predit que el Mahdi apareixeria el 928 i el 931 un presoner de guerra persa fou reconegut com el Mahdi esperat i va rebre el poder de mans d'Abu Tahir Sulayman ibn Abi Said al-Hasan al Djannabi al-Hadjari (918-931 i 932-944) però l'afer va acabar malament i el suposat mahdi fou executat el 932 recuperant Abu Tahir el poder, però a costa de perdre influència entre els dais de Pèrsia i Iraq.
Comunitats càrmates fins a l'extinció del corrent Els fatimites no van poder iniciar propaganda sobre la seva branca fins a la segona meitat del , a causa de la gran revolta kharidjita nukkarita d'Abu Yazid Makhlad ben Kaydad al-Nukkari, però sense gaire èxit. La conquesta fatimita d'Egipte el 969, va portar a la guerra amb els càrmates; al-Hasan II al-Asam ibn Ahmad de Bahrayn que havia conquerit Damasc es va presentar a Egipte i va assetjar el Caire però es va haver de retirar per una sortida del general Djawhar al-Sikilli per la part nord (22 de desembre del 970) i la defecció dels seus aliats els uqayl i els Banu Tayyi; altres atacs càrmates a Egipte es van produir el 971/972. El 973 el califa Abu Temin Maad al-Muizz Lideenillah li va escriure una carta a al-Hasan tirant-li en cara l'abandonament de la causa ismaïlita pels càrmates, carta que va contestar de manera insolent i el 974 va organitzar un nou atac a Egipte i va assetjar altre cop el Caire però fou traït pel seu aliat al-Hassan ibn al-Djarrah (vegeu djarràhides) i fou derrotat per les tropes fatimites dirigides pel fill del califa (el futur al-Aziz Nizar Abu Mansur Billah) i va tornar a al-Hasa (Bahrayn). Va lluitar encara a Síria i va morir en una batalla amb els fatimites davant Ramla el març del 877. Fatimites i càrmates van acordar la pau el 979/980 però una greu derrota a mans dels beduïns el 988 els va deixar com a força merament local sens poder estendre les seves idees fora de l'Aràbia oriental i la tendència que proclamava el futur retorn de Muhammad ibn Ismail es va desintegrar progressivament encara que l'estat càrmata va existir fins al 1078.
Comunitats fatimites a la segona meitat del A la segona meitat del , vers el 985, un cop d'estat dirigit per un ismaïlita fatimita de nom Djalam ibn Shayban va enderrocar al darrer emir de la dinastia Sama de Multanel darrer emir havia estat ja convertit al ismaïlisme fatimita vers el 959 i va instaurar la dinastia Sumra, fanàticament xiïta fatimita.després alineada amb els nizarites d'Alamut Aquesta dinastia, que va llegir la khutba en nom del califa fatimita al-Aziz Nizar Abu Mansur Billah (975–996) i el seu successor Al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021), va tenir els següents sobirans:
Djalam ibn Shayban 985- ? Hamid ibn Djalam ? -997 Nasr ibn Hamid. 997- ? Abu l-Fath Daud ibn Nasr ? -1008 o 1010
La influència fatimita es va estendre al Makran on també es va fer la khutba en nom del califa fatimita vers 988. El daï Abu Yakub al-Sidjistani feia activitat pro fatimita al Sistan; un altre daï ismaïlita, el de Djiruft, al Kirman, va adoptar també la tendència fatimita. Multan fou annexionat per Mahmud de Gazni segurament el 1010, i es va emportar al sobirà presoner, massacrant molts ismaïlites.
Drusos Als primers anys del califa al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021) els extremistes van començar a predicar la seva divinitat dirigits per Hamza ibn Alí que va fundar la doctrina religiosa dels drusos. L'organització oficial es va oposar a aquest movimenten alguns moments el califa li va mostrar un cert suport i a la mort del califa el 1021, els seguidors d'aquesta tendència foren perseguits i es van refugiar a les muntanyes de Síria on encara viuen i són considerats un grup completament separat de l'ismaïlisme tot i el seu origen.
Comunitats fatimites al Mentre a Ifríqiya les comunitats ismaïlites foren exterminades amb l'arribada al poder de Xaraf-ad-Dawla al-Muïzz ibn Badis (1016-1062); els fatimites no tenien el suport de la població i els kutama, els seus principals valedors, havien emigrat a Egipte després del 969; fou fàcil encoratjar a la multitud per massacrar als adeptes ismaïlites de les ciutats principals; quan Muizz va refusar reconeixement al califa fatimita el 1049, ja no hi havia ismaïlites de cap branca a Ifríqiya.
Sota el califa al-Mustansir Abu Temim Moad (1035–1094) els ismaïlites del Iemen es van recuperar. Sota Ibn Hawshab havien subsistit precàriament; el 989 havien obtingut el suport de l'emir yafurita Abd Allah ibn Kahtan (989-997) que regnava a Sanaà i havia conquerit Zabid als ziyadites. El 1038 el daï Ali ibn Muhammad al-Sulayhi es va manifestar a Masar a l'Haraz i va fundar la dinastia Sulàyhida; amb aquesta dinastia l'ismaïlisme es va estendre per tot el Iemen i cap a Oman i Bahrayn temporalment, i es van enviar dais a Cambay al Gujarat. El principal cap ismaïlita del Iemen, el daï Lamak ibn Malik, va enviar a un daï de nom Abd Allah que va arribar a Gujarat el 1068 i es va crear una comunitat important en només deu anys i foren l'origen dels bohora (plural bohores). També a la meitat del el poeta Nasir-i Khusraw va actuar com a daï a la regió de l'alt Oxus; expulsat de Balkh per les seves activitats, es va instal·lar a Yumgan el 1061 i va difondre l'ismaïlisme al Badakhxan. A Pèrsia, amb l'acció de Hasan-i Sabbah, que es va apoderar d'Alamut, l'ismaïlisme va recuperar forces (1090); va enviar a Husayn Kaini al Kohestan i va aconseguir dominar diverses fortaleses en aquesta zona (Tabas, Kain, Zuzan, Tun i altres); un altre daï, Abu Hamza, va ocupar dos castells a la frontera entre Fars i Khuzistan, a la vora d'Arradjan.
Divisió entre fatimites: nizarites i mustalites