miniatura|Imatge de satèl·lit del Llevant i les regions veïnes Lús medicinal d'animals al Llevant entre els segles i es refereix a la utilització d'animals i substàncies d'origen animal amb fins medicinals al Llevant, la regió històrica que abasta Israel i parts de Jordània, el Líban i Síria, entre el i el (edat mitjana i domini otomà). Estudis exhaustius han identificat 48 animals o substàncies d'origen animal que tenien fins medicinals. Gairebé tots aquests productes es podien trobar a la regió i eren relativament fàcils d'obtenir. La majoria eren substàncies domèstiques (mel, cera, cucs de seda, etc.), mentre que d'altres formaven part de la fauna local (escurçons, sípies, mosquers, cuques de llum, granotes, tritons, escorpins, etc.), es trobaven habitualment a les llars medievals (llet, ous, formatge, xai, etc.) o eren plagues (polls, ratolins, xinxes, etc.). Algunes substàncies, en canvi, eren exòtiques i, per tant, cares i difícils de trobar (testicles de castor, mesc, corall, ambre gris, etc.).
Aquests productes es feien servir per tractar la majoria de malalties i trastorns que es coneixien en aquell temps, principalment hemorroides, cremades, disfunció erèctil, ferides i malalties de la pell, els ulls i l'estómac. Els canvis en la moral predominant en les societats modernes provocaren l'abandonament de l'ús d'alguns animals i substàncies d'origen animal, com ara la mumia, els cucs de seda, les xinxes, els escarabats, els cargols, els escorpins i els tritons.
Context Els animals, les seves parts i els seus productes han format part de l'inventari de medicaments de diverses cultures des de temps immemorials. Aquest fenomen es dona en moltes parts del món i els seus orígens es perden en el temps. L'ús de medicaments basats en animals o substàncies d'origen animal es remunta a l'edat antiga. Fou documentat per primera vegada amb la invenció de l'escriptura i es reflecteix en arxius, papirs i altres obres antigues que tracten de medicina. Es tenen dades de la seva utilització en civilitzacions antigues, com ara Egipte i Mesopotàmia, que influïren sobre les societats que sorgiren posteriorment al Llevant. Fonts de l'antic Egipte descriuen els usos mèdics de substàncies derivades dels animals, com ara la llet de vaca, la mel, la sang de sargantana, els òrgans dels bous, el fetge d'oreneta, les extremitats dels ratpenats, l'ambre gris dels catxalots i les glàndules dels cérvols mesquers.
Els arxius de diverses civilitzacions de l'antiga Mesopotàmia, principalment Assíria i Babilònia, contenen descripcions d'oli de peix, cera d'abella, mel, sang de mangosta, cuirasses de tortuga, pell de cabra, tendons de gasela, cérvol i ovella, excrements d'ocell i greix d'animal. A l'antiga Xina es feien servir les glàndules dels cérvols mesquers i nombroses altres substàncies d'origen animal. A l'Índia, la religió hindú ha aprofitat cinc productes bovins com a elements purificadors des de temps molt llunyans.
Principals fonts històriques sobre l'ús medicinal d'animals al Llevant entre els segles i NomSegle(s)DescripcióFonts Al-Massudí Segle Geògraf musulmà. Els seus diaris de viatge contenen informació sobre la producció i el comerç de productes medicinals que inclouen substàncies d'origen animal. At-Tamimí Segle Metge jerosolimità de qui tan sols es conserva una obra, que ha estat estudiada recentment. Tanmateix, els seus escrits es coneixen indirectament per les citacions que en fan autors posteriors com Maimònides i Ibn al-Baytar. Documents de la guenizà Segle La guenizà del Caire custodia missives privades i comercials i documents jurídics de les comunitats jueves medievals de la Mediterrània oriental. Hi ha diverses cartes de comerciants jueus del que contenen informació valuosa sobre el comerç i ús de materials medicinals. Impostos d'Acre Segle Les Assises de Jerusalem inclouen nombrosos documents relacionats amb diversos aspectes del sistema de govern instaurat pels croats al Llevant, entre els quals hi ha una llista de productes comerciats a Acre, el principal centre mercantil del regne croat, i dels impostos que suportaven. Benvingut Gras Segles i Oftalmòleg franc que, en el seu llibre sobre el tema, atribuí el nom de jerosolimitanes a algunes de les seves prescripcions. Jaume de Vitry Segles i Bisbe d'Acre que publicà els coneixements adquirits en el decurs dels seus viatges i les seves lectures. El seu llibre conté informació mèdica. Maimònides Segles i Metge i filòsof de la religió andalusí que exercí principalment a Egipte, on fou el metge personal del soldà. Escrigué nombrosos llibres sobre medicina. Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah ibn Àhmad ibn al-Baytar Segle Metge i herbolari andalusí que visità l'Orient Pròxim. Entre centenars de remeis, el seu Llibre recopilatori dels simples en els medicaments i els aliments recull una multitud de substàncies medicinals d'origen animal emprades a Bilad aix-Xam a l'època. Xams ad-Din al-Uthmaní Segle Cadi de la comarca de Safed que escrigué una descripció de la ciutat i la seva rodalia amb informació relativa a substàncies medicinals locals i les seves aplicacions. Francesc Suriano Segles i Comerciant italià que ingressà en l'orde dels franciscans i en fou un servidor al Llevant durant molts anys. Els seus extraordinaris coneixements es conserven en el seu Tractat de Terra Santa i Orient, que inclou dades importants sobre l'agricultura medieval i detalls sobre les substàncies medicinals que es feien servir al Llevant en aquell temps. Comerciants italians Segles a Els documents de comerç marítim venecians ofereixen informació sobre les substàncies medicinals exportades d'Acre a Europa pels venecians. Els documents comercials de diversos arxius, majoritàriament italians, aporten dades sobre el comerç d'espècies, productes agrícoles i matèries primeres per a la indústria. Lleonard Frescobaldi Segle Viatger italià que visità el Llevant juntament amb Gucci i Sigoli el 1384. Publicaren un relat dels seus viatges que conté informació sobre l'ús medicinal de plantes i animals. Felix Faber Segle Frare dominic d'origen suís que visità el Llevant. Escrigué una obra important amb tot d'informació sobre la regió, els seus habitants, els seus costums i els béns que es venien als mercats locals. Dàwud ibn Úmar al-Antakí Segle Metge turc esdevingut un escriptor conegut. El seu tractat de medicina compila informació útil sobre la medicina islàmica medieval, les substàncies medicinals i el seu ús al Llevant. Rabí Hayyim Vital Segles i Erudit jueu que exercí la medicina a Safed, Jerusalem i Damasc. Rafael Mordokhai Malkí Segle Metge jueu italià que es mudà a Jerusalem el 1677 i es convertí en metge i un dels prohoms de la comunitat jueva de la ciutat santa. David de Silva Segles i Metge i figura preclara de la comunitat jueva de Jerusalem. El seu llibre Perí megadim transmet informació sobre els usos medicinals de la matèria mèdica de l'època a Jerusalem. Llistes franciscanes Segle Una institució mèdica franciscana de Jerusalem era coneguda arreu de la ciutat a l'època medieval i otomana, sobretot per la gran diversitat de medicaments «moderns» que tenia a la seva disposició. Fa unes dècades en foren descobertes i estudiades unes llistes del que inventarien els medicaments conservats a la farmàcia.
La literatura mèdica clàssica tampoc no obvia l'ús d'animals com a remeis. Als segles i aC, Hipòcrates feu esment de l'ús de la llet de vaca, els ous de gallina, les banyes de mamífers i les esponges de mar, entre moltes altres substàncies d'origen animal. Un 10% de les substàncies mencionades en De materia medica, obra escrita per Dioscòrides al , són o bé parts d'animals o bé els seus productes. A escala més petita, aquests usos eren habituals a l'Imperi Romà d'Orient.
Les fonts jueves, principalment la Mixnà (segles -) i el Talmud (segles -), és a dir, la literatura dels savis jueus, parla de diversos animals i els seus usos medicinals: la mel servia per tractar la bulímia i la llet de cabra per fer passar la tos. Hom recorria a les serps, l'orina humana, les perles, les glàndules de mamífers i altres substàncies per tractar diferents trastorns.
La tradició mèdica neoaramaica, desenvolupada a l'Orient Pròxim durant el període romà d'Orient, mantenint viva la flama de la medicina clàssica, feia un ús intensiu dels animals en la medicina. Aquests coneixements es difongueren i esdevingueren una part important de la nova professió mèdica i farmacèutica àrab ().
La literatura àrab medieval ofereix informació extensa sobre els animals en general i, concretament, els seus usos mèdics. La «medicina profètica» (at-tibb an-nabawí) feia un ús abundant dels ous de gallina, el formatge de vaca i la mel. L'ús medicinal d'aliments era habitual en l'edat mitjana i, de fet, encara ho és en la medicina popular d'avui en dia. Metges dels primers segles de l'islam, com ara at-Tabarí i al-Kindí, descrigueren l'ús medicinal de diversos animals i parts d'animals a l'Iraq i l'Iran, entre els quals hi ha els óssos, els testicles de castor, els camells, el greix de camell, el coral, els gossos, els otòlits, els cavalls, les sargantanes, els escíncids, els ratolins, les perles, els coloms, els conills, les banyes de cabra i rinoceront, els escorpins, les serps, les sípies, les tortugues i els llops, així com productes animals com la mel, la cera, la llet i els ous. En conjunt, representen un 7% de les substàncies medicamentoses. Enciclopèdies generalistes com la compilada per al-Qazwiní al contenen més informació sobre aquests usos. El lexicó d'ad-Damirí, un zoòleg musulmà del , descriu centenars d'animals, desenes dels quals es feien servir com a remeis.
Els relats de viatgers medievals són una altra font d'informació sobre l'ús medicinal d'animals. Per exemple, Jofré d'Unseefe () descriu l'ús de la triaga per tractar diversos tipus de picades d'insecte, mentre que Jaume de Vitry (segles i ) diu que el castor «s'arranca els testicles a mossegades i els llança als calçadors que el persegueixen», que, segons ell, els empraven amb fins medicinals. Així mateix, evoca un farmacèutic d'Acre que criava diferents animals i en feia servir els excrements per formular medicaments. Felix Faber () descriu com es caçaven escurçons, dels quals hom obtenia un dels ingredients de la triaga. Thomas Shaw () esmenta l'ús d'una sargantana ratllada que viu a la costa de Síria per excitar el desig sexual.
Molts d'aquests animals es continuen aprofitant en la medicina tradicional contemporània. Per exemple, a l'Iraq es compten dotze tipus d'animals entre les fonts de productes medicinals, com ara les esponges de mar, les vaques, els camells, les abelles, els peixos, les sípies, les ovelles, el nacre i els cucs de seda. Els animals representen un 5% de les substàncies mencionades. Segons una enquesta duta a terme a Síria a la dècada del 1970, entre un 2% i un 8% de les substàncies venudes per comerciants de medicaments als mercats eren d'origen animal. En un estudi de la matèria mèdica que es podia comprar als mercats d'Israel es registraren vint substàncies d'origen animal. Estudis fets a Jordània han donat resultats similars.
Al Pakistan, per exemple, es catalogaren trenta-una substàncies (parts i productes d'animals), que representen un 9% de les substàncies medicinals que integren l'inventari de medicaments tradicionals. L'examinació i la recerca d'aquestes substàncies apunten que no difereixen gaire de les que hom ha emprat com a remeis al llarg de la història de la humanitat, independentment de les fronteres geogràfiques, que inclouen les esponges, la mel i la cera d'abella, les sípies, els escíncids, les sargantanes, els cucs de seda, els crancs, les aranyes, l'ambre, les perles, el nacre, els eriçons i els cucs de terra.