El cinema de fantasia és un gènere cinematogràfic basat en l'imaginari i del meravellós de la cultura anglosaxona, està relacionat amb el cinema oníric europeu del qual comparteix alguns punts en comú. Les pel·lícules d'aquest gènere que pertanyen també al gènere de la fantasia amb temes fantàstics de manera adjunta, normalment màgia, esdeveniments sobrenaturals, mitologia, folklore, o mons de fantasia exòtics. El gènere es considera una forma de ficció especulativa juntament amb les pel·lícules de ciència-ficció i terror, tot i que els gèneres se superposen. Les pel·lícules de fantasia sovint tenen un element de màgia, mites, meravella, escapisme i extraordinari.Fantasy Films
Definició Significat Hom tendeix a classificar la fantasia com un gran gènere del qual derivarien dos subgèneres, el cinema de terror i el cinema de ciència-ficció, per bé que entre tots tres hi subjau encara una línia divisòria de cops confusa.
Per a extreure'n el significat paguen immensament més les troballes si comparam la ciència-ficció i la fantasia, que si provam de mirar d'esbrinar-ne el significat mitjançant l'etimologia. En efecte, ciència-ficció i fantasia són un oposat. La primera és racional, la segona és irracional. La primera és científica, la segona és màgica i supersticiosa. Jean-Luc Steinmetz. La littérature fantastique. París: PUFF, 1990Miquel Barceló Garcia. La ciència-ficció. Barcelona: Editorial UOC, 2015 El primer és un món real, tot i hipotètic, el segon és una realitat paral·lela amb les seves pròpies lleis, que la nostra ment imagina.
Això sí, tots dos s'uneixen per la seva capacitat de crear meravellament. Però el principi d'ambdues no és el mateix. La fantasia són contes de fades i follets, la ciència-ficció és una evolució hipotètica del nostre món present mitjançant el producte del desenvolupament tecnocientífic. La fantasia no contempla en gens la ciència, la ciència-ficcó no contempla en gens la màgica. La ciència no hi existeix perquè a la fantasia el món s'hi regeix per un bé i un mal invisibles. Tots dos lluiten a en una esfera gairebé religiosa que imagina un inframón, una vida terrenal i un infern.
Els subgèneres Com a la ciència-ficció, els subgèneres són el fruït de l'evolució mateixa del cinema de fantasia.
Alta fantasia Baixa fantasia Fantasia contemporània Realisme màgic
Llenguatge cinematogràfic Llenguatge escrit El lloc de la narració El lloc de la narració varia segon el gènere. L'alta fantasia situa la narració en un món alternatiu que només existeix a la ficció. És imaginat. La baixa fantasia, per contra, s'ambienta en el món real, tot i que fenòmens màgics que no haurien de tenir-hi lloc el tornen un món gairebé imaginat.
Real o fictici, el lloc de la narració mai no s'inventa del no-res. Això és especialment verídic per a la fantasia que porta força sovint a mons que s'han inventat a partir de la vegetació i la naturalesa en general. Sara Mira i Ignacio Moreno, a Colonització vegetal (El mètode, núm. 48, 2014), han comprovat que la fascinació que exerceixen les plantes en la imaginació de l'ésser humà prové d'una llarga tradició literària, i aquesta ha estat represa al cinema. Per tant, la creació de mons imaginaris a la fantasia es fa a partir de la vegetació. Tot se situa normalment en una espècie d'Edat mitjana amb un ambient altament vegetatiu, tot i que a l'alta fantasia aquesta vegetació és nova, insòlita i inexistent. Les plantes hi exerceixen un paper màgic: podem curar, però també maten.Colonització vegetal. El mètode, 30/10/2014. Sara Mira, Ignacio Moreno.
Els personatges de la narració miniatura|Alguns personatge del cinema de fantasia Els arquetips dels personatges del cinema de fantasia són essencialment de dos tipus: el bo i el dolent. Encarnen dos valors: la bondat i la maldat. Per tant, hi ha dos protagonistes, el bo i el dolent. L'aparença i la personalitat d'aquests dos protagonistes segueix el principi del doble. És a dir, si el bo és un home jove i de gran vitalitat, el dolent ha de ser la imatge del primer tot i que degradada. El segon seria el semblant del primer en menys bé.
Sota els dos protagonistes hi trobarem una gran varietat de bons i dolents aliats cadascun en la defensa de la causa de l'un o de l'altre. Malgrat ser personatges secundaris, els dos protagonistes, bo o dolent, no podrien fer res d'allò que es proposen sense ells.
Els personatges secundaris tenen les formes més variades possibles, molt aparentades a l'Edat mitjana i al món de la vegetació. Per exemple, els bons són sovint elfs, hòbbits, nans, bruixots o follets màgics. El protagonista, en canvi, sol ser un príncep, acompanyat d'alguna princesa, si és que aquesta no està retinguda pel dolent. Els secundaris de la banda dolenta són normalment rèptils o animals carnívors, però també bruixes, fantasmes o dracs.
El protagonista bo, d'altra banda, ha de disfressar-se d'heroi i embarcar-se en una aventura contra el mal per compte nostre. És un personatge a qui ens hi hem de sentir identificats i per això la fantasia ens proposa algú que sap riure, plorar, estimar, etc. L'arquetip heroic del protagonista bo del cinema de fantasia és algú que es presenta com un model que puguem imitar a les nostres vides. La vulnerabilitat del personatge el torna humà i això ens hi acosta.
A tot plegat cal afegir-hi el component acolorit. En efecte, els dolents es tenyeixen generalment de blanc, amb cavalls alats blancs, símbols de la pau. Els dolent, en canvi, es tenyeixen de negre, amb gossos gegantescos negres com a transport. Volen ser el sinònim de la mort, la guerra o l'obscurantisme.
La trama de la narració La trama de les pel·lícules de fantasia són un calc de l'aventura. Un home qualsevol es troba de cop i volta davant l'oportunitat d'encapçalar una aventura contra el mal que no podria pas perdre. Pitjor, n'és l'elegit, així mateix li ho fa saber el mentor que se'ns apareix com a bruixot. Durant tota la peripècia el mentor hi serà com a protector. És un món d'obstacles que cal superar. El fons de la missió? Batre el mal. La recompensa? La princesa, el calze o la materialització de la desfeta del mal.
El final és sempre bo. El mal acaba derrotat. L'heroi principal és victoriós. Premissa: el bé sempre guanya, encara que ens faci pensar que no és així. Durant tota la trama dos protagonistes s'encerclen de personatges estereotipats i antitètics. És un món on tot és blanc, tot negre. En tot això, l'heroi, el bo, ha patit tota una transformació al llarg de l'aventura màgica perquè al final, quan torna a vèncer la bondat, és una persona diferent. Ha superat les seves pors. No és dir poca cosa. Durant les peripècies, el component inconscient l'ha envaït i no el deixa avançar. S'atura, dubta i torna a aturar-se per dubtar. No pot, creu, però sí que es pot, romia. És un conflicte intern contra seu i que alhora s'esdevé a la trama mateixa: el bé contra el mal.
El temps de la narració Temps era temps... és la típica cantarella que el pare o la mare repeteixen ancestralment als petits abans d'anar-se'n a dormir. Quan és el cas, és perquè es predisposen a llegir un conte de fantasia.
La fantasia és temps d'era temps, mai més ben dit. El temps de les pel·lícules de fantasia és sempre el passat, llunyà, ni tan solament ens en recordem. Fou un temps màgic, que avui ja no existeix perquè és molt llunyà. D'aquí que normalment s'ambienti la fantasia a l'Edat mitjana.
Història del cinema de fantasia Un gènere que fa tard La fantasia és un gènere que no va despertar entusiasme a nivell cinematogràfic inicialment. Ans al contrari, les pel·lícules de fantasia comencen a produir-se a partir de la dècada dels 1980. Però, això no obstant, hi ha hagut abans d'aquesta data alguns intents, experiments o pel·lícules de fantasia. És el cas, per exemple, d'Alícia al País de les Meravelles durant la dècada dels 1940.
Els pioners (1900–1920) miniatura|Le Voyage dans la Lune, 1902 El cinema de fantasia va néixer com l'eina perfecta per explorar la imaginació, passant de ser una simple curiositat científica a un art narratiu espectacular. En una època en què el cinema tot just començava, la fantasia va anar de la mà del desenvolupament dels primers efectes especials visuals.
El francès Georges Méliès és considerat el pare del cinema de fantasia i dels efectes especials. Mag de professió, va veure en el cinematògraf una màquina per crear il·lusions que el teatre no permetia, descobrint de manera accidental l'escamoteig i inventant les primeres sobreimpressions i els fons pintats a mà. Tot i que avui es considera un precedent de la ciència-ficció, en el seu moment, la seva obra mestra Le Voyage dans la Lune de 1902 era pura fantasia poètica. La imatge de la nau espacial incrustada a l'ull de la Lluna és la primera gran icona del gènere. Méliès també va dirigir adaptacions de contes com Cendrillon en 1899 i històries de monstres i dimonis com Le Manoir du diable de 1896, considerat el primer film de terror i fantasia de la història.
Molt vinculat a Catalunya i a la productora barcelonina Macaya i Marro, l'aragonès Segundo de Chomón va ser el gran rival tècnic de Méliès a Europa. Va perfeccionar l'escamoteig, que esdevindria vital per al cinema de fantasia durant els següents 80 anys. Les seves obres estaven plenes de bruixes, follets i viatges fantàstics que destacaven per un ús del color (pintat a mà fotograma a fotograma) espectacular. Obres destacades com La casa encantada de 1907 o L'hotel elèctric de 1908 mostraven objectes que cobraven vida sols.
miniatura|El gabinet del Dr. Caligari de 1920 de Robert Wiene Cap al finals de la dècada de 1910 i principis de la dècada de 1920, el focus de la fantasia va canviar de la comèdia i la màgia francesa a l'expressionisme alemany cap a un estil molt més fosc, folklòric i artístic a Alemanya. Influenciats per les pors de la Primera Guerra Mundial, els directors alemanys van utilitzar escenaris distorsionats, plens de línies obliqües, llums i ombres extremes per representar mons de malson i llegendes urbanes. Obres destacades com Der Golem (1915/1920) de Paul Wegener, que portava a la pantalla la llegenda jueva de l'ésser de fang que cobra vida mitjançant la màgia o El gabinet del Dr. Caligari de 1920 de Robert Wiene van fixar l'estètica visual del cinema fantàstic d'autor per sempre.
L'edat d'or clàssica (1930–1950) Torna a ressorgir tímidament a la dècada de 1930 degut a la introducció del color a la gran pantalla. La Metro Golden Mayer vol atreure públic amb el color i proposa l'adaptació d'El màgic d'Oz al cinema.
miniatura|Cartell de King Kong clàssic del cinema fantàstic de Hollywood dels anys trenta. Fins a la dècada de 1980 totes les pel·lícules de fantasia són adaptacions de la literatura. No hi ha producció pròpia. Aquest buit l'omple Walt Disney Studios, però les seves són pel·lícules d'animació. Així i tot, cal destacar films de l'entreguerres com ara La mòmia, Topper, El lladre de Bagdad, Els Nibelungs, A Midsummer night's dream o L'home que podia fer miracles.
Films de la Segona Guerra Mundial Durant la Segona Guerra Mundial el cinema de color és l'escull predilecte per a les pel·lícules de fantasia. Aquí hi destaca La bella i la bèstia de Jean Cocteau, Sinbad el mariner de Richard Wallace, etc. Moltes produccions s'associen al cinema de terror o a la novel·la romàntica. Però, tot i això, sempre hi ha espai per a donar algun nom com ara Cabin in the sky, One touch of venus, La corona di ferro o Heaven can wait. La veritable pel·lícula de fantasia és La corona di ferro de l'italià Alessandro Blaseti qui s'anticipa amb una pel·lícula que sembla ambientar-se en allò que esdevindrà El senyor dels anells anys més tard.