El terrorisme d'Estat a l'Argentina en les dècades de 1970 i 1980 va ser un període de terrorisme d'Estat dut a terme a l'Argentina que va culminar amb l'última dictadura cívic-militar autodenominada «Procés de Reorganització Nacional», que va governar des del 24 de març de 1976 fins a la restauració de la democràcia el 1983, com a part de l'Operació Còndor. Durant aquest temps, l'Estat va realitzar un règim de repressió il·legal, violència indiscriminada, persecucions, tortura sistematitzada, desaparició forçada de persones, manipulació de la informació i altres formes de terrorisme d'Estat per instal·lar un pla de política econòmica neoliberal. S'estima que durant aquest període, les forces repressores del govern de facto van fer desaparèixer a aproximadament 30.000 persones.
La denominació també utilitzada de «guerra bruta» al·ludeix al caràcter informal i no reglamentat de l'enfrontament entre el poder militar (deslligat de l'autoritat civil), contra la mateixa població civil i les organitzacions guerrilleres, que no va obtenir en cap moment la consideració explícita de guerra civil. L'ús sistemàtic de la violència i la seva extensió contra objectius civils en el marc de la presa del poder polític i burocràtic per les Forces Armades va determinar la immediata suspensió dels drets i garanties constitucionals i va propiciar l'aplicació de tàctiques i procediments bèl·lics irregulars a tota la població.
Sota la tutela de la CIA, les dictadures de l'Amèrica Llatina en la dècada del 1970 van unir els seus serveis d'intel·ligència per a la persecució il·legal d'activistes i opositors.
Conceptes D'acord amb la pàgina web oficial del Ministeri d'Educació i Esports de l'Argentina, les notes distintives del terrorisme d'Estat són: L'ús de la violència per eliminar els adversaris polítics i per acovardir a tota la població amb diversos mecanismes repressius, com ara empresonament, exilis forçats, prohibicions, censura i vigilància, i fonamentalment, l'ús de centres clandestins de detenció (ccd). La utilització del terror amb la finalitat del disciplinament social i polític en forma constant, no de manera aïllada o excepcional. La violència des de l'Estat constitueix la «regla» de dominació política i social, o sigui, una política de terror sistemàtic. La realització de totes aquestes accions contra els que fossin considerats enemics del règim, realitzada de manera clandestina, fora de tot marc legal o sota una ficció legal justificativa. La deshumanització de l'«enemic polític», la desaparició sistemàtica de persones, l'esborrat de tota petjada de la seva història (i fins i tot de la seva mort) que pogués significar un llegat que es caracteritzés com a «perillós»; la forma més extrema va ser la sostracció de nadons. L'ús per assassinats massius dels recursos tècnics de l'Estat. El trencament dels llaços socials mitjançant la internalització del terror, la categorització com a activitats «sospitoses» enfront de l'Estat (ser jove, obrer, estudiant, representar a un grup) comportant una exacerbació de l'individualisme els efectes dels quals van ser més enllà del 10 de desembre de 1983.
El jurista espanyol Ernesto Garzón diu que el terrorisme d'Estat és:
També s'ha expressat:
L'Enciclopèdia Encarta defineix el terrorisme d'Estat com el:
Evolució De 1955 a 1966 miniatura|Bombardeig de la Plaça de Mayo, 16 de juny de 1955 Pocs mesos abans de l'enderrocament de Juan Domingo Perón, al juny de 1955, aviadors militars de l'Armada van bombardejar la Plaça de Mayo, causant més de 300 morts civils, i marcant un tràgic precedent d'una força armada que ataca a la seva pròpia població. El 1956, ja produït el cop cívic-militar, una revolta peronista va ser reprimida amb l'afusellament del general Juan José Valle i altres participants, incloent un episodi d'afusellaments clandestins a la localitat de José León Suárez de Buenos Aires.
El 1959 es va produir la revolució cubana, que tindria una forta influència, sobretot entre els joves i mitjançant la figura del Che Guevara, en la promoció de la guerrilla urbana a Amèrica Llatina, també anomenada en aquells dies «la via armada». A mitjans d'aquest mateix any va aparèixer la primera força guerrillera, amb el nom d'Uturuncos a la província de Tucumán.Segons el periodista Carlos Manuel Acuña, els integrants de Uturuncos provenien de la Joventut Peronista i, bregaven pel retorn de Perón al país.
El 14 de març de 1960, el president Arturo Frondizi va ordenar executar el Pla CONINTES (Decret 9880/58), militaritzant les vagues i la protesta social, i detenint centenars d'opositors sota jurisdicció militar i amb els seus drets constitucionals restringits.
En 1963 va ser segrestat i fet desaparèixer, l'activista sindical Felipe Vallese, pertanyent a la Unió Obrera Metal·lúrgica (UOM-CGT) a qui es considera generalment el primer desaparegut de la història argentina contemporània, encara que alguns autors han assenyalat l'existència d'altres activistes desapareguts amb anterioritat.El 1930 va desaparèixer l'anarquista Joaquín Penina, a qui alguns assenyalen com el primer desaparegut. Penina hauria estat afusellat clandestinament durant la dictadura de José Félix Uriburu i el seu cos mai va ser trobat. El 1955 la policia de Rosario va fer desaparèixer al metge comunista Juan Ingalinela per imprimir pamflets contra la massacre de Plaça de Mayo (cop d'Estat contra el president Perón). Actualment és considerat com un dels primers desapareguts; el cos d'Ingallinella mai va ser trobat, encara que posteriorment l'oficial Tixie va reconèixer la seva tortura i posterior assassinat. La sentència de la Cambra de el Crim en l'expedient «Lozón, Francisco I. i uns altres» està publicada a Revista Jurídica Argentina La Ley (vol. 119 pàg. 66.) Van ser jutjats i condemnats per aquest fet els comissaris Félix Monzón i Francisco Lozón, i els seus ajudants Luis Tixie, Fortunato DeSimone, Arturo Lleonart i Santos Barrera. Segons Osvaldo Bayer, hauria ocorregut un altre cas de desaparició forçada en perjudici dels militants anarquistes Miguel Arcàngel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini a l'any 1937.
El 1964 es va produir al BrasilVegeu Cop d'estat al Brasil de 1964 el primer d'una sèrie de cops d'estat de nou tipus que tenien com a fi establir dictadures militars permanents, categoritzades pel politòleg Guillermo O'Donnell com a Estat burocràtic-autoritari (EBA). El model s'estendria pel Con Sud, promogut des de l'Escola de les Amèriques dels Estats Units d'Amèrica al Panamà, sota l'anomenada doctrina de seguretat nacional en el marc de la Guerra Freda.
La dictadura autoanomenada «Revolució argentina» (1966-1973) miniatura|El Cordobazo, 29 de maig de 1969 El 1966 es va instal·lar la primera dictadura cívic-militar de tipus permanent a l'Argentina, autoanomenada «Revolució argentina», recolzada per Estats Units d'Amèrica en el marc de la Guerra Freda contra la Unió Soviètica.
Durant el seu curs es van dissoldre els partits polítics i va augmentar la violència política. A les manifestacions de carrer es va començar a assassinar manifestants, els noms dels quals (Santiago Pampillón, Juan José Cabral, Máximo Mena, Adolfo Ramón Bello, Luis Norberto Blanco, Hilda Guerrero de Molina, etc...) van ser enarborats sota lemes com «la sang vessada no serà negociada». Van esclatar fets insurreccionals urbans massius que van adoptar noms com Cordobazo, Rosariazo, Mendozazo, Correntinazo, Tucumanazo, Choconazo, Rocazo, Viborazo, Trelewazo. Es van formar organitzacions guerrilleres com les FAR, FAP, Montoneros i ERP, que van realitzar operacions, segrestos, atemptats i assassinats d'alt impacte. Van començar a succeir-se un seguit d'assassinats de líders sindicals, militars, polítics i empresarials de primer nivell, d'alt impacte en l'opinió pública (Augusto Timoteo Vandor, Pedro Eugenio Aramburu, José Alonso, Oberdan Sallustro, Juan Carlos Sánchez, Roberto Mario Uzal, Emilio Rodolfo Berisso) realitzats per grups guerrillers que, entre 1971 i 1972 van assassinar 95 policies i alguns militars.Segons una revista de notícies estatunidenca , en una investigació d'aquest any sota el títol «El Tio in Trouble», havien a Argentina 30.000 membres de l'ERP afiliats a el terrorisme marxista. Per altra banda, l'historiador Nicolás Márquez, en el seu llibre sobre l'ERP titulat «El Vietnam argentí», arriba a la conclusió que l'ERP comptava amb 7200 membres.
El segrest i desaparició de Mirta Misetich el 1971 va ser el primer en què es va utilitzar la metodologia de desaparició forçada (incloent zona alliberada) que s'utilitzaria sistemàticament a partir del cop d'estat de l'any 1976.
El 22 d'agost de 1972, un grup de guerrillers detinguts van ser afusellats clandestinament en una base militar de Trelew. Aquest fet en particular també ha estat considerat com la primera acció concreta del terrorisme d'Estat a l'Argentina.
1973 L'alt nivell del conflicte social i les accions de les organitzacions guerrilleres va obligar al govern militar a convocar eleccions en les quals l'11 de març de 1973 es va triar a Hèctor Cámpora president amb gairebé el 50% dels vots, el candidat elegit per Perón donada la seva proscripció.
El govern democràtic va assumir el 25 de maig. Una de les seves primeres mesures va ser anunciar un augment salarial d'emergència i indultar i alliberar uns 600 presos polítics, mesura que es va completar l'endemà amb una àmplia amnistia sancionada pel Congrés NacionalEl diari estatunidenc Sarasota Herald Tribune cobria el primer dia de govern democràtic argentí dient que «gairebé 600 presos polítics, molts condemnats de terrorisme de guerrilles, van ser alliberats de la presó dissabte i el nou govern peronista de l'Argentina va anunciar que els treballadors podrien rebre un increment salarial d'emergència», van informar els diaris estrangers: dissabte, 26 de maig de 1973 (Sarasota Herald Tribune. 26.05.1973) en nom de la reconciliació nacional.
El 20 de juny, en ocasió del retorn definitiu de Perón al país, i davant una mobilització de milions de persones mai vista en la història de l'Argentina, es va produir una emboscada coneguda com la Massacre d'Ezeiza, organitzada per la dreta del peronisme, contra les columnes del peronisme revolucionari, en la qual almenys 13 persones van ser assassinades i 365 van resultar ferides.
El setembre del 1973 es van realitzar noves eleccions però sense proscripció, en què va triomfar la fórmula Juan Domingo Perón-María Estela Martínez de Perón, amb el 62% dels vots. Després de les eleccions, l'organització guerrillera ERP va romandre militarment activa, mentre que Montoneros va declarar que suspenia les seves operacions militars.
L'octubre de 1973 va començar a operar un grup parapolicial conegut com a Triple A (Aliança Anticomunista Argentina), assassinant a militants d'esquerra, peronistes i no-peronistes. El grup estava finançat pel govern i dirigit pel Ministre de Benestar Social José López Rega. En els dos anys següents assassinaria a 683 persones. El coneixement de Perón sobre les activitats de la Triple A és matèria de debat entre els investigadors.
El 27 de juny, es va instal·lar una dictadura cívic-militar a l'Uruguai que romandria al poder fins al 1985, i l'11 de setembre de 1973 es va produir un sagnant cop d'Estat a Xile en el qual el general Augusto Pinochet prendria el poder fins al 1990. D'aquesta manera, l'Argentina quedava com l'únic país del Con Sud on persistien les institucions democràtiques.
Van existir connexions estretes entre les dictadures militars establertes en aquells anys en el Con Sud, que es van expressar en l'anomenat Pla Còndor i que el 1974 es van manifestar amb l'assassinat a Buenos Aires de l'exvicepresident de Xile i excomandant en cap de l'Exèrcit de Xile, el general d'exèrcit Carlos Prats, per haver estat col·laborador de l'enderrocat president Salvador Allende.
1974