Llucmajor és el municipi més extens de Mallorca, Deu estats del món tenen una superfície menor que Llucmajor: Malta, Maldives, Saint Kitts i Nevis, Illes Marshall, Liechtenstein, San Marino, Tuvalu, Nauru, Mònaco i Vaticà. pertanyent a la comarca del Migjorn i confrontant amb la capital de l'illa, Algaida, Montuïri, Porreres i Campos. Compta amb centres turístics de primer ordre com Cala Pi, Cala Blava i s'Arenal.
Geografia Llista de topònims de Llucmajor (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
miniatura|Far d'es Cap Blanc. Al fons l'illa de Cabrera. El terme de Llucmajor ocupa la plataforma estructural vindoboniana que recolza en el massís de Randa i acaba a la mar amb una costa d'espadats, aixecada a 100-200 m d'altura entre les conques al·luvials de Sant Jordi (Palma) i de Campos. La costa s'estén al sector de llevant de la badia de Palma, des de s'Arenal fins al cap Blanc, i continua vers l'est (puntes de Capocorb i Plana), fins després de s'Estanyol de Migjorn. Hi predominen els sòls pobres de terra rossa, d'una escassa potència i amb encrostaments calcaris que sovint afloren a la superfície. Els torrents s'encaixen als marges de la plataforma terciària i formen barrancs, com els que donen al prat de Sant Jordi, i cales, com cala Pi i la que aprofita el port de s'Arenal.
Etimologia Segons la tesi majoritària, Llucmajor és un topònim mossàrab que procedeix del llatí lūcu maiōre i significa 'el bosc sagrat més gran' o, senzillament, 'el bosc més gran'. Aquesta hipòtesi fou formulada per primera vegada el 1888, per Francesc Xavier Simonet,Simonet, Francesc Xavier: Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes precedido de un estudio sobre el dialecto hispano-mozárabe, Madrid, 1888, pàg. 317 i ha estat mantinguda pels autors del DCVB (Alcover-Moll) i per Joan Veny. Joan Coromines i Josep Mascaró Passarius consideren que prové igualment del llatí, emperò de la paraula locum ('lloc').Coromines, Joan; Mascaró Passarius, Josep: Onomasticon Cataloniae, volum I: Toponímia antiga de les Illes Balears, 1a edició, 1989, pàgines 182 i 183.
En canvi, Antoni Mut i Guillem Rosselló han formulat la proposta d'un origen àrab per al mot lluc, intentant derivar-lo d'un nom de caràcter geogràfic: ludjdj, que significa 'el costat d'una vall, la riba del mar, la part aspra d'una muntanya, penya-segat, clivell, crull, escletxa'.Mut Calafell, Antoni; Rosselló Bordoy, Guillem: La «Remembrança» de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca, Palma, 1993, pàgines 61 i 62 De fet, ja Josep Maria Quadrado (assessorat per l'arabista Pascual de Gayangos) apuntava el 1850 que «Luch es ribera de un río o de un valle, pero también se aplicaba a la costa marítima, como se ve en Luch-maior, 'costa mayor', y Luch al-Cari, 'alquería de la costa'».Quadrado, Josep Maria: Historia de la conquista de Mallorca, 1850, pàg. 452, nota 1 Pel que fa al segon element d'aquest topònim (major), Guillem Rosselló proposa que Llucmajor podria derivar de l'àrab ludjdj madjhur ('la vora o el costat d'un lloc de refugi') o de ludjdj mahdjar ('la vora o el costat d'un tros de terra amb bones pastures, envoltat de terres més altes', o bé 'terres baixes d'un territori, que poden retenir aigua').Rosselló Bordoy, Guillem: Les arrels musulmanes de les alqueries de Llucmajor (pregó de les Fires de 1996), Ajuntament de Llucmajor, 1997
Amb tot, segons l'investigador José Francisco Argente Sánchez, Llucmajor seria un hidrònim d'origen preromà, indoeuropeu de tipus cèltic, lígur o il·liri, que voldria dir 'la llacuna gran'. Concretament, aquest topònim provindria d'una forma LQNT (o *LUCANT), equivalent a LUC ~ LAC ('llacuna' o 'lloc on s'acumulen les aigües') més la terminació augmentativa -(A)NT ('gran'), sufix que, amb la romanització, s'hauria llatinitzat o traduït a la forma adjectival MAIOR —si bé tampoc no es pot descartar la possibilitat que aquest Maior sigui, en si mateix, preromà: < MAI ('enfangat') més el sufix -AR ~ -UR ('aquós'). Cal tenir en compte que, en aquells temps pretèrits, la pluviometria era major i encara no s'havien desenvolupat obres hidràuliques que canalitzassin les aigües procedents de diversos torrents —com el de Binilagant (conegut com la síquia de n'Aleix) i el de Binificat, que acaben convergint vers Alacantí, al sector de les piquetes del Pèlag i de les basses dels Horts, formant el torrent de Pallissa o de Son Marrano, que després s'uneix amb el torrent d'Alfàbia i formen el torrent de Son Catlar.
Pel que fa a la pronunciació de Llucmajor, en la parla mallorquina, la c anterior a la m se sol assimilar a aquesta darrera consonant, de manera que habitualment [ʎugməˈʒo] es pronuncia [ʎumməˈʒo]. Hi ha qui, fundant-se en la pronúncia Llummajor, pretén que aquest topònim ve de llum i major, i aquesta interpretació ha donat origen a l'escut heràldic de la vila, que ostenta una mà sostenint una torxa ben encesa. Aquesta etimologia és simplement fantàstica i es contradiu amb tota la tradició documental.
Aquesta falsa etimologia popular també va donar origen a una llegenda recollida a Campos, segons la qual, en temps immemorial, quan al migjorn de l'illa només hi havia una esglesiola —sempre segons la susdita llegenda—, la de Sant Blai, a 3 km de Campos, la gent pietosa de les viles dels encontorns, com que no disposava de temple per celebrar la missa, iniciava en la vigília del diumenge un pelegrinatge nocturn, guiats per un llum. Els veïns de Llucmajor en duien un que cridava l'atenció per la seva grandària i per la seva potència, i, quan els veien arribar, els de Campos cridaven: «Ja vénen es des llum major!».Veny i Clar, Joan: Llucmajor a través de la seva toponímia, pregó de les Fires de 1974
miniatura|center|1000px|Vista de Llucmajor des del migjorn amb el massís de Randa al fons. Història Prehistòria miniatura|Talaiot del poblat prehistòric de Capocorb Vell Les coves artificials d'enterraments comunitaris com les de Son Hereu, Llucamet, s'Àguila, Son Cardell, Bennoc, Son Mendívil, Son Mulet i altres indiquen que el terme de Llucmajor ja estava habitat el tercer mil·lenni abans de Crist. La cultura megalítica dels talaiots data del segon mil·lenni abans de Crist i a Llucmajor hi destaca el conjunt prehistòric de Capocorb Vell, al sud del terme municipal, que representa un mite dins la investigació prehistòrica gràcies a la seva conservació, sens dubte deguda a la seva situació en l'àrea menys productiva del municipi i al fracàs dels projectes de creació d'una vila al i d'una vicaria parròquia al XVII. Es troba sobre un terreny eminentment pla, a uns 100 m sobre el nivell de la mar i està constituït per un nucli de tres talaiots circulars i dos de quadrats, a més de diverses construccions que els envolten i una sèrie de talaiots i altres tipus d'edificacions a la seva perifèria.
Fenicis, grecs, cartaginesos, romans i musulmans hi deixen la seva petjada fins a l'arribada del cristianisme. Una làpida fragmentada de la marina de Llucmajor és l'únic testimoni que tenim d'aquests temps, i amb ella una sola paraula a manera de topònim: Egnatuleia.
Edat mitjana L'illa fou conquerida als musulmans el 1229 per Jaume I el Conqueridor. Llucmajor té l'origen en una alqueria del districte de Montuïri que en el Repartiment fou donada a Ramon de Santmartí. Posteriorment, en el marc de la política d'organització territorial impulsada per Jaume II de Mallorca, aquest monarca fundà Llucmajor com a vila l'any 1300, mitjançant les Ordinacions, amb el terme més extens de l'illa. La primera església de Llucmajor fou construïda el 1259. El 25 d'octubre de 1349, al pla de Galdent, tengué lloc la cèlebre batalla de Llucmajor decisiva en la guerra entre Jaume III de Mallorca i Pere el Cerimoniós, que, amb la mort en batalla de Jaume III, determinà la reincorporació definitiva del regne de Mallorca al domini directe del rei de Catalunya-Aragó.
Quan acabava el , Joan I d'Aragó visita Llucmajor fugint de la pesta que assolava Catalunya. Més endavant, el 1386, s'edifica una església gòtica en el mateix lloc que l'actual. Quan aquestes obres estan avançades, Vicenç Ferrer visita Llucmajor. A mitjan esclata la rebel·lió contra la ciutat, i Llucmajor hi participa negant-se a plantar a la plaça el penó de la rebel·lió. La pesta torna a sembrar la mort i s'invoca Nostra Senyora de Gràcia. Des de 1501, que Gabriel Mòjer va esculpir-ne la imatge, li professen una autèntica veneració.
Edat moderna miniatura|Torre de Cala Pi Durant els segles XIV a XVIII la costa sud de Mallorca va estar sotmesa a la contínua amenaça d'expedicions corsàries bàrbares. Camallí, Cartogol i Barba-rossa no permeten el descans dels defensors de les costes mallorquines. Les torres de s'Estelella, d'es cap Blanc, d'es cap Enderrocat i de cala Pi són testimonis d'aquelles lluites. Al s. XIV fou planificat l'urbanisme de la vila emmarcada en l'anomenat Quadrat (carrers de Jaume II, del Convent, Vall i Major). El convent de Sant Bonaventura, obra del , va ser el penúltim fundat pels franciscans a l'illa. L'església parroquial de Sant Miquel, obra de l'arquitecte Isidro González Velázquez, es començà a construir el 1781, després d'enderrocar l'antiga església. Alguns fets històrics de XIX són dignes de ser esmentats: l'alçament dels anticonstitucionalistes a Campos el 1822; la mort de fra Jeroni Boscana Mulet, franciscà i destacat autor indigenista que inaugurà els registres parroquials de Los Angeles (Califòrnia); l'exclaustració dels franciscans el 1835, i la fundació de la banda de música el 1842. El 1864 s'introdueix la llum de petroli, el 1873 es constitueix la primera biblioteca popular de l'escola primària pública per donació de llibres per part del Govern de la Primera República, i el 1882 s'inaugura la nova casa consistorial.
Segle XX miniatura|Cometagiroavió de Pere de Son Gall Amb l'entrada de la fil·loxera, a la fi del s. XIX, la vinya fou substituïda pels ametllers. El nucli urbà, en els primers anys del , s'estén en direcció als camins que van a Palma, Algaida i Campos, i sobretot vers l'estació del ferrocarril, instal·lat el 1914 i suprimit posteriorment (1964). Aquest eixample, que coincideix amb la industrialització, és ocupat sobretot per fàbriques. El 1916 el rei Alfons XIII, tenint en compte el desenvolupament i el progrés econòmic del municipi, li concedeix el títol de ciutat. El 1918 es proclamà filla il·lustre la poeta Maria Antònia Salvà de sa Llapassa.
La industrialització permeté una renovació de la força d'un moviment obrer encapçalat pels socialistes i que girà entorn de la societat La Recompensa del Trabajo (1901) i la Cooperativa La Nueva Vida (1907). El 1906 es fundà la Unió Camperola que esdevengué un dels pocs sindicats socialistes de treballadors del camp de Mallorca. Des de l'inici, el socialisme havia mantingut una línia moderada preocupada per la consolidació d'una estructura organitzativa, però el 1930 es radicalitzà i es produí un enfrontament reivindicatiu dins el sector del calçat. Es dugueren a terme el conflicte de les vuit hores, pel qual s'aconseguí la jornada legal de les vuit hores, i la vaga de la fumada, en prohibir els patrons fumar durant la jornada laboral. Aconseguides les peticions i com a resposta a l'acomiadament d'obrers durant els conflictes, es constituí, el 1931, la cooperativa constructora del calçat La Hormiga. L'estructura republicana i socialista fou desarticulada amb el cop d'estat del 1936 i els seus dirigents detenguts. A causa de la repressió desaparegueren o foren assassinats 22 homes. Els béns de les cooperatives obreres La Nueva Vida i La Hormiga foren confiscats i subhastats.