Les dones de la resistència francesa van tenir un paper important en el context de l'ocupació de França pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.
Història
Efectius i càrrecs jeràrquics Menys que els homes, les dones representaven entre el 10 i el 16% de les lluitadores de la resistència francesa, i al voltant del 15% de les deportades polítiques (Danielle Casanova, Lise London, Marie-Claude Vaillant-Couturier, Charlotte Delbo, Germaine Tillion, Touty Hiltermann, Geneviève de Gaulle-Anthonioz, Yvonne Pagniez, Denise Vernay, Anise Postel-Vinay, Jacqueline Pery d'Alincourt, Gilberte Brossolette, Élisabeth i Jeanne Goupille i Marie-Thérèse de Poix, Ginette Lion-Clément, Yvette Lundy, Fernande Servagnat, etc.
Segons l'historiador Rolande Trempé, el seu paper ha estat subestimat sistemàticament. Aquest nombre baix s'explica d'una banda per la condició de les dones abans de la Segona Guerra Mundial (les dones són tractades com a menors d'edat, no tenen dret a vot, i no poden treballar sense l'autorització del seu marit), i d'altra banda pel mode d'entrenament dels combatents de la resistència (semblant als maquis, on l'organització de la Resistència podia adoptar una forma militar, sovint excloent les dones). La historiadora Olivier Wieviorka assenyala així: «En resum, molts obstacles van quedar en el camí de l'entrada de la dona a la Resistència, cosa que ens obliga a considerar els percentatges presentats com relativament alts, atès el context que hi havia en aquell moment».
Sovint es limiten als papers subordinats. Lucie Aubrac, resistent emblemàtica, cofundadora de Liberation-Sud, de fet mai va tenir un paper definit en la jerarquia del moviment. Hélène Viannay, amb més estudis que el seu marit Philippe Viannay (el fundador de Défense de la France, DF), no escriu mai un sol article per al diari clandestí del mateix nom, no més que els altres companys dels caps de DF, mentre hi assisteixen a totes les reunions editorials. Encara que les oficials (les funcionàries de la Direcció d'Operacions Especials, SOE) són entrenades i treballen com a operadores sense fils i secretàries en circuits dirigits per homes. miniatura|El 1940, els alemanys van dividir França en diverses parts: zona lliure, zona d'ocupació italiana, zona ocupada, i dos territoris classificats com a zones prohibides Les dones estaven ben representades a la Zona de Combat Nord, un dels pilars del qual és l'escola de superintendents de fàbrica. Durant la reorganització d'aquest moviment, diverses dones van formar part del comitè de direcció: Jane Sivadon, Elizabeth Dussauze i Odile Kienlen. El Moviment d'Alliberament Nacional és cofundat per Berty Albrecht, alumna de l'escola de superintendents. Les empleades de l'oficina d'atur de Lió (de la qual Berty era directora) tenen un paper clau en el desenvolupament del moviment de resistència Combat a la zona sud (Zona lliure). Denise Cerneau va tenir un paper clau en la coordinació de les xarxes de la zona nord (Zona ocupada) i les zones prohibides. La germana Hélène Studler, filla de la Caritat de Metz, ciutat annexada al Tercer Reich, va configurar la seva «xarxa d'evasió». Milers de presoners i refractaris li deuen la seva «llibertat». Va organitzar la fugida de François Mitterrand i Boris Holban (fundador de la xarxa FTP-MOI) el març de 1942, i va ajudar el general Henri Giraud el 17 d'abril de 1942. Marie-Madeleine Fourcade, cap de la xarxa Aliança, supervisava els tres mil agents de la xarxa. Després de la guerra, va presidir l'associació d'ancians. És l'única dona que ha estat la líder d'una gran xarxa de la resistència. L'Organització Civil i Militar (OCM) té una secció femenina, presidida per Marie-Hélène Lefaucheux, que també era membre del Comitè d'Alliberament de París. Després de l'Alliberament va ser diputada, i després senadora. Suzanne Hiltermann-Souloumiac va tenir un paper decisiu en la fundació i el funcionament de la xarxa Dutch-Paris. Germaine Tillion es va convertir en una dels caps de xarxa d'evasió de Paul Hauet. Després de la guerra, va ser responsable de la liquidació administrativa de la nebulosa Hauet-Vildé, que després va nomenar Grup del Museu de l'Home. Marie-Odile Laroche, (nom de guerra de Pauline Gaillard, esposa de Henri Barré de Saint-Venant), cap de la xarxa Marie-Odile.
El paper de les dones en la resistència Només una minoria molt petita de dones va participar en la lluita armada. Si bé les combatents de la Resistència són figures emblemàtiques i nombroses en els moviments partisans a Itàlia, Grècia, Iugoslàvia i l'URSS ocupades, són poques en nombre als maquis francesos, potser perquè no estaven sotmeses al servei laboral obligatori (STO) i no calia fugir-ne (tampoc tenien formació ni vocació militar). Elles no se senten ostatges dels ocupants. Les dones organitzen manifestacions de mestresses de casa el 1940, actuen en els comitès populars del PCF clandestí, són omnipresents en l'estímul i l'ajut material tant als manifestants (com en el Nord-Pas de Calais el maig de 1941), com als maquis refractaris (HR Kedward, A la recherche du maquis, 1999). Són fonamentals com a mecanògrafes, com a bústies, com a amfitriones i sobretot com a oficials d'enllaç, en part perquè els alemanys eren menys recelosos de les dones i els innombrables controls d'identitat dirigits contra els refractaris al STO no les afectaven. Olivier Wieviorka subratlla que l'estratègia dels moviments sovint era ficar al davant a les dones perquè estaven menys exposades a la repressió; el govern de Vichy i els alemanys no podien disparar a les mestresses de casa que exigeixen menjar per als seus fills. Algunes dones agafaven les armes, com Germaine Lemaire, que va abatre un suboficial alemany el 17 de juny de 1940, dia en què Philippe Pétain va anunciar aturar la lluita i la seva intenció de sol·licitar l'armistici.
Així, algunes assoleixen escapar de la vigilància dels alemanys, com la germana Jeanne Cherer a Lusignan, però quan son capturades són interrogades per la Gestapo amb la mateixa brutalitat que ho fan amb els homes, i són enviades de la mateixa manera als camps de concentració.
També podem subratllar el paper singular d'Anna Marly, tot i que no sigui estrictament d'una resistent de l'interior. Ella va compondre (quan treballava a una cantina al Quarter General de les Forces Franceses Lliures de Londres), la música i el text en rus del Chant des partisans (Cant dels partisans) el 1941, i la música de La Complainte du partisan (Lament del partisà) el 1943. Àmpliament emesa per la BBC a partir del 30 de maig 1943, el Cant dels partisans, i sobretot la seva versió xiulada, es van convertir en l'himne de la Resistència i el seu signe de manifestació.
Resistència i vida privada També s'ha d'esmentar que innombrables lluitadores a l'ombra van viure tota la guerra amb la seva parella, i que la seva resistència seria impossible i insuportable sense la presència del seu company al seu costat: Cécile i Henri Rol-Tanguy, Lucie i Raymond Aubrac, Gilberte i Pierre Brossolette, Paulette i Maurice Kriegel-Valrimont, Berty Albrecht i Henri Frenay, Reine Joly i Robert Guédon, Hélène i Philippe Viannay, Marie-Hélène i Pierre Lefaucheux, Cletta i Daniel Mayer, Antoinette i David Feuerwerker, Annie i Pierre Hervé, etc. formaven parelles inseparables. Altres relacions es trencaven per la guerra, i altres parelles es van formar després de l'Alliberament: Henri Frenay i Chilina Ciosi, Henri Ingrand i Elizabeth Dussauze, etc.
Moltes combatents de la resistència es casaven i tenina fills en plen clandestinitat, sense interrompre la lluita. Algunes van salvar la vida del seu marit (Lucie Aubrac, Marie-Hélène Lefaucheux, Annie Hervé). Altres faran política després de la guerra, com Gilberte Brossolette que va ser elegida senadora socialista i la primera dona vicepresidenta del Senat. Altres comparteixen amb la serva parella el destí fins a la tortura, la deportació i la mort. El comboi del 24 de gener de 1943 va portar presos polítics i ostatges (no-jueus i predominantment comunistes fitxats abans de la guerra) a Auschwitz, incloent moltes vídues d'afusellats, com Maï Politzer (esposa de Georges Politzer), o Hélène Solomon-Langevin (filla de Paul Langevin i esposa del físic Jacques Solomon).
Repressió Les combatents de la resistència i les dones polítiques van ser objecte de mesures d'internament (a França) i de deportació (a Alemanya o Polònia), a presons o a camps de concentració.
Les presons franceses i alemanyes (Colònia, Saarbrücken, Zweibrücken, Neuenkirchen, Sankt Wendel, etc.) rebien diverses combatents de la resistència i dones polítiques detingudes preventivament (Schutzhaft). A Alemanya, les deportades amb estatus de Nacht und Nebel (NN, Decret de nit i boira) es mantenien incomunicades, sense correu ni visites, i les peticions familiars i investigacions de la Creu Roja eren en va. Les detingudes amb suficients proves en contra són jutjades per tribunals d'excepció (Sondergerichte o Volksgerichtshof). Les condemnades a mort són guilotinades. Les condemnades a mort però amb l'execució suspesa i les condemnades a treballs forçats són tancades a presons per a dones (Frauenzuchthaus), com la de Lübeck, Jawor, Anrath, Aichach o Cottbus, en companyia de preses comunes alemanyes.
Quan el règim de NN va caure en desús, les condemnades i les acusades van ser internades als camps de concentració on s'unien amb les camarades que havien complert la seva pena de presó. En concret, Ravensbrück tenia una mà d'obra constant d'unes 5.000 dones franceses, de les quals, segons Germaine Tillion, un terç eren lluitadores de la resistència. Altres es traslladen a camps annexos, a komandos de fàbriques, a camps de treball, on continuen amb les mateixes condicions. Van ser enviats tres trens amb deportades directament des de Compiègne a Ravensbrück. A més, quan la Sipo-SD va buidar les presons franceses, a mitjan 1944, les internes (polítiques, resistents, ostatges, dret comú) van ser deportades als camps de concentració.
Memòria A partir de l'alliberament de Ravensbrück, Germaine Tillion emprèn, «en calent», un treball d'historiadora que ha continuat metòdicament durant diversos anys, amb l'ajuda de diversos companys de la resistència i deportació..
Les supervivents dels campaments testimonien en els processos contra criminals de guerra, com Marie-Claude Vaillant-Couturier en els judicis de Nuremberg.
La llegenda daurada de la resistència està il·lustrada pels relats èpics de Lucie Aubrac i Marie-Madeleine Fourcade, que es van convertir en grans èxits en llibreries, com les memòries de Brigitte Friang. Lucie Aubrac, Élisabeth Goupille, entre d'altres, recorrien les escoles per explicar l'ocupació als joves.
Danielle Darrieux i Nathalie Baye van prestar el seu talent a Marie-Octobre. Carole Bouquet interpreta el paper de Lucie a la pel·lícula de Claude Berri. Simone Signoret interpreta el paper d'una lluitadora de la resistència a L'exèrcit de les ombres (1969), que Melville es va inspirar en la novel·la de Joseph Kessel escrita el 1943. Sophie Marceau, Julie Depardieu i Marie Gillain van il·lustrar Les dónes de l'ombra (2008). Miou-Miou va interpretar el personatge d'un activista comunista a Blanche et Marie (1985), Irina Demick interpreta la Sten a El dia més llarg (1962), etc.
Homenatges El Consell Nacional de la Resistència (CNR) deixa de mencionar el vot de les dones en el seu programa de renovació del març de 1944. Tot i això, per l'elecció del general de Gaulle i la seva implicació en la Resistència, obren la seva veu al dret a vot i a l'elegibilitat de les dones a França, a partir de 1944 (per ordenança del 21 d'abril de 1944).
S'han creat segells de correus amb la imatge de la mare Marie Élisabeth de l'Eucharistie, Simone Michel-Levy, Yvonne Le Roux, Danielle Casanova, Renée Lévy, Berty Albrecht, Geneviève de Gaulle-Anthonioz, Rose Valland i Lucie Aubrac.