El marxisme als Països Catalans va tenir una implantació inicial més aviat reduïda i tardana, menor a la que obtingueren altres tendències obreristes com l'anarquisme bakuninista. Mentre el socialisme d'inspiració marxista es trobava limitat per la dependència política cap a la direcció espanyola del PSOE, es va manifestar una tendència a confluir en una formació socialista d'obediència catalana (Unió Socialista de Catalunya el 1923), seguidora del socialisme gradualista i del fabianisme, alhora que la influència de la Revolució Russa atreia grups obrers diversos cap al comunisme, amb la creació de "La Batalla" (1922), la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear (1924) i del Bloc Obrer i Camperol (1928).

Els inicis del moviment obrer Des de 1840 les societats obreres s'havien anat organitzant a Catalunya. L'octubre de 1868 es constituí una Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que convocà el Congrés Obrer de Catalunya el desembre de 1868. El setembre de 1869 dos delegats catalans, Rafael Farga Pellicer i Gaspar Sentiñón, assistiren al quart congrés de la Primera Internacional celebrat a Basilea. Però el nucli barceloní va optar per l'Aliança de la Democràcia Socialista, grup fundat per Bakunin, fracció organitzada dins la Internacional i oposada a les posicions de Karl Marx.

Al País Valencià des de l'organització dels primers internacionalistes, a partir del viatge de Giuseppe Fanelli l'any 1868, s'hi constituïren nuclis a València i a Alcoi. A finals de 1870 el Centre Federal d'Associacions Obreres de València tenia 8 seccions i prop de 500 afiliats. Després de la ruptura entre marxistes i anarquistes, produïda a escala europea el setembre de 1873, els marxistes trobaren algun suport a València, Dénia i Xàtiva, però alhora tingué molta més influència arreu del país el bakuninisme.

El moviment obrer balear també va rebre la influència directa del col·lectivisme de la Primera Internacional a través de "La Federación" de Barcelona. El 1870 el Centre Federal de Societats Obreres de Palma s'adherí a l'AIT i el sector més combatiu de l'obrerisme mallorquí, amb Joan Sánchez, Guillem Arbós i Francesc Tomàs, va ser bakuninista. A Menorca l'any 1871 s'introduí l'internacionalisme i es crearen centres obrers a Ciutadella i a MaóARDIT, Manuel; BALCELLS, Albert i SALES, Núria. Història dels Països Catalans. De 1714 A 1975. Barcelona: Edhasa, 1980 El 1901 començà la publicació de "El Obrero Balear", periòdic socialista mallorquí que es mantingué fins 1936.

En conclusió, es pot constatar que arreu dels Països Catalans va tenir més èxit en el si del moviment obrer el bakuninisme, en especial a Catalunya, que no el socialisme marxista, que inicialment va trobar els grups de seguidors més consistents al País Valencià.

La Restauració A partir de 1875 la Federació Regional Espanyola de l'AIT, en la clandestinitat, va perdre incidència. Un grup barceloní, que havia abandonat la línia bakuninista, constituí el Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, el 1877, dirigit per Josep Pàmies, Antoni Gusart, Joan Nuet, Caparó i altres membres de la federació tèxtil catalana "Les Tres Classes de Vapor", i alhora per federals com Baldomer Lostau. Aquest col·lectiu entrà en contacte amb el grup de tipògrafs marxistes de Madrid que havien constituït el 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol. A Catalunya s'hi adheriren tres grups: Barcelona, Sant Martí de Provençals i Mataró. El grup socialista català a partir de 1880 va publicar "El Obrero". El 1881 reorganitzaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera, ara com Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons.ARDIT, Manuel; BALCELLS, Albert i SALES, Núria. Història dels Països Catalans. De 1714 A 1975. Barcelona: Edhasa, 1980. P. 367-368. Mentrestant el moviment obrer català majoritari basculava entorn de la reconstrucció de l'antiga Federació Regional Espanyola de l'AIT, ara amb el nom de Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, sota la direcció de Rafael Farga Pellicer, Josep Llunas i Pujals, Antoni Pellicer i Paraire i Francesc Tomàs, orientant-la cap el col·lectivisme i l'estratègia apolítica, tot i seguir la tradició bakuninista, amb oberta confrontació amb l'anarquisme més tombat cap a l'acció directa.ARDIT, Manuel; BALCELLS, Albert i SALES, Núria. Història dels Països Catalans. De 1714 A 1975. Barcelona: Edhasa, 1980. P. 368-369.

Els marxistes catalans confluïren amb el grup de Pablo Iglesias i constituïren la Unió General de Treballadors, a Barcelona, l'agost de 1888. Però l'intent d'implantar el socialisme, de la mà de la UGT i el PSOE, acabà fracassant a Catalunya davant la impossibilitat de dirigir el moviment obrer català d'una manera centralitzada des de Madrid. Al final, l'anarco-sindicalisme, en el marc d'un dur enfrontament social, es va acabar imposant. Malgrat tot l'obrerisme socialista mantenia alguna incidència, expressada en fets com la constitució el 1895 de la Unió Fabril Cotonera, centrada a Mataró.

Al País Valencià la implantació del socialisme també era menor a la de l'anarquisme. Al Congrés fundacional del Partit Socialista de 1888 hi assistiren delegacions de València i Xàtiva, i també sorgiren nuclis a Elx i Alacant. El socialisme tendria més incidència en el Baix Vinalopó i l'Alcoià, zones amb més industrialització i amb un menor desenvolupament del republicanisme.

A les Balears, a iniciativa dels republicans federals es constituí la Unió Obrera Balear, el 1881, dirigida per Fèlix Mateu Domeray, que comptà amb la col·laboració d'anarco-col·lectivistes, sobretot sabaters. A partir de 1890 els socialistes començaren a obtenir algun ressò front al reformisme republicà. El 1890 es va fundar l'Ateneu Obrer Mallorquí, animat per Francesc Roca i Hernández. L'Ateneu es va distanciar del republicanisme i, a través del grup socialista de Barcelona que publicava "La Guerra Social", el 1892 el grup dirigent es va adherir al PSOE, publicant "La Bandera Roja". L'Ateneu es convertí en la Federació Local de Societats Obreres i el socialisme aconseguí una certa implantació, encara molt limitada, a Ciutat, Alaró, Llucmajor i Manacor.

La difusió de les obres de Marx i Engels als Països Catalans La revista barcelonesa "La Federación", òrgan de la Primera Internacional, publicà la primera traducció d'un text de Marx a l'estat espanyol: el "Discurs inaugural de la AIT", pronunciat el 1864. La primera edició del "Manifest comunista" als Països Catalans és la de Barcelona de l'any 1882 a càrrec de "El Obrero".BRIESCA BALBÍN, Rafael. "La recepción del marxismo en España. 1880-1894." "El Basilisco" 12 (gener-octubre de 1981) 38-51 Cap al 1895 o 1896 es reedità a València el "Manifest". d'acord amb la traducció de José Mesa Llompart, publicada a Madrid el 1872. Francesc Layret, en la seva tesi doctoral de 1904 sobre la societat primitiva utilitzava el concepte de materialisme històric i s'adheria a les seves normes, esmentant sovint Engels.VINYES, Ricard. "Els marxistes en la cultura nacional". "Recerques" (1983) 139-164. El 1926 es publica la primera traducció al català de Marx: un fragment del "Manifest" a "La Lucha Social". La primera traducció del "Manifest" al català és la d'Emili Granier Barrera de 1930. El 1932 apareix l'"Anti-Dühring" d'Engels. La segona versió catalana, de Pau Cirera i Feliu, es publicà el 1935 a "Justícia Social". L'Editorial Marxista del POUM va publicar una edició castellana, sense data.GASCH, Emili. "Difusió del Manifest Comunista a Catalunya i Espanya (1872-1939)" "Recerques" 5 (1975) 21-30 La "Crítica del programa de Gotha" de Marx es va publicar a Barcelona el 1936, amb un pròleg de Joaquim Maurín. El 1931 es començà a publicar una traducció d'"El Capital". "Salari, preu i guany" i "Treball assalariat i capital" foren publicades per primera vegada el 1906 i el 1932, respectivament, i, després de la guerra, conjuntament, el 1970. L'obra de Marx i Engels ha estat difosa als Països Catalans en traduccions castellanes peninsulars, americanes i de les edicions de llengües estrangeres de països de l'est d'Europa, així com en altres llengües, però els anys setanta començaren a editar-se en català alguns dels seus escrits: l'antologia Sociologia i filosofia social (1969), "Cartes a Kugelmann" (1970), "Manifest del partit comunista" (1976 i 1977), "La guerra civil a França" (1970) i "Misèria de la filosofia" (1979). L'edició catalana de "El Capital" no va aparèixer fins al 1983-1990, en traducció de Jordi Moners.

Els primers anys del segle XX Socialistes com el periodista Antoni Fabra Ribas i el dependent Antoni Badia Matamala tingueren un paper important en la constitució de la Solidaritat Obrera, el 1907. L'any 1909 tenia uns 15.000 afiliats i acabà integrant-se a la CNT, constituïda a Barcelona el setembre de 1911, aconseguint una forta implantació. La primera defensa del moviment nacional català feta des del socialisme, l'havia fet Andreu Nin el 1913. Nin procedia de la Unió Federal Nacionalista Republicana, passant primer al PSOE i a la CNT, i després al comunisme. El 1919 Joaquim Maurin i Pere Bonet publiquen a Lleida "Lucha Social", primera publicació que, des del sindicalisme revolucionari, propugnà l'adscripció al socialisme marxista. El 1923 es constituí la Unió Socialista de Catalunya, que amb la Dictadura de Primo de Rivera va restar desorganitzada. El 1930 la CNT mantenia una important implantació a Catalunya, mentre la UGT no sobrepassava el 16.600 membres. Mentrestant els Comitès Sindicalistes Revolucionaris sorgits dins la CNT s'havien adherit al PCE, fundat el 1921, sense evitar el posterior distanciament de la Federació Comunista Catalanobalear del PCE de José Bullejos, considerat dogmàtic i burocràtic, que acabà amb la seva expulsió. El novembre de 1930 la FCCB s'uní al Partit Comunista Català, creat el 1928 i dirigit per Jordi Arquer, constituint el Bloc Obrer i Camperol, que fou el partit obrer català més dinàmic durant la Segona República i el primer en aplicar la teoria i l'estratègia leninista al cas de Catalunya.ARDIT, Manuel; BALCELLS, Albert i SALES, Núria. Història dels Països Catalans. De 1714 A 1975. Barcelona: Edhasa, 1980. P. 488-492.

Al País Valencià el blasquisme va començar a perdre el control sobre el moviment obrer. Entre 1903 i 1923 hi hagué una intensa agitació social, amb un moviment vaguístic molt important. Les organitzacions anarquistes aconseguiren molta implantació, captant part del radicalisme republicà. Tant el PSOE com la UGT també començaren a implantar-se al País Valencià. El 1905 es constituí la Federació d'Agrupacions Socialistes de la Regió Valenciana, amb seu a Alacant i des del 1913 a Alcoi. La implantació del socialisme era major a les comarques meridionals i a algunes zones industrials com La Vall d'Uixó. L'escissió comunista de 1921 afectà poc el socialisme valencià. El 1920 es publica a València "L'estat i la revolució"· de Lenin. Durant la Dictadura de Primo de Rivera socialistes i ugetistes es consolidaren, generant les condicions pel fort creixement que es produiria durant la Segona República.