miniatura|Retrat oficial del President de la Nació realitzat el 1948 per Numa Ayrinhac, amb Juan Domingo Perón i Eva Perón S'anomena primer govern de Perón a la gestió de Juan Domingo Perón com a president de la Nació Argentina compresa entre l'assumpció del càrrec el 4 de juny de 1946 (després de ser elegit com a resultat de les eleccions generals del 24 de febrer), fins a la seva segona presidència (després de vèncer en les eleccions presidencials de 1951).
El primer període presidencial de Juan D. Perón es va estendre entre el 4 de juny de 1946 i el 4 de juny de 1952. Entre les accions més destacades es troba la conformació d'un extens estat del benestar, amb eix en la creació del Ministeri de Treball i Previsió Social i la Fundació Eva Perón, una àmplia redistribució de la riquesa a favor dels sectors més postergats, el reconeixement dels drets polítics de les dones, una política econòmica que va impulsar la industrialització i la nacionalització de sectors bàsics de l'economia, i una política exterior d'aliances sud-americanes recolzada al principi de la tercera posició. En el mateix període es va realitzar una reforma constitucional que va sancionar l'anomenada Constitució de 1949.
El suport popular, organitzat per una coalició del Partit Laborista, la UCR Junta Renovadora i el Partit Independent, li va donar la presidència amb el 52% de vots en les eleccions del 24 de febrer de 1946, guanyant en gairebé totes les províncies. A Córdoba, San Juan i San Luis la coalició va perdre les presidencials, però no així les governacions. Corrientes va quedar com l'única província amb un governador opositor, i va ser intervinguda a l'any següent.
Des de la presidència, Perón va impulsar polítiques que promoguessin la industrialització, l'expansió del mercat intern, la sindicalització dels treballadors i l'ampliació de drets polítics, laborals, culturals i socials. Es va sancionar la Llei de vot femení que va establir el sufragi universal a l'Argentina. Va impulsar la provincialització dels anomenats «territoris nacionals», que va concedir els drets polítics als habitants dels mateixos. Va ampliar enormement l'organització dels treballadors en sindicats que responien majoritàriament al corrent laborista (dominat pels corrents socialista i sindicalista revolucionària) i va promoure el predomini de la Confederació General de Treball (CGT) com a central unitària. Va impulsar la reforma constitucional de 1949, establint la igualtat jurídica entre homes i dones, incorporant els drets humans de segona generació, de la infantesa i la vellesa, i establint un sistema econòmic basat en la funció social de la propietat. Va portar endavant una política d'industrialització basada en la substitució d'importacions i l'expansió del mercat intern. Va nacionalitzar els ferrocarrils, el comerç exterior, la marina mercant, el servei telefònic i va crear la Societat Mixta Siderúrgica Argentina (Somisa), entre d'altres iniciatives econòmiques amb participació rellevant de l'Estat. Va establir la gratuïtat de l'ensenyament universitari. En el camp internacional va adoptar una política de «tercera posició», mantenint una equidistància entre els Estats Units i la Unió Soviètica en la recentment iniciada Guerra Freda, i va promoure l'enfortiment de les relacions llatinoamericanes, especialment en el Con Sud.
Durant la seva primera presidència, Perón va haver d'enfrontar les accions terroristes i colpistes organitzades per grups antiperonistes, entre els quals es va destacar la temptativa de cop d'Estat a l'Argentina del 28 de setembre de 1951.
Inici
Després d'un curt lapse de descans, durant el qual va contreure matrimoni amb Eva Duarte a Junín, el 22 d'octubre, Perón va començar la seva campanya política. El sector de la Unió Cívica Radical que li donava suport va formar la UCR Junta Renovadora, a la qual es van sumar el Partit Laborista i el Partit Independent; l'organització radical FORJA es va dissoldre per sumar-se al moviment peronista.
El 1945, l'ambaixada dels Estats Units dirigida per Spruille Braden va promoure la unificació de l'oposició en un front antiperonista, que va incloure als partits Comunista, Socialista, Unió Cívica Radical, Demòcrata Progressista, Conservador, la Federació Universitària Argentina (FUA), la Societat Rural (terratinents), la Unió Industrial (grans empreses), i la Borsa de Comerç. Un paper actiu en la campanya complirà la Societat Rural Argentina (SRA) comptant amb el suport actiu de l'Ambaixador estatunidenc a l'Argentina, Spruille Braden.
Durant la campanya es van produir dos fets que van afectar profundament el resultat. D'una banda el descobriment d'un important xec lliurat per una organització patronal com a contribució a la campanya de la Unió Democràtica. El segon va ser l'involucrament en qüestions internes del Departament d'Estat dels Estats Units (a instàncies de l'ambaixador Braden) en la campanya electoral a favor de la fórmula Tamburini-Mosca. Enmig de la campanya electoral de 1946, sectors lligats a la Societat Rural Argentina, la secció local de la Unió Cívica Radical i el Partit Liberal de Corrientes van planejar un atemptat per assassinar Perón en Corrientes. El 3 de febrer de 1946, aquest grup davant la marxa de Perón pels carrers de Goya es van posicionar sobre els sostres amb armes. Des d'un vehicle en què viatjaven els liberals Bernabé Marambio Ballesteros, Gerardo Speroni, Juan Reynoldi i Ovidi Robar, van disparar amb armes de foc a la gent que des del port, assabentada de la notícia, marxava cap al centre per repudiar l'intent d'assassinat. Al mateix temps, va sortir a la llum que Raúl Lamuraglia, un home de negocis, havia finançat la campanya de la Unió Democràtica a través de milionaris xecs del Bank of New York que havien tingut com a destinació sostenir el Comitè Nacional de la Unió Cívica Radical i als seus candidats José P. Tamborini i Enrique Mosca. Posteriorment, el 1951, l'empresari aportaria recursos per donar suport al cop d'estat fallit del general Benjamí Menéndez contra Perón, i el 1955 finançaria el Bombardeig de Plaça de Mayo.
El suport popular, organitzat pel Partit Laborista, la UCR Junta Renovadora i el Partit Independent, li va donar la presidència a Perón amb el 52.84% de vots en les eleccions del 24 de febrer de 1946, sent derrotat únicament a Córdoba, Corrientes, San Juan i San Luís. Perón es va imposar amb un 52.84% dels vots, mentre que José Pascual Tamborini es va col·locar en segon lloc amb el 42.87% dels vots, deu punts per sota del peronisme. El resultat del Col·legi Electoral, Perón va rebre 299 vots electorals contra només 66 de Tamborini. La Unió Democràtica va col·lapsar a l'hora de la seva derrota i mai va tornar a unir-se, mentre que els partits aliats de Perón es van unificar en el Partit Peronista a finals d'aquest any.
En les eleccions legislatives de 1946 que es van celebrar el 24 de febrer va tenir com a resultat una forta victòria per la coalició que donava suport a Juan Domingo Perón (el Partit Laborista i els seus aliats), que va obtenir majoria absoluta amb 101 dels 158 diputats. La coalició opositora a Perón, va obtenir tan sols 49 escons. Després del triomf electoral va dissoldre els tres partits que s'havien creat per sostenir la seva candidatura: Laborista, Unió Cívica Radical Junta Renovadora i el Partit Independent, per unificar-los en una sola organització política, anomenada primer «Partit Únic de la Revolució» i després «Partit Peronista» o «Justicialista».
Les eleccions de febrer de 1946 van ser reconegudes com absolutament netes pels mateixos dirigents i diaris opositors.
Política económica Durant el govern de Perón es va aprofundir la política de substitució d'importacions mitjançant el desenvolupament de la indústria lleugera que es venia impulsant des de la dècada anterior. Perón també va invertir fortament en l'agricultura, especialment en el cultiu de blat. Durant aquesta època el sector agropecuari es va modernitzar, a partir del desenvolupament de la indústria siderúrgica i petroquímica, es va impulsar la tecnificació i la provisió de fertilitzants, plaguicides i maquinàries, de manera que es va incrementar la producció i eficiència agropecuària.
El creixement de l'economia argentina durant el període peronista, els agregats van créixer en forma accelerada. La producció, per exemple, es va elevar gairebé un 30%, el consum, que entre 1930-1934 i 1946 s'havia incrementat un 55%, es va incrementar en un 18,5% entre 1946 i 1949. La inversió, deprimida durant la guerra, pràcticament es va duplicar entre 1945 i 1948.
Davant la manca de divises, producte de l'estancament del sector primari, amb les que s'importaven els béns de capital i productes necessaris per al procés d'industrialització, el 1946 Perón va nacionalitzar el comerç exterior mitjançant la creació de l'IAPI (Institut Argentí de Promoció de l'Intercanvi) que significava el monopoli estatal del comerç exterior. Aquest li va permetre a l'Estat obtenir recursos que va utilitzar per redistribuir cap a la indústria. Dit intercanvi intersectorial del sector agrari a la indústria, va provocar conflictes amb les patronals agropecuàries, especialment la Societat Rural Argentina.
El 1947 va anunciar un Pla Quinquennal per enfortir les noves indústries creades, i començar amb la indústria pesant (siderúrgia i generació d'energia elèctrica a San Nicolás de los Arroyos i a Jujuy). Aquest mateix any va crear la Societat Mixta Siderúrgica Argentina (Somisa), designant al seu davant el general Manuel Savio i l'empresa Aigua i Energia Elèctrica. El Pla buscava transformar l'estructura socioeconòmica, reduir la vulnerabilitat externa (disminuint el deute i nacionalitzant els serveis públics), millorar el nivell de vida (mitjançant redistribució i obres públiques en sanitat, educació i habitatge), accelerar la capitalització industrial i desenvolupar el sistema financer local (per estabilitzar la balança de pagaments). Així, l'Estat assumeix una participació activa en l'economia.
El 1948 l'Estat va nacionalitzar els ferrocarrils, majoritàriament propietat de capitals anglesos, i va crear l'empresa Ferrocarrils Argentins. També en 1948 va crear l'Empresa Nacional de Telecomunicacions (ENTel).
El 1950 va crear Aerolíneas Argentinas, la primera empresa argentina d'aviació. Perón afirmava que l'Argentina havia obtingut el 1810 la llibertat política, però no la independència econòmica. La industrialització diversificaria i faria més complexa la matriu productiva (Scalise, Iriarte, s.d) i això, al seu torn, permetria a l'Argentina transcendir al paper assignat a la Divisió Internacional del Treball.
El nombre de passatgers transportat per la Flota Mercant de l'Argentina (creada el 1941) va augmentar d'1,4 milions el 1947 a 17,6 milions el 1951, mentre que el tonatge transportat va augmentar de 575 a 866 milions de tones.
La ciència i tecnologia van passar a tenir un paper fonamental en el desenvolupament. El 1951 es crea, mitjançant Decret 9695, el CONITYC (Consell Nacional d'Investigacions Tècniques i Científiques), antecedent del CONICET. Va comptar amb prestigiosos membres com Balseiro i Gaviola (física), Gamba (enginyeria nuclear) i Bussolino (astronomia). Havia de fomentar el desenvolupament del coneixement mitjançant beques, programes d'intercanvi, cursos d'especialització i perfeccionament, congressos científics, subsidis i contribucions especials, promoció de l'ús de patents industrials. Es va iniciar el desenvolupament d'energia nuclear amb la creació de la Comissió Nacional d'Energia Atòmica el 1950, amb científics com José Antonio Balseiro i Mario Báncora, que van desbaratar el frau de Ronald Richter i després van establir les bases del pla nuclear argentí.
miniatura|L'avió a reacció Pulqui II despegant